3 d’agost de 2022

Algunes notes de morfologia de l'Espelta petita Triticum monococcum L.

Introducció. S’observen espigues d’espelta petita Triticum monococcum L. i es destaquen alguns aspectes de detall de les espícules. Aquest blat ancestral –antic, primitiu, arqueològic (1)- actualment quasi no es cultiva.
Aquest blat diploide sembla que prové d'un blat silvestre, el Triticum boeticum Boiss., un i altre tan consemblants que, segons els criteris dels autors, només tindrien diferenciació infraespecífica.
De talla petita, té un rendiment baix o molt baix; és de cultiu molt local, marginal, testimonial o residual. S'ha cultivat localment, per a péixer l'aviram, com a farratge o per a preparar alguns tipus de farinetes. El cultiu es manté sobretot per interès botànic i per a disposar d'un banc de llavors actual. Els exemplars observats són de camps de l’Espai Agrari de Gallecs, on són habituals els assajos de cultius de varietats primitives, antigues o recuperades.
Paraules clau: espiga anisomòrfica, trencadissa -brittle rachis-; gluma bicarinada; lemma bidentat; aresta en part trinervada; innovacions extravaginals; filloleig.
Planta anual, de talla petita, de 40-80 cm (2), d'aspecte gràcil, fina, ben erecta, molt pluricaule, amb les espigues planes, petites, d'uns 4-6 cm (3), amb les espiguelles llargament aristades.
Comparada amb altres blats, l'espelta petita es veu de talla molt menor i d'espiga també molt més petita.
L'espiga és trencadissa, les unitats o artells del raquis es desarticulen -brittle rachis-, de dalt a baix. És força camadret; es diu que no és propens a l'ajagut (1), degut a la primesa de la tija (!).
A diferència de la d'altres blats, l'espiga de l'espelta petita és prima o poc gruixuda, perquè les espícules duen només dues flors, però una, a més, és xarbota o malreeixida.
Aspecte de l'espiga de l'espelta petita, de fesomia molt regular, planera, amb les espícules poc botides.
Les espigues plegades feien uns 6 cm, sense comptar-hi les arestes, d'una talla semblant. La talla de les arestes és variable; sol ser progressivament menor, de baix a dalt, de manera que sovint acaben a la mateixa altura o gairebé, a la manera de les cerres d'una paletina.
Espiga plana. La planesa de l'espiga és deguda a la particular forma de les glumes: els dos nervis destacats configuren tres parts ben definides, una cara planera i viada, el dors, la part visible en aquesta visió lateral, i dues expansions membranoses, a la manera de faldillons, un d'extern o dorsal i l'altre d'intern o ventral. Aspectes, tots ells, que veurem de més a prop.
Les espigues molt viades són típiques, en general, dels diferents blats. Aquestes vies acaben desapareixent en l'espiga madura i seca.
En aquesta visió hi veiem els laterals de les espiguelles; les peces viades són el dors de les glumes, la parella de bràctees que flanquegen les espícules.
Observeu-hi l'excentricitat de les vies: hi ha els dos nervis o carenes; una vena que corre pel mig del dors i, també, una altra que corre pel mig de la meitat interior o adaxial del dors de la gluma.
En l'espiga íntegra s'hi aprecia bé la configuració de la gluma: dos nervis o carenes molt destacats; dues dent apicals, sempre una mica més eminent la del nervi adaxial; una veneta doble que esmitja el dors de la gluma, confluent a l'entrant o escot superior; i la veneta de la meitat adaxial del dors de la gluma, confluent amb el nervi o carena adaxial, una mica per dessota de l'extrem.
En aquestes espigues s'hi veu bé la base de l'espiga, gradualment afuada, on hi ha algunes espiguetes xarbotes, buides, poc desenvolupades o malreeixides. Són tres o quatre espiguelles basals que gradualment donen pas a les de desenvolupament normal.
Aspecte plenament estival d'un camp de mestall de blats, de Gallecs: hi ha Triticum sp., Triticum dicoccum L. i Triticum monococcum L., aquest darrer distingible per la talla baixa i l'aire escardalenc.
Mestall d'espeltes. Tractant-se d'una varietat de blat molt antiga, es diu que era normal que l'espelta petita s'infiltrés en els sembrats d'altres varietats domesticades de blat. A Gallecs s'hi fan pràctiques que semblen talment arqueològiques.
L'espelta petita es veu aquí entre peus d'espelta bessona i d'altres menes de blat que no sabem precisar, unes d'espiguelles aristades i d'altres toselles.
Espiga seca, granada, d'espelta petita.
Una parella molt ranca. Algunes espiguetes desarticulades, la majoria en visió de la cara ventral. Triticum monococcum fa espiguetes biflorals. La plena és la primera i porta una llarga aresta; l'altra, la segona flor, és malreeixida i porta també una aresta, però molt més curta.
Part inferior i abaxial -externa- de l'espigueta. A l'entreforc dels nervis de les glumes hi ha un ble de pelets sedosos. S'observa el gruix dels nervis de les glumes, de consistència molt endurida, cartilaginosa, del color del vori o d'os.
Les espiguetes o diàspores porten a la base el segment o article axial de l'espiga que li correspon. És pla a la cara adaxial i convex a l'abaxial. Incorporats, així, a les mateixes diàspores, els artells del raquis de l'espiga són perfectament solidaris amb les espiguetes: quan l'espiga es desballesta no en resta res al capdamunt de la planta, cap rapa ni eix escarit que ho testimoniï.
Visió ventral o de la base de la cara adaxial, on hi veiem, al centre de la imatge, la petja o cicatriu de la implantació de l'espigueta següent o, més ben dit, del següent article axial. Així doncs, la distància entre les espiguetes és la que es pot veure a la imatge, entre la dita petja i l'extrem inferior de la diàspora.
No deixa de ser la manera habitual de distribució de les gemmes: nusos que originen gemmes florals i d'altres de continuació del creixement axial.
Extrem superior del lemma fèrtil, acompanyat del xarbot, d'aresta breu. El lemma té tres nervis, el central i dos més de submarginals, venetes addicionals, aquestes darreres, a penes marcades.
S'hi observa que la base de l'aresta la formen tres nervis que aviat conflueixen i formen un sol cos, si més aparentment.
Espigueta basítona. Visió lateral d'una espigueta. Hi ha basitonia quan, en un ram o conjunt de nusos i brots, tenen més desenvolupament els inferiors que els superiors.
La gluma que es veu és la superior, la més propera a la flor malreeixida. La seqüencia de les peces de l'espigueta, de baix a dalt, sempre és aquesta: gluma inferior (GI); gluma superior (GS); flor fèrtil (FF); i flor xarbota o vestigial (FV).
Espiga anisomòrfica. En l’espiga d’aquest blat ancestral hi és singularment visible l’anisomòrfia de les espigues, en general.
Si observeu les fulles de l’om veureu que en fa de dues menes –heterofíl·lia-, diferents les de cada reng o costat de la branca.
Així com passa en les mans o en una parella de mans encarades, les fulles de l’om són asimètriques però simètricament disposades, amb simetria zigomorfa.
Així mateix passa en la majoria de les espigues.
Si traslladem una espigueta d’un reng de l’espiga a l’altre, hi veurem el mateix: les espiguetes són diferents, perquè en les d’un reng, la primera peça, la gluma inferior, es troba en un costat, mentre que en les de l’altre reng es troben al costat oposat.
Això produeix un natural desequilibri en l’espiga, molt destacat en l’espelta petita, atès que, essent l’espícula bifloral però amb una flor malreeixida, la que és benreeixida, ben desenvolupada i llargament aristada, es troba sempre desplaçada en un costat, invariablement en el costat de la gluma inferior.
I, com que, tal com hem dit, les glumes inferiors de les espícules d’un reng se situen en un costat oposat a les de l’altre reng, en realitat queden, d'aquesta manera, situades en el mateix costat de l’espiga, sempre en un únic costat, detall que es pot veure bé si l’entreguardem per un cap.
Això és el que hem volgut representar en aquest esquema.
Desarticulació completa de l'espiga. Representació, molt esquemàtica, de la incorporació d'una part axial, un article del raquis de l'espiga, a la diàspora i l'espigueta. Cada diàspora porta dues petges o cicatrius nodals, la pròpia, o de l'article que li dona assentament, i la del següent article.
Tema a banda és el paper o funció que fa en la diàspora l'article axial incorporat, fortament silicificat.
Blegades i encarcarades. Espiguetes basals, poc i mal desenvolupades. Les glumes són molt estructurades, tenaces i enterques; emparen eficaçment les flors, com una cuirassa.
Quan, amb l'ajut de l'agulla, volem enretirar les glumes, no resulta gens fàcil. Les dues carenes cartilaginoses i la parella de plecs li donen a l'espigueta una notable solidesa.
Dentetes silicificades i extrorses de l'aresta. Tenen l'aspror típica del margall i de tantes herbes semblants.
Tal com hem dit, les espiguetes basals són mal desenvolupades. Fins al quart o cinquè nus no es troba una espigueta normal, plena.
Tempteig i perfeccionament de la desarticulació. La lleva forçada de les espiguetes basals deixa al descobert alguns detalls interessants: tot i que costa de treure-les, no s'enduen la part del raquis que correspon a cada espigueta; la llargària d'aquests primers entrenusos és, a la primeria, decreixent; observeu-hi, així mateix, la semblança dels primers artells amb la tigeta; en canvi, l'artell incorporat a l'espigueta normal és llis i té enterament una natura de vori o òssia, no solcada, com sí es veu en els primers artells.
Filloleig. L'espelta petita fa manats o feixos de tiges, molt densos. El filloleig és molt actiu i abundant.
Tiges molt densament disposades.
Innovacions extravaginals (4). Les gemmes vegetatives es desvetllen i foraden les beines de les fulles, tot experimentant, tot seguit, el fototropisme que fa que els brots tirin cap amunt. En fa de basals i d'altres de situades una mica més amunt.
De fet i com és llei general, en cada nus de la canya s'hi faria, versemblantment, una gemma vegetativa, sinó que en les canyes de moltes gramínies aquestes gemmes queden dorments i no s'expressen.
Notes
(1) J. M. Mateo. Prontuario de agricultura. Mundi-Prensa. 2005.
(2) És la talla de les plantes observades en camps de mestall de diferents espeltes. La bibliografia, però, consigna talles molt superiors.
(3) És la talla corresponent a la magresa d'aquesta anyada. Deuen poder ser molt més llargues.
(4) Sembla que és una expressió pròpia de la literatura de la família Poaceae. L'emersió dels fillols s'expressa de dues formes, foradant les beines o pujant-hi pel dedins -innovacions intravaginals.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart