17 de maig de 2021

Algunes plantes de la Plana d'Ancosa (Anoia) (1)

L'anomenada Plana d'Ancosa és una típica crosta de calcàries i dolomies, incapaç de sostenir, en aquest estat, una vegetació forestal madura. La vegetació dominant és la garriga, el lignetum mediterrani més ben adaptat al terreny calcari rocós, permeable i fissurat. Hi ha també claps de carrasques aclofades, actualment florides, i retalls de vegetació forestal, allà on les capes argiloses, menys magres, poden mantenir més frescor al sòl.
La Plana d'Ancosa es troba al voral meridional de l'Anoia, ja afrontada a l'Alt Penedès i a l'Alt Camp. És un dels departaments (vegeu l'entrada 'Sant Joan de Mediona') enclaustrats a l'interior de la serralada prelitoral del sector central.
Camp de blat granant, en primer terme. Al lluny, la serra de Miralles.
Visió dels camps de les Esplanes. Hi veiem, al Pla de la Creu, el molí de vent, de talla excepcional, que permet bombar aigua cap a la vila. També hi veiem el trau que comunica amb el departament veí, la vall de Miralles, també abastida amb l'ajut del molí.
La plana de la Llacuna és veïna de la d'Ancosa, però, mancada de l'eixorca crosta calcària, es manté plenament cultivada, sobretot per cereals d'hivern, amb aquell entapissat verd tan agradable a la vista.
Terreny molt rocós i obert, amb tots els senyals de la dent, el ferro i el foc, components que si es combinen damunt crosta calcària solen deixar-la prou escarida, només clapejada per llepades d'argiles de més o menys extensió i gruix, encallades en racons sense caient ni eixida de cap mena. En una època en què fins i tot els terrers bons s'abandonen, aquests no tenen cap esmena, fora de declarar-los d'interès natural.
Linum narbonense L. de flors blanques. Pétalos muy raramente blancos (Flora Iberica).
Orquídia.
Les plantes del recull d'avui són, la majoria, d'aquest espai clarer. A mig terme la garriga grogueja, per l'abundor d'aments masculins. No resulta fàcil trobar una bona qualificació fitonímica per a aquests espais. Són llistonars, timonedes... llistonars emmatats. Potser el que resulta més destacable, no pas per ser vistent, sinó en esguard de la relació de plantes del lloc, sigui el bon paper que hi fa el component terofític.
Aquest component pot arribar a transmetre un cert aire d'ufana en el temps de la floració, precisament ara, al maig, perquè el formen petites anuals sense capacitat per a poder resistir l'eixut dels mesos més calorosos.
Anthyllis vulneraria L. subsp. font-queri (Rothm.) A. et O. Bolòs (1) és un dels elements més constants d'aquests espais.
Helianthemum apenninum (L) Mill. és un altre element característic dels terraprims calcaris.
En el ventall de diferents organismes vegetals -o del camp de la botànica, si més no- hi tenim els líquens incrustants -endolítics- que clapegen les pedres, molt abundants, els líquens foliacis, molses xeròfites i una notable varietat de plantes vasculars de mena diversa, gramínies, bulboses, anuals, camèfits, etc. Hi tenen un significativa presència les plantes de la família de les lleguminoses Leguminosae i de la de les estepes Cistaceae, grups que de vegades es prenen com a indicadors, per a establir índexs de mediterraneïtat.
Però hi ha una mateta digna de ser sempre destacada, la farigola, quasi omnipresent.
També mereix esment aquesta forruda i tenaç gramínia, del complex col·lectiu d' Helictochloa pratensis (L.) Romero Zarco (2).
En el gènere Crepis -de fet en moltes compostes- els fruits són valuosos ajuts per a la determinació de les espècies. Potser Crepis taraxacifolia Thuill.
Argyrolobium zanonnii (Turra) P.W. Ball., petit camèfit molt característic, pel perfilat serici de la fulla.
Passa sovint, això de trobar claps totalment dominats per les tofes fibroses d'alguna estipa. Tenen aquest tarannà, el de fer estenalls, més o menys extensos o reduïts. Stipa offneri Breistr. encara sense flors (ja l'hem vist florit en llocs menys desabrigats).
Valeriana tuberosa L. fruitada, amb els aquenis coronats de plomallons entrelligats per sedes pinnades.
Inflorescència encara no desplegada d' Helictochloa pratensis L. (3)
Aquesta lleteresa té l'escaient nom d'Euphorbia exigua L. La de la segona fotografia la festeja una formiga, factor d'importància en la vegetació terofítica.
Asterolinon linum-stellatum (L.) Duby és un petit teròfit de la família de les primulàcies Primulaceae. Gairebé sempre el trobem ja granat, perfecta expressió de l'orientació prioritària de molts teròfits.
Euphorbia flavicoma subsp. mariolensis (Rouy) O. Bolòs & J. Vigo. Són notables les càpsules globoses, berrugoses o tuberculades.
Helianthemum salicifolium (L.) Mill. fruitat. Observeu-hi, a la base, una càpsula seca, trígona, amb els sèpals estesos. Efectivament, el maig és temps de flors, però no són poques les plantes primerenques que ja estan cloent el cicle generatiu. En el temps de la calor no en restaran sinó romanalles esquelètiques i desanimades.
En el cicle vital hi ha dos models, un de breu i l'altre no tant, units per formes de transició: el de la planta que desvetlla la llavor a la mateixa primavera o a darreries d'hivern; i el de les plantes que germinen a la tardor. En els dos casos aprofiten els períodes de temperància i eviten el fred hivernal i el sol massa mancat de virtut.
Imatge d'ambient, eminentment pedrós, però també amb argiles de descalcificació, substrat propici per a les plantes dels llistonars (aliança Thero-Brachypodion). Són terres cohesives, agrumollades, força pujades de to, possiblement pels òxids de ferro.
Thymus vulgaris L. en flor, molt abundant. Tan comuna i coneguda, el seu estil de vida té un punt enigmàtic: en temps d'eixut persistent manté una vitalitat molt alentida i es torna tan eixarreïda que la podríem prendre per morta.
L'abundor d'arenàries de codina Arenaria conimbricensis Brot. també és una expressió perfecta de l'estil de les plantes anuals. Cada peuet és independent, eixit de llavor, i dona càpsules amb petites i abundoses llavoretes que, escampades pel terra, replicaran la mena, en la propera generació.
El dubte del puput. Altres imatges de la valeriana Valeriana tuberosa L. Fa fulles oblongues a la base i fulles pinnatisectes les següents i les caulinars. Tenim un dubte per aclarir (el guardem per al capítol següent): els aquenis que no duen puputs, estan més avançats i el tindrien retret o menys avançats i el tindrien encara per desplegar? El puput incipient de la vora superior suggeriria la segona opció...
Anyol d'aire escanyolitConopodium majus (Gouan) Loret és una umbel·lífera esprimatxada, fina, linear. El tubercle rodonenc que fa s'assembla, diuen, a una castanya; d'aquí els noms castanya de terra, castanyola...no és curiós que aquest darrer mot contingui el mot anyol, un altre nom de la planta? 
Stipa offneri Breistr. La sanadella és un tàxon característic de les brolles de romaní.
Espina cervina arrelada en una roca. La semblança amb l'arç negre fa que, possiblement, se'ns passi per alt fàcilment, més cops que no sospitaríem. El bolic que hi ha en la nomenclatura d'aquest arbust és de categoria. Aquest arbust consta amb diferents noms, segons la font, i els diferents noms, a més, es refereixen a tàxons diferents. Si seguim a 'Flora Iberica' tenim el linneà Rhamnus infectoria L. Segons les flores catalanes seria R. saxatilis o una entitat subordinada. A més, aquests tàxons serien sinònims o no, segons els criteris.
Anunci i avançament del proper capítol de plantes de la Plana d'Ancosa.
Notes
(1) També consignat A. vulneraria L. subsp. gandogeri (Sagorski) W. Becker, nom que tindria prioritat per antiguitat.
(2) Avena pratensis L:; Avenula pratensis (L.) Dumort.
(3) Enhorabona als autors de 'Flora Iberica, Gramineae (partim), vol XIX (1)'. Ja ha estat publicat el primer volum de 'Flora Iberica' dedicat a les gramínies Gramineae. Dels articles que hem llegit, del gènere Helictochloa, en traiem la impressió que el lector pot trobar-hi, per notable excepció, unes descripcions completes i detallades, sense aquelles el·lipsis que produeixen al lector l'enutjosa impressió de l'estrangulació o l'espasmòdica bossa d'aire en la fluència natural. Una mena de literatura que es pot considerar molt rara i cara de trobar en llengua castellana. La descriptiva minuciosa és essencial i consubstancial al caràcter clàssic de la botànica, de manera que celebrem la publicació d'aquesta obra tan interessant, possiblement única en molts aspectes. Descriure punt per punt els detalls de les plantes es pot considerar una tasca de caràcter quasi monacal i ben valenta, perquè en cada punt convenientment puntualitzat s'assumeix el risc d'errada i desviament d'una realitat, la de les formes que prenen els fenòmens vitals de les plantes, dinàmica, variable i curulla de matisos inextricables i fins i tot aombrats, per al nostre lluc.
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol