El capítol és eminentment fotogràfic, però complementarem les imatges amb unes observacions generals sobre aquesta fageda, que destaca, molt especialment, per l'abast de l'estrat herbaci, així com per altres punts que conformen un tipus de vegetació, nemorosa o perinemoral, molt ben caracteritzada, si més no al nostre lluc.
Aquests punts són: les condicions ambientals o mesològiques pròpies d'aquesta comunitat, això és, l'ecologia; el tipus de forma biològica predominant en aquestes herbes; el període de desenvolupament, o sigui la fenomenologia; i, finalment, l'adscripció biogeogràfica i la distribució a Catalunya. Això sí, ocupats, com estàvem, en fer fotos de les plantes florides, no vam tenir lleure per fer atenció a les altres, com ara les herbes de floració menys primerenca, gramínies, falgueres, muscínies, etc.
Això és la llei: aquí hi ha plantes fanerantes, dotades d'atributs que fan crida; no ens en vam desempallegar pas.
☰
L'ecologia. Es fa en sòls eutròfics, profunds, humífers, humits o perhumits de la muntanya mitjana, en espais ombradius, sota les capces dels arbres o bé en clarianes i vorals, en obagues i fondals, o bé en d'altres exposicions, en comarques de clima humit o d'afinitat atlàntica.
La comunitat és de tendència aerohigròfila, genuïna expressió del temperament ecològic del faig.
Al Vidranès viu en obagues i fondals, damunt de sòls humits, perhumits o temporalment xops, desenvolupats a partir de gresos calcaris -calcarenites- que donen textures arenoses, molt favorables per a oxigenar i esponjar el substrat.
Quan no està amarat, el sòl destaca per la foscor del color, la flonjor i la soltesa, aspectes suggeridors de presència d'humus. S'hi endevinen cúmuls de detrits de romanalles orgàniques, en procés de degradació.
Algunes herbes de la comunitat s'agraden, especialment, dels sòls humífers. L'agrella de bosc Oxalis acetosella, per exemple, és una planta humícola; ho suggereix prou bé el tipus de lloc on sol arrelar, com veurem més avall.
☰
Formes vitals. Són plantes herbàcies perennes, camèfits, hemicriptòfits i, sobretot, geòfits.
Estenalls. El que resulta més vistent i característic de moltes de les plantes d'aquest estament herbaci és, sens dubte, l'agrupament en esteses o claps, formacions més o menys denses, de gran recobriment.
Geòfits. Fan claps d'aquest estil el joliu, l'all de bosc o ursí, el melcoratge de bosc i les anemones, el buixol i el buixol groc. Totes aquestes plantes són geòfits, bulbosos o rizomatosos, que cada temporada forneixen noves lleves de fulles -vegeten-, orientades en dues direccions oposades: llevar la inflorescència-infructescència i desenvolupar la part soterrada perenne; les bulboses donen nous bulbs a partir dels productius, mentre que les rizomatoses engrosseixen el rizomes i també, en les plantes que fan tornes, els van allargant i estenent. D'aquí que els sòls de bon penetrar siguin, possiblement, els més indicats per a aquestes plantes.
Planifolis. Les liliàcies -moltes actualment adscrites en Asparagaceae- tenen fulles en forma d'espasa -gladiades o ensiformes.
Però hi ha un model de fulla que, dintre d'un ampli marge de variació en la talla i el detall, domina en les herbes d'aquest bosc. Són làmines planes, dividides en gallets de diversa profunditat, més o menys lanceolats i apuntats o aguts.
Tenen fulles d'aquest model alguns geranis de bosc, Astrantia, les anemones, l'el·lèbor, la sanícula, la canuguera, alguns botons d'or, etc.
Plagiotropisme. També és interessant la disposició de la làmina o limbe. Ixent d'òrgans soterrats, les fulles s'eleven cap a la llum, mercès a pecíols més o menys desenvolupats i dreturers, útils per a evitar les noses i el cobriment de les plantes veïnes. Així elevades, sovint sembla com si les làmines flotessin. S'estenen planes i horitzontalment, disposició congruent amb la llum atenuada i l'ambient llòbrec, per tal de poder engaltar el màxim de llum, com és propi, igualment, dels arbres dominants, el faig i l'avellaner. Els limbes són plagiòtrops o plagiofotòtrops.
Compartint aquest tirat i disposició, algunes plantes de diferents llinatges resulten morfològicament poc o molt afins: el melcoratge, l'el·lèbor, el raïm de guineu, el marcòlic i la canuguera, per exemple, en la forma lanceolada i apuntada; els botons d'or, el corniol i els buixols, per exemple, en els limbes segmentats en gallets.
Fenomenologia: nuditat i floració. La floració primerenca, protovernal, és molt característica del perenniherbetum del Scillo-Fagetum. Aquest ajustament temporal tan particular s'ha relacionat amb dos aspectes que el condicionarien especialment: per un costat, és el període de l'afermament de la moderació de les temperatures; per l'altre, els arbres, faigs i avellaners, encara no han desplegat ses fulles i permeten, així, que la suau llum vernal arribi, tot escolant-se entre el brancatge, fins a l'estrat herbaci.
El moment de les tapetes. És clar que pretendre termenejar el període d'antesi de les plantes per aspectes exclusivament mesològics no sembla pas gaire fonamentat. Posem el cas de l'all de bosc Allium ursinum, geòfit bulbós que floreix una mica més tard del moment del cop de la florida que il·lustra aquest recull, quan els borrons dels faigs ja han rebentat i els nous ramells ja han començat a desplegar-se, si bé, certament, les venetes de les fulles novelles encara no han assolit la tibantor necessària per a sostenir la làmina ben estesa. Aquest és el moment de les tapetes: hi ha una pluja de catafil·les i el terra en va ple, de les fulletes esquamoses, del color de l'aram, que emparaven les gemmes hivernals.
Vist així, doncs, potser es pot considerar que hi ha, a la comunitat, un estament herbaci primerenc, protovernal, dominat per geòfits, molt vistent, de desenrotllament ràpid i concentrat; però igualment cal tenir present que hi ha tot un altre elenc d'herbes, de desenvolupament posterior, que no és especialment vistent ni massiu; en no concentrar-se ni en el temps ni en l'espai, aquest elenc d'herbes primaverals i estivals sembla difús i potser poc definit.
Vitalitat foliar: prevernal i hivernifoli. En el tipus prevernal la planta lleva les fulles noves a l'hivern. En són exemple Anemone, Scilla i Allium.
En el tipus hivernifoli les fulles surten aviat, després del cicle generatiu, a la tardor, mantenint-se actives, doncs, al llarg de l'hivern. En són exemple Helleborus, Viola, Sanicula i Oxalis. Possiblement també Fragaria i Hepatica (A. hepatica).
En el capítol d'avui hi recollim l'estament protovernal, de tendència gregaria.
☰
Biogeografia i corologia. L'element biogeogràfic dominant és l'eurosiberià. A la comunitat li convé el clima medioeuropeu subatlàntic.
Es fa a les comarques pirinenques humides, exposades a les irradiacions ultrapirinenques del clima de la façana atlàntica, i, localment, al front oriental humit, al Ripollès, Vidranès, Cabrerès i Garrotxa.
Cal tenir present que la combinació dels principals condicionants ambientals de la comunitat, clima humit i substrat neutre o bàsic, no es dona, a casa nostra, en àrees de gran extensió.
☰
L'asparagàcia de fullatge en brollador fa claps extensos i de recobriment absolut. Totes les parts visibles són temporeres: els raïm de flors i fruits i també les fulles, que un cop marcides acaben, finalment, desapareixent de la vista, com per encanteri.
☰
Barreja i segregació. S'hi fa de tot, en aquests estenalls: formació monoespecífica, domini d'una espècie amb presència d'altres, combinacions de dues...el potencial de l'estació ecològica és tal que les fulles de les diferents especies s'encavallen, tot formant un estrat herbaci en capes, una mica a la manera de la pasta de fulls.
☰
La planta que dona nom a la comunitat, el joliu, és clarament dominant i té tendència a fer formacions pures.
☰
El fullatge en brollador i lluent l'associem a exuberància selvàtica.
☰
Quan la concurrència és tan serrada i hi ha plantes per dessota o pels entrepeus de la dominant, es pot considerar un estament herbaci en diferents estrats o nivells.
☰
Hi ha esteses en pendent fort, no només als replanells. En el Vidranès la comunitat va associada a bagues llòbregues i molt humides; en d'altres regions, de clima més humit, potser no presenti un temperament tan estenoic -estació ecològica limitada.
☰
A cuita corrents. 18.4.2022. Dilluns de Pasqua. En aquest moment encara no sabíem que l'havíem ensopegat, l'esplendor de la comunitat.
La foliació novella dels faigs ja comença, progressant de dalt a baix. El perenniherbetum té un caràcter explosiu, floreix ràpidament, abans que els faigs no despleguin del tot el fullatge, i la floració en moltes espècies no dura pas gaire, tret fugisser una mica enigmàtic.
S'empunya, normalment, com a possible justificació d'aquest caràcter explosiu, l'argument de la limitació lumínica imposada pel gran planifoli; ara bé, no podria ser que les herbes evitessin, així, si més no en part, algunes substàncies segregades i amollades pel fullatge, nou de trinca, del faig?
☰
Marginalitat de la comunitat. Ultra la bona caracterització del Scillo-Fagetum, és interessant d'observar que bona part de l'elenc herbaci de la comunitat concorre, també, en les avellanoses dels barrancs i torrents.
La imatge il·lustra que aquest estament herbaci s'agrada força dels espais oberts, de manera que podria ser que l'esciofília fos més aviat aparent o en realitat accidental, si és una qualitat que va associada a la higrofília.
En aquest poblament de ribera hi ha flors de: Scilla lilio-hyacinthus L., Anemone nemorosa L. i Cardamine heptaphylla (Vill.) O.E. Schultz. També Viola sp.
☰
Les mateixes circumstàncies: llenca de terreny obert, aquí a frec d'un petit barrancó de vessant. El caràcter periripari no és intrínsec de la comunitat, però sí clara expressió de la seva ecologia.
☰
Plagiotropisme. Esquemes de làmines foliars o bracteals plagiòtropes -plagiofotòtropes- en el perenniherbetum del Scilla-Fagetum.
Són gèofits rizomatosos -però Hepatica sembla que és un hemicriptòfit- de fulles basals, dividides en grau diferent, peciolades, amb pecíols elevats i dreturers; en Anemone nemorosa i A. ranunculoides són bràctees; només Cardamine, en aquest grup, fa tiges plurifoliades, ramificades, juntament amb les que ixen directament del rizoma.
Mercurialis perennis, no representat, s'aparta del model per tenir fulles simples. Les bulboses, Scilla i Allium, fan fulles paral·lelinèrvies arquejades, però és destacable, en A. ursinum, la làmina fortament contreta, a la part inferior, a la manera d'un pecíol. Fulla que, per cert, té força semblança amb la d'una altra bulbosa, el muguet Convallaria.
☰
Scilla lilio-hyacinthus L. Asparagaceae. Geòfit bulbós, escapós. Característic de l'aliança Fagion. Abans de badar-se la flor, els tèpals aplegats formen una mena d'esquelleta; potser al·ludeix a això el nom del gènere linneà, possible transformació del gòtic 'skilla', relacionable, sembla, amb l'occità 'esquila'. Fora que no fos en realitat el bulb, el que, per la forma ventruda, hagués motivat la relació amb una esquelleta o campaneta.
I encara hi ha, a més, qui li atribueix, al nom Scilla, un origen mitològic.
☰
L'aspecte del joliu és el d'una planta ben gerda. Aparentment, hi ha més d'un escap per bulb. Sis tèpals i sis estams epitèpals, de filament força eixamplat; gineceu globós, com una bolla, evocador del nus d'una roda de carro.
Les bases confluents de les fulles semblen destinades a recaptar l'aigua que s'escola per les làmines.
☰
Aplec floral racemós, més o menys cònic, de flors pedicel·lades i bracteades. Si hi ha plantes i flors baixetes, per exemple les de les violes i les de la maduixera, d'altres n'hi ha, com les de la canuguera, l'all ursí, els buixols o el joliu, que queden ben enlairades, per damunt del fullatge, disposició que les fa molt visibles.
☰
Herbes cinglant el senderó, com un jardí, de fullatge estès, més o menys pla, de gran recobriment.
☰
A la comunitat hi ha bona participació de filicines i muscínees; les fruticoses, mates i arbustos, en canvi, hi són nuls o molt escassos. Però l'esbarzer Rubus sp. hi té una certa significació.
☰
Als espais més humits dels fondals i torrents hi ha dues falgueres destacades: Polystichum setiferum (Forsskal) Woynar i Phyllitis scolopendrium (L.) Newman, la falguera de frondes llargament oblongues que veiem a la imatge.
☰
Llargues pampes de la llengua de cérvol, ben escamarlades i arquejades. Al centre, esbarzer i joliu, en el mateix lloc i compartint, també, una mateixa tendència escampadissa.
☰
La mateixa transpiració de les fulles del faig contribueix a afavorir unes condicions propícies per a les precipitacions. Les fagedes van associades, tot sovint, a la concurrència d'estrats nebulosos.
☰
La vitalitat del sotabosc herbaci s'expressa amb força a l'hivern avançat i a la primavera. El terra és cobert d'un tapís de fullaca seca; els briòfits ocupen els espais que n'estan estalvis, troncs, socons i roques.
☰
Cadellar a seny. Tanmateix? No ho havíem vist mai, això, un tapís a seny d'all ursí Allium ursinum L., molt dominant, pràcticament monoespecífic, ocupant un bon tall del fondal, a mig aire de la vall. Us ho imagineu, quan els alls de bosc llevin els escaps amb els pomells de flors blanques?
☰
Allium ursinum L. Amaryllidaceae. Geòfit bulbós, escapós, característic de l'ordre Fagetalia. La fulla de l'all de bosc no és setinada com la del joliu; limbe gros, àmpliament ovato-oblong, amb la base arrodonida o subcordada, amb els lòbuls basals una mica aixecats.
☰
Cardamine heptaphylla (Vill.) O. E. Schultz. Brassicaceae (Cruciferae). Geòfit rizomatós, característic de l'aliança Fagion. També en les fulles caulinars és ben marcat, el plagiotropisme: el pecíol puja oblic i la làmina, entre pinnatisecta i pinnaticomposta, s'estén més o menys plana, en horitzontal.
Insistim en el patró de fulla més o menys partida o segmentada, amb nervació més o menys digitada o palmada, patró que també inclou a la fulla de Rubus.
En d'altres llocs ja hi hem defensat la hipòtesi que aquest patró de nervadura, palmat o braquipinnat, sembla molt apropiat per a facilitar l'articulació de la làmina, com ho suggereix el fet que siguin d'aquest estil les fulles de la majoria d'enfiladisses. Sembla que en ambient llòbrec o tenebrós l'articulació foliar seria molt important.
Fixem-nos que hi ha un plec de plantes que, amb el marge de tolerància necessari, encaixarien en aquest model: Hedera, Rubus, Sanicula, Anemone (inclòs Hepatica), Oxalis, Helleborus, Cardamine, Fragaria, Paris, Ranunculus sp., Astrantia, Lilium, Geranium sp....
No encaixen, però, Mercurialis ni les umbel·líferes.
☰Anemone ranunculoides L. Geòfit rizomatós que fa tornes. Característic de l'ordre Fagetalia.
Els fil·lomes encarregats de l'activitat fotosintètica en els buixols són bràctees, tres làmines verticil·lades, profundament feses en tres gallets. Així estesos, el plagiotropisme d'aquests fil·lomes és encara més conspicu.
En qualsevol cas, tenim aquí la mateixa simplicitat de l'hàbit escapiforme, adequat per elevar-se i poder guanyar, entre l'estreta concurrència, una plaça prou il·luminada. La mateixa disposició de les fulles, en capes i a diferents nivells, afavoreix que es puguin desplegar, sense gaires impediments.
El buixol blanc Anemone nemorosa L. és molt semblant al groc, que acabem de veure. Geòfit rizomatós que fa tornes, característic de l'ordre Fagetalia.
Les diferents capes de fulles semblen flotar, damunt d'un fons negre. Hàbit senzill o simplificat, potadret i no gens ramós, l'adequat per a colar-se entre els veïns.
Imatge que permet apreciar la semblança a un patró bàsic, que hem volgut destacar: la nervació de la fulla de l'heura Hedera té afinitat amb la de la bràctea del buixol Anemone.
Al centre, fulla d'all de bosc, comestible, usada en les cuines d'alguns països d'Europa.
Ara bé, en una concurrència tan estreta és presumible que les plantes puguin amollar tot de substàncies repugnants o inhibidores. És ben sabut que moltes ranunculàcies contenen tòxics; algunes Anemone -entre d'altres, aquesta- contenen substàncies que poden ser força perilloses per al bestiar de pastura.
Estesa mixta, amb Allium ursinum i Mercurialis perennis com a dominants.
A la dreta, les llargues i lluents frondes de Phyllitis; al centre, Mercurialis perennis L. Euphorbiaceae. Geòfit dioic, rizomatós, rèptil, que fa tornes, característic de l'ordre Fagetalia.
Tot i no tenir cap relació, Mercurialis té semblances amb les labiades: fulles oposades, decussades, ovades, dentades...
Anemone hepatica L. Ranunculaceae. Hemicriptòfit hivernifoli. Molt present en aquest bosc humit, no n'és especialment característic; és força comú en boscos i vorals poc secs, frescos i humits, fins i tot als espais ombrius i frescos dels alzinars. Característic, sensu lato, de la classe Querco-Fagetea.
La fetgera tampoc no té aquell caràcter explosiu o apressat de les plantes de floració de període curt. Són primerenques però duren molt més. D'altra banda, en el tipus hi veiem igualment l'hàbit escapiforme i el fullatge plagiòtrop, ben il·lustrats en la imatge de flors blanques.
En aquesta imatge s'hi aprecia, també, la diferència en el fullatge: hi ha les fulles novelles, de color verd intens, amb les vores piloses, i les velles o d'hivern, de làmina més grossa, de pecíol també més llarg, de color verd més fosc, de vegades molt fosques.
L'activitat assimilatòria de les fulles d'hivern contribueix al nodriment de la part soterrada perenne, el rizoma, l'engrossiment del qual té relació amb el següent desplegament vegetatiu.
Oxalis acetosella L. Oxalidaceae. Classe Querco-fagetea s.l. Hemicriptòfit rizomatós hivernifoli. Que s'agrada dels espais rics en humus -planta humícola-, es pot apreciar per la tendència de la planta a sorgir a les cavitats de soques i arrels superficials.
Les observacions fetes per a la fetgera valen igualment en aquesta agrella: hàbit escapiforme i fulles plagiòtropes. El model és el mateix: pecíols dreturers que ixen de tiges soterrades i florelles llargament pedicel·lades que depassen les fulles.
El nom específic: acetosella, fa referència a la riquesa en àcid de les fulles; són molt àcides i el tastet pot resultar-ne refrescant i agradable, però cal no oblidar que l'àcid oxàlic pot produir problemes de salut.
Primula veris L. subsp. columnae (Ten.) Maire et Petitm. Primulaceae. Hemicriptòfit. Darwin estudià l'heterostília en plantes d'aquest gènere. Les violes són relativament abundants en els boscos, en general, també als alzinars, sinó que la talla menuda fa que tot sovint ens passin per alt. Viola sp. Probablement, per la fila de les estípules, del grup V. alba s.l.
Phyllitis scolopendrium (l.) Newman. Característic de l'ordre Fagetalia. Associat especialment a barrancs i torrents humits.
Chrysosplenium oppositifolium L. Saxifragaceae. Subfamília Saxifragoideae. Tribu Saxifrageae. Camèfit.
Si fins ara hem vist plantes de llocs humits, aquesta curiosa saxifragàcia, mancada de draperies florals vistoses, encara exigeix més humitat i no és rar de trobar-la en espais aigualosos, molls, fonts, regalls i punts on l'aigua s'escola calmosament.
Si les herbes vistes anteriorment són significatives i comunes en l'associació de la fageda amb joliu, aquesta surt aquí i allà, normalment escassa.
Mancada de pètals, la flor és nectarífera. A la imatge hi veiem una parella de tipúlids, possiblement alimentant-se del nèctar i contribuint a la fecundació de les flors. De fet, hi ha flors, les més verdenques, amb la parella d'ovaris botits, potser ja fecundats.
Daphne laureola L. Thymelaeaceae. És una planta forestal en sentit ampli. Arbres a banda, és de les poques plantes fruticoses d'aquest bosc, juntament amb Hedera i Rubus. Flors flairoses, dolcenques.
Altres imatges d'esteses de joliu i altres herbes barrejades, en un entorn de fons de vall, de fageda i d'avellanosa amb boix. Vidranès. 18.4.2022.
Resum. El Vidranès és una comarca natural de la regió nord-oriental, adscrita administrativament a la comarca d'Osona; té clima relativament humit, amb valors de pluja anual d'uns 1000 mm. de mitjana.
En el paisatge hi dominen les prades de pastura de vaquí, les rouredes seques -xeromesòfiles- i les fagedes. Localment, a les obagues humides de les serres, s'hi fan claps de fageda amb joliu, tipus de bosc humit, d'afinitat atlàntica, no gaire comú al Principat.
Aquesta fageda té un estrat herbaci temporal, força dens, de desenvolupament ràpid, que floreix a principis de primavera i es va mustigant al llarg de l'estiu, fins a desaparèixer del tot, les parts aèries, mentre que les soterrades mantenen una vitalitat merament adormida, com els mateixos faigs.
És possible que, posat davant d'aquestes esteses de flors, l'observador pugui sentir, més d'un i de dos cops, els arraps d'una mena d'entrompada florística, més o menys desequilibrant, llòbregament metzinosa. No és només un ornament literari, perquè és el destí de la flor l'infantament de la llavor, però pel passadís de la seducció, fins i tot de l'entabanada, per bé que, efectivament, en aquestes funcions biològiques nosaltres som sempre al pati de butaques, arraconats en una mena de fatalisme retinià.
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
