Regraciament. Al micòleg i company de buc Enric Gràcia, que ha atès diligentment les nostres consultes. A més, ens ha facilitat l'accés a l'estudi de tesi doctoral que va fer J. M. Lanau, sobre el cultiu extensiu de la gírgola del panical, que recull alguns aspectes, relatius als fruits, per exemple, que són de molt d'interès.Aquest autor considera de forma exhaustiva tots els aspectes que concorren en la relació de la gírgola i el panical: trets del bolet, distribució, abundància o escassesa i punts relacionats, conjunt de factors relatius al cultiu, trets del panical, els fruits, la germinació, l'arrel o rizoma, etc.El bolet dit gírgola del panical Pleurotus eryngii es considera un bon comestible o comestible excel·lent, però actualment és escàs o molt escàs, escassesa que aquest autor relaciona, però de forma no gaire definida, amb la reculada d'algunes pràctiques tradicionals, la regressió de la pastura de llana i l'abandonament de la pràctica del guaret.Vist en conjunt, Eryngium campestre té alguns trets curiosos, mereixedors de ser destacats:
- En la família de les Apiaceae (Umbelliferae) no hi abunden les plantes espinoses del tipus dels cards (denominació convencional o sense fonament sistemàtic).
- Les florelles s'apleguen en inflorescències capituliformes, no umbel·liformes, de manera que, per aquest punt, pot semblar més una asteràcia que no una apiàcia (1).
- Els trets del fruit també són singulars: estan coberts d'esquames d'aspecte papiraci i coronats per les peces calicinals, ben conspícues, en aquest cas.
- La divisió de l'esquizocarp -diaqueni- dona dos mericarpis desiguals, atès que un porta tres dels cinc sèpals i l'altre dos.
☰Resum. Veurem dos punts del panical, els fruits i el rizoma. S'il·lustren, especialment, els fruits, també la dissemblança dels dos mericarpis. Comentem la disseminació dels fruits.☰Un bolet en regressió? Sobre la relació del bolet y l'apiàcia, remetem el lector a l'estudi de Lanau Galceran. Sembla que el bolet no es fa exclusivament als rizomes morts, de manera que possiblement hi hagi una relació de combinació de saprofitisme i parasitisme, però això podria ser una simplificació d'una relació potser encara més complexa, sobretot si es pogués donar per segur que les llavors dels fruits inoculats amb espores del fong tenen un major grau de germinació que les altres.Hem llegit el relat d'un cultivador ocasional d'aquestes gírgoles que diu que la planta inoculada del fong genera el bolet i provoca aviat el marciment del panical. De manera que bé podria ser que el fong visqués primer a compte de rizomes ja envellits i per tant debilitats, i més tard quan ja han perdut tota la seva vitalitat.En qualsevol cas, cal remarcar que en aquest 'tàndem' ara hi sol faltar un dels dos concurrents, la gírgola, mentre que el panical és, com és prou sabut, una planta molt comuna.Així doncs, sembla que queda encara pendent d'aclariment saber quin o quins factors ambientals serien els responsables de la regressió de Pleurotus eryngii.☰L'esquizocarp. Té dues parts ben diferenciades, la del fruit i la superior.El cos superior és molt conspicu i desenvolupat. És el calze persistent i acrescent, format per cinc sèpals oblongs i naviculars, sobretot a la part inferior. El nervi dels sèpals és molt gruixut i molt destacat, al costat de l'anvers, i perllongat dellà de la làmina -excurrent-, en una espina forta i aguda.La talla dels sèpals és de 3/3,5 mm.Dels mericarpis en destaca el recobriment d'esquames papiràcies. Tota la cara dorsal és coberta d'unes esquames tènues, estretament lanceolades o lingüiformes, irregularment ondulades, molt finament rugulades, acabades en punta, de la talla de 1/1,5 mm. El conjunt pot evocar les plomes cobertores d'un ocell.La cara interna del mericarpi és, en canvi, plana i d'aspecte porós.☰La dissemblança dels mericarpis. El fruit de les umbel·líferes és força específic. Vegeu-lo, per exemple, en aquest capítol.És bicarpel·lar, o sigui format per dues peces o carpels que, tancats cadascun d’ells, s’apleguen i formen una parella (talment dues cases juntes que tenen, cadascuna, la seva paret mitgera).En la majoria de les espècies els sèpals han sofert una forta ‘regressió’ (un d’aquest termes botànics una mica eclèctics), de manera que en el fruit no en resta, sovint, més que uns denticles o petits apèndixs.Però en Eryngium els sèpals són ben manifestos i coronen el fruit de forma ben aparent.Ara bé, què passa si volem esmitjar al llarg un cos de secció pentagonal i pretenem que en resultin parts zigomorfes, amb un pla de simetria?Cinc sèpals i dos carpels no sembla, en principi, una combinació gaire bona per a un esquizocarp, un fruit que, arribat a la maduresa, s’esmitja en dos fructículs.El panical, mantenidor d’un calze pentàmer ‘comprometedor’, sembla com si hagués fet ‘trampa’: talla el fruit bicarpel·lar de manera que un mericarpi es queda amb tres sèpals i l’altre amb dos.Resultant-ne de la divisió, doncs, dos mericarpis en realitat desiguals, un una mica més gros que l’altre, cada flor donaria dues llavors amb diferent potencial –reserves nutritives- per a l’embrió.☰Amollar, aferrar i aprofitar-se del fregadís. Quan, després de l'estiu, un cop els mericarpis ja són secs i madurs, toquem un capítol de panical, podem veure com molts d'aquests fruits, encara en el receptacle però ja sense cap fixació que els mantingui enganxats, salten i cauen al terra.A la natura, qualsevol contacte, el d'un animal o el de les gotes de pluja, o el brandar mateix produït per l'oratge, pot provocar aquest deseiximent -autocòria, disseminació propincua.Però aquests mericarpis que ja han trencat l'ancoratge que els mantenia al receptacle, es poden enganxar fàcilment al pelatge de qualsevol animal que els fregui, especialment, potser, pel bestiar de llana (eriofília), atès que el panical viu, precisament, en espais oberts i pasturatges. El fenomen s'anomena, quan el restringim al bestiar de meta, mamaliocòria.Tornem ara al terra. Diu J. M. Lanau que les formigues recullen i transporten els fruits del panical. Versemblantment, les llavors deuen ser emmagatzemades i després menjades per les formigues, però aquest autor ha comprovat que alguns peus de panical surten, precisament, a prop dels seus nius (mirmecocòria).Ara, en temps autumnal, els capítols ressecs i negrencs del panical semblen, vistos a bell ull, buits, sense fruits. Però si els agafem i els sacsem amb força, possiblement encara en caiguin alguns que, per l'escassesa, fàcilment prendrem pels darrers de l'aplec.No obstant això, si els seccionem al llarg és molt possible que en trobem més, però aquests mericarpis no estan lliures, sinó profundament encabits, encuixats, en els alvèols formats per la trama de bractèoles llargues i punxegudes.El panical és un geòfit. Tota la part aèria s'asseca i mor després de l'estiu. La planta es manté durant molt de temps així, esquelètica. Però, passat un temps, s'acaba desfent la unió que mantenia la part epigea unida a la soterrada, al rizoma vertical.Aleshores la planta jeu al terra, passiva, amb les espines dels extrems de les fulles i de les inflorescències que la mantenen ben separada del terra, com si flotés.Les gires i retortes de les fulles, tan típiques dels cards, com si evitessin, així, deixar cap espai indefens, exposat al musell tafaner, encaixen entre elles com un laberint, de tal manera que el vent que les engalta hi topa i retopa, descarregant la seva força de ple, sacsant la planta i fent-la córrer pel terra.Les plantes que roden empeses pel vent s'anomenen estepicursores. El fenomen s'anomena geoanemocòria, un triple agregat.És clar, amb el rodament i el desgast causat pel fregadís dels successius i aleatoris moviments, es va desmuntant la integritat dels capítols i aleshores sí, aquells darrers mericarpis que dèiem, tant ben encauats al dedins de les seves cel·les, acaben també caient i dispersant-se, en una dispersió tardana o postergada, possiblement molt posterior a la primària.Resum. El panical presenta síndrome de dispersió múltiple. Té dispersió primària -autocòria-, propincua; la mediatitzada pels animals, pels fruits clavadissos -prosfiocarps- o per al consum; i la darrera, longincua, més tardana, per ròssec de la planta mare.☰El rizoma. Hem vist altres cops que els òrgans soterrats són sovint un niu de confusions i indeterminacions. Passa sovint que barregem termes de la parla corrent, com ara soca o rabassa -cast. cepa-, amb els propis de la botànica, però tampoc aquests darrers tenen sempre el sentit inequívoc i la fixació precisa que potser alguns desitjaríem.No ens estendrem sobre aquest òrgan. Seguint alguna flora de referència, el considerem, aquí, un rizoma vertical.Tal com ens ha suggerit un distingit botànic, sembla millor reservar el mot 'rabassa' per a les plantes llenyoses; el matís té la seva oportuna congruència si considerem, per exemple, la rabassa gruixuda que fan les cargoles de muntanya. Aquestes cargoles sostenen branques curtes, però de llarga durada, mentre que el rizoma del panical, certament, no sosté cap part permanent o persistent.Pel que fa al tema de la talla, sembla com si fos un punt que formés part de la fe personal, perquè qualsevol es pot fer càrrec del que representa fer-ne la comprovació (2). Hem llegit que el rizoma pot fer un metre de profunditat; també hem llegit dos metres...fins a tres metres!De manera que, si es tracta de debò d'aquestes talles, no ens fa, ara, tanta recança, haver renunciat a comprovar la llargària del rizoma que vam començar a descolgar.El rizoma descolgat de la planta de les imatges fa cosa d'un pam i té el gruix d'un dit gros, més o menys, a la corona superior.Aquest rizoma és aromàtic; fa una olor una mica dolcenca, semblant a la de la pastanaga, o potser a la de la xirivia; curiosament, sembla calcada a la que fa l'arrel del fonoll. I l'estructura és la mateixa: una part externa tova i esponjada -suberosa- i un nucli llis i dur, llenyós.Com es veu a les imatges, al capdamunt del rizoma, en el punt d'on arrenquen els successius brots aeris, hi ha tot de fibres seques, presumiblement romanalles dels òrgans de natura foliàcia que deuen emparar les gemmes de renovació.☰31.10.2022. Eryngium campestre L. La planta ja és morta, però té una enterquesa angulosa que evita que s'arronsi. De fet, no tot és mort, com veurem més avall.☰Una altra imatge tardoral semblant.☰No tot és mort, perquè aquests capítols foscos encara estatgen una part important de fruits que, inclosos en els pregons caus creats per l'eixam de bractèoles, no són, en aquest estat, gens visibles.☰Mericarpis esquamosos i espinescents. El fruit de les umbel·líferes és una parella de carpels tancats que, arribats a la maduresa, se separen -esquizocarp-, donant dos mericarpis, les unitats de disseminació. Si bé, doncs, cada mericarpi és una part d'un fruit esmitjat, ni hi hauria inconvenient, aparentment, per a considerar-lo, simplement, un fruitet -fructícul.El conjunt d'esquames papiràcies que cobreix la part externa i dorsal dels mericarpis és força original.☰Prosfiocarp. El nervi dels sèpals, excurrent i perllongat en una espina aguda i forta, permet que la diàspora s'enganxi a les fibres de la roba, de la llana (eriofília) o del pèl. La qualitat agafallosa s'assegura encara més amb la presència, a les espines, d'uns pelets espaiats, molt finets, curts, enravenats, híspids i anquiroides, només visibles amb ullera d'augment.☰Imatge que ens permet veure els trets principals dels mericarpis: sèpals oblongs, naviculars, espinosos, en nombre de 2 i 3; dors convex, una mica carinat o angulós, cobert d'esquames papiràcies; cara interna plana, llisa, finament esponjosa.☰Detall del revestiment esquamós. Esquames llargament lingüiformes, molt finament rugulades. Tot i que poden semblar escampades, fan diversos rengs que potser coincideixin amb les costes o costelles del mericarpi.☰Resultant-ne de la divisió, doncs, dos mericarpis en realitat desiguals pel que fa a la talla, un una mica més gros que l’altre, cada flor donaria dues llavors amb diferent potencial –reserves nutritives- per a l’embrió.El calze és acrescent, es va fent més gran a mesura que avança la fructificació. Sempre hi ha un mericarpi amb tres sèpals i l'altre amb dos, un detall curiós que no coneixem de cap altre fruit.☰
La inserció en el 'glomèrul' és interessant. Ja es veu que no es tracta d'un capítol. És un feix molt abreujat de flors, amb els seus pedicles i les seves bractèoles. S'han aplegat molt densament en una estructura helicoide, una mica evocadora dels estròbils, les pinyes dels pins. De fet, el feix de pedicles florals es pot veure bé, formant un únic peduncle de l'aplec globós però encara recognoscibles, cadascun amb la seva bractèola.
☰
Sovint trobem formes una mica semblants en plantes sense cap parentiu.
☰
Aquí s'hi pot veure el feix central dels diferents pedicles florals. La secció permet veure la inserció dels fruits, ben encatauats a l'interior dels alvèols creats per l'eixam de bractèoles.
Resulta curiós que, tal com hem comentat, una primera tanda de fruits trenqui promptament la connexió amb el pedicle que l'ha nodrit, quedant, d'aquesta manera, a mercè dels factors ambientals, mentre que una altra part hi resta perfectament aferrada. Els fruits aferrats són, és clar, els de disseminació ulterior, propiciada pel desgast del rodament, més la llarga exposició als elements atmosfèrics, etc.
☰
La tija o tiges de l'any sorgeixen d'una tija vertical soterrada i, com es pot veure a la imatge, no hi ha cap dificultat a distingir una de l'altra part, per la diferència en el gruix i, sobretot, per les nombroses fibres de l'extrem del rizoma.
☰
Si cerqueu informació a la xarxa sobre aquest rizoma -arrel- hi podreu trobar històries diverses, per exemple sobre el cultiu de la gírgola, les seves virtuts medicinals, l'ús que alguns en van fer, en temps de fretura...
☰
El glomèrul més ressec pot portar, encara, algun fruit oportunament encauat. Una aparença així, tan extremament sòbria, sembla un model obrat per una relació molt antiga, amb la dent de la cabra -cardo cabruno- i de l'ovella. Observeu-hi, a l'esquerra, un fruitet, molt discret i de mal veure.
☰
Notes
(1) Sembla que va ser Tournefort qui, per primer cop, agregà els gèneres Eryngium, Sanicula i Hydrocotyle a les Apiaceae (1694), inclusió que, no obstant, durant molt de temps va ser discutida i no acceptada de forma general.
(2) Ja es veu que cavar un clot d'1, 2 o més metres deu ser una tasca divertida.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
