Nòtula espermogràfica de la lletera falcada Euphorbia falcata L. subsp. falcata

Les plantes del gènere Euphorbia fan llavors que tenen alguns trets característics, en general ben coneguts. 

Aquests trets els veurem a l'inici d'aquest capítol, de forma succinta, a guisa d'introducció.
Aquesta nòtula és eminentment iconogràfica.

Pedraferit de les lletereses

Carreus: pedraferit; esfíngids Sphingidae; Euphorbia; aposematisme.

S'anomenen lletereses les plantes, principalment herbàcies, del gènere Euphorbia. És un gènere ric i variat, amb nombroses espècies, diversificades i pròpies d'ambients molt diferents, de muntanya, prats, boscos, camps, sinantròpics, etc.

Com és prou conegut, aquest nom fa referència a la llet o làtex que contenen i vessen, en els trencs, aquestes plantes.

Hi ha una papallona, de la família dels esfíngids, associada a les lletereses. Les erugues d'aquesta papallona se n'alimenten. Les papallones són refetones i relativament grans; per la seva manera de volar, amb un alabatre molt intens, també en diuen borinots.

L'eruga és glabre, grossa i grassona. De les erugues d'aquesta fila, rebotida, d'una carnositat quasi visceral, de pell com xagrinada, en diem, en català, pedraferits.

El pedraferit de les lletereses -Hyles euphorbiae- és molt virolat, tal com es veu a les imatges. Aquest cromatisme intens i contrastat té connotacions admonitòries (o premonitòries); diríem que té l'atracció del perill, en aquest cas el perill de la repugnància. Els colors vius són un avís, un senyal de perill, una advertència sobre la desplaença de la seva carn, probablement deguda a les plantes nodridores, les substàncies tòxiques que contenen les lletereses. El fenomen es coneix com aposematisme o coloració aposemàtica.

El marc. A prop de Can Petit, al camí dels Monjos, vell camí que connecta Terrassa i Matadepera. El pedraferit travessava el camí i va ser observat per una família que hi passejava. L'home em va preguntar si l'eruga provocava al·lèrgia. Sembla com si això, si un animal ens pot fer algun mal, és el que primer ens interessa saber; serà que, a còpia de fer-nos enemics de la natura, acabem creient que la natura és un enemic per a nosaltres.

I amb les plantes passa el mateix. En general no susciten altra cosa que indiferència; però, això sí, la planta que, si la mengéssim, podria fer-nos mal, és vista talment com un enemic bel·ligerant. Qualsevol diria que anem pels camins com els xais, brostejant les herbes que trobem al pas.

Retorn al Roc de Forellac (muntanyes d'Ordal)

Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.

☰

Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.

Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.

Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.

Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.

Espai rural de Gallecs: males herbes

A l'espai agrari o rural de Gallecs li hem dedicat alguns capítols. El lector interessat pot trobar-los mitjançant el cercador del blog. Avui és el darrer dia d'estiu. Alguns camps estan llaurats i polits, però d'altres estan totalment envaïts per males herbes.

Aquesta expressió, males herbes, és d'ús molt comú i pot semblar massa indefinida o poc adient, però en el medi agrari hi té el seu sentit més exacte, aplicat, sobretot, a aquelles plantes que manifesten una forta capacitat per infestar camps de cultiu. Avui en veurem dos bons exemples.

≡

Malherbologia. El coneixement de les plantes que infesten els camps de cultiu és força important. La universitat de Lleida el desenvolupa a la càtedra de malherbologia i ecologia vegetal, encapçalada per Jordi Recasens, a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrària.

Recasens i altres botànics d'aquest grup han publicat nombrosos treballs centrats en les herbes arvenses, plantes messicoles, dels cereals d'hivern, herbes dels camps regats, etc.

Marginalitat i documentació

Ja ens hi hem referit sovint i en diversos capítols, a les plantes que viuen associades al nostre medi, en el sentit estricte, o sigui l'àmbit plenament sinantròpic, que, com tots sabem, pot ser, aquí i allà, molt agradable i ben arranjat, i també, ençà i dellà, molt degradat i embrutit.

Dissabte vam anar un cop més amb la família al santuari de la Salut i vam poder copsar aquesta dualitat, tant fortament polaritzada, com la realitat i el desig de Cernuda.
≡

Guarnits de casori. Hi havia casori a la una i els floristes en feien els preparatius, tot parant, al gran porxo del santuari, grans testos curulls d'esplendoroses flors, enormes poms d'hortènsies, dàlies de color crema molt clar, com el de l'albada quan ja s'extingeix el llostre, i roses blanques escampades, com guindes que s'escampen curosament en un pastís.
També hi paraven alguns fanals d'espelma, com els que hem vist als cines, dels que fan una gàbia amb les cares de vidre i una anella al tuc, per a penjar-los o dur-los a la mà.

≡
Segona posició. La jardineria és, precisament, una de les activitats que genera més introduccions de plantes foranes a casa nostra, darrera, només, de l'agricultura. Pouem la dada del document que presentarem més avall, que ens servirà per a perfilar els tàxons d'aquest capítol.
Qui sap quin plec de criptobiodiversitat no allotgen aquests rams de dàlies i hortènsies! Per a posar-ne un exemple, ben versemblant, citaríem la caparreta ratllada australiana Icerya purchasi, una caparreta que pel que portem vist sembla trobar-se en ple procés expansiu.
≡

Plantes de l'erm sollat. Només cal fer unes poques passes per a sortir del porxo del santuari i trepitjar l'erm del voltant.
D'acord, no són pas plantes gaire xamoses ni engrescadores, però certament ofereixen tot de llucs peculiars i interessants.
En llocs com aquest hi concorren tot d'elements particulars. Hi ha un trepig molt sovintejat, propi dels espais on es desbrida i s'esbrava l'esbarjo més diversificat.

Naturalment, hi ha també els residus corporals dels gossos. Hi ha els nostres residus diversos, sobretot restes de menjar i begudes, no sempre gaire naturals. També les segues periòdiques i les tasques diverses dels arranjadors, constants esbarriadors de llavors de plantes vingudes dels llocs més inversemblants, d'arreu del món.
Són diàspores aferrades a les sabates, a la roba, a les eines, als vehicles, sobretot rodes...qualsevol diria que tenen detectors de tot allò que es belluga.

≡

Un document de referència. El breu capítol d'avui ve molt a tomb per a referir-nos a un treball de Llorenç Sáez i Pere Aymerich. Aquests autors han actualitzat, fins al 2018, el catàleg de plantes de casa nostra que no es consideren autòctones, en article publicat a 'Mediterranean Botany' el novembre de 2019.

Euphorbia serpens Kunth

Euphorbia serpens Kunth (Chamaesyce serpens [Kunth] Small). Capítol dedicat a aquesta lleterola que fa joc amb l'anterior: 'Esperant el mecànic'.

Herba anual, prostrada, rèptil, carnosa, blana, força foliosa, glauca o rosadenca, pròpia de camins, paviments, espais trepitjats i compactes.

És dorsiventral. Les fulles, flors i fruits estan més o menys encarats cap amunt, de manera que si pleguem la planta i la lluquem per baix només hi veurem el dors de les fulles i uns nyucs especials.

≡

Paraules clau: Euphorbia serpens Kunth; Chamaesyce serpens (Kunth) Small; ramificació monopòdica; estípules membranoses; fulles reticulades i retuses; distíquia; anisofíl·lia; gemmes aèries radicants; càpsula; esquizocarpi; monocarpi o mericarpi; elateri sec; dehiscència loculicida; ciati -copa-, inflorescència de les eufòrbies.

≡

Monopòdica. Si la coloració d'aquesta planta resulta cridanera, per la combinació de tons rosats, rosadencs i verd molt claret, també ho són l'hàbit i la regularitat de la forma. Com l'avet o els pins, l'eix central aquí té un creixent indefinit, fins que s'esgota, alhora que dona brancs laterals que repliquen la mena, en un grau secundari.

≡

Distíquia i anisofíl·lia. Trets constants i relativament conspicus. Les fulles són oposades, rodones, cordades, asimètriques. Hi ha, com en les fulles de l'om, anisofíl·lia: les d'un reng no són iguals a les de l'altre. La xarxa vascular de la fulla és intricada; pot evocar els alvèols del pulmó. Són retuses: tenen l'extrem com mossegat o escapçat, truncat, amb un petit entrant que pot ser marcat, lleu o nul, i un mucronet al mig. Vora de la làmina aixamfranat, pla.

Fullatge dístic, disposat en dos rengs oposats. Les estípules són, sens dubte, un tret força distintiu. Són membranoses, àmpliament triangulars -deltoides-, amb la vora fent tot de filagarses irregulars -fímbries o lacínies. De color rosa, semblant al de la càpsula dels bonets de capellà Euonymus europaeus.

Esperant el mecànic

Esperàvem que arribés el mecànic. L'afectat per l'insadollable i desvetllat cuc de la fitofília pot trobar, en el lloc més inversemblant, oportuna ocasió per a desbridar la seva febrosa, bullent, com cassola en forn, afecció.

Ens van cridar l'atenció dues plantes, però no pas per ser cridaneres o tenir res d'exuberant. Era, més aviat, un espars escamot de plantes magristones i descolorides, arrelades a la junta del paviment i amorrades a un piló.

No són poques les plantes al·lòctones que basteixen el seu clos en aquests espais tan marginals, vivint, molt sòbriament, a compte d'unes engrunalles avorades i d'unes pixarades recurrents.
≡

Quasi sense competència. Això sí, tal com exposava J. Vigo, al seu antològic 'L'alta muntanya catalana. Flora i vegetació', en aquest cas referint-se, si ho recordem bé, a les plantes de les roques, aquestes plantes ruderals es troben estàlvies, si més no, de la pressió d'altres per festejar l'escanyat i sollat espai que ocupen. A major marginalitat, doncs, menor competència.

≡

Stipa papposa Ness. Herba gràcil, amb fruits acompanyats d'una borra plomallosa fina, molt característica, suficient per a reconèixer-la, a bell ull.

Havent dedicat força espai, en d'altres capítols, a aquesta gramínia, no cal insistir-hi més. El lector interessat trobarà informació en el cercador o les etiquetes d'aquest blog. Només dues coses: que forma part de les estipes americanes que associem al Vallès i hipotèticament al tèxtil; i que caldrà veure a quin gènere anirà a raure, a criteri dels editors de 'Flora Iberica', quan es publiqui el volum de les poàcies, perquè el gènere Stipa és un gran armari que els taxònoms utilitzen, grapegen i magregen segons el lluc propi de cadascú.

≡

Euphorbia serpens Kunth (= Chamaesyce serpens  [Kunth] Small). Anual, rèptil, carnoseta, abundosament gemmífera, facultativament radicant, esblaimada, entre fumosa i rosadenca, aquesta lleterola repent és originària d'Amèrica tropical. És una planteta de tons críptics plenament adscrita al que els botànics anomenen flora viària i de paviments, ambient força restrictiu que han festejat i colonitzat, a més d'aquesta, altres lletereses.
≡
Euphorbia serpens és característic de l'aliança Eleusinion indicae Leonard, sintàxon que aplega les comunitats dels paviments de les regions tropicals i subtropicals.
En el següent retall, del 'Checklist' de Salvador Rivas (nota), hi podeu veure les equivalències nomenclaturals d'aquest sintàxon, tal com les presenta aquest autor.

©️ Itinera Geobotanica 14: 5-341 (2001)

≡

Més detalls. Li dedicarem un capítol a banda, on hi recollirem alguns detalls anatòmics d'aquesta planta que, a pesar de la modesta talla i de la pobresa de l'escenari que l'acull, té tot de punts interessants, bonics i atractius.

≡
(nota)
Salvador Rivas-Martínez va morir el dijous passat, dia 28, als 85 anys. Doctor en farmàcia, llicenciat en ciències biològiques i catedràtic de botànica en dues universitats, a Barcelona i Madrid, Rivas-Martínez és una figura eminent de la botànica espanyola moderna.

≡
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Camps, arestes i altres llucs de Santiga

De Santiga a can Barnola i carener de can Vinyals (El Vallès Occidental). 6.5.2020. 

Recollim quatre estampes de la primera passejada, fora vila, d'aquesta primavera. Anem al veïnat de Santiga, d'origen medieval, actualment agregat a Santa Perpètua de Mogoda (1). L'el·lipsi temporal ens ha portat els sembrats, a la impensada, ja tombats i pallosos, a punt de la sega.

Hi ha bona saó, herbes de marge a dojo i un munt de plantes acotxades entre les canyes dels sembrats. Sona la petita orquestra dels ocells cantaires, pulcrament afinada, entre les verdes capces de pollancres i lledoners; el tiro-liro enlairat de l'oriol, l'abrandat discurs del tord i l'impetuós cant del rossinyol, fresc i tibat, com lluc d'avellaner.
≡
Species and keywords. Barley field, Hordeum distichon subsp. vulgare, Hordeum murinum subsp. leporinum, Artemisia annua invasive, Veronica persica, Polygonum aviculare (achene trigonous), Carex pendula (utricle and achene), Lonicera japonica invasive, plants that make ropes, Brachypodium sylvaticum, Ficus carica, Avena sterilis subsp. ludoviciana, Polycarpion tetraphylli Rivas-Martínez, Euphorbion prostratae Rivas-Martínez, Chenopodium botrys, dentate edge lemma.
≡

El camp d'ordi ja té les espigues colltorçades, mentre les dolces passades de les orenetes dibuixen arabescos en l'aire aquietat. N'hi ha una d'aturada a la panxa del cable.
≡

L'ordi palmell o ordi de dos carrells Hordeum vulgare L. subsp. distichum [≡ Hordeum distichon subsp. vulgare (L.) Cout.] és una de les varietats tradicionals d'ordi, la més primitiva, segons Miquel Pujol Palol (2). Fa l'espiga plana, té espiguelles en dos rengs oposats i arestes molt llargues, de fins a un eixem de llarg.
Les espigues són madures, en l'estadi de gra pastós. La fructificació relativament primerenca de l'ordi fa que no estigui tan exposat als riscos associats a les secades d 'estiu.

Ricinus (5): un tribut a les formigues

Les formigues caminen de pressa i tenen una força hercúlia. Són petites i no solem veure-les. Però són pertot, tant en els espais oberts com en els coberts i forestals. 

Tenen establerts amb les plantes uns vincles estrets i llargament consolidats. En són proves inequívoques uns petits carnussos que porten enganxats les llavors de moltes plantes, com ara les lletereses, les violes, les manxiules Helleborus o el ricí.

Càpsula tricoca i llavors (1) carunculades d' Euphorbia peplus, una lleteresa ruderal. L'eleosoma o carúncula (carnús format a l'entorn de l'orifici del primordi seminal) és la cofa que corona la llavor, de color de vori i una mica lluent.