20 d’abril de 2022

Retorn al Roc de Forellac (muntanyes d'Ordal)

Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.
Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.
Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.
Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.
Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.
Pel que fa a l'evolució de la vegetació, no hi ha gaire cosa a dir, fora que, efectivament, alguns espais oberts i rocosos, allà on l'ossada mineral aflora a l'exterior, es van cobrint de garriga; i, semblantment però de forma força més visible encara, la pineda de pi blanc va avançant, sempre de baix cap amunt, en característica progressió.
Potser d'això, de la importància de les pinedes de pi blanc en aquesta regió, en vam prendre, en el darrer passeig, encara més consciència. Ofereixen, precisament, un dels conflictes de gestió del medi més difícils d'encarar, tal com ho veiem nosaltres i mirarem d'exposar, més avall.
Fora de les pedreres, a la zona no hi ha altres usos que no siguin els esportius i els d'esbarjo.
Barregeu aquest ingredient amb el potencial d'inflamabilitat de les pinedes i obtenim, com a resultat, un veritable polvorí.
El report és del 9 d'abril. En aquesta data una planta destacava especialment, tot i ser força petita: la lletera de Mariola Euphorbia flavicoma DC. subsp. flavicoma, aliada amb les formigues.
Són diverses les lletereses que fan càpsules berrugoses o tuberculoses.
Geografia del Rosmarino-Ericion. Hi ha una flora calcòfila de filiació ibèrica; els elements més genuïns d'aquest estil, de les plantes de les brolles calcícoles, tenen nul·la o escassa representació a llevant del Llobregat o del Besòs. Distribució que delata la xerofília i la calcifília predominants en aquest element.
Lithospermum fruticosum L. és característic de les brolles de romaní. Boraginaceae.
Relleu. Les eminències de la darrera onada són: a la dreta i cofat amb l'esfera del radar meteorològic, el Puig d'Agulles, de 653 m,  el puig més elevat de la zona; a l'esquerra, més baix i camús, el Roc de Forellac, de 629 m. Al mig hi ha un replà o estrep d'aquest darrer tossal. Els vessants drenen al barranc de mas Granada, de caient penedesenc, tot i que el drenatge subterrani deu ser en part errívol.
La imatge la vam prendre des del segon cim de la zona, el Montcau, de 646 m. Així doncs, aquest sector guanya en alçada al del litoral. Punt d'interès biogeogràfic, atès que les galtes altes són nínxol de condensació de les bromes hivernals, de notable repercussió en el component vegetal, tal com va evidenciar el catàleg florístic.
La mutilació de les mans. Aquestes pinedes, molt denses, d'arbres primets o escanyolits, amb gran part de la rama morta, són germinacions a seny provocades per incendis.
Ofereixen, entre d'altres, dos problemes importants: gran potencial d'inflamabilitat i greus dificultats en la regeneració de la vegetació.
Unes aclarides severes possiblement tinguessin uns efectes molt favorables per a la regeneració de les plantes de l'alzinar; però ara això no ho sabem fer. Som en el temps de 'la mutilació de les mans'. Treure pins sense malmetre el sotabosc protector i el sòl...
Narcissus assoanus Dufour. Amaryllidaceae.
Genista hispanica L.
Linaria vulgaris Mill.
Euphorbia nicaeensis All.
Centaurium erythraea subsp. majus sensu O. Bolòs & Vigo. Si hi ha, com algú ha dit, un 'ocell de l'imprevist', aquesta primulàcia podria molt bé ser 'la planta de l'imprevist'. Si considerem aquests punts: la sistemàtica conflictiva; la indefinició de l'ecologia; i l'eclèctic període de floració, obtenim una planta immanollable i llisquívola, com aquells peixos que entre nosaltres anomenàvem 'llepissosos'. 
Si, seguint a 'Flora Iberica', prenem la morfologia estigmàtica com a guia, ens duria a C. quadrifolium s.l. 
Orquídies de morro de ca esquifides. En les clarianes de sòls magres dels caients de l'obaga hi ha manta peus d'aquesta orquídia, però sol donar plantes esquifides, amb abundor de peus i flors malreeixits; de vegades rosetes que mai no lleven cama de flors.
Pel que fa  a la sistemàtica, ja sabeu que sol ser conflictiva. El botànic Carlos Aedo, autor del gènere a Flora Iberica, hi ha aplicat un criteri sintètic interessant. En l'article dedicat a O. morio L. hi comenta que la bibliografia suggereix que les entitats associades, per exemple O. champagneuxii i O. picta, poden ser considerades simples variacions morfològiques del tàxon linneà.
Seguint aquest criteri, les plantes del Roc serien O. morio L., pauciflores, de label plegat i d'esperó aixafat i emarginat, trets coincidents, possiblement, amb el O. champagneuxii de Barnéoud.
Una altra cosa és que la puixança de l'orquidiofília fomenti la polvorització de combinacions nomenclaturals merament morfològiques.
Fent el capgirell. En aquestes imatges s'hi aprecia el llavi plegat i l'esperó aixafat i emarginat, propis de la forma O. champagneuxii.
Les flors es troben fent el capgirell, d'aquí que sembli que no es veuen prou bé. Les flors de la majoria d'orquídies fan un capgirell, de manera que al principi tenen el label al costat adaxial -intern-, però el pedicle -en realitat és l'ovari- experimenta un retorciment de 180º que fa que el label acabi situat a la part inferior o abaxial.
Aquest fenomen, qualificat de resupinació, ha estat niu de moltíssimes conjectures.
Fritillaria pyrenaica L. subsp boissieri (Costa) Vigo et Valdés. Liliàcia que mereixerà, aviat, un breu capítol en aquest blog.
Arenaria serpyllifolia L. Algunes arenàries són petites i primetes herbes, de floració vernal, associades a codines, terraprims i roques, acollidores de claps de terra molt magres.
Molt poc vistents de mena, és ara el millor moment per a copsar aquests teròfits.
Poa bulbosa subsp. bulbosa. Gramínia present i abundant en els pradells terofítics dels claps de terra magres.
Carex humilis Leysser, comú, escampat.
És sabut que hi ha un seguit de cistàcies petites, fruticoses o sufruticoses, del gèneres Helianthemum i Fumana, que tenen molta significació en aquests ambients, brolles clares i espais pedrosos o rocosos. Fumana laevipes (L.) Spach.
Cimal camús, dolomític, del Roc de Forellac, rocallós i garriguenc.
Molt localment, al voltant de les roques del cimal, indicant el festeig dels visitants del lloc, hi ha alguna representació de plantes antropòfiles (i ornitocores), com aquest Alyssum maritimum (L.)  Lam.
Esprimatxat, mai no gaire abundant i associat, a més, a espais pedrosos i denudats, aquest Ramunculus gramineus L. pot passar fàcilment per alt.
Cistus salviifolius L.
Flor de Fumana thymifolia (L.) Spach.
Poblament clarer en un terraprim pedrós. Poa bulbosa, en fase de filloleig i canoneig, i Arenaria serpyllifolia, en antesi, preludi de la fructificació.
Sideritis hirsuta L.
Convolvulus lanuginosus Desr., és un d'aquells elements del Rosmarino-Ericion de filiació ibèrica que escasseja a la regió oriental.
Jonceda amb maleïda i jonc negre. Sovint ens passa per alt el control que sobre la vegetació exerceix la litologia. Els vessants que donen al fondo de Mas Granada tenen molt poc a veure amb la garriga dolomítica de l'ossada del tossal.
Aquí hi afloren les margues o calcàries margoses del Keuper, material pesat i mal estructurat, retenidor del carbonat de remoció que tapona i cimenta el sòl. La manca del garric marca molt bé aquest ambient.
Es tracta d'una jonceda amb orella de llebre, bruc, bufalaga, maleïda i, localment, jonc negre Schoenus.
S'hi observen bé les característiques espigues, seques i negrenques, de la ciperàcia.
Bastint hipòtesis. Espiga de jonc negre Schoenus nigricans L. La ciperàcia criptohigròfila va motivar una hipòtesi: el sòl pesat podria originar fenòmens d'exopercolació, ascensió del carbonat per capil·laritat, permetent la formació de dures concrecions superficials i l'efecte de segellat; el terra així concrecionat podria produir correnties superficials, per saturació subsuperficial -perdoneu la indecència- durant les precipitacions o per condensació de les bromes hivernals ascendents, per la via de Mas Granada.
La nota d'ecologia de 'Flora Iberica' diu: "Lugares húmedos, de agua dulce o salobre, creciendo en todo tipo de substatos".
La nota d'ecologia de la FPC diu: "Jonqueres. Ca: Molinio-Holoschoenion; prats més o menys salabrosos del litoral i de l'interior: Plantaginion-Crassifoliae; penetra dins les variants més humides de la brolla del Rosmarino-Ericion."
Aquest vessant, margós i solellós, cobert de jonceda amb brucs, no té res d'humit; ben al contrari. Per això la nostra hipòtesi empunya el fenomen de l'exopercolació i la correntia superficial.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol