23 de desembre de 2022

Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès)

Autumne sec a la ribera del Gai (Moianès). Recull d’estampes autumnals de la ribera del torrent del Gai, situat al cor mateix de l’anomenat altiplà del Moianès, el sector elevat de la comarca, de topografia predominantment ondulada i de vegetació eminentment submediterrània.
El torrent del Gai es troba a prop de Castellterçol i també de Moià. Neix a la carena que comunica Moià amb Collsuspina i fineix el seu camí a la Fàbrega, antic molí de grans dimensions, actualment granja encara activa, dedicada al vaquí.
El sot de la Fàbrega, d’entitat semblant a la dels seus germans, o sigui en forma de buc bastit amb margues descarnades, més avall agafa el nom de la casa de Marçà, de més anomenada.
La ribera del Gai té vegetació plenament eurosiberiana: rasos de pastura, avellanoses, arcedes d’arç blanc i arç negre i una vegetació arbòria de ribera típicament heterogènia, acollidora de verns, freixes, pollancres, roures, evònims, alzines, aurons, etc. El boix hi és, però, força escàs, detall que trobem força cridaner.
Sequera. La sequera queda en certa manera emmascarada pel gran escampall del fullatge sec dels caducifolis i la tonalitat ocràcia dels roures, creadors d’un ambient autumnal més aviat suggeridor d’una frescor que, en aquest cas, no és gens real.
El torrent es veu més sec que un polvorón. Els prats de la ribera estan magres i descolorits. Ens diuen que el pastor de la zona, que porta regularment un ram d’ovelles i cabres a tot el llarg de la ribera, ha de portar paques d’herba per alimentar-les, cosa força excepcional.
A la regió hi ha bones mostres de vegetació forestal d'influència ramadera, rouredes clareres i pasturades que alternen amb prats de pastura, camps de farratges i de cereals.
Rouredes de roure martinenc. Les rouredes de Quercus pubescens Willd. constituirien, molt possiblement, la vegetació potencial o climàcica de bona part de l'altiplà del Moianès.
Aquest recull d'imatges més a aviat ho podria corroborar.
El nom 'martinenc' fa referència a Sant Martí, el temps de la producció de les glans martinenques, puntualització oportuna perquè la fructificació és, en aquest gènere, com gairebé tots els altres aspectes, d'allò més variada.
Els arbres termenegen límits i vorals, en una imatge del tipus del 'bocage'.
El paisatge guanya molt en plasticitat quan hi ha un tel a l'aire i la llum és suaument sedassada.
Dualitat molt desequilibrada. El tema de l'heura ha estat estudiat, però potser té caps encara desnuats. Als alzinars l'heura s'estira molt pel terra i, si més no aparentment, no s'enfila tant com en els arbres aïllats i de ribera, possiblement els més escalats per l'enfiladissa.
Se n'ha parlat força, del neuliment dels pins de la comarca, com en d'altres. La sequera fa i farà estralls i, com és prou sabut, els mals solen actuar de manera combinada.
De com la dent estimula les punxes, per simple selecció negativa: prosperen les que tenen defenses, siguin de natura física o química.
La pastura. Quan anem a muntanya fàcilment podem tenir una visió del paisatge esbiaixada, per desconeixement de les pràctiques relacionades amb la pastura, per exemple.
Els arços solen prosperar en els espais marginals de les àrees pasturades.
L’aparició d’arços als prats de pastura ens indicaria una reculada de l’activitat pastoral o bé el manteniment amb caràcter feble o residual.
Els pastors més actius fan intervencions diferents, de cara a que el ramat pugui aprofitar el terreny en les millors condicions.
El tema de les bardisses, per exemple, és ‘de doble tall’.
Fixem-nos, per exemple, en el ‘Manual dels hàbitats-31’
Bardisses amb esbarzers, arços…
"Hàbitat que en el paisatge no humanitzat seria producte d’alteració natural, sovint per la pressió dels herbívors, i que actualment és més aviat fruit de desforestació i, en general, de l’ús tradicional del territori (agricultura, tractaments silvícoles). La minva d’aquestes activitats du a una disminució de la seva extensió".
“La minva d’aquestes activitats (agricultura, tractaments silvícoles), duu a la disminució de la seva extensió”
Creieu que la reculada de l’agricultura produeix una reculada de les bardisses? Potser dependrà, és clar, de la perspectiva temporal que tinguem...tot pot convertir-se, tard o d’hora, en bosc!
La impressió és que el pastor de la zona manté a ratlla la bardissa d’esbarzer i romeguera i que ho fa expressament per evitar perdre terreny de pastura. Els ramats són els jardiners dels boscos, sí, però els pastors també. En aquest cas, doncs, el manteniment de l'activitat pastoral evitaria l'expansió de la bardissa d'esbarzer i romeguera.
També podríem observar que tot depèn de les pràctiques que en cada cas fan pagesos, vaquers, pastors, etc. És sabut que en d'altres temps la feina d'eliminar l'esbarzer era una tasca comuna en els camps; ara, en aquest galopant procés de reculada de l'agre, els marges són embardissats, però...sense camps ni marges, efectivament, podria haver-hi menys bardissa. Per això diem que tot depèn de la perspectiva que adoptem en l'argument.
L'arceda. Les arcedes, comunitats de llenyoses espinoses, fan un important paper en els paisatges de muntanya de vocació ramadera. Val la pena de destacar que les rosàcies hi tenen una especial significació.
En aquesta imatge hi veiem com el fenassar s'arrauleix als entrepeus dels arços, que actuen de pantalla defensiva.
Aquest liquen blanquinós, amb llargs i vistents cilis de color blanc o vermellenc fosc, és molt comú en els arços. Ens diuen que deu ser del gènere Physcia.
L'amistançament amb l'avifauna, típic de moltes rosàcies, és molt fecund.
Moianès. Torrent del Gai. 26.11.2022. Restes de pleta de pedra, ruïnosa expressió de decadència d'uns costums pecuaris. Vegetació de ribera heterogènia. Alnus; Corylus; Acer; Quercus; Ulmus; Platanus; Populus; Crataegus, etc. Hi manquen els elements més fredelucs dels torrents de terra baixa.
Amb el desenvolupament d'un estípit elevat els arbres han aconseguit evitar els queixos dels herbívors. Elevar-se forma part del seu temperament, l'èxit de la conquesta del medi aeri i lluminós.
Ribera eixarreïda, amb una fila hivernal falsa, deguda a l'eixut persistent.
Roures i alzines s'assemblen, però per un general l'alzina sol fer besses, s'esbranca menys i ho fa abans, a menys distància del terra.
El color d'aram connota terrenal plenitud i velledat.
Fretura i sequera. Xais i sobretot cabres roseguen escorces de roures i arços, deixant-los en un evident estat d'indefensió.
Els riscos d'una pastura excessiva es relacionen amb l'abast dels drets d'ús del pastor; si el tros disponible és reduït, sempre hi ha major risc d'escassesa i magresa; de fet, però, el riberal ja ofereix el millor potencial possible, però la sequera és gravíssima i la consciència que en tenim, en general, és molt escassa. Si no hi hagués una general manca de voluntat de governar, ja s'haurien d'haver pres un conjunt de severes mesures d'estalvi d'aigua.
No sembla pas fàcil que un arbre amb tota l'escorça del peu sollevada pugui pellar de nou, però amb sequera menys encara.
Quan som en un bosc podem sentir la pressió de la infinitud de gemmes adelerades que, com nosaltres, aquietadament alenen.
Avellanosa pasturada. El ramat té important incidència en la vegetació i els seus components. Per exemple, pot beneficiar a les espècies que, com el lliri de neu, tenen alcaloides i per tant no són brostejades pel bestiar.
El torrent, en un estat d'eixutesa absoluta, deplorable.
Repòs i esquelet es poden confondre fàcilment.
Heures revellides, en bona part mortes, per les tallades que algú de la zona hi ha fet. No en tenim cap notícia ni creiem que sigui mereixedor, aquest punt, de gaires comentaris.
No hi veuríem cap inconvenient en considerar acceptable, per a determinades espècies, la qualificació d'agressives, en el sentit de ser capaces de mostrar una gran competència.
També és dubtós que hi hagi motius prou fonamentats per a creure que a la natura hi ha harmonia i equilibri. 
L'heura crea seriosos trastorns en molts arbres, en especial, creiem, quan en cobreix les fulles de la capça i n'impedeix un desenvolupament normal. 
No resulta gaire versemblant voler defensar que nosaltres no hem d'intervenir per a res en temes d'aquesta naturalesa, perquè això suposaria acceptar un fals supòsit, segons el qual a nosaltres ens correspon un espai propi i exclusiu, fora del medi natural. Nosaltres som un element més, però aportem grans desequilibris i molta destrucció en els sistemes naturals.
Els usos del territori determinen el paisatge. Els terrenys planers o d'inclinació moderada es destinen a conreus; les zones no tan favorables són les pasturades. Al voltant de sots i rieres hi sol haver vegetació arbòria, en aquest cas amb sotabosc pasturat.
També hi ha algunes zones del tipus devesa: arbres en formació clara o poc densa, pasturada. El bestiar hi troba alguns beneficis, com ara les glans i les ombres.
Els conreus més habituals son els cereals i els naps, o herbàcies farratgeres del grup del nap.
Un altre exemple d'heura tallada, en una plantació de pi roig, comunes a la comarca.
El clima propi d'una comarca enlairada té poc a veure amb el de la terra baixa. Els estius són més passadors i hi ha alguns mesos veritablement hivernals, amb períodes de gelades nocturnes relativament llargs.
Acer campestre L., fruit en samaridi (també s'anomena disàmara, o sigui sàmara doble). És un fruit doble -bicarpel·lar- que es desballesta en dues unitats -esquizocarp- quan arriba a la maduresa i completa la deshidratació.
Produeixen fruits secs amb expansions alars plantes de diverses famílies, com ara diferents pinàcies, freixes, oms, sabons de la xina, vernissos, lleguminoses, etc.
Liquen polsinós, d'un  groc viu, en l'escorça d'un pi, vist altres cops, en aquest mateix substrat però també en suro. Ens comunica un amic botànic que deu ser del gènere Lepraria. En aquesta matèria llisquívola calen totes les reserves.
Heteropogon o albellatge contort, en baterells de sol i espais margosos denudats, on els peus del bestiar han despullat la roca.
Germinació de grans de cereal.
Solitud i poca cosa més que un ram de pinsans, aparentment festejant els brins germinats, però no es veu gra gairebé enlloc.
A part de pastors i pagesos, molt escadussos, per aquí hi passen les colles de ciclistes habituals, que no deixen racó sense rodar, com passa arreu, d'altra banda, en aquest país on la natura és per a tot, però no per a respectar i preservar.
Devesa de roures o arbreda pasturada. Bona part del nostre petit país alena a còpia del pastiu de les glans.
Fruits i restes vegetals a l'entorn del cau d'un formiguer. Hi destaquen les romanalles d'unes espícules grosses, el fruit d'un melgó Medicago i probablement les llavors globuloses del sanguinyol Cornus.
L'èxit d'aquestes rosàcies és notable. Es fruits no són amolladissos, sinó que es mantenen en exposició, com una dispesa, força temps, possiblement expressió d'afermada ornitofília.
Cloenda d'un capítol eminentment gràfic. A manera de resum: submediterrani significa un període de repòs obligat i, per tant, un de vegetatiu temporalment termenejat. Però aquests roures tarden molt a descolorir-se: feta la fructificació, cal guardar nutrients als reservoris caulinars, que en aquest territori no hi ha les anyades grasses de l'àrea eurosiberiana.
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol