Capítol breu que recull unes imatges d’oliveres dels dos tipus, de la cultivada i de la bordenca, totes de la mateixa parada d’oliveres, d’un camp del camí dels monjos, a prop de Terrassa.
A diferència de moltes de les plantes llenyoses que es cultiven a casa nostra, l’olivera és un arbre autòcton, o silvestre, al nostre país.
L’arbre silvestre, l'ullastre, té algunes notables diferències, respecte dels cultivats. És un arbret baix, tofut, força brancadret, irregularment espinós.
Molts n'haureu vist, sobretot fent part de matolls o màquies karstícoles, com la que es fa al massís corcat de Garraf. L’ullastre i l’olivera de cultiu quasi es poden considerar la mateixa espècie; les diferències morfològiques tenen escassa rellevància taxonòmica, de manera que han merescut, per part de la majoria de taxònoms, una discriminació de rang força menor, només en la categoria de varietat.
Així, els cultivars corresponen a Olea europaea subsp. europaea var. europaea, en carregosa reiteració.☰
Ginés López González proposa (2001) la següent forma, per a l'olivera silvestre o ullastre:
Olea europaea [subsp. europaea] var. sylvestris (Mill.) Lehr.
A la FMPC s'hi recull aquesta forma:
Olea europaea L. var. sylvestris (Mill.) Brot.
El marc. Pel camí dels Monjos de Terrassa trobem una parada d'oliveres amb una fila curiosa: han tret moltes branques baixes, al tronc, aparentment tan fruitades com les de capça. Són tan abundants, les branques del tronc, que sembla com si les oliveres tinguessin dues capces.
Al voltant d'aquestes oliveres hi ha tot de rams d'ullastre de talla escassa, possiblement eixits de soques tallades.
En molts oliverars hi trobem, actualment, sobretot en zones agrícoles que han estat fragmentades, de poca extensió o properes a zones habitades, molts casos d'abandonament: els camps s'emmaten i s'enherben, mentre les oliveres fan la seva via com poden, perquè, mal airejades i amb els trencs i ferides exposades a l'acció de patògens diversos, tot sovint presenten una vitalitat limitada o reduïda, si no és que malviuen, neulides, en una decadència que sol ser força evident.
A la imatge hi podem veure diversos peus de l'ullastre, el patró tradicional de l'olivera, rebrotant, amb les branques ben ertes i les fulles menudes, típiques d'aquest arbret que, això no obstant, també pot assolir més talla i fer una una fila ben semblant a la de la varietat cultivada.
L'olivera vol dur calces. Sembla que l'olivera de forma arbòria clàssica, amb un tronc -estípit- definit i despullat, sense rams, és més obra de l'artifici que altra cosa.
És possible que la fesomia natural -l'hàbit- d'aquest arbre sigui la d'una llenyosa molt ramosa, amb les branques baixes i escampades pel tronc, al capdavall l'hàbit aclofat de moltes plantes d'espais secs i càlids, possiblement apropiat per a fer possible, davall de la capça, un ambient menys extremós que el que impera al defora.
Despulla'm i et vestiré. Il·lustració de l'aspecte que acabem de comentar. De fet, l'afaiçonament cultural de l'olivera té directa relació amb el rendiment, perquè sempre s'ha dit que les oliveres aclarides -esporgades, etc- donen una millor collita. Aquestes intervencions, a més, rectifiquen la tendència de l'arbre a la contraanyada.
Una altra expressió que recull aquest punt és: dóna'm picassa i et donaré oli.
Potser aquí s'hi van tallar o assocar les oliveres i les soques del patró d'empeltar han rebrotat.
Mai no se sap i cal no oblidar mai el paper de la fauna, de vegades amb un impacte molt notori, com el dels estornells, capaços de dur, cada ocell, quan és el temps, tres olives per passada, a les potes i al bec.
Com es podrien separar del tot les olivelles magrenques de l'ullastre de les grassones de collir? Quan un arbre cultivat és també silvestre, només la cura regular pot evitar certs inconvenients.
Les olives verolades abans d'hora, ja a l'estiu, són clars senyals de l'excepcionalitat d'aquesta anyada.
Com si l'arbre tanqués algunes aixetes. Afloren pigments, la polpa magreja i l'oli és encara a l'arbre. Seria una altra forma d'aclarida, de darrera hora.
Al terra hi ha una gran quantitat d'olives. Aclarida pròpia? Impactes d'una pedregada?
Aspecte típic dels rebrots d'un ullastre, de rames molt enterques, disposades en angles molt oberts -divaricades-, fulles menudes, entre ovades o el·líptiques, etc. Segueixen el patró propi de la família: branques i fulles oposades.
Aquestes oliveres són d'un camp proper a Sant Joan Samora, del Penedès. En primer terme, unes oliveres plantades al vell estil; a mà esquerra, rengs de peus en espatllera, preparats per a collir a màquina.
Sembla com si estigués cantat: possiblement caldrà, aviat, prendre mesures per a preservar els olivets clàssics. I potser haurem de visitar les terres ebrenques, si volem veure aquelles plantades d'oliveres tan ben parades. Diria que s'hi deixa sentir, en aquelles terres, la pulcra mà de la influència meridional.
Em sembla que si féssim la història natural completa de les formigues hi hauria de sortir bona part de la nostra flora; és formidable, les formigues són pertot i no hi ha element vegetal que no festegin.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
