De culleres n'he fet una colla. Sobretot de boix, una fusta ideal, d'una homogeneïtat ben destacable.
En aquest capítol hi faré una breu introducció sobre la manera d'obrar una cullera.
N'hi ha moltes. Com en tot, hi ha formes més pràctiques i eficaces que d'altres. Començo per una més aviat peculiar que, de fet, és ben efectiva.
En aquest capítol hi faré una breu introducció sobre la manera d'obrar una cullera.
N'hi ha moltes. Com en tot, hi ha formes més pràctiques i eficaces que d'altres. Començo per una més aviat peculiar que, de fet, és ben efectiva.
Vaig conèixer un fuster de la plana de Vic que en feia. Tenia un comprador de Ripoll. Era eficaç. Obrava els escalaborns amb el disc de la serra escairadora. Agafava ferm l'escalaborn i el desbastava així, donant-li la forma passant-lo pel disc. Jo quasi em vaig alarmar. No és prudent fer això. Al disc de l'escairadora no s'hi hauria de posar cap mena de peça irregular. El disc gira furibund i pot fer danys greus.
Aquest capítol fa joc amb aquest altre: 'Fusta de Juniperus, de càdec i sivina'
El gos. En dic així de qualsevol sistema o mecanisme que serveix per a subjectar la peça a obrar. Hi havia uns bancs de culleraire amb gos de pedal. Pisonant el pedal s'abaixava una mossa comunicada que escanyava la peça a la taula d'obrar.
El sistema més primitiu de gos són els peus ajuntats, estrenyent la peça a obrar. Sembla que això feien alguns cercolaires i boters. No cal dir que té el seu risc.
Obrar l'escalaborn amb la serra cinta és, en canvi, pràctic i fàcil, però, com sempre, és millor que l'escalaborn ja estigui ben planejat, per evitar mossecs, sotracs i rebots.
L'asclat sembla que ja es feia a bosc. Un sistema era el següent: tall del boix a xerrac o serra d'arc; tall del llarg dels escalaborns, a pam o pam llarg, agafats els boixos amb les dues mans, amb el tronssador fixat entre les cames; tot seguit s'esmitjava o asclava l'escalaborn, picant amb una maça damunt d'un ganivet de bona fulla. L'altra cara es planejava a destral o aixol.
Obrar amb tallant. El tallant era una fulla de ferro llarga, amb un cap ficat en una polleguera, normalment a l'esquerra, que s'agafava amb la mà per l'altre cap, pressionant damunt de la peça.
Una altra eina és la ganiveta de dos mànecs -no en recordo el nom-, molt versàtil. Crec que és l'eina que usaven els culleraires de Tortellà, poblet de culleraires de la Garrotxa.
En l'obrat dels escalaborns hi ha dues eines clàssiques, la destral de mànec curt i l'aixol o aixa petita, que presenta un munt de variants -fins i tot la de fulla corbada o acanalada, l'aixa girada-, perquè d'aixes n'usaven els menestrals de diferents oficis, com ara els mestres d'aixa, els boters, cercolaires, etc.
Jo només tinc un cargol de post de fuster, a més del cargol de ferro de mosses.
El buidat. El ganivet corbat s'anomena culleraire. És com un ganivet, però amb una fulla molt corbada, fent ganxo tancat, com el tirapeu dels pastors. Una variant del ganivet corbat és el de fulla del tot tancada, en forma d'anella. També es pot fer el buidat amb una gúbia, que és una fulla amb forma de canal, corbada en el sentit longitudinal.
Una eina semblant, però més llarguera, usaven els soquers -esclopers-, per a fer el buidat dels socs.
Fusta de savina. És molt apreciada. És aromàtica i duradora; diuen que mai no es polla.
M'ha semblat bona per obrar a destral, però fent pressió s'ha esvorellat una mica; m'ha semblat de fulla trencadissa -capes poc coherents-, tot i ser dura. Per sort, tenia gruix per a salvar-la, rebaixant-la. Cal obrar-la amb molta cura, perquè es pot esvorellar.
Per aixó, per evitar un altre trenc, he fet una cullera de vora gruixuda, diferent de l'estil que m'agrada o prefereixo.
L'aspecte de la fusta de la savina és molt atractiu. Com en d'altres arbres del gènere, té el duramen fosc, d'un bonic color de coure.
Pel que porto experimentat diria que les fustes de pi i de roure no són adients per a culleres. Altres fustes són força apreciades: d'aladern, arbocer, mata, perera i pomera, llúcia, bruc, ginjoler... però, certament, no he trobat mai res com el boix. La fusta de boix té una cohesió, una compacitat i una homogeneïtat admirables!
Diuen que els pastors les obraven a navalla. Deixant de banda les ornamentacions, que també en feien, la figura de les culleres de pastor sol ser molt maca. Per exemple, era habitual que no fossin planes, sinó amb el mànec tirant una mica amunt, respecte del pla de la cullera, forma que, no caldria dir-ho, en millora la funcionalitat. Hi havia, també, crec, una tendència a fer figura d'ametlla -mandorla-, o sigui cullera amb bec, apuntada.
Un cop acabada la forma, cal polir amb paper de vidre i finalment brunyir, tasca que se solia fer amb un os; jo utiltitzo, en el seu lloc, un bastonet o una cullera de boix, tot i que ara tinc, a casa, de mon germà, una plegadora d'os. A mi m'agrada, finalment, oliar bé les culleres. Queden, un cop oliades, ben protegides de l'aigua.
Romà Rigol
