Tots les hem vist, les llenties d'aigua, cobrint la superfície d'aigües adormides o molt alentides. Més que petites són minúscules, i no ofereixen gaire material a l'esguard.
Fora de les fulletes, altres parts i en general els detalls ja es troben dellà del límit de la nostra visió. Ho expressa molt bé el botànic, especialitzat en hidròfits, Santos Cirujano (1):
"Por sus reducidas dimensiones, las flores, frutos y en muchos casos también los nervios de la hojitas son difíciles de ver, lo que dificulta su identificación"
No treu cap a res que vulguem, per exemple, observar el nervi d'una fulleta -un dels trets empunyats amb valor discriminatori- amb l'ajut de la lupa de mà. A aquest tret se li atribueix significació diferenciadora, però és de tan mal veure que cal observar-lo a la llum de transparència del microscopi. I encara, perquè en algunes imatges fetes al microscopi es pot veure que el nervi o veneta medial en realitat és molt vague o esborradís, no gens marcat. Dona idea, això, de la dificultat de determinació d'algunes llenties d'aigua.
Tot plegat ens descarrega de la tasca d'intentar determinar les mostres que vam recollir. En canvi, podem centrar-nos en uns detalls concrets, més agraïts:
☰
Dispersió enfosquida. Val a dir, en qualsevol cas, que si hi ha algunes espècies que són ben comunes, algunes de les imatges que portem aquí corresponen, en canvi, a algun altre tàxon que no precisarem, a l'espera de l'estudi de detall que en faci l'amic Cèsar Pedrocchi.
Cal tenir en compte que les llenties d'aigua es poden difondre mitjançant les aus aquàtiques. Embolcades d'una pel·lícula d'aigua, les fulletes s'adhereixen fàcilment a les seves potes i al plomatge, de manera que les aus poden transferir, a qualsevol espai amb aigua, mostres portades d'altres punts, inclosos també els molt llunyans.
Així doncs, la corologia d'aquestes espècies serà més desconeguda, incompleta i parcial com menys siguin els botànics que prospectin els seus particulars hàbitats, caracteritzats per tenir una dispersió territorial eclèctica, difícil de conèixer al detall; perquè les llenties poden prosperar en petites masses d'aigua, molt localitzades i de dispersió tan aleatòria que es fa molt difícil rastrejar-ne la seva presència.
Dit sigui, tot plegat, per a insistir, un cop més, en la necessitat que els joves biòlegs s'afegeixin als pocs que fan estudis de flora en el territori. Si només es desenvolupen els treballs de laboratori o de despatx, cada cop serà més difícil tenir un bon coneixement de la distribució territorial de les espècies. Potser caldria, doncs, trobar alguna manera de prestigiar, de nou, el treball de camp, com convindria.
Les flors més petites? Gairebé. Sí, són minúscules i les imatges ho il·lustren; però en la mateixa família de les Lemnaceae hi ha les plantes del gènere Wolffia, que encara van més enllà.
A la flora ibèrica hi ha un sol representant d'aquests hidròfits tan, tan xiquetonets. La inflorescència fa entre 1 i 2 dècimes de mm (2)!
☰
Sacs aerífers. Són molt visibles, al dessota de les frondes, quan estan molt inflats; fan un pulvínul molt botit, mamil·liforme, amb una retícula poligonal molt ben dibuixada.
Aquest teixit inflat, anomenat aerènquima, correspon als espais entre les cèl·lules, plens d'aire; es considera una adaptació a la pobresa en oxigen del medi aquàtic.
Gemmació. Les frondes o tal·lus originen gemmes marginals que creixen, durant un temps, fent un lòbul a prop de la base, talment el dit d'una manyopla; assoleixen, així, la talla de la planta mare, fins que se n'independitzen. Per aquest sistema de multiplicació vegetativa, les llenties d'aigua solen formar extensos tapissos flotants, de minúsculs agregats de fulletes, on les condicions els són favorables.
Inflorescència. Plantes monoiques, de flors molt simples, sense periant -aclamídies-, pobrament embolcades, a la base, per una mena de conceptacle. Inflorescència formada per un gineceu nu acompanyat d'un o dos estams.
☰
Poblament de Lemna sp. pl. en una bassa de desguàs d'una resclosa del baix Berguedà.
☰
Poblament de Lemna al curs mitjà del Llobregat.
☰
Lemna sp. pl. Aspecte típic, de frondes agregades, rodonenques, botides i lluents, semblant al d'una sopa de llenties.
☰
La fesomia d'aquestes plantes aquàtiques es resol en un tal·lus o fronda de perfil rodonenc i una arrel esblaimada, d'escàs recorregut, amb una mena de beina -caliptra- a l'extrem. Caldria afegir-hi, és clar, les flors i els fruits, però aquests òrgans són de mal veure i, segons es diu, més aviat escassos; cal fer una cerca pacient i possiblement tenir sort, per a poder observar-los.
El dessota botit i amb una retícula poligonal sembla que és propi de L.giba, nom específic referit, és clar, a la fila gibosa de la fronda.
☰
Agregat de frondes, en visió ventral; les frondes filles aviat treuen l'arreleta.
☰
Agregats de frondes que a l'aigua s'encavalquen i fan que els tapissos es vegin més o menys bonyeguts.
☰
☰
Lemna minor i L. giba són les espècies més comunes.
☰
Lemna sp., de color poc viu i fronda llargueta i estreta.
☰
☰
"La fronde se multiplica vegetativamente; y la inflorescencia, que sólo se presenta muy raras veces, se halla embutida en aquélla" (3).
☰
En aquesta imatge s'hi endevinen dues anteres ja rebentades i empolsades de pol·len. Per l'observació feta a la llum de la lupa de taula, la deshidratació -a la natura l'exposició a l'oratge i el sol- podria propiciar l'esclat de les anteres.
☰
Pel que fa a la talla de la flor, es podria deduïr de la de la fronda, de només uns 2-3 mm de llarg.
Els cossos el·lipsoïdals de color bru sembla que són propàguls -estatoblasts- de briozous.
☰
En aquesta imatge s'hi veu una inflorescència de dues flors, una de masculina, reduïda a un sol estam, amb una antera de teques ben botides, i una flor femenina que no presenta, a l'esguard, més que un curt ditet truncat -pistil.
☰
Notes
(1) 'Flora acuática española. Hidrófitos vasculares'. Santos Cirujano, Ana Meco y Pablo García. CSIC. 2014.
(2) 'Flora Iberica' Vol XVIII. Wolffioideae. Pàgina 319. CSIC.
(3) 'Tratado de Botánica'. Gola, Negri y Cappelletti. Labor.1965.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
