7 d’agost del 2022

Primera aproximació a l'antologia de la morera Broussonetia papyrifera L.

Que les plantes de la família de les moràcies Moraceae (1) tenen singularitats ben curioses, és prou conegut. Per exemple, tenim el variat repertori de la forma dels receptacles i la notable suculència dels òrgans reproductius.
El que trobo més interessant en aquesta família és veure com en són d'esborradissos, els límits entre flor i fruit. Tan esborradissos que conviden a dubtar del valor de certes categories.
Porto a aquest espai unes imatges de les boles vermelles -cal evitar de caure al parany!- i les boles nues d'un peu femení de morera de paper Broussonetia papyrifera L. En faig una primera interpretació.
Les imatges les vaig prendre amb el telèfon portàtil. En aquesta primera aproximació, l'antobiologia de la planta queda per desenvolupar. Sembla que en aquesta família tot requereix una atenció mantinguda, especial, de manera que prenc les precaucions necessàries, per tal d'evitar de rossolar.
Què és això? Semblava que la pregunta trobaria, com de costum, oportuna resposta. Ara m'adono que tot depèn, una mica, de com es vegi.
Aquestes boles sovint són tingudes, per les cerques que he pogut fer, per infructescències.
Convido al lector a comprovar que la literatura de flora que normalment utilitzem aporta mot poca cosa, a l'hora de precisar l'antologia d'aquesta morera.
Val a dir que aquesta circumstància podria ben bé no tenir res de casual. Sembla que és força habitual que aquest arbre no tregui flors. Algunes poblacions, per exemple els peus que hi ha al llarg de la carretera de la Roca, a l'altura de Montcada i Reixac, tenen tot l'aspecte de ser clòniques, resultat de la multiplicació vegetativa.
Així doncs, són flors? Són fruits? Sembla que les florelles femenines, molt petites, de la morera de paper, duen, ja de bon inici, un perigoni, una mena de bossa que embolca completament l'ovari -se l'anomena periant.
En determinat moment del desenvolupament de la flor, aquest perigoni experimentaria un creixent sobtós, com si fos un bolet.
Aleshores es converteix en aquest notable espectacle que veiem a les imatges: una mena de florella tubular, de gran suculència, molt apegalosa si es toca -això sembla que ve de família-, d'un color ben encès, entre taronja i escarlata.
De vegades es diu que això és 'la part carnosa del fruit'. En termes precisos es pot dir que és un perigoni acrescent i suculent, de ràpida emersió -la descàrrega de sucres que és un segell de la família.
Considerar aquest receptacle d'antofil·les suculents una infructescència potser és un error, però val a dir que l'aparició i maduració d'aquests perigonis podria anar paral·lela a la dels ovaris; aleshores, potser sí, aquella consideració podria semblar-nos més passadora.
La puntualització a fer és que aquests perigonis no són els fruits; els fruits són uns aquenis menuts, de mal veure, que es formen al dedins d'aquests perigonis presumptament calicinals.
Per això dic que de vegades les nostres categories es tornen inempunyables, com aquells peixos anomenats llepissosos.
Tot plegat desencadena, és clar, un bon devessall de qüestions diverses, d'antobiologia i d'ecologia, car no es pot pas pretendre considerar aquests aspectes morfològics sense fer atenció, també, a la seva funcionalitat, al tipus de pol·linització, per exemple. Ja aniran sortint quan tocarà; no pas avui, que tot just he badat una mica aquesta porta.
Per ara només esbosso una qüestió: els ocells que festegen aquestes sucoses i dolces flors, podrien també fecundar-les?
Res millor, possiblement, que veure com les nostres idees trontollen, una miqueta, si més no.
A frec de la bassa del molí de Capellades. Anoia. 6.8.2022. Peu femení. Al costat mateix hi ha un peu masculí. El terra està empastifat de boles vermelles, molt sucoses i enganxoses, festejades pels coloms.
Hi ha boles dels dos tipus, verdes i amb tubs suculents, sense llucs de possible transició entre unes i altres. La meva interpretació l'exposo més avall.
Es diu que aquests perigonis carnosos i dolços són molt atractius per als ocells.
L'esquema no requereix més comentaris. Hi ha manta llucs que suggereixen que deu ser més complex que això.
A destacar, un cop més, que en aquest cas el reclam es basteix amb un element floral acrescent, que es torna molt sucós i dolç.
Aquesta bola porta alguns aquenis, molt pocs. Hi ha sobretot les bractèoles; també, però en nombre molt menor, perigonis nus, reduïts a un tel membranós, que suposo corresponen a flors malreeixides.
Secció de la bola, pràcticament estèril. Bractèoles amb una cofa grisenca, o de color sal i pebre; s'observen alguns perigonis encongits, una mica més clarets.
Dos aquenis o núcules, de superfície rugulada. Aquests fruitets es trobaven a la superfície de la bola i força enganxats, suposo per l'acció dels sucs apegalosos dels perigonis suculents.
En aquesta infructescència, predominantment buida, hi ha alguns fruitets, al dedins del perigoni membranós, sacciforme o utriculiforme.
S'hi aprecia la diferència, entre les bractèoles i els perigonis encongits.
A la dreta, els fruits superficials; n'hi ha d'altres, al dedins de la bossa perigonial, dos de malreeixits, un, el de dalt, aparentment ple, i un altre que sembla a mig camí.
Imatge dels dos aquenis malreeixits.
Molta tela per tallar!. A dalt, aqueni, aparentment normal, que estava al dedins de la bossa perigonial i a dins, immers a la bola fructífera. Balanç molt pobre per a una fructificació; només disposava d'una mostra, una sola bola, que ha resultat, principalment, xarbota!. 
Arbres sense res, ni aments ni boles; boles sense regals; boles sense fruits... aquí hi ha molta tela per tallar!
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol