Tots haurem vist arbres amb fruits en el tronc, sobretot en imatges d'espècies exòtiques. A casa nostra, aquest fenomen, anomenat caulifloria, el podem veure, per exemple, en el cas del garrofer Ceratonia siliqua; o en el seu parent Cersis siliquastrum, de jardineria i carrers.
Però la caulifloria mereix alguna puntualització, atès que podria presentar dues modalitats: en uns casos forma part de la forma de la vida natural de la planta; mes en d'altres seria un comport circumstancial, relacionat amb determinades condicions mesològiques. Si més no, Pius Font reporta, en el seu famós 'Diccionario de botánica', el cas del taronger, que, segons diu, quan és sotmès a podes massa severes pot donar fruits en el tronc.
Doncs bé, el pi blanc no és gens conegut per donar pinyes en el tronc. De fet, no en fa. El que en aquest capítol documento són pinyes que han quedat en el tronc.
No hi hauria caulifloria. Per quin motiu aquests pins duen algunes pinyes en el tronc? El fet em sembla prou excepcional i crec que això és el més destacable. Sobre els motius o causes, només puc exposar algun supòsit, més o menys versemblant, unes simples observacions que, tal vegada, podrien tenir-hi relació.
Les pinyes seròtines. Quan observem les pinyes del pi blanc destaca, en primer lloc, l'abundor de les que es mantenen en la capça. Són pinyes persistents, que es mantenen agafades a les branques durant algunes temporades, de manera que es van acumulant les de les diferents lleves.
Les pinyes seròtines formen un banc aeri de llavors. Aquestes pinyes s'obren en determinades condicions ambientals, com ara episodis de temperatures altes, vent sec o foc.
Dehiscència endarrerida. Aquest deu ser el tret més notable del pi blanc i de les dites pinyes seròtines. Són pinyes que es mantenen tancades durant algunes temporades. En les capces sempre se'n veuen: ultra les ja obertes, sempre n'hi ha de tancades, amb la seva clàssica fila, còniques i encarades cap avall o cap enrera -retrorses.
Variabilitat de la serotínia. Els peus fan pinyes de les dues menes: les que s'obren quan s'assoleix la maduresa, tres temporades després de la floració, i les de guardar, amb les escates de les pinyes tancades, durant períodes que poden ser molt llargs -6 o 10 anys seria normal, però es parla de pinyes en capça de 20 anys.
La variabilitat afecta a les proporcions, en els peus, d'unes i altres. La serotínia seria més marcada en pins de masses joves. Disminuiría en els pins d'estacions desfavorables -augment de la dehiscència.
Nodriment de les pinyes seròtines. El lector interessat pot trobar, a la xarxa, diferents estudis sobre la serotinia de Pinus halepensis. S'ha pogut veure que les pinyes seròtines mantenen el peduncle actiu, amb els feixos vasculars vius; sembla, doncs, que les pinyes amb el peduncle ja sec no podrien mantenir la secreció resinosa que permet el segellat de les escates.
Estadis de les pinyes. L'estròbil femení rep el pol·len -pol·linització; passa un període, abans que hi hagi la fecundació. Les pinyes jovençanes van canviant de color, tal com es pot veure a les imatges d'aquest capítol. S'assoleix la maduració de les llavors després del segon estiu; un any després hi ha la dehiscència, la separació de les esquames, que deixa les llavors exposades a l'ambient, a disposició de la fauna, animals com ara ocells granívors i alguns mamífers arborícoles; després hi ha l'amollada i caiguda al terra de les llavors; finalment hi ha la caiguda al terra de les pinyes, punt final mereixedor d'alguna consideració.
Consideracions ecològiques. En aquesta zona del Vallès, de gran tradició agrícola, hi ha força mostres de pinedes denses, de pins prims o escanyolits, de capça petita o molt reduïda i de vegetació conspícuament precària; branques i branquillons porten poques fulles verdes, quasi exclusivament als extrems i a l'estrat superior de la massa, o sigui en la zona més lluminosa.
Aquestes pinedes escanyades, molt denses i de peus amb mala vitalitat, són, d'altra banda, força comunes, en bona part de les comarques mediterrànies.
És un hàbit -estiregassat- que expressa una forta competència per la llum, en peus que han germinat molt densament agrupats. Mancats de l'espai que permetria desenvolupar la capça amb la natural folgança, aquests pins s'eleven molt i tenen molt poc creixement en gruixària.
Les pinyes inserides en el tronc que veurem són més aviat de talla petita, potser degut a la mala vitalitat d'aquests peus, però cal tenir present que, segons es diu, les dels pins més joves solen ser més petites que les dels adults.
Tots hem vist nombrosos pins blancs carregats de pinyes obertes, juntament amb d'altres, normalment en nombre força menor, de tancades. Les pinyes neixen, majoritàriament, a les branques, però també inserides en el tronc.
Les pinyes tenen un creixement limitat, definit. En créixer el gruix del tronc, el peduncle de les pinyes va quedant gradualment absorbit pel tronc i, lògicament, l'empenta d'aquest creixement acaba expulsant-les.
L'expulsió és lògic que es produeixi en les pinyes madures, quan el peduncle perd vitalitat i es fa merament llenyós. Tal vegada la combinació d'un creixement en altura ràpid i un desenvolupament incomplet de les pinyes podria haver afavorit el seu manteniment en el tronc. La idea que mantindria, com a força versemblant, és la de la possibilitat que aquestes pinyes de tronc hagin tingut una vinculació del sistema vascular molt forta, la pròpia de le pinyes joves, i que s'hagin mantingut en un estadi de desenvolupament incomplet.
Notem que les pinyes de les imatges tenen un tirat patent o una inclinació lleu, posició que seria congruent amb la idea d'un desenvolupament incomplet, de la pinya i del peduncle. Però això no són sinó unes simples observacions, que no expliquen gaire cosa.
Els interrogants oportuns serien: la presència de pinyes en nivells baixos, en pins de més d'un pam de gruix, és del tot excepcional o es produeix de vegades, encara que sigui rarament? Si fos excepcional, com jo tendiria e creure, quins serien els motius que ho han fet possible, en aquest cas?
Introducció prèvia. Veurem, abans del motiu d'aquest capítol: les pinyes de tronc, una sèrie d'imatges, d'arxiu, que il·lustraran alguns trets propis de les pinyes del pi blanc. Val a dir que el cicle generatiu dels pins té molla i és molt atractiu.
Pinya seròtina. Així dita per indicar que les llavors ja han madurat però estan ocultes, perquè les escates es mantenen ben tancades. Factors tals com temperatures elevades, vent sec o el foc, poden provocar-ne la dehiscència i l'amollada dels pinyons.
Pinus halepensis és prolífic. Dona diverses lleves de pinyons per temporada i, com que les pinyes tarden molt a caure, se'n veuen moltes a les capçades.
En aquest pi aterrat s'hi pot veure la gran quantitat de pinyes tancades, seròtines.
En l'estadi primordial, el con femení és un brot llarguer i dreturer -en forma de candela.
El pedicle, inicialment força llarg, va girant, can enfora i després cap avall. De fet, el pedicle s'assembla molt a una branqueta. Inicialment, el pedicle pot ser més gruixut que la branca on va inserit.
Encara força jovençanes, ja tendeixen a fer-se reflexes -o retrorses.
El desenvolupament del pedicle sembla anterior al de la pinya.
Les pinyes de la guia -tronc central- són sèssils, possiblement perquè els peduncles són absorbits pel tronc, en créixer. Podria indicar-ho el tirat de la pinya, cap avall, congruent amb el normal retorciment del pedicle.
Con femení en estadi primordial.
El retorciment del peduncle és característic, fins i tot en les pinyetes petites.
Tros de tronc caigut, amb pinyes sèssils d'escates una mica obertes. Presumiblement duien peduncles, finalment embeguts pel creixent del tronc.
Un altre capçal aterrat, il·lustratiu del seguit de diferents lleves de pinyes. És un pi policíclic, capaç de donar fornades de flors seguides, en la mateixa anyada.
Es pot observar variabilitat, en la talla dels pedicles.
Els pins amb pinyes en el tronc. Són imatges de la segona meitat del febrer passat. Hi havia al voltant d'una desena de pinyes, força baixes, a l'abast de la mà o una mica més amunt, inserides en troncs d'un a dos eixems de diàmetre. Fora d'aquest grup, no se'n veien més. Imatges fetes prop de Can Vilar (Sabadell. El Vallès occidental).
Pins joves, de molt poca capça, amb peus que duen pinyes en el tronc. El de la imatge en porta algunes d'obertes. La dehiscència es produeix força temps després de la maduració de la pinya.
Les pinyes de tronc que veurem tenen una fila més aviat pansida. Les escates són poc endurides, destrempades, estiguin tancades, badades o a mig badar. Disposició patent, que revelaria una possible deturada del creixement normal, o, tal vegada, l'avortament del pedicle (Ruiz de la Torre, 2006).
Pineda tancada, potser pirogènica, molt ombriua, formada per pins de mala vitalitat.
Pinyes sèssils, amb els peduncles probablement no absorbits, sinó avortats, per dir-ho en el mot de Ruiz de la Torre (2006), en aquesta nota, relativa als trets propis del gènere Pinus:
"Durante la maduración, el pedúnculo puede crecer, conservar su longitud, abortar o quedar incluído en la base de la piña, que vira hasta quedar en posición erecto-patente, patente o normal, horizontal o revuelta, con relación a la rama"
Tal vegada, ens podem demanar si hi hauria una correlació estreta, entre la manca de peduncle -peduncle avortat- i la persistència de la pinya o, dit d'una altra manera, la manca del mecanisme de deseiximent -expulsió.
Són pinyes patents, de talla petita, de consistència destrempada, súmmament vana -la humitat i l'aigua encara haurien accentuat aquest tret-, però portadores de llavors d'aparença normal, si més no les que vaig plegar.
Pins de 20-30 cm de diàmetre. Pinya tancada però més aviat vana, d'escates no gens empeguntades.
L'aspecte carbonós de la pinya encara incrementa més la impressió d'anomalia.
El fenomen: pinyes xiques en nivells baixos del tronc, es veia només en uns quants pins del mateix espai; però no hi hagués fet esment si no en duguessin unes quantes.
Els fenomens de la natura tenen dimensió temporal. Ara caldrà fer atenció a un punt que fins ara restava del tot aombrat: el desenvolupament del peduncle de les pinyes del pi blanc, un detall que, de cop, ha passat del camp de l'accidentalitat, més o menys banal, al de la dimensió biològica.
Es fa estrany que unes pinyes tan petites hagin pogut mantenir el vincle amb el tronc sense ser expulsades, com seria d'esperar. I si fossin pinyes de peduncles extremament elongats, com el que veiem en la fotografia següent? Tampoc no el traurem, ara per ara, de la lloriguera, aquest catxapó.
Fixem-nos en aquesta curiosa anomalia: la pinya de la dreta va inserida al cap d'un peduncle tan llarg que és com una branqueta curta. Certament, en un cas d'aquest estil el tronc podria créixer bastant, abans no arribés a empényer i expulsar la pinya. Si més no, sona a versemblant; i això fa de bon tancador d'aquest capítol.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
