Quan l’estiu és vell i s’apropa la tardor són molts els fruits que ja es troben en el procés de la maduració, ja verolats o a punt de verolar.
Però ara les olives encara són verdes. És un fruit de tardor avançada i maduració relativament llarga.
En aquest breu capítol hi veurem dos punts concrets del fruit de l’olivera: l’aclarida natural i la pruïna.
Per a comprendre com n’és de marcada, l’aclarida, en les inflorescències de l’olivera, no hi ha res com fer una senzilla comparació, entre les panícules de flors i les infructescències.
☰
L'aclarida o selecció. Per a la concreció del tipus d'aplec de les flors de l'olivera, us proposem la lectura del capítol ja ressenyat. En qualsevol cas, aquesta imatge dona idea del nombre de flors de cadascun d'aquests aplecs paniculiformes, axil·lars.
Hi ha un bon feix de florelles per raïm. Les següents imatges il·lustraran com s'agrupen, finalment, les olives. Solen quedar, només, un o dos fruits per raïmet.
Pel que fa a la regulació i els mecanismes de control dels desenvolupament de les flors i dels ovaris, no podem dir-ne res.
L'aclarida sembla que es produeix tant en la floració com en la fructificació. Les flors malreeixides cauen promptament a terra, sense haver-se expressat, encara, els òrgans reproductius; però d'altres d'ovari ja fecundat també són deixades anar.
El procés de deseiximent de flors i fruits és molt complex. Cal comptar-hi també les condicions ambientals i la contraanyada, un caràcter que es considera molt marcat en l'olivera.
La pruïna. El tel cerós és un tret molt comú en les plantes, no només en els fruits. Són moltes les plantes que tenen les tiges i les fulles ceroses, porrasses, cebollins, cascalls, atzavares, molts cereals, la col i la seva carrandella de parents, crespinells...
Potser aquest tret el trobem més present en plantes d'ambients oberts i lluminosos, com ara arenals, codolars i terrenys incultes.
El tel de pruïna o cera sol cobrir superfícies ben llises i glabres, com ara les fulles d'alguns pins, de l'atzavara o dels crespinells.
La pruïna actuaria atenuant els efectes de l'exposició a les radiacions solars. Naturalment, hi ha implicades altres característiques, com ara la impermeabilització o la protecció enfront de microorganismes patògens.
Pel que fa als fruits, duen cera les prunes, els prunyons, els mirabolans, les olives, el raïm, els aranyons, els nabius o les figues. Notem-hi, de bell antuvi, que quasi tots són fruits suculents.
Els mots cerosos. Els mots propis de la fitonímia i de la fitologia que tenen relació amb la 'cera' no són pas pocs: pruïna, pruna, prunera, prunyoner, prinyoner, prunyó, prinyó.
Pel que fa a l'etimologia de 'pruïna', sembla un mot llatí: 'pruina', equivalent a gebre.
Derivats de 'cera' (lat. cera) tenim, en català, cirerer, cirer i cirera; en castellà, 'cerezo' i 'ciruelo'.
En la nomenclatura botànica hi tenim mots com ara Prunus, Cerasus, Cereus, cerasifera, entre d'altres.
Infructescència de dues olives. Notem-hi que el segment central de la rapa -eixos de la inflorescència- es veu molt primet, exhaurit, comparat amb els que encara nodreixen els fruits. Així doncs, el deseiximent inclou les flors, els fruits i la rapa.
La pruïna sembla sempre present en les olives incipients. Posteriorment la secreció cuticular va desapareixent, però d'una forma aparentment capriciosa, que no sembla pas relacionable amb la talla, la maduració o l'exposició.
Les condicions particulars de l'anyada, de temperatures desbridades i sequera molt llarga i sostinguda durant molts mesos, influeix en la fructificació, en general. Hi ha hagut maduracions avançades, combinades amb magresa i escassa suculència.
En aquest nus hi han fruitat olives en els dos costats.
L'agost no és temps d'olives madures. En aquest temps, a l'agost, el creixent es va deturant; s'hauria d'engrossir el mesocarpi -la polpa- i endurir l'endocarpi -el pinyol.
El verol seria més aviat cosa de l'octubre, en endavant, fins a cap d'any.
Potser sí que hi ha més fruits en els primers nusos de les inflorescències; no és pas segur, però.
D'acord amb allò que vam exposar en el capítol ressenyat i enllaçat, costa de veure-hi cap mena d'ordre o jerarquia, en els aplecs generatius de l'olivera; tant és així que no hi sabem veure, tampoc, predomini de cap dels dos grans sistemes de ramar, el cimós i el racemós.
Al cap de l'oliva s'hi veuen les romanalles seques dels estigmes o del pedicle -estil- que els sostenia.
El desenvolupament de l'oliva és lent i llarg: al maig ja es poden veure els ovaris inflats, però la maduració no arriba fins a darreries d'any. És un període de més de 7 o 8 mesos.
El tel de la pruïna és llevadís.
Alguns arbres fan fruitades notables. De natural, a la contraanyada -mal any- li segueix l'anyada, o sigui l'any de bona collita. De fet, són molts els arbres que tenen contraanyada; molt present i notable en les fagàcies.
Ultra els nombrosos petits invertebrats associats a les oliveres i olives, quan l'oliva és madura -encara falta molt- és festejada per molts ocells: el petit mosquiter se les traga senceres; els estornells en fan copiós recapte, tres olives per cap, a les dues potes i al bec; el molt bequerut becgros és capaç, amb ses descomunals mordasses, d'esclafar-ne el pinyol, per a menjar-se'n el bessó.
Observeu-hi els motxos nusos de les rapes, delators de les extremes aclarides del procés de fructificació.
Aquesta imatge del verol de l'oliva és del 4 de novembre de 2018. Les altres són actuals, del 25 d'agost i del 2 de setembre, del Penedès i del Vallès. El verol cuticular és el senyal de la maduració; però, com sabeu, es pleguen moltes olives quan són verdes encara.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
