Un prat de margall i algunes poàcies higròfiles d'un herbatge del Moianès

S'observen gramínies -Poaceae-, algunes higròfiles, d'un herbatge del llindar del Moianès, l'extens replà que, un cop assolit el coll de Poses, dona pas a l'ondulat altiplà de la comarca, de moderna creació.

Ecologia. Marge d'un camp de raigràs i d'una pineda secundària de pi roig Pinus sylvestris. La pineda queda una mica per damunt. El marge, entre un tros i l'altre, fa una mica de clotella, molt adient per a que s'hi adormi la humitat.

El sòl és argilós, de mena pastós, de textura fina, cohesiu, fresc o fins i tot humit, tot i ser ja a les envistes de l'estiu. No gaire lluny hi ha una bassa i una font. Tot sembla suggerir, també l'ecologia d'algunes de les plantes recollides, que hi hauria uns estrats de càrrega de l'aigua i un nivell d'argila de saturació, en el lloc de l'herbatge observat, pràcticament a l'altura del nivell de la carretera.

L'indret ofereix un mostrari interessant de diferents poàcies, força conegudes, de bona talla la majoria i d'aspecte i formes ben característiques, que tot seguit relacionem:

• Lolium sp.
• Elymus repens (L.) Gould
• Festuca arundinacea Schreber subsp. arundinacea (Schreber) Hackel
• Anthoxanthum odoratum L.
• Arrhenatherum elatius (L.) P. Beauv.
• Holcus lanatus L.
• Molinia caerulea (L.) Moench
• Brachypodium sylvaticum (Huds.) P. Beauv.
• Poa sp.

☰

Vulpia myuros (L.) C.C. Gmel., ja traspostada, a tall d'aperitiu, no integrant del camp del títol d'aquest capítol, a la recta dels Plans del Vador, vial d'accés a la comarca.

☰

El contacte de la pineda i el sembrat de raigràs on es van prendre les imatges. Llindar migjornal del Moianès. 18.6.2022. No hem tingut el lleure necessari per a fer abans el report d'aquest dia de juny.

☰

Elymus repens (L.) Gould en flor. Espiguetes glauques, aplanades -comprimides lateralment, se sol dir-, en disposició semblant a les del blat Triticum, o sigui encarades, les dels dos rengs, com mans en pregària.

☰

Els camps de raigràs Lolium sp. són comuns, sobretot en àrees ramaderes de vaquí. Herba que fa tofes en brollador i abundants fillols, hàbit suggeridor, creiem, de possible brostejar en verd.

☰

Lolium sp., raigràs. Les diferents espècies d'aquest gènere poden creuar-se i fer-ne difícil la determinació específica.

Notem-hi que, en aquest cas, tot i ser les espiguetes igualment aplanades -comprimides lateralment-, tenen una altra disposició: no estan, les d'un i altre reng, com dues mans encarades, sinó posades de costat, un tret molt conspicu en les plantes del gènere.

☰

Prats de queix i dall. La relativa persistència d'algunes espècies de margall -raigràs- li dona a aquests prats una versatilitat apreciable: accepten tant el mossec com el dall. Tenen una intensa capacitat de filloleig. Com més es retallen, sigui per queix o per dall, més fillolen i s'eixamplen, tot formant les típiques forres de les plantes cespitoses.

El margall híbrid. Aquest raigràs que, per les arestes, podria semblar L. multiflorum, però que, pel nombre de flors, no hi encaixa pas gaire, podria ser el margall híbrid Lolium hibridum Hausskn., resultat del creuament del raigràs italià -L. multiflorum Lam.- amb l'anglès -L. perenne L..

Diu J.M. Mateo (2005) que aquest híbrid es va començar a utilitzar a Nova Zelanda i després, de fa uns anys, s'ha estès per Europa.

La bràctea anul·lada. Com dèiem, en aquest gènere les espiguetes es disposen, al llarg dels rengs, com dues mans posades de costat. Íntimament adossades, doncs, per un costat, al raquis de la inflorescència, en aquest costat de l'espigueta hi manca la gluma; les espiguetes duen només una gluma, l'externa o abaxial.

Un altre tret força vistent és la forma del raquis en la part que contacta amb l'espigueta, contacte que, evidentment, és més estret, sobretot, en les etapes inicials o immadures de la inflorescència. El raquis té una forma còncava, congruent amb la de l'espigueta; se sol parlar d'excavacions del raquis. Però aquestes formes axials, adaptades a la de l'espigueta, es troben en moltes altres gramínies.

☰

Margall o raigràs Lolium sp.. Gramínia farratgera ben adaptada a l'escapçada, de 4-8 anys de durada (J.M. Mateo, 2005).

☰

Algunes gramínies del gènere Festuca, com aquesta de la imatge, destaquen per la gran talla de la tija i de la panícula. 

☰

Festuca arundinacea Schreber subsp. arundinacea (Schreber) Hackel. Sembla que aquesta festuca, com d'altres, també és un pastiu apreciat pel bestiar.

☰

Aquesta festuca té els lemmes amb un indument molt curt i clarer, de mal veure si no és en determinats angles d'incidència de la llum.

La jove botànica Martínez Sagarra, coautora del gènere a 'Flora Iberica', s'ha especialitzat en l'estudi de la taxonomia de les festuques.

☰

Arrhenatherum elatius (L.) P. Beauv., planta pratense característica. Les glumes s'obren i agafen la forma de bec obert, com en la civada i les cugules, plantes sistemàticament properes; d'altra banda, les flors son dissemblants. Amb aresta colzada i de naixença basal, el lemma de la primera; només curtament aristat, el de la segona.

Notem, de passada, que Carlos Romero, autor del gènere a 'Flora Iberica', ha considerat prioritària l'autoria dels germans bohemis Presl. Més cridaner és, potser, que obviï la sinonímia del tàxon de Palissot de Beauvois. Hi haurà alguna raó.

☰

Les espícules del fromental són andromonoiques: una de les dues flors, la inferior, és exclusivament masculina, mentre que l'altra és hermafrodita.

Per a determinar convenientment la categoria infraespecífica del fromental, sembla que és convenient examinar bé la base de la planta.

☰

Al centre de la imatge, retallades a l'ombra projectada pels pins, unes espigues, de talla moderada, del gram d'olor Anthoxanthum odoratum L.

☰

Passa sovint, per a major desconcert dels que no som  experts ni entesos, que les espècies de les gramínies presenten un aspecte ben variat, segons l'estat de maduració.

Les glumes del gram d'olor es bufen i agafen un aire de color pastel, esblaimat, semitranslúcid, un cop les granes han madurat, o bé, com a la imatge, quan la major part ja han caigut.

En aquest estat, les flors que encara es mantenen entre les glumes, de color de coure molt pujat, són ben visibles, per aquesta qualitat de les glumes, semitransparent, que diem.

☰

Imatge d'ambient que no arriba a il·lustrar la riquesa en gramínies d'aquest marge de camp i pineda.

☰

Si ho recordem prou bé -el recull és del juny- en aquesta comunitat pratense de marge hi eren abundants Holcus lanatus, Anthoxanthum odoratum i Poa sp., entre d'altres.

☰

Poa sp. És sabut que la discriminació entre P. trivialis i P. pratensis no és gaire fàcil. I això que a la primera li hem dedicat un capítol, que podeu veure aquí.

☰

Gram d'olor Anthoxanthum odoratum L. en fase floral femenina -moltes poàcies són proteràndriques, maduren primer l'androceu i després el gineceu. També així és força característica, per l'aspecte borrallós del conjunt de plomallons femenins -evoca l'aire dels càrex-, per com s'atenua l'espiga, a la part inferior, etc.

☰

Espigues, a contraclaror, de poa i gram d'olor.

☰

El ram de peces blanques o blanquinoses d'Holcus lanatus L. és també força distingible i característic. En llocs més grassos és una planta de gran talla.

☰

Clourem aquest capítol amb alguns detalls de les espiguetes del gram d'olor Anthoxanthum odoratum L. Podrem veure que, certament, presenten detalls tan característics que fan molt lleugera la seva determinació, si més no a nivell genèric.

Vestir-se amb roba de veïnes i viatjar amb elles o com fer de tietes. A la primeria pot ser que dubtem sobre la 'identitat' de les peces de l'espigueta, perquè sembla que hi ha hagut aquí un reduccionisme floral orientat a compensar una dotació dispersiva precària. Vegem-ho fàcilment.

Ultra les dues bràctees, les espiguetes porten tres flors, dues de xarbotes, que no granen -estèrils-, i una fèrtil, la central i superior.

A la imatge s'hi poden veure les fines vies de les fibres que embolquen la grana. El lemma i la pàlea de la flor fèrtil no tenen altre atribut que aquest, una camisola fina que cobreix la cariopsi.

Així doncs, del tot desproveïdes d'aquells dispositius, tot sovint solidaris amb les granes, com ara agulles roscades, dentetes minerals, feixos de pèls o punxons -cal·lus- empedreïts, que participen, d'una forma o altra, en la seva dispersió i en la sembra, els antecis fèrtils del gram d'olor van acompanyats dels dispositius d'altri: els dos lemmes de les flors xarbotes, conjunt, tot ell -les peces de la fotografia-, que en aquest cas forma la diàspora o unitat de disseminació.

I és aquesta la possible font de les confusions: una peça ha prescindit de l'aparell dispersiu i les altres dues de la funció reproductiva, de manera que el que en realitat és un tern se'ns presenta, per la via de la reducció, com si fos una unitat.

Per dir-ho així, com el nen que viatja amb ses tietes, que l'emparen en les primeres passes -quan l'embrió arriba al clos de terra, ja ha viscut, abans, les primeres aventures.

☰

Diàspores de gram d'olor. Tres peces en una sola: un lemma amb d'aresta colzada, d'implantació dorsal; un lemma amb aresta recta, més curta, d'implantació dorsal, però superior; i una grana -cariopsi- simple, amb vestidura monacal, totalment clandestina o enclaustrada, estatjada al dedins d'aquests lemmes.

☰

Granes vestides -amb les dues glumel·les, lemma i pàlea- de gram d'olor.

☰

Sabadell

Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart