14 de novembre de 2022

Del fruit del llúpol Humulus lupulus Linné

Humulus lupulus L.
Cannabaceae

    • Forma vital: hemicriptòfit rizomatós.
    • Hàbit: liana.
    • Dioic.
    • Indument particular, heteròtric, amb pèls esbrancats (anquiroides).
    • Mineralitzacions epidèrmiques (cistòlits).
    • Pol·linització anemòfila.
    • Inflorescència femenina: cincí (o cincinniforme).
    • Infructescència: estrobiliforme (coniforme)/amentiforme/espiciforme.
    • Diàspora alada, bracteada.
    • Disseminació anemocora.
    • Fruit: aqueni, embolcat pel perigoni.
Sobre la reproducció. Fer-ne una avaluació requeriria un treball exhaustiu.
Això no obstant, pot ser d'interès reportar el que hem observat, en les infructescències que han estat examinades, que es podria resumir dient que els fruits trobats són escassos o molt escassos:
    • La majoria de bràctees no porten cap fruit.
    • Se'n troben força de malreeixits, que no són més que un esbós petit i arrugat del fruit.
    • També hi ha força fruits, de talla normal, que són xarbots, buits.
    • Sovint les infructescències no duen cap fruit; o bé només 1 o 2, com a regla general.
Bardisses. El llúpol viu sovint en els boscos de ribera, tant en espais oberts com aombrats; és una planta enfiladissa que, com d'altres, ho pot cobrir tot, sigui estenent-se pel terra, per damunt d'altres plantes o enfilant-se pels arbres.
Ribera del riu Ripoll, a l'octubre.
La volubilitat de les plantes enfiladisses requereix que les fulles tinguin una bona articulació, per tal que puguin exposar sempre el dessobre, l'anvers o cara superior, al costat més lluminós, per exemple quan giren a l'entorn d'un tronc.
Ja vam exposar el supòsit que les fulles de nervació palmada podrien ser especialment adients per a facilitar-ne l'articulació, atès que aquesta forma foliar es pot considerar majoritària en les plantes enfiladisses. Ho podeu cercar en aquest capítol i a l'etiqueta 'lianes', d'aquest blog.
Els peus femenins es poden reconèixer bé en el temps de la floració i de la fructificació.
Així com passa en les pinyes dels pins, al principi les bràctees estan perfectament aplicades i encavallades. Imatges d'inflorescències femenines estrobiliformes, llargament pedunculades, a finals d'agost.
Més endavant, a la tardor -la fotografia és de l'octubre-,  el color és una mica esblaimat, no tan verd, les bràctees estan separades, el conjunt es veu molt esponjat i la irregularitat de l'aplec suggereix que alguns fruits -o simplement les bràctees, quan no n'emparen cap- ja deuen haver caigut.
Completada ja la fructificació o maduració del conjunt, les bràctees són seques, tènues i papiràcies, i tenen una característica forma d'embosta, forma potser apropiada per engaltar l'oratge.
Planador pesant. Dues imatges de diàspores i, en primer terme, un aqueni. Una de les vores de la bràctea està plegada i cobreix parcialment el fruit. La nervació de les bràctees té força relleu.
La diàspora consta de tres parts diferents: l'aqueni, el perigoni que el cobreix i la bràctea acrescuda, per a facilitar la dispersió amb el vent (anemocòria d'abast limitat, comparable a la de les sàmares dels aurons Acer, que alguns qualifiquen de planadors pesants).
La nervació dels antofil·les que embolquen l'aqueni -el perigoni- és molt marcada i la coloració és esblaimada, glaucescent, de manera que el fruit, així vestit, té l'aspecte d'un farcellet o d'un cabdell de col.
Escassos per les parts més externes, els granets peltats, daurats i lluents -lupulí- que s'utilitzen en la fabricació de la cervesa són, en canvi, molt abundants per les parts internes de la infructescència, pigallant-ne irregularment la superfície del perigoni i de la bràctea.
Una de les vores de la bràctea fa una gira característica que, a la manera d'un emboç o solapa desplegada, cobreix parcialment l'aqueni.
El deseiximent té dues parts, la que afecta primer a la diàspora i la que, després, la desintegra, separant-se l'aqueni, llavors, de la vela de vol.
Aqueni, embolcat pel perigoni, de menys de 3 mm.
Forma globosa, però comprimit en el pla de la bràctea, una mica apuntat o apiculat.
Visió de detall de l'espurnat de resina secretada, el lupulí, conjunt de granets peltats, brillants, molt agradablement aromàtics.
Una altra imatge d'un aqueni vestit. El perigoni hi fa un tel molt ben aplicat, però llevadís i trencadís.
Aqueni negrenc, setinat, llis, amb un nervi, bordó o costa esmussada, a tot el volt.
Aqueni esmitjat, on s'hi endevinen les capes del pericarpi.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart