Plantes ruderals i bicicletes

IMATGE 1. Fruit de Tribulus terrestris.

Què són les plantes ruderals? Ruderal és un mot derivat del llatí rudus, runa, enderrocs, material de rebuig dels treballs de construcció o destrucció d’un habitacle.
En castellà valdria per escombros o cascotes.
Les plantes ruderals són, aplicant un criteri extensiu, totes aquelles que viuen en les zones habitades o influïdes per nosaltres.El principal condicionant d’aquests espais sol ser la presència d’abundants compostos de nitrogen, degut a l’acumulació, remoció o circulació de deixalles orgàniques.
Naturalment, en aquests espais hi solen concórrer gran diversitat de factors, com ara canvis freqüents de fesomia, fauna urbana o presència de productes químics elaborats.
Algunes plantes s’han adaptat molt bé a aquests ambients, singularment aquelles que, com Dittrichia viscosa, comporten sense danys notables cúmuls de substàncies estranyes –industrials, metalls pesants, etc.- en el sòl. 

✱ Les teulades dels edificis són ambients receptors de tota mena de sediments: partícules i polsim portat per l’aigua i pel vent; residus orgànics d’ocells, dragons o altres animals; crostes de líquens; dissemínuls vegetals; deixalles llençades, etc.

Els sediments s’acotxen en els racons, fent llepades o bones grapades, del gruix d’una almosta, singularment a les canals de recollida de l’aigua o arran dels desaigües, on, en perdre velocitat l’aigua, hi precipiten alguns sòlids de dissolució.
Aquest ambient és propici per algunes plantes nitròfiles d’arreletes d’escassa projecció, com ara els crespinells Sedum. O bé la crassulàcia de la imatge, del gènere kalanchoe (imatge 2).

IMATGE 2. kalanchoe sp.

Si nosaltres no en tenim cura, dels nostres espais, les plantes van sortint per tot arreu; ara bé, nosaltres, que les trepitgem i maltractem regularment, sense gaires miraments, no estem gens acreditats, precisament, per a queixar-nos-en.
Sobretot tenint en compte que, aquella planta que a nosaltres ens provoca rebuig, segurament és festejada per algú que l’ha plantada o cultivada, si no és que som nosaltres, precisament i sense saber-ho, els que l’hem portada a aquell lloc.
✱ Així passa, per exemple, en el cas de Tribulus terrestris (imatge 3). Aquesta planta fa uns fruits amb punxes molt fortes, que es claven a les rodes dels ciclistes i tot sovint les punxen.

IMATGE 3. Fruit de Tribulus terrestris.

Ara bé, els ciclistes que se senten agreujats per aquesta planta segurament obliden o no saben, naturalment, o no, que són ells, precisament, els que, en gran manera, amb el seu trànsit, tan extremament sovintejat, contribueixen a difondre-la pels camins.
Actualment hi ha un intensíssim trànsit de bicicletes per tota mena d’espais. Les rodes de les bicicletes són un notable sistema de difusió de tota mena de diàspores, portades de les zones habitades a zones periurbanes, als espais naturals, a les muntanyes més allunyades i fins i tot als prats i circs de l'alta muntanya.
✱ Jarava plumosa ha esdevingut molt abundant en espais descurats i pertorbats d'algunes poblacions del Vallès i comarques veïnes. Hi forma una mena de prats curiosos, de tofes denses coronades per espiguetes d'aspecte cotonós, degut als plomallons vil·losos dels fruits (imatge 4).

IMATGE 4. Diàspora plomallosa i sedosa de Jarava plumosa.

Però la imatge adjunta (imatge 5) no és d'una zona urbana o periurbana, sinó d'un camí que creua brolles, matolls i pinedes, de manera que la seva presència ens indica un rang superior i no gens falaguer d'implantació en el territori.
Mercès als denticles escabrosos del fruit i al seu plomall vil·lós, anomenat per alguns pseudovil·là, s'enganxa al pèl dels gossos i a les rodes de les bicicletes, preparat, així, per a ser desplaçat i llençat en qualsevol lloc. És, doncs, una planta ruderal de temperament viari, dels camins, que comença arrelant localment, en un voral, per a seguir escampant-se per la nova zona, cas que les condicions li siguin favorables.

IMATGE 5. Mata de Jarava plumosa en un camí.

✱ Em sembla que és oportú de recordar, doncs, que de les males herbes dels camps i de tota mena de plantes que, pel motiu que sigui, ens incomoden o desplauen, nosaltres n’hem estat la font, l’origen, els introductors.
Potser sí, que hi ha qui pugui creure que les curses esportives per les muntanyes dels Pirineus, en el cor mateix d’alguns espais naturals declarats com a ‘protegits’, o aquesta plaga del ris-ras de bicicletes, circulant literalment per tot arreu, siguin espais cremats, pendissos o corriols, són activitats innòcues, que no afecten en res a l’espai mateix, ni a la fauna ni a la flora, i que, un cop en sortim, tot resta igual, impol·lut, silvestre i natural.
Potser sí, que és possible, que la nostra inconsciència sigui de la mateixa mena i talla que el nostre egoisme. 

Però, de fet, seria ben senzill de formular: els espais naturals no són per a fer activitats esportives, sinó per a respectar i preservar la flora silvestre i la fauna salvatge.

Text i fotografies: © Romà Rigol