20 de setembre de 2022

Unes observacions sobre el fonollar i el fonoll Foeniculum vulgare Miller

Constitueix una d'aquestes estampes que molts duem o tenim interioritzades; els fonollars s'han inscrit en el nostre personal marc de paisatges coneguts i familiars.
No podem, ni de lluny, fer-ne una avaluació, del paper del fonoll, dels grups i les grans poblacions que forma. Aquesta planta té un gran pes en els paisatges propers, espais oberts, camins i cultius.
Només cal fer una mica d'atenció a la diversitat de fauna, sobretot insectes però també caragols i altres invertebrats, per a veure que el paper del fonoll en aquests espais és cabdal i complex.
És ara quan podem veure l'esplendor dels fonollars, formacions herbàcies tan característiques que no ofereixen, pel que fa a l'entitat i reconeixement, gaire espai als dubtes.
Fesomia. Són formacions herbàcies altes i escardalenques, clareres, dominades pel fonoll Foeniculum vulgare Miller; sol agrupar-se i formar estenalls, de vegades de notable extensió, de peus sempre ben individualitzats, formats per un conjunt de tiges erectes i llises, de l'alçada d'una persona o encara més, mai no gaire dens, pràcticament sense fulles,  només coronades per umbel·les de flors petites, grogues.
Degut a la talla, força elevada, el fonoll sempre destaca i domina, visualment, per damunt de les altres plantes, mates i herbes, de talla menor.
S'hi hi afegim la fenomenologia, o sigui el desenvolupament ultraestival i autumnal del fonollar, discordant respecte del de la majoria de les altres plantes, s'entén encara més que la florada dels fonollars sigui tan destacada.
Popularitat. El fonoll els té pràcticament tots, els atributs que fan que una planta sigui popular: relativament gran i vistent; molt comuna; aromàtica; amb qualitats medicinals; i amb aplicacions culinàries.
Ambient o ecologia. El fonoll és una planta camperola, de terrenys incultes, sobretot de camps de cultiu que han estat abandonats, en sòls d'interès agrícola, més aviat bons, gruixuts, argilosos, sovint amb capacitat per a retenir aigua i humitat.
A banda d'aquests espais, la planta també apareix, molt comuna i abundant, en els espais marginals habituals, vorals de camins, de camps, motes, regalls, etc.
Fonoll i cargols. Sembla com si el fonoll oferís als cargols l'estatge que més els convé. Aquesta fauna mollar tramunta l'estiu aïllant-se de l'exterior mitjançant un tel blanquinós i entrant en un estat de sopitesa, tot mantenint el metabolisme en un nivell molt reduït.
Els cargols defugen el terra, molt sec i molt calent a l'estiu, tot enfilant-se a les elevades tiges de plantes com el fonoll, que els ofereixen una millor exposició al lleu oratge que, en aquest temps, a diferents hores del dia, se sol desvetllar.
Algunes persones els arrepleguen per a cuinar-los, els cargols enganxats a les tiges del fonoll; curiosament, la mateixa planta s'ha utilitzat com a darrera menja, depurativa, donada als cargols.
Apunt de fenomenologia. Hemicriptòfit de floració estival i estivo-autumnal. La foliació és vernal o protovernal. Creiem que és un altre exemple de planta que 'agafa embranzida': l'activitat vegetativa inicial, de darreries d'hivern o inicis de primavera, és exclusivament foliosa i possiblement serveixi per a engrossir la rabassa; al llarg de l'estiu la foliació declina, les fulles perden vitalitat, van endurint-se i finalment s'esgoten, quan la planta havia començat o comença la fase generativa, la lleva de les tiges floríferes, estival, post-estival o tardoral.
D'aquesta manera, la foliació i la floració no són coetànies. L'activitat estival és principalment caulinar; les tiges són verdes, fotosintètiques, d'epidermis relativament endurida, pruïnoses.
Vist amb una altra perspectiva, la reducció o quasi nul·litat foliar, en el període estival, és conforme a l'estil de les ginestes -genistoides- i es pot considerar una adaptació a l'eixut estival del clima mediterrani.
La rabassa i l'arrel. La rabassa i les arrels del fonoll porten una mena de corfa una mica reblanida, fibrosa, gruixuda i aromàtica, amb la pela de color groguenc clar, semblant a la de la xirivia. L'interior, en canvi, és molt endurit, llis, llenyós, més propi, aparentment, d'un arbust o d'un faneròfit.
L'olor d'aquesta corfa mollar és dolcenca, semblant a la de la pastanaga, diferent de la que fan els fruits. Suposem que aquesta corfa albenca és un rebost de nutrients que la planta guarda en els períodes favorables, a la primavera, el temps de la foliació i també, normalment, l'època de pluges.
Les flors i els fruits de F. vulgare atrauen a una gran diversitat d'insectes, dípters, lepidòpters, himenòpters, coleòpters, etc.
Les juntes d'obres i paviments són una estació ecològica força peculiar. Si el fonoll és propi de terres poc seques i força nutritives, suposem que aquesta esquerda pot tenir força terra i ser acollidora de l'aigua de correntia.
En camps que s'havien conreat, terres abandonades o potser en guaret, el fonoll pot formar-hi poblaments de força extensió.
El fonoll conviu sovint amb l'olivarda Dittrichia viscosa; ambdues plantes comparteixen alguns trets, com ara la plena activitat centrada a l'estiu ja avançat i la possessió de rabasses engrossides.
Fonollar extens, florit, en un camp del Penedès.
Fonollar en la solera d'una riera codolosa.
Els regruixos de terra dels vorals de camps i camins, estacions favorables per als fenassars de fenàs de marge Brachypodium phoenicoides, són ocupats sovint pel fonoll, sobretot quan hi ha hagut alteracions per activitats humanes, com ara remocions de terres.
La foliació i la floració no coincideixen en el temps. Una manera de créixer per etapes que es pot relacionar amb la necessitat de tramuntar l'eixut estival. Una opció és reduir la superfície foliar; una altra, la del fonoll, és generar la foliació abans de l'estiu.
La primavera permet la tendresa; l'estiu imposa enterquesa.
Diuen que es poden mantenir així, inactius, durant més d'un mes. Les tiges elevades del fonoll serien, per als cargols, com un ascensor, per a poder allunyar-se de l'escalfor del terra.
Arreplega de cargols per a fer caldo. Molts dels cargols del fonoll són de closca blanca. A les terres ebrenques són molt apreciats uns de blancs i grossos, anomenats vaquetes.
D'altra banda, es diu que ara, quan els cargols són en el període de la dita estivació, més aviat magregen i no és el millor moment de collir-los.
Si alguns s'amaguen en racons ombrívols, guardioles de frescor, d'altres s'enfilen per les plantes.
Aquesta part central que connecta arrels i tiges, és caulinar o radicular? Suposem que és una rabassa i, per tant, el tros basal i soterrat de la tija. Però només és això, una suposició.
Ben mirat i si es considera la talla de la planta, les arrels no semblarien gaire potents.
Corfa albenca, fibrosa, esponjada, fàcilment llevadissa.
Per a que quedi així d'escarida l'arrel, no cal repelar pas gaire; la corfa albenca és molt llevadissa.
L'èxit enorme del fonoll queda encara aombrat; deu comptar amb nombrosos aliats -edàfics?- que no coneixem.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol