26 d’octubre de 2022

Apunts de l'espiga d'aigua Potamogeton pusillus L.

Trobem una població de Potamogeton pusillus L. a la riera de la Sala, al Moianès. Arnau Mercadé, autor de la flora del Moianès, accessible per la xarxa, el cita de diversos punts del seu àmbit, però mai no gaire abundant.
Aquest autor el va trobar al sector nord, osonenc, del territori del seu ampli estudi de flora.
El marc. Aquesta riera té els atributs normals propis dels cursos d'aigua de la comarca, la solera i el buc completament rocosos, bastits amb margues blavenques o, en d'altres casos, roques gresenques o conglomeràtiques.
Un dels trets més característics d'aquests torrents i rieres és l'escassesa o extrema exigüitat de sediments a bona part de la llera, juntament amb la tendència a formar llindars i graons, molt propicis per a generar clotes que s'omplen d'aigua, de durada molt variable, en alguns casos d'aigües gairebé persistents.
Aquestes tolles o cocones sí que poden acollir bons gruixos de partícules, sorretes i solatges llotosos que sovint porten, també, les característiques masses, filoses i enxarxades, de caròfits.
Potamogeton pusillus L. Riera de la Sala. Moianès. 560 m. 15.10 2022. Leg. et det. Cèsar Pedrocchi Rius. Nou per a la quadrícula DG22 i per al sector central del Moianès, que Mercadé va anomenar amb el mateix nom, en la seva divisió sectorial de l'àmbit estudiat.
Potamogeton és un gènere d'hidròfits comuns, en canals, rius i tolles. La majoria tenen la làmina més o menys desenvolupada, però algunes espècies la tenen molt estreta, més o menys linear i d'aparença filiforme o capil·lar. P. pusillus és d'aquest tipus, de les espècies de fulla estreta, aplegades en la secció Graminifolii Fr.
Les plantes del gènere Potamogeton tenen els òrgans vegetatius submergits o flotants, mentre que les inflorescències espiciformes solen emergir al defora, aspecte ben recollit en el nom espiga d'aigua. En el cas de l'espiga d'aigua P. pusillus, les bràctees, desplegades a un i altre costat, semblen facilitar el sosteniment de les espigues.
Aproximació de la imatge anterior que dona idea de la talla d'aquesta planta aquàtica, indicada pel mateix nom específic: pusillus, petit.
Les nombroses bombolles d'aigua fan molt esborradissa i encara més de mal llucar la fila de la planta. En aquesta imatge s'hi veuen algunes inflorescències que, a flor d'aigua o molt a prop, encara es troben a l'interior de les bràctees, fent una mena de bajoca inflada.
Massa de caròfit -alga del gènere Chara- i, a l'esquerra, tiges submergides de Groenlandia densa (L.) Fourr., una alta espiga d'aigua, però aquesta molt més comuna.
Detall d'una espigueta de flors, d'aspecte molt globós. Flors hermafrodites tetràmeres: 4 tèpals amb aspecte d'esquama, una mica flabel·liformes -com un ventall- o cocleariformes -com una cullera; 4 estams aparentment sèssils; i 4 carpels ampul·liformes -com una ampolleta-, d'estigma capitat.
Algunes mostres amb òrgans generatius, fent espiguetes breus, de peduncles llargs, més aviat pauciflores, de flors aplegades en boletes, en nusos espaiats. Aspecte una mica graminoide.
Detall del gineceu tetracàrpic: quatre pistils independents però agrupats, ampul·liformes, sèssils, d'estil breu o nul, d'estigma capitat, eixamplat, papil·lós.
Bràctees vaginants, en forma de bajoca, portadores dels brots florífers en la fase de desenvolupament. Són òrgans tènues, de primesa quasi translúcida, naviculars, formats per dues peces de vores encavallades; a l'interior hi pot haver una espigueta o un brotet de més d'un espigueta, amb la menor al seu torn emparada per un altre embolcall fil·liforme.
Desplegades les bràctees vaginants i espatiformes, apareix una espigueta de flors encara verdenques, aparentment oposades i decussades, força evocadores dels motius florals, en forma de botó, de l'arquitectura modernista.
Una altra visió de la mateixa espigueta, amb una flor que porta només tres carpels; la variabilitat en el nombre de carpels i, sobretot, en el nombre de fruits reeixits -avortaments-, sembla ser un tret comú en el gènere.
L'autor del gènere a 'Flora Iberica' és García Murillo. En la introducció genèrica escriu:
"Inflorescencia axilar o terminal, multiflora, pedunculada, encerrada -cuando jove- por dos brácteas connatas que forman una espata."
Una altra inflorescència embolcada per les bràctees espatiformes i vaginiformes -com una beina.
Un altre exemple del mateix fenomen.
Detall floral que permet veure, un cop llevats els verticils estaminal i periàntic, la forma d'ampolla dels carpels, amb els estigmes plans.
Els fruitets són drupèoles aqueniformes, així dites, versemblantment, perquè el pericarpi no és endurit com és propi dels aquenis, sinó una mica carnós, per bé que aquest caràcter es fa encara més esborradís quan es completa la maduresa.
Tenen forma de botet o utricle, amb el bec estigmàtic que evoca el camal esmotxat d'aquest utensili. Fruitets semblants, dorsiventrals, utriculiformes, els trobem en plantes tan diverses com els botons d'or, els càrex, etc.
La talla dels fruits té valor taxonòmic. Els vistos feien unes 19/22 dècimes de mm. El dors porta 2 (3?) costelles poc marcades, amb una rastellera de denticles molt feblement escabriúscula, no visible a bell ull.
Com passa en tants altres fruits de plantes aquàtiques -i no només-, la superfície és una mica  mocallosa -mucílags-, amb les propietats pròpies d'aquest tret. Tenen aquella 'adherència llisquívola' que coneixem de les sements del meló o de la llimona, per exemple.
Els ocells aquàtics són, degut a l'extensió del seu camp d'acció, vectors de dispersió de les diàspores dels hidròfits molt efectius -epizoocòria.
Infructescències formades per drupèoles utriculiformes divergents, en nombre de 4-3(2-1) per flor. Els fruits són polidrupes.
Visió microscòpica del nervi foliar, força engrossit. S'hi aprecien, al voltant del nervi, els canals aerífers, per afavorir l'oxigenació de la fulla. Fotografia gentilesa de: © Cèsar Pedrocchi Rius.
Visió microscòpica d'una secció transversal de la tija. S'hi observen els dos anells verds, amb els feixos fibrovasculars -punts més foscos-, l'extern, epidèrmic, i l'intern, endodèrmic.
S'hi observa el gran volum dels dos anells de canals aerífers.
Fotografia gentilesa de: © Cèsar Pedrocchi Rius.
Visió microscòpica de l'estela, el cilindre central de la tija. L'estructura de l'estela té valor taxonòmic; s'han descrit diversos tipus d'esteles en aquest gènere. En la secció Graminifolii l'estela és, segons la tipologia establerta per Ogden (1943), simple, formada per un únic vas central.
Fotografia gentilesa de: © Cèsar Pedrocchi Rius.
 
Sabadell 
Text i fotografies -quan no s'indica autoria-:
© Romà Rigol