Els temes d'ecologia són difícils. En l'ecologia vegetal s'hi estudien tots els aspectes externs que concorren en la vida d'una planta, tant els relatius al medi físic, el clima, el sòl, la natura de la roca, etc., com els biòtics, l'edàfon, la flora, la fauna, els microorganismes... en definitiva el conjunt d'organismes que viuen en el mateix marc, tot establint-hi unes relacions que per a nosaltres resten, en general, força enfosquides.
Resumen. Se comenta el posible modo de implantación en los rastrojos de Rubus caesius.
Se consideran tres niveles de concurrencia: el de las raíces y rizomas profundos, fuera del alcance del arado mecánico; el de los rizomas poco profundos, expuestos a la fragmentación y dispersados por el arado; y el aéreo, de los brotes anuales y fructíferos, de desarrollo estival, tras la siega y anterior a las labranzas otoñales.
Three levels of occurrence are considered: deep roots and rhizomes, beyond the reach of mechanical plowing; shallow rhizomes, exposed to fragmentation and dispersed by plowing; and aerial growth, consisting of annual, fruiting shoots that develop during the summer, after mowing and before autumn tillage.
Marc. M'agrada presentar alguns temes perfilant-ne, de manera succinta, el que en dic el marc del tema: trobo un rostoll tot pigat, abundosa i extensament, de matetes baixes de Rubus caesius, de fet tan menudes que a la primeria, abans d'acostar-m'hi prou, vaig suposar que es tractava d'una herba.
Interrogants. Visions com aquesta susciten, naturalment, els interrogants oportuns. El més elemental seria: com és que es fan en un rostoll, aquests romeguerons?
I els interrogants provoquen, també naturalment, la consideració dels corresponents supòsits.
La furga. Efectivament, es tracta d'estrafer al fotjador per excel·lència -l'arada orgànica-, el primer cultivador, el senglar. Furgar seria anagrama per metàtesi de grufar: furgar amb la grufa, els morros motxos del bestiar porcí.
Vull dir que cal en primer lloc veure la part soterrada del romegueró; aquesta és, efectivament, la clau.
Fenomenologia de les plantes messícoles (1). Els sembrats de cereals tenen un període inactiu. Quan a l'estiu es plega la collita -el gra i l'herba seca-, en els camps hi queden les espigolalles -gra aterrat no plegat- i els rostolls.
De les espigolalles se n'encarreguen, actualment (2), els ramats d'ovelles -si n'hi ha- i la fauna silvestre de ploma i de pèl; les espigolalles són importants per a la fauna, per tal de pujar les llocades i les cadellades, per exemple jovençans de cabirols i senglars amb les seves garrinades.
La següent tasca a fer és la de rostollar, la llaurada que solleva el rostoll, el tritura i el deixa a la terra llaurada. És la preparació per a la nova sembra. Però entre la sega i el rostollar hi ha un període relativament llarg, 3 o 4 mesos (3). Aquest és el periode que aprofita la flora messícola.
I aquest és, just, el període de floració del romegueró.
Lleves de grana i lleves de rama. Sovint hi veiem, en camps i erms, estenalls, locals o més extensos, d'una determinada herba.
Sol ser el resultat d'una germinació grupal, més o menys sincronitzada o perllongada, de plantes que van esbargir les seves llavors en aquell tros.
O, encara millor, plantes que, efectivament, van granar per allà o a prop, i que, posteriorment, tota la carrandella de factors ambientals, tals com la fauna de pèl, la de ploma, la de cuirassa -formigues-, el vent, la pluja, la llauradora o la segadora, es van encarregar d'esbargir, de vegades tan regular i oportunament que semblarien posades per sembradora.
Però el romegueró no és pas una herba, és una planta perenne, és un faneròfit!
Com seria la implantació? Com s'implantaria aquest romegueró en el terreny? Com pot aconseguir aquesta notable extensió en el rostoll?
El romegueró Rubus caesius és una planta de ribera, de sòls frescals o humits, de clara tendència higròfila -o mesòfila.
Però és ben conegut que es fa també als camps i rostolleres, estil acreditat per alguns noms, com ara romegueró de rostoll o morera de rostoll, entre d'altres.
Els camps de cereals i els rostolls poc hi tenen a veure, amb les riberes. Tanmateix, també és conegut que aquest esbarzer presenta molta variabilitat en les formes, en relació a les diferents estacions on arrela i viu -fenotipus.
Si, amb l'ajut d'un tallantó o d'un caveguet, traiem qualsevol d'aquestes matetes del seu lloc, hi podem trobar dos models vegetatius, força ben diferenciats.
En uns casos no hi trobarem, gairebé, arrels. Hi trobem rizomes serpejants, més avit soms -a uns 4 dits de través de fondària-, no pas gaire gruixuts -menys d'1 cm. Aquests rizomes serien lleves de rama.
Però en d'altres hi trobem rizomes verticals, tiges arrelades fondes que, d'aquesta manera, mantenen les arrels en nivells de més fondària que la de la llaurada.
Aquests peus serien les lleves de grana. Basat en observacions simples, d'alguns peus desenterrats -quan això ha estat possible, perquè els peus pare tenen molt fondes les arrels-, el supòsit és que la colònia recluta cada any nous peus de germinació -lleves de grana-, mentre que els ja arrelats, en especial els que ja han afermat unes arrels ben fondes, donarien rizomes horitzontals de desenvolupament coincident amb el de les herbes sembrades, verno-estival.
La sega estival del sembrat estimularia aquests rizomes -augment de la llum- que fan tornes -cast. cundidores- a donar les lleves aèries, de brots eminentment fèrtils, amb inflorescències fototròpiques. Destaco aquest punt, l'abundor de flors en els brots aeris, atès que, en definitiva, les parts persistents van soterrades (4).
Estatges de la colònia. La creació d'aquestes colònies de romegueró s'iniciaria a partir de fruits esbargits quan es rostolla; però caldria considerar, també, la fragmentació i l'esbargiment de fragments de rizomes colgats a poca fondaria.
En esguard d'això, es podrien considerar tres estatges fenomenològics: el dels brots aeris, productors de diàspores, que viuen entre la sega i el rostollar; el dels rizomes que fan tornes, de dispersió en part per fragmentació, que viuen entre la sembra i el rostollar; i el dels rizomes i arrels persistents, colgats a més fondària que la del nivell de llaurada.
En esguard de la durada tindríem: brots generatius de temporada; rizomes que es fragmenten, de durada curta o indefinida; rizomes i arrels persistents.
Veurem que la planta observada no és gaire armada; tampoc no gaire glandulosa; ni gaire enrogida o rubiginosa, etc.
Hàbit. Petita mata de tiges curtament ascendents o bé prostrades, sobretot en les de la brotada secundària, després d'haver florit les primeres. Tiges de color característic, d'un verd clar, apagat, de poma verda. Tiges rèptils secundàries molt rogenques o porprenques, però verdes a l'extrem, en les parts més tendres.
Fulles. Compostes, trifoliolades, amb els folíols laterals sèssils. Folíols lobulats -de tendència pedada- o no. Marge irregularment dentat. Dents glandulars, enrojolades. Làmina molt rugulosa, per les venes, molt enfondides i anostomosades.
Sèpals. Còncaus, contrets a l'extrem, fent punta llarguera i grossera, perllongament del nervi medial excurrent. L'àpex del sèpal pot dur la punta subulada, només, o ve, a més, una o dues dents, molt properes, sovint de punta enrogida, curta emersió de les venes laterals, quasi inapreciables.
Indument. Tiges tendrals i fulles pubescents, sobretot les novelles, a les vores i al revers, en especial en els nervis, coberts de pèls com feltre. Pèls sedoso-argentins.
Agullons. Aculis esparsos, petits, rectes o una mica retrocurvis, presents en el pedicel floral, nervi foliar principal i en les tiges, fàcilment llevadissos. Verds o una mica rogencs a la punta.
Glàndules. Tricomes glandulars globulífers, presents en el revers dels sèpals i en els pedicels, no gaire abundants ni vistents, finets, patents, enravenats.
Glàndules epidèrmiques roges, en les puntes de les dents foliars.
Els agullons de les inflorescències són rectes o retrocurvis, finets i esparsos, menys amples, a la base, que els caulinars; noteu-hi els tricomes glandulars globulífers, força estipitats, a les poncelles i en el revers dels sèpals.
Fruits endozoocors (8). Com sia que les drupes -i drupèoles- són fruits carnosos amb pinyol, els ocells que les mengen també en són els esbarriadors de la mena, quan rebutgen els pinyols -sovint en els marges, d'aquí que les bardisses margeneres siguin en bona part construides per l'avifauna.
Una cosa resulta prou clara: el romegueró de rostoll ha hagut d'explorar les possibilitats de produir brots aeris de temporada, fèrtils, herbacis o subllenyosos (9). Al capdavall, és quasi una norma que es repeteix molt: mantenir colgat l'aparell vegetatiu persistent (10).
Criptofaneròfit. El romegueró de rostoll no és gaire caesius: blau cel. Crec que en esguard del període generatiu: estivo-autumnal, tret essencial de la seva fenomenologia, bé mereixeria el nom de Rubus serotinus. Ara bé, deixant de banda aquest punt, anecdòtic, el romegueró de rostoll viu quasi com un geòfit -possiblement com un hemicriptòfit-, de manera que resulta ben curiós el qualificatiu biotípic que ha merescut R. caesius: faneròfit! Bé, seria una mena de cas especial, de deriva fenotípica: un criptofaneròfit...
Notes
(1) Messícola, que viu a les messes, als sembrats de cereals.
(2) Naturalment, en d'altres temps homes, dones i canalla espigolaven, plegaven el gra aterrat, després de la sega.
(3) Aquests períodes van canviant a galop tirat. Enguany s'ha segat, en alguns llocs, a entrada d'estiu. I potser es rostollarà també aviat...
(4) El creixement de les parts soterrades, molt important, també va a compte dels brots aeris; és possible que, un cop madurs els fruits, l'activitat assimiladora passi a ser retrògrada, per a nodrir rizomes i arrels.
(5) Si germinessin abans de la sega, la mateixa sega, en escapçar els primers brots, podria tenir un efecte estimulant.
(6) És versemblant que la llaurada ensopegui el romegueró amb una part dels fruits en mata, i l'altra ja caiguda o dispersa.
(7) Són drupes aplegades -pluridrupa-, no del tot lliures, una mica concrescents a la base -no és, per tant, un veritable fruit apocàrpic.
(8) Són endozoocors els fruits i les diàspores que són ingerits per la fauna i després una part sensible -pinyols i llavors- és rebutjada, amb les femtes.
(9) Destaco l'escaiença del principi de la introducció genèrica, a 'Flora Iberica': "Arbustos subleñosos o plantas herbáceas rastreras, perennes..."
(10) A aquest pas, potser nosaltres també aviat haurem de fer-nos habitatges hipogeus.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
