21 d’octubre de 2022

De la pastura, la moixonada i la bardissa

És una estampa que actualment, degut a l'abandonament de moltes finques de vocació ramadera, trobem en molts llocs.
Què passa quan s'abandona un prat de pastura de vaquí?
Els prats de pastura de vaquí poden derivar, quan són abandonats, cap a matolls o bosquines. En alguns casos s’hi formen arcedes de Prunus i Crataegus.
Les arcedes són bosquines d'arbustos i arbrets fortament espinosos; fan uns entramats de branques enravenades i armades d'espines molt punyents, de manera que solen formar, tot sovint, tanques vives inexpugnables, fora que, proveïts d'una eina adequada, hi obrim un pas expressament.
Però les arcedes no són sinó una variant de les bardisses de la muntanya mitjana, que solen dur, ultra les rosàcies llenyoses esmentades, força esbarzer Rubus ulmifolius i diferents tipus de gavarreres o rosers silvestres.
Ecologia. En aquests ambients, els prats de pastura de vaquí, hi concorren moltíssims factors i de difícil valoració. Són molt importants els components dels fongs i de moltíssims insectes, en especial els relacionats amb les buines.
Però en les bardisses hi tenen una especial participació els ocells.
Móres, serves, aranyons, gavarres, moixes, cireretes d'arç i olivelles d'oliveretes, per exemple, són fruits més o menys carnosos, amb polpa, que són menjats per diferents ocells, siguin de bec fi, de bec gros, dentat, etc.: pastorelles; merles, tords i grives; tallaretes; pardals; alàudids com la pitoliva, les piules o la titella; diferents corbs, com ara garses i gaigs; i fringíl·lids comuns, com verdums, llucaretes, caderneres o gafarrons. Naturalment, caldria comptar-hi, també, altres ocells, els animals de pèl, etc.
Aquests ocells intervenen en diferents aspectes, segons mena i costums: són consumidors dels fruits de les bardisses; també dels insectes i altres invertebrats dels que festegen les buines; i aporten a la pastura i a la bardissa fruits i llavors, inclosos en les seves femtes.
Un cas molt il·lustratiu. Llàstima que no el vaig copsar en cap fotografia. Un dia, anant amb un grup d'una activitat programada, vam poder veure un exemple molt bo.
Hi havia un camp ben llaurat, pla i extens. El camp, però, estava dividit en dues parts, per una línia d'esbarzer perfectament perfilada, com tirada per una llinyola i sense que, vist a bell ull, hi coincidís cap mota de terra ni cap regall.
A què treia cap, doncs, aquella tirada d'esbarzers?. A sobre mateix hi passava l'estesa d'un filat elèctric, dels clàssics, un poc pengívol i d'embolcall negre. Del filat estant, els ocells, probablement colles de pardals, llençaven els seus telegrames codificats, els excrements, acompanyats dels aquenis durs de les móres d'esbarzer.
En aquell cas devien coincidir-hi, possiblement, en moments adequats, una bona sembradura de fruits, acumulats de qui-sap-lo temps, amb una llaurada o un rostollar oportuns.
"...esta lacra del paisaje". Sobre la bardissa i l'esbarzer vaig fer un capítol, que podeu retrobar aquí, on hi exposava algunes reserves, en especial relatives a la dificultat d'evolució d'algunes bardisses, formacions que tot sovint semblen trobar-se en un cul-de-sac o col·lapse.
El botànic olotí Oriol de Bolòs, que en l'estil dels seus textos no era, com sabeu, gens donat a l'expressionisme immoderat, a l'hora de descriure la bardissa (1) empunyà qualificacions tan sonores com aquesta:
"Se comprende, pues, que el hombre tienda a oponerse a la expansión de esta maleza improductiva."
"El proceder lógico para reducir esta lacra del paisaje seria, pues, el de favorecer un mayor desarrollo del arbolado, ya que precisamente es la explotación abusiva de los bosques caducifolios de los fondos de valle lo que ha provocado la expansión de la asociación de Rubus i Coriaria."
Val a dir, però, que aquests comentaris es refereixen a la vegetació de la terra baixa del Barcelonès, molt diferent, per bé que amb punts de contacte, de la pròpia de comarques més septentrionals, submediterrània i eurosiberiana.
El marc. Prat de pastura dels plans de Sant Llogari (Moianès), al peu i a migjorn d'aquesta ruïnosa i grandiosa pairalia. 560 m. Roureda seca -mesoxeròfila- amb aurons i alzinar menut, de rebrot.
Hi ha un grupet, reduït, de vedelles, avorades a l'ombra del bosc.
El prat de pastura es veu tot clapejat de mates baixes de dues plantes vulnerants: esbarzer Rubus ulmifolius i panical Eryngium campestre.
L’evolució depèn de la pressió del ramat. Quan hi és regular, les plàntules són esclafades pel trepig, ofegades per les buines, etc.
Però quan la pastura no hi és gaire intensa, les plantes tenen prou lleure per a formar les seves armes vulnerants, les espines, els agullons, etc., que el bestiar de peu rodó prefereix evitar.
Aleshores no són trepitjades i al prat s’hi poden formar, sobretot quan la presència d'arbusts o arbrets permet que s'expressi l'hàbit escalador de l'esbarzer i de les molt embulloses redoltes, espesses i enredoses tanques vives, tot fent, fins i tot, mosaics i corredors que de vegades semblen intricats laberints.
És així com es formen les tanques vegetals dels marges de les pastures, les bardisses, on no hi arriba la peülla de la vedella, per a fonyar i femar la terra.
Ornitocòria i bardissa. Crec que l'esbarzer es difon amb el concurs dels ocells, pel sistema, ja comentat, d'escampar i sembrar els petits aquenis, en un exemple d'una relació ecològica clàssica que, llicenciosament, es podria resumir així: et dono menjar però m'ajudaràs a escampar la meva mena. La dualitat del fruit expressada de forma polaritzada: part tova, dolça, mengívola, i part dura, inexpugnable, que preserva l'embrió, ben acotxat i adormit.
Els ocells són constructors de paisatge; la seva relació amb els fruits de Rosaceae i altres és important, tant en els paisatges mediterranis com en els eurosiberians.
I el panical, com ho fa? No ho sé, però considerem els següents aspectes. Eryngium campestre és una planta herbàcia, de part aèria més o menys temporera - o de temporada-, que posseeix una rabassa o arrel força engrossida, de manera que aquesta darrera part, ben colgada, roman sempre a resguard de l'acció de les vedelles, fora que hi hagi fonyades de bèstia de grufa.
El panical és, formulat en epígrafs: geòfit rizomatós; card espinós; rodador; nitròfil.
Les notes d'ecologia de la nostra estimada FPC (2) són, ben sovint, molt ajustades, precises i aclaridores. Copiem-ne, doncs, la del panical:
"Pasturatges de sòl eutròfic; de vegades molt abundant allà on l'acció del bestiar és excessiva."
Els amics que fan teranyina viva. D'altra banda, el panical té un fong associat a aquestes arrels o, probablement, rizomes; queda pendent de veure si aquest bolet -Pleurotus- és de la mena dels amics generosos i col·laboradors -simbiosi- o més aviat de la mena del capellà. Si fos, com sembla, d'addicció mortuòria -a despeses de les arrels o rizomes morts-, potser no afavoriria en res a la planta...
Mamaliocòria, ortinocòria, anemocòria... policòria (3)? Ara mirem el tema dels dissemínuls. Si en les compostes moltes plantes fan diàspores voleiadisses, d'altres, a més d'això, també són clavadisses i d'altres n'hi ha que només són clavadisses, en el panical les diàspores fan tota la fila de ser clavadisses o, si més no, agafatoses: el fruit està coronat per un conjunt sepalí de segments acabats en una fina espineta. 
Així doncs, seria oportú demanar-se: són les mateixes vedelles les que les escampen, tot deambulant, enganxades a les peülles, garrons o pelatge?
Un nom ben significatiu. O potser ho fa algun d'aquells ocells que, com la cadernera, es deleixen pels fruitets secs, en especial pels dels cards?
Perquè, vet aquí que el 'Corpus de Fitonímia Catalana' recull, en ressenya d'una publicació de Sallent, el nom cadernera, aplicat, precisament, al panical. Però sí, amb això dels noms cal vigilar, que sovint no sabem si hi anem d'anada o de tornada.
I no, no les oblidéssim pas, les formigues, sempre presents i bellugadisses; no m'estranyaria gens que també les formigues portessin, amunt i avall, els petits aquenis de la umbel·lífera.
Rodar amb el vent. Haureu vist, possiblement encuriosits, com les fulles de molts cards estan dividides en segments, de talla diversa, molt regirats, com uns farbalans, respecte del pla de la làmina. Podria ser, qui ho sap, que fos una adaptació a la pastura, perquè la planta sembla, d'aquesta manera, voler ocupar tots els espais i no deixar-ne cap sense punxes, per on l'herbívor podria introduir el musell. 
Si observem el panical, veurem que les fulles estan molt dividides, en gallets molt espinosos, disposats en totes les direccions i en angles tan oberts, gairebé afectant una estructura ortogonal, que uns i altres semblen encaixar i el conjunt no deixa, certament, gaires espais buits. D'aquesta manera, el vent que engalta aquesta herba, quan ja està seca i separada del punt de naixença, topant i rebotint, mig empresonat, en aquest intricat conjunt de gallets alats, travessers i angulosos, talment les aspes d'alguns molins, la fa moure i la fa rodar (3). 
Fa al·lusió a aquest tret el nom card corredor, entre els diferents que s'apliquen a aquesta planta. El panical té, un cop ha arribat a la maduresa de les infructescències, un mecanisme d'abscisió que li permet separar completament la part aèria, carregada de diàspores, de la soterrada. Aleshores, reeixit el deseiximent, la forma de bola del fullatge li permet, oportunament empesa pel vent, rodar pel terra, tot amollant i esbarriant els petits fruitets, gràcies al moviment i al fregadís.
Aquest sistema, en certa manera comparable a l'estil del sembrador que sembra a eixam, possiblement es combini amb algun o alguns altres (4), dels que hem comentat suara.
El modelat de la dent. Prat de pastura de la Sala de Sant Llogari (Moianès). Està ben pigallat per les plantes Rubus ulmifolius i Eryngium campestre. Les espores de la gírgola del panical són un element fantasma que podria tenir-hi algun paper significatiu.
Amb el seu porfidiós i indeturable brostejar, els herbívors han promogut, en les plantes, diferents atributs: les punxes vulnerants, l'acomodació als sòls carregats de compostos de nitrogen, la possessió i secreció de substàncies repugnants, també tòxiques, o coents, etc.
Ara bé, l'acomodació té sempre el risc associat d'ingressar en la dependència: si necessites les femtes, necessites qui les genera. Això podria passar, potser, en algunes hipernitròfiles, com ara les ortigues, aquestes igualment amb rizomes.
La buina és, sens dubte, un dels principals protagonistes dels prats de muntanya. Retorna nutrients que s'alliberen gradualment, aporta matèria per generar humus i contribueix, indirectament, a l'estructuració del sòl, fomentant la vida de molts invertebrats. 
La vedella, com l'arbre, nodreix als curadors del sòl; té, a la seva cura, a aquells que tenen cura del seu estatge.
Potser nosaltres tendim a creure, erròniament, en general, que la buina és un rebuig lamentable, que macula el bucòlic paisatge...seria, en tot cas, el xarbot esteticisme dels campions de la merda.
Notes
(1) 'El paisaje vegetal barcelonés' Oriol de Bolòs. Universidad de Barcelona. 1962.
(2) 'Flora dels Països Catalans'. Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Vol II. Pàgina 392. Barcino. 1990.
(3) El vegetal que així es capté s'anomena estepicursor. Hi ha una barrella -Salsola-, pròpia de les comarques de l'interior, que fa grans boles corredores, com les de les pel·lícules. Solen sedimentar, fent-hi cúmuls, talment cistells d'eriçons, en els clots, canals i racons baixos.
(4) Amb les observacions dels fruits de les plantes es va afermant la idea que la combinació de diferents formes de disseminació -policòria-, lluny de ser especial, és ben comuna; sinó que, en el nostre edifici i desfici classificatori i la simplista fal·lera pel segregacionisme conceptual, sembla que vulguem o preferim que els atributs tinguin un únic sentit. 
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart