Aquest tema, molt interessant, l’he tractat poc en aquest espai. Per això em plau d’aprofitar aquesta avinentesa, la de l’exposició, en una segona part, d’un exemple d'evolució vegetal força didàctic, per a fer-ne, prèviament, unes consideracions de caràcter general, exposades de forma epigràfica, amb la intenció de perfilar de forma resumida algunes idees.
Ça com lla, és un tema complex que, a més, sol suscitar polèmiques d’interpretació; per això mateix, evitaré decididament d’amagar quin és el meu parer, en relació a aspectes que semblen penjats en un estat permanent de controvèrsia (1).
Unitats geogràfiques naturals. A cada territori natural li correspon un domini de vegetació. Cal definir una mica, doncs, què és un territori natural i un domini de vegetació.
En qualsevol regió s’hi poden reconèixer diferents unitats territorials fisiogràfiques, que són les àrees que comparteixen un conjunt de caràcters ambientals o geogràfics, els relatius al clima, el relleu, el sòl i la vegetació.
A l'alta muntanya els boscos subalpins de coníferes han estat destruïts en grans extensions, per tal d'obtenir-ne pastures. Són paisatges alpinitzats, de prats creats pels ramats.
Com sol passar en tota llei de classificacions, totes les unitats es poden dividir en unitats menors. Per exemple, amb criteri sintètic les ciutats de Barcelona i de Granollers formen part del mateix territori natural: el segment septentrional del territori catalanídic, per bé que, efectivament, és evident que en el detall hi ha algunes diferències importants, per exemple en el caràcter del clima.
Però, ça com lla, aquestes diferències locals no tenen prou relleu com per a no permetre que, en l’essencial, l’entorn d’aquestes ciutats correspongui als mateixos tipus de paisatges, o, dit d’una altra manera, els mateixos dominis de vegetació.
Domini de vegetació. És la vegetació natural, la pròpia d’un territori, quan no ha estat destruïda o alterada, o bé quan, havent-ho estat, en temps passats, ja ha transcorregut prou temps com per a permetre que s’hi torni a establir.
Quan un camp s'abandona és ràpidament poblat per plantes arvenses -dels camps- i ruderals -de sòls nitrogenats-. Solen arribar-hi, primer, petites herbes; amb el temps i segons les condicions de l'espai, s'hi fan també herbes i mates més grans, algunes de vida molt més llarga que no la de les herbes anuals.
La vegetació 'clímax' o climàcica. Quan en un territori el domini de vegetació s'expressa amb la plenitud que li és pròpia, parlem de vegetació clímax. Com es pot veure, és un concepte paral·lel a l'anterior i crec, per tant, que no cal fer-ne més distincions.
Espais molt degradats, amb cúmuls de substàncies tòxiques i metalls pesants, son pigats per plantes especialitzades (per exemple Dittrichia), adaptades a aquestes especials condicions.
Espais singulars. Ara bé, que a un determinat territori hi estigui associat un determinat domini de vegetació no significa que aquest domini de vegetació pugui ocupar-lo enterament, perquè sempre hi ha un seguit d’espais, de condicions ecològiques particulars, com ara rius, roques, llocs salins, inundats, guixencs, etc., que duen una vegetació igualment especial (2), o particularment vinculada a aquestes condicions.
Ribera del riu Ripoll, a l'altura de Sabadell. Els sòls extremament pol·luïts duen una vegetació especial, hipernitròfila. Sense una recuperació de condicions semblants a les naturals: fluxos mantinguts d'aigua neta i aturada dels abocaments de residus, no es possible que es pugui refer la vegetació natural d'aquests llocs.
La vocació del país. La natura ofereix grans recursos d’aprofitament tradicional: territori per habitatges; boscos, fusta; pastures i farratges; i terres de cultiu.
Ara bé, a casa nostra bona part del territori, sobretot de l'àmbit mediterrani, s’ha destinat als cultius, per bé que, efectivament, en gran part del sector muntanyós del nord hi són abundants els prats de pastura i les pastures de muntanya.
La realitat i la plenitud dels paisatges. L’estadi de plenitud, però, s’assoleix rarament a casa nostra, perquè, si bé hi ha grans zones amb la vegetació forestal que correspon al domini natural, aquests boscos són, en general i actualment, en ple procés de recuperació; més encara, la major part dels boscos de Catalunya, a més de jovençans, no són naturals, perquè els arbres van ser assocats -tallats a flor de terra- en la major part del territori i són, per tant, rebolledes.
La major part dels alzinars són rebolledes (3); no són boscos naturals.
El caràcter inestable de la vegetació. Com sia que la vegetació natural de la major part del territori ha estat més o menys alterada, es pot considerar que a casa nostra el mantell vegetal, en general, es troba immers en un actiu i dinàmic procés d’evolució.
Bona part de les nostres pinedes mediterrànies són plantacions; no són boscos, atès que no creen, a l'interior, unes condicions silvàtiques, ni tan sols preforestals.
Etapes de la successió. Els botànics que estudien l’evolució dels paisatges hi reconeixen diferents etapes de la successió vegetal.
Dit d'una altra manera, a la destrucció del bosc primigeni no li segueix una ocupació gradual i progressiva dels components d'aquest mateix bosc; al contrari, la destrucció del bosc sol anar aparionada d'una paral·lela destrucció de les condicions que fan possible la vida d'aquest bosc, de manera que els primers poblaments que ocupen aquests espais res no hi tenen a veure, pel que fa a l'estructura i els components.
La recuperació edafofítica. A mesura que les plantes van tornant a ocupar un espai obert, en els horitzons superiors del sòl hi va augmentant el component hipogeu i les restes seques de la vegetació. El sòl s'enriqueix, va creixent i madurant, com un gran organisme col·lectiu, fent possible, d'aquesta manera, l'entrada progressiva de plantes més exigents, pel que fa a la qualitat del sòl.
Avançar per successió. Mes aquesta progressiva recuperació de la vegetació no és una suma d'espècies que s'hi van afegint, a les primeres; les plantes dels primers estadis van sent substituïdes per altres i aquestes també, per les següents, perquè les condicions ambientals -ecològiques- van canviant a mesura que progressa la revegetació.
Algunes plantes llenyoses tenen, en la recuperació de la vegetació forestal, un paper molt significatiu, de xarnera -frontissa-, perquè, donada la seva capacitat per a crear espai, propicien, afavoreixen l'evolució de les formacions, cap a formes més desenvolupades i complexes. L'arboç Arbutus presenta una notable vitalitat en espais oberts i cremats, al si del domini de l'alzinar, en els solans. Sovint es creen arbocedes d'una certa densitat, molt dinàmiques ecològicament, per les formacions micorríziques, les interaccions amb l'avifauna, etc.
Condicions ecològiques. Al principi hi tenim un sòl incipient o immadur i plena exposició als meteors, sol, llum, vent, etc. Amb l'augment de la complexitat del poblament vegetal, es va atenuant la pobresa edàfica i, igualment, l'exposició als meteors. Les comunitats molt heliòfiles -amants de la llum- van donant pas a d'altres, pròpies d'espais menys oberts; finalment, les plantes verament forestals exigeixen sòls una mica evolucionats i estan ben adaptades a la llum atenuada.
Matolls precursors i preforestals. Són molt importants, en l'evolució i la dinàmica vegetal. Alguns d'aquests col·lectius són (no hi incloc els matolls halòfils ni els nitrohalòfils):
- Argelagars i ginestars. Spartium, Genista, Ulex, Cytisus, Anthyllis, etc.
- Ginebredes i savinoses. Juniperus communis, J. nana, J. phoenicea, J. thurifera i J. oxycedrus.
- Bruguerars -brugueres. Erica.
- Timonedes. Thymus.
- Romerars. Rosmarinus.
- Arbocedes -arboçars. Arbutus.
- Garrigues. Quercus.
- Boixedes. Buxus.
- Arcedes. Crataegus, Prunus, Rhamnus, Rosa.
- Màquies mixtes. Pistacia, Rhamnus, etc.
- Brolles mixtes.
- Formacions d'olivarda. Dittrichia.
- Formacions de llemenosa. Artemisia campestris.
Augment del recobriment i de la talla. En la major part del territori, els poblaments herbacis abandonats donen lloc a matolls, de diferent tipus. Amb el pas del temps, els matolls -poblaments de mates- es van espessint i, amb l’arribada dels grans arbustos, conformen poblaments arbustius alts o bosquines; aquests solen derivar, finalment, si les condicions segueixen sent favorables per a fer-ho possible, en les formacions arbòries, pinedes, alzinars, rouredes, etc.
Arboceda, formació clau en la protecció del sòl, en espais solellosos, oberts i cremats.
El modelat del bosc. També en aquest estadi, o sigui en les primeres formacions arbòries, hi sol haver un gran dinamisme, perquè amb el temps es va expressant el temperament propi de les diferents espècies llenyoses, de manera que els arbres més oportunistes -els pins-, singularment forts en les primeres etapes d’ocupació, quan l’espai no és del tot ocupat i encara és forta l’exposició a la llum, amb el pas del temps van perdent vitalitat enfront d’aquelles altres que, de temperament més silvícola o nemoral -alzines i roures-, s’adapten més bé a unes condicions de menor lluminositat i insolació.
En el domini del bosc esclerofil·le d'alzines hi ha grans extensions de matolls, bosquines de rebrot de llenyoses perennifòlies, del gèneres Rhamnus, Phillyrea, Pistacia, Erica, Quercus, Arbutus, etc.
Els boscos són col·lectius diversos. Si quasi tothom pot reconèixer i distingir els boscos formats i dominats per espècies determinades: alzinars, diferents rouredes, etc., no resulta tan fàcil de reconèixer, en canvi, l’estatus de maduresa dels nostres boscos.
Els boscos madurs, de capces plenes que formen un mantell continu, creen, a l’interior, un ambient especial, de recolliment, l’ambient forestal -o nemoral.
Els boscos joves i irregulars, siguin espessos, clapejats o amb clarianes, de recobriment per tant desigual, no conformen grans espais interns o ho fan molt pobrament; no creen l’ambient forestal, de recolliment, que és propi dels boscos ben desenvolupats.
Màquies versus boscos. Al nostre país, la major part de les formacions que s’anomenen boscos no tenen, en realitat, un ambient verament forestal; dit d’una altra manera, bona part de la superfície conceptuada com a bosc correspon a formacions baixes, rebolledes -formacions d'arbres de rebrot-, bosquetons joves o màquies denses que es troben en un dinàmic procés de regeneració.
Qualitat protectora de les lleguminoses. En les zones càlides de la costa, damunt de sòls silícics, s'hi fan els ginestars de la lleguminosa Spartium, sobretot en espais cremats i pasturats. Les lleguminoses llenyoses, normalment arbustives, tenen una paper important en l'articulació de la recuperació del mantell vegetal: la gatosa Ulex, en la zona principalment calcària; el ginestell Sarothamnus, en algunes zones de muntanya; la ginesta Spartium, a la zona marítima; el bàlec o escoba Cytisus, en vessants de muntanya, silícics; els argelagars de Genista scorpius, en terres de l'interior, etc.
Les eines fàcils donen errors. En el fonament de l’error essencial d’aquesta conceptuació hi ha el biaix associat als actuals sistemes d’estudi de les cobertes vegetals. L’ús general de les imatges fotogràfiques dels satèl·lits, fet sense la necessària valoració crítica, no ajuda gaire a fer l’oportuna discriminació, entre els boscos verament desenvolupats i aquestes altres formacions de regeneració, arbòries i subarbòries, sovint de gran densitat, però de molt poca volada, clarament dominants en la vegetació forestal mediterrània -domini dels alzinars.
Esbarjo destructiu. La persistència, molt intensiva, d'algunes activitats esportives -en especial la bicicleta esportiva-, provoca greus problemes d'erosió -desertització-, impossibilitant la natural regeneració de la vegetació -la natura incoherent del substrat sorrenc, de sòl manllevadís, el fa molt vulnerable-, ancorada en fenassars d'Hyparrhenia i ginestars morbosos, de ginestes pollades per tota mena de patògens.
Un territori molt dinàmic. Així doncs, un fenomen que actualment és singularment significatiu, sobretot en els nostres paisatges mediterranis -en el domini del bosc esclerofil·le-, és l’abundor de terrenys que es troben en diferents fases de recuperació de la vegetació natural, en primer lloc erms, herbacis en els llocs favorables, mixtos en d’altres i de mates xeròfiles en els poc favorables; erms emmatats en la següent fase, amb l’entrada de mates més altes o petits arbustos escampats; la progressió segueix, quasi sempre, cap a formacions llenyoses més denses i més altes.
País de matolls, màquies i bosquines. Donat que en els segles passats, en la major part del territori, sobretot el de les zones més poblades -coincidents amb l’àrea de la vegetació mediterrània-, hi havia cultius diversos, ens trobem que actualment una part molt important d’aquestes terres són cobertes per formacions llenyoses baixes, matolls i bosquets joves que, sovint, presenten una atapeïda espessor.
Garriga protectora. El garric -o coscoll- Quercus coccinea és l'únic representant del gènere, a casa nostra, d'hàbit rabassut, tofut, aerodinàmic i pulvinular. Capaç de rellucar i fer tornes amb gran profusió, amb brots radicals i rizomatosos, té un paper transcendental en la dinàmica de la recuperació de la vegetació mediterrània.
Espessor i competència. Les formacions mixtes i espesses, amb barreja d’esclerofil·les i aciculifolis, poc airejades, acullen, al llarg del procés selectiu que s’orienta cap al domini de les plantes pròpies de bosc esclerofil·le mediterrani, molts peus de plantes amb mala vitalitat, sovint amb una part del brancam o de la capça morta, més o menys extensa.
Caldria eliminar les pinedes col·lapsades. Hi ha, en terrenys que havien estat cultivats, grans extensions de pinedes morboses, molt espesses, de peus de poca vitalitat, peus neulits i peus morts. Qualsevol cosa, com ara tallades a seny, respectant les mates baixes i altres elements del domini de l'alzinar, és millor que mantenir aquests cúmuls d'encenalls improductius que, no poques vegades, actúen de cul de sac, branca morta, sense continuïtat, de la successió vegetal.
Intervencions destinades a la treta selectiva de matèria vegetal morta, de bardisses, de velles lianes sense fulles, de pins amb mala vitalitat i de pinetons que en aquestes condicions no es poden desenvolupar bé, tindria, a ben segur, un efecte favorable per a tots els components de alzinar.
Però no hi ha cap acord social sobre aquests temes i, sobretot, s’ha desenvolupat, actualment, una gran incompetència i desconeixement, a l’hora de fer els tractaments de les formacions llenyoses baixes, de boscos menuts i rebolledes espesses.
Prendre bosquines per boscos. Aquestes formacions llenyoses, en bona part d’escassa volada, son les majoritàries en el domini del bosc esclerofil·le. Com que sovint tenen un recobriment complet, solen ser tingudes per boscos, però, mancades realment d’ambient forestal, no són altra cosa que les primeres manifestacions de futurs boscos.
El bosc esclerofil·le mediterrani ben implantat, l’alzinar madur, en realitat no es troba sinó en forma de retallons de poca extensió, en especial en obagues i fondals, que tradicionalment han estat els llocs on menys s’hi han establert els cultius.
Rebolleda (3) de Q. ilex, d'un fustal per soca, al Moianès. No són boscos; són bosquetons de fustals magres, de vocació històrica mixta, silvopastoral.
Abandonament de la ruralia. L’abandonament de les terres de cultiu és un procés vell, però que segueix ben viu i actiu. En la valoració de l’evolució de les terres abans cultivades s’hi pot veure el mateix equívoc descrit ara mateix. Quan es diu que els boscos avancen i ocupen les terres que es conreaven es difon una visió esbiaixada d’aquest fenomen, perquè cal que passi un període de temps molt llarg per a que un erm es converteixi en un bosc verament implantat i consolidat. Confondre matolls amb boscos és com pretendre fer passar garsa per perdiu.
Necessitat del repoblament. En una gestió ordenada del territori caldria fer front decididament a aquesta reculada de la superfície dels cultius, però actualment no només per tal de poder seguir obtenint productes de la terra, sinó també, i potser en primer lloc, per evitar els problemes, de natura molt diversa, que es produeixen en els territoris que es troben totalment mancats d’ocupació de l’estament de la pagesia.
Evolució i ecologia. La destrucció i l’alteració de la vegetació d’un indret pot ser d’intensitat molt diversa. Els impactes incideixen en dos estrats, el vegetal i l’edàfic.
La ruïna del sòl representa, sens dubte, l’impacte més destructiu. En cas d’erosió extrema del sòl, la reimplantació de la vegetació sol ser extremament lenta i no són pas rars, per exemple en la zona granítica dels llocs més poblats -Maresme-, els casos d’espais sotmesos a uns impactes per activitats esportives tan persistents que, localment, es mantenen en un estat de desertització permanent.
En l’extrem oposat hi tindríem les alteracions de poca intensitat, per exemple l’esbrostada d’una pastura ocasional, la treta de branques o una lleu aclarida, feta sense provocar danys en el sòl. En casos com aquests no es produeix una reculada en les etapes de l’evolució de la vegetació, perquè no s’altera gaire la qualitat del sòl i els arbres i la resta de la vegetació llenyosa es poden refer espontàniament.
En la majoria de casos de regeneració de la vegetació hi ha una relació, entre l’evolució dels dos estrats, l’edàfic i el vegetal. L’evolució cap a formacions llenyoses ben desenvolupades és possible si hi ha un progressiu creixement i maduresa del sòl.
En el complex procés de recuperació del sòl hi intervenen molts factors, sobretot el grau de la degradació edàfica, el grau o intensitat de les activitats socials -aprofitament directe, esbarjo, etc.-, la natura del substrat i el caràcter del clima.
La successió vegetal comença damunt de les roques. A les roques nues s'hi fan tapissos de cianobacteris i líquens crustacis, organismes de tenen una sorprenent capacitat per a rossegar-ne la superfície. A les clarianes forestals s'hi poden formar, allà on el caient és periòdicament rellentós, tapissos de molses i líquens dendrítics -Cladonia-, com el de la imatge. Aquests tapissos aerohigròfils, col·lectors d'humitat i de partícules minerals, són de gran importància en la protecció i formació del sòl.
Destruir per gust. La manca d'una mínima sensibilitat per la natura fa possible que moltes persones creguin que tenen el dret de destruïr el sòl; però ho fan, a més, sense que hi hagi senyals, en l'estament administratiu, de voler esmenar aquesta barbàrie, degradació física, però, també, moral, perquè destruïm la nostra llar, el nostre medi de vida, pel simple gust del nostre esbarjo.
L’augment, l’extensió i la intensitat de les activitats esportives en les zones forestals produeix una gran erosió en molts camins i senderons; a més d’aquest greu impacte, produït sobretot pels ciclistes, en els camins s’hi produeix uns conspicu augment de la difussió de plantes ruderals, sobretot de plantes invasores que tenen un impacte negatiu en la vegetació natural.
Notes
(1) Opinar i mantenir controvèrsies, enceses o no, és la nostra especialitat, complementada sempre, això sí, d’informes i textos que sovint estan molt ben elaborats; ara bé, la nostra inutilitat i ineptitud, a l’hora d’emprendre veritables intervencions, en el camp de la vegetació silvestre o natural, sembla, a hores d’ara, perfectament afermada i insuperable.
(2) La vegetació associada a aquests espais particulars és anomenada, sovint, vegetació permanent, en expressió oportuna de la seva dinàmica definida, atès que, donades les limitacions o singularitats pròpies, en cada cas, d'aquests espais, no evolucionen o no poden evolucionar cap a la instauració de la comunitat pròpia del domini de vegetació general.
(3) En el camp de la botànica un rebollar -sinònim de rebolleda- seria un bosc de roure reboll Q. pyrenaica; ça com lla, crec que l'extensió que les rebolledes d'alzina tenen, a casa nostra, aconsellaria prescindir de la parcialitat d'aquest fitònim. Però, en realitat, utilitzo el fitònim en el sentit més implantat, arrelat i consignat en els diccionaris, atès que el primer, el de bosc de Q. pyrenaica, és, precisament, quasi exclusiu de la literatura de la geobotànica.
Barcelona
Text i fotografies: © Romà Rigol
