Els Paisatges Oblidats. En aquest extens capítol hi faig un balanç dels passeigs d’observació del paisatge per la plana de Can Moragues, situada a la riba esquerra del riu Ripoll, al nord de Sabadell, en territori pertanyent a Castellar del Vallès.Les observacions podrien tenir valor per a altres zones vallesenques de la depressió prelitoral, si més no del sector occidental, donat que la regió té una personalitat fisiogràfica força ben definida.Aquests passeigs els vam fer en el marc d’una activitat per a l’associació ADENC, feta el dissabte 12 de novembre.Aprofito per agrair la companyia de tots els participants: Rosa, Elisabet, Paloma, Natalie, Marc, Alex, Ernest, Josep i especialment a la Mireia, de l’ADENC, sempre diligent en l’organització.ㅁEls paisatges oblidats. Em refereixo als paisatges propers, els que tenim a prop de les poblacions, uns paisatges que ara, més que mai, són el marc de les activitats d’esbarjo de moltes persones que necessiten, o necessitem, esbargir-nos a l’aire lliure, de forma més o menys regular o habitual, en un entorn poc o molt poblat de vegetació, molt divers i variat, pel que fa a la fesomia.I aquest és el punt, perquè la vegetació d’aquest espai i de molts espais semblants se’ns presenta amb una variabilitat que fàcilment ens pot semblar eclèctica o confusa.ㅁEls paisatges en mosaic o clapejats. L’abandonament de les terres agrícoles, essent com és un tema de molta actualitat, té ja molta història. Els paisatges que tenim ara en són el ròssec, d’aquesta regressió dels usos i activitats agrícoles.En els territoris de muntanya o de vessant, que van acollir moltes vinyes en el període de l’expansió, abans de l’arribada de la fil·loxera, l’abandonament dels cultius es va produir molt aviat. Eren terres marginals, sovint terrers asprius i pedrosos, que aviat es van poblar de pinedes de pi blanc. Em sembla que en cap comarca això no es pot veure tan bé com al Bages, la de més extensió, històricament, en el cultiu de les vinyes.ㅁPer què pinedes de pi blanc? Per una combinació d’elements que han afavorit especialment a aquest pi. Del brancam de pi, els anomenats costals, feixos o gavelles de branques del gruix de mànec en avall, se'n feia un gran consum, en gran quantitat d'obradors i forns. L'escorça del pi també era molt apreciada i aprofitada, en especial en els diferents tallers de preparació de les pells, on també hi tenia una presència significativa un arbust xuclador que sovint conviu amb el pi blanc, el roldor Coriaria.Moltes vinyes eren plantades de pi blanc, quan s’abandonaven.Les vinyes afectades de fil·loxera s’arrabassaven a braç, s’apilaven i es cremaven, juntament amb restes vegetals de tota mena, també de pi blanc, perquè, com és prou sabut, aquest pi té una inflamabilitat molt adient per a facilitar l’inici del foc.ㅁUna combinació ben particular. Fins i tot n’hi ha que en pleguen, de pinyes, a l’hivern, quan surten a fora, a passejar o d'excursió. Perquè pinyes, branques i fulles seques -secalls i ramassa- són d’allò més cremadisses, en especial les pinyes tancades – de l’any o seròtines-, empeguntades de resina, molt inflamable.La combinació sorprenent és que, essent aquest pi tan cremadís, de les cremes en surt beneficiat, sobretot si, quan cauen els pinyons, no hi ha foc pel terra, sinó que va passant per dalt, per les capces.ㅁFlorir amb el foc. I comencem pel foc mateix. Cremes de vinyes; cremes de boïcs, en les artigues; cremes de boïcs al bosc, per a fer adob i dur-lo després als camps; cremes d’esporgades; cremes per a revitalitzar les pastures; cremes de forns diversos, com ara els de calç, que implicaven brancals, feixos i costals de pi, que anaven amunt i avall sense parar; cremes de marges, per evitar noses; i també, és clar, els focs accidentals, desmarxats.Però el foc no tot ho destrueix. Sabut és que hi ha algunes plantes que s’estenen i fins i tot poden fer-se dominants després dels incendis. En són exemples les lleguminoses gatosa i ginesta, el romaní i, potser especialment, les estepes Cistus. I el pi blanc també, pel peculiar sistema que resumim ara mateix.En el pi blanc hi ha un atribut d’allò més sorprenent: en aquest temps, ara, a la tardor, algunes de les pinyes de bonic color de castanya van descloent les esquames i van deixant anar els pinyons alats.Però d’altres no, no s’obren. Amb el temps van perdent el color bru i es tornen grises.Es mantenen a la capça, perquè si hi ha un incendi, es fon la resina que empegunta les esquames i s’obren, deixant anar els pinyons en una circumstància molt especial: la planta mare potser haurà mort, com molts altres pins, amb el foc s’obriran molts espais nous, lluminosos, i les cendres, a més, potser contribuiran a facilitar la germinació dels pinyons caiguts.Aquestes pinyes ‘de guardar’, de ‘reserva’, s’anomenen pinyes seròtines. Es poden mantenir a la capça en estat potencial uns quants anys (3, 4?), des que, algunes de ses germanes, de la mateixa lleva, van deixar anar els pinyons, a la primeria.Hem estat nosaltres, doncs, l’origen de les pinedes de blanc, sinó de totes, sí de la majoria.Aquest pi ha trobat en nosaltres un gran aliat, sobretot quan ha estat destruïda la vegetació original de l’alzinar, molt menys o no gens en aquells boscos que, ben al contrari, es van usar per a obtenir carbó i llenyes.ㅁDues rutes. Així doncs, en aquest litigi o contenciós antic i arrelat, entre les fagàcies i el pins mediterranis, hi ha dues rutes que han afaiçonat decididament el paisatge: pinedes on vam artigar i cultivar la terra; alzinars on vam aprofitar l’alzina per a fer-ne carbó i obtenir-ne fusta, de combustible; i també on vam fer cremes de sotabosc per a tenir els típics pasturatges arbrats o boscans.Les barreges de pins i alzina, amb roures o no. Resultaria massa llarg voler fer-ne el catàleg, de les diferents combinacions de matolls, màquies, pinedes i alzinars. La formació de doble estrat, un vol superior de pins i un altre estrat, per davall dels pins, de plantes de l’alzinar, és d’allò més comuna, amb una gran quantitat de variants, segons la maduresa de la formació, la seva edat, etc.Com sia que les plantes de l’alzinar són gairebé sempre de rebrot, cal comptar, doncs, que els bosc original va ser afectat per tallada, crema o pastura, per les tres activitats combinades o bé per qualsevol altra combinació dels tres tipus bàsics d’intervenció.En qualsevol cas cal comptar, en esguard dels arguments ja exposats, que la major o menor presència de pins indicaria el grau d’intervenció humana, més presents i abundants com més intensa ha estat.ㅁLes pinedes de colonització. Constitueixen unes formacions ben particulars que podem trobar en gran part del territori català, en especial en aquelles comarques, molt abundants, potser sobretot de la regió central del Principat, que han rebut l’impacte de molts incendis.Són pinedes establertes després d’incendis, a causa de germinacions massives, a seny, pel fenomen que ja hem comentat, d'esbarriada de pinyons que es en capça.Aquestes pinedes solen ser molt denses, de pinetons que després del foc pugen primets o escanyolits, amb gran part de la rama morta -ramassa.Ofereixen, entre d'altres, dos problemes importants: gran potencial d'inflamabilitat i greus dificultats en la regeneració de la vegetació.ㅁUna transició amb molts ròssecs i riscos. Si reculéssim 100 anys en el temps, podríem veure unes activitats, relacionades amb els boscos, que a hores ara ens resultarien del tot desconegudes, estranyes, com eren, per exemple, les dels artigaires; pegaires; corbaires; brucataires; formigonaires; escorçaires; socaires i costalaires.Però l'estructura i la fesomia de les formacions arbòries actuals és el resultat d'aquelles activitats, les dels bosquerols en general, sobretot dels talladors i carboners, de manera que el coneixement de la història del paisatge és fonamental, a l'hora d'interpretar i caracteritzar el críptic eixam de formes que presenten les formacions llenyoses del nostre entorn.Les pinedes de pi blanc, per exemple, eren fonamentals quan calia nodrir el mercat de llenya prima -costals, gavelles o feixos de brancatge de pi- per a alimentar la gran quantitat de forns d'obradors de mena molt diversa.Ara s'han fos del tot, o gairebé, les activitats que requerien aquest combustible vegetal, però moltes de les pinedes s'han mantingut al seu lloc, en unes circumstàncies, les actuals, que fan que siguin tingudes per inútils, improductives.La inflamabilitat d'aquestes formacions és molt gran. I els riscos, perills i danys dels incendis són prou coneguts. Això no obstant, no sembla que es faci res, o quasi res, per a trencar l'enorme extensió i la continuïtat que en algunes comarques tenen aquestes formacions, pinedes molt denses, amb abundància de ramassa.A hores d'ara sembla prou urgent que les administracions estableixin un programa general i uns plans concrets d'actuació en la gestió de les masses arbòries mediterrànies de les comarques més poblades. Però per ara sembla que en l'estament administratiu no es considera la necessitat d'un pla d'aquest estil; ni tan sols sembla que es vulgui abordar el problema del perill de les cases envoltades d'arbres de les urbanitzacions, un punt que és clarament mereixedor d'atenció.ㅁTopografia i paisatge. Font de can Moragues, damunt mateix del torrent de Colobrers. Sots, torrents i vessants inclinats solen dur vegetació forestal o bé, allà on la dilatació de la ribera ho permet, plantacions arbòries, ja que només rarament aquests espais han estat utilitzats per a implantar-hi cultius.
Són, doncs, per a l'observador de la vegetació, una guia molt útil per a saber quina mena de vegetació seria la dominant en la zona observada.Però és prou sabut que en aquests espais s'hi han establert tot de plantes arbòries que no són autòctones, com ara troanes, figueres, robínies, plàtans o moreres.
Així doncs, si les planes ofereixen l'espai apropiat per als conreus, els sots i torrents són els llocs on hem anat a cercar l'aigua de boca i de reg, mitjançant rescloses, excavacions, mines, galeries, canals, conductes, etc. Aquests arbres suara esmentats en són el testimoni.ㅁLa influència dels cultius. Aquesta influència no és pas fàcil de ponderar, atesa la gran quantitat d'elements que hi han intervingut: l'arrabassada inicial; les cremes dels formiguers i de les restes vegetals; la història del trànsit de maquinària agrícola; la vegetació arvense, pròpia dels camps; les fumigacions d'insecticides i fertilitzants; els fems i adobs.El torrent de Colobrers, posem per cas, ofereix un bon exemple de diferents models de vegetació en esguard de les diferents zones d'influència dels cultius, com els que he simplificat en aquest esquema:
- 1. Camps actius. Can Moragues. Olivet de regadiu intensiu (arbequina).
- 2. Zona d'influència intensa en camps abandonats. Activitats periculturals. Pineda secundària de pi blanc, plantada o d'autosuccessió, amb sotabosc de plantes de l'alzinar.
- 3. Zona d'influència secundària, forestal i ramadera. Alzinar menut, amb sotabosc aclarit, pasturat i esmatassat -bosc de feixina.
- 4. Zona d'influència intensa, amb vegetació arbòria secundària, principalment de fulla caduca, d'arbredes de ribera i arbres naturalitzats.
En aquest esquema em sembla que són destacables dos punts:
- Les pinedes de pi blanc indiquen un grau d'alteració intens, cremes i cultius.
- Les mostres d'alzinar, normalment com a bosc menut, han pervingut per l'aprofitament de carbó i llenyes i de pasturatge arbrat.
ㅁ
S'hi reconeixen dos estrats, el dels pins, de capces enflocades força aèries, i l'arbustiu i arborescent, on hi tenim plantes típiques dels alzinars: Quercus ilex; Quercus ilex subsp. rotundifolia; Rhamnus alaternus; Pistacia lentiscus; Smilax aspera; Ruscus aculeatus; Quercus sp., etc.
Aquest component de l'estrat inferior és majoritàriament de plantes de rebrot.
ㅁ
ㅁ
El fet que la crema de la pineda de pi blanc dongui pas, quan hi ha a les capces abundor de pinyes seròtines i el foc no malmet els pinyons esbarriats, a una altra lleva de pins, totalment de nova planta, s'ha conceptuat amb el terme 'autosuccessió', fenomen que, val a dir, no sembla gens habitual en les espècies arbòries; però pot passar, és clar, en els matolls de romaní -romerars-, d'estepes -estepars- i de gatosa -argelaguers.
ㅁ
Caldria fer-hi alguna cosa? Caldria cercar la manera de fer possible que la gestió d'espais com aquests fos fàcil i fins i tot profitosa, si més no socialment, dimensió, aquesta, que, al meu parer, actualment s'hauria de valorar més.
Per exemple, constitueixen un bon marc per a les pràctiques de tractament i tallada de llenyoses, en la formació de jardiners i tècnics forestals.
ㅁ
ㅁ
Amb els anys aquest tipus d'alzinar agafa lògicament més alçada, però l'evolució depèn molt de l'espessor; com més densa sigui la formació menys vitalitat tindran els peus.
Aquests aulets menuts són tan clarers perquè s'hi feien les tasques d'esmatissar, primer en la fase de bosc de feixina, i després, quan les alzines ja tenen el creixent aprofitable per a carbonar, també s'esmatissava per a no tenir noses en el treball.
ㅁ
ㅁ
ㅁ
Les fagàcies constitueixen la vegetació climàcica de la zona, alzinars i rouredes, boscos que, preservats durant algunes dècades, podrien exhibir una fesomia formidable i vigorosa, perquè el terrer, de tendència eutròfica, els és molt favorable.
Presumiblement hi hauria bons claps de rouredes, quasi segur dominants en grans extensions, sinó que els roures han sofert, en relació a les alzines, minves molt més acusades, degut al valor de la seva fusta, utilitzada en industries molt diverses, drassanes, boteria, construcció, etc.
D'aquesta manera, l'aprofitament de la fusta estructural -roures- provoca pèrdua de bosc, mentre que el bosc menut, per a carbonar i la treta de llenyes, manté l'arbrat en el terreny, com si fos un cultiu.
D'altra banda, la destinació selectiva de l'alzinar per a carbonar exigia una alternativa per a obtenir arbres d'escorxar, o sigui pinedes de pins que els escorçaires pelaven regularment, abans de les tallades, per a nodrir els obradors necessitats de substàncies tànniques, dels assaonadors, blanquers i altres gremis.
També els pescadors se servien de l'escorça del pi, perquè és un bon mordent i facilita la fixació del quitrà en les fibres de les xarxes, una pràctica útil per a la seva conservació i major durabilitat, en uns temps, aquells, de xarxes fetes amb fibres vegetals, com ara el cotó o el cànem.
ㅁ
Així doncs i vist en conjunt, es pot dir que les formacions forestals d'aquesta zona del Vallès, presumiblement equiparables, és clar, a les d'altres zones, no són boscos naturals, en el sentit que, tot i tenir els elements -o alguns- propis d'aquests boscos, no tenen, ni de lluny, l'estructura o la fesomia que els correspon, degut a les intervencions i aprofitaments que han estat comentats en aquest capítol. Són romanalles històriques d'aquests costums i usos.
ㅁ
ㅁ
ㅁ
Reculada creixent dels conreus. La presència de bons claps de vegetació arbòria en terres de conreu ens indica que a la comarca del Vallès la regressió del territori conreat s'hi ha deixat sentir força, essent, en l'actualitat, un territori dedicat, principalment, al cultiu de cereals d'hivern o grans d'espiga, activitat en certa manera de caràcter residual, perquè no requereix molta dedicació i perquè el productes obtinguts -farratges i pinsos- sempre solen tenir bons rebedors.
ㅁ
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
