Som en temps de la floració dels prunyoners o pruneres silvestres, els arbrets que, segons es diu, han estat tradicionalment utilitzats com a peu d'empelt de les pruneres cultivades i d'altres fruiters de pinyol.
☰
Arbrets baixos, de capça clara i brancatge obert. Floració inicialment precoç que aviat es combina amb el verd intens del fullatge novell.
☰
Inicialment el domini de la blancor de les flors és absolut, però aviat es desvetllen les gemmes dels nous rams foliosos.
☰
Anada i tornada? Potser serà bo de precisar que no és el mateix silvestre que feral. És feral (cast. asilvestrado) la planta de conreu o jardí que passa al medi silvestre. És clar que fer-ne la distinció, cas que es pugui, no és pas fàcil.
La sospita és que els prunyoners haurien pogut fer un viatge doble: inicialment haurien estat agafats del medi silvestre per ser utilitzats com a patró d'empeltar les pruneres de fruit seleccionades, d'hortes i parades, d'on espontàniament s'haurien extravassat o escapat, amb presumible mediació vital, de pèl o de ploma, en els espais de l'entorn cultural que li són favorables, per exemple el sòl frescal de les riberes o les motes margeneres (1).
Així doncs, Prunus insititia L. és una espècie silvestre, cultivada i feral, que podem trobar amb caràcter subespontani.
☰
Els prunyoners del recull són de la riba del torrent Caganell, a Gallecs (Vallès Oriental). La proximitat d'algunes masies conviden a sospitar que puguin ser més aviat ferals.
☰
Sobre els noms. Segons el diferent criteri dels autors, el prunyoner té nom específic propi o subordinat al de la prunera domèstica. Cal afegir-hi, a més, que hi ha més d'una prunera de cultiu. Hi ha la prunera domèstica, de fruit morat o verd, i la prunera roja o mirabolà. I aquesta darrera té una varietat de fulla porpra molt coneguda en jardineria, la prunera de Pissard. Vegem-ho amb més precisió, però cal advertir que aquests noms no són res més que això i que la taxonomia d'aquest grup no fa cap lluc de tenir gaire estabilitat.
☰
Branques convertides en espines, no pas agudes com les dels arços (2), però igualment punyents, molt dures. Trobareu, invariablement, a les guies i manuals: 'espinós o no'. En aquest cas sí, espinós i espinosos. Les espines no són res per als ocells, inestimables aliats de les rosàcies. Però per al capser sí, són gos i sequer de caça de guardar.
☰
Alguns prunyoners fan uns punyals al tronc espectaculars, molt més que no aquests. Branques espinoses llarguerudes, patents, artefactes que sempre s'han relacionat amb la pressió dels herbívors, bens, conills, etc. Diuen que si es lleven amb tisora no en surten més.
☰
Flors ben obertes i ben distingibles. Les peces principals són: l'hipant, la copa que porta tots els altres verticils; el calze verd, continuació de l'hipant; la corol·la de pètals lliures, estesos, patents, irregularment ondulats; el gineceu monocarpel·lar, insert al fons de l'hipant, amb l'estil llarguerut i l'estigma capitat; i l'androceu format per una munió d'estams lliures que estan agermanats a la base, en una estreta faixa membranosa, situada a tot el volt de la boca de l'hipant, que ens ha convidat a fer el següent dibuix.
☰
Folgança talàmica. És molt vistent i característic, en aquestes flors, el tàlem en forma de copa, l'hipant (H), òrgan de natura axial que porta el gineceu ben encauat, com pèsol dins d'una copa. L'androceu (A) consta d'estams molt nombrosos i lliures, però a la base van agafats solidàriament a una estreta faixa o coroneta membranosa (me), com un faldó, a la boca de l'hipant i a la base dels sèpals.
La flor es qualifica de perigina (al voltant del gineceu), volent indicar que els antofil·les estan separats del gineceu, ben central i implantat al fons del tàlem, amb espaiosa folgança.
☰
Flors solitàries, escampades pels rams, en alguns casos en feixets. A la dreta hi veiem un ram de poncelles, amb els sèpals arrodonits a l'extrem.
☰
Pètals esfulladissos i sèpals que es repleguen cap avall a la maduresa.
☰
Els estams van madurant progressivament i les anteres van canviant de color. Pètals ondulats, gerxosos, de marge molt irregular, rebregat.
☰
Entre els prunyoners vam trobar aquest altre, de flors una mica diferents. Són una mica més petites i més regulars -pateniformes-, de menor garsesa. Els pètals són més rodons i la gorja té un color més pujat, bordeus. Possiblement es tracti de Prunus cerasifera Ehrh., el mirabolà o mirabolaner.
Com el prunyoner, el mirabolaner s'ha utilitzat com a peu d'empelt, també per a altres rosàcies de pinyol, com l'albercoquer.
☰
Notes
(1) És conegut el caràcter margener de moltes rosàcies, així com el paper que hi fan els ocells, en aquests espais.
(2) Atropurpuri significa de color porpra molt fosc, tirant a negrenc.
(3) El popular i abundant arç negre Prunus spinosa, molt espinós, podria ser, segons algunes opinions, més que un parent proper de les pruneres i prunyoners.
☰
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
