Un clavellet català: Dianthus multiceps Costa & Willkomm

Un cop més, ens trobem amb una planta, avui un clavellet margener, que els botànics, científics, anomenen amb més d'un nom. Tant és. De noms n'anem més aviat sobrers, però, ça com lla, hi ha moltes més plantes, al món, que paraules al nostre magí, dit sigui a la carneriana. La vacil·lació... natural i garantida. I el garbuix que han generat les nostres clavellines silvestres, en la nomenclatura i la taxonomia botàniques, és descomunal.

Aquestes són les combinacions nomenclaturals d'aquest clavellet, tal com consten en el catàleg de Sáez i Aymerich i en el BDBC de X. Font (1). Com podeu veure, la combinació subespecífica de la catalana Mercè Bernal, entitat recollida a 'Flora Iberica', al lluc d'aquests autors queda inclosa, però, en el D. multiceps de Costa i Willkomm.

A la seva flora del Moianès, Mercadé la cita amb la subespècie tipus -nº 5 de la relació de noms del BDBC.

Per què dic 'un clavellet català'? -és clar, cal entendre '...del territori català'. Efectivament, aquest clavell és propi del Principat de Catalunya, però vegeu-hi, en el retall de dalt, que Sáez i Aymerich el qualifiquen de subendèmic; tal vegada això es pugui explicar perquè també es fa al Principat d'Andorra, territori pirinenc amb categoria d'estat, que, per tant, queda fora de l'àmbit considerat en el catàleg d'aquests autors. Però, a més, aquest clavellet també es fa a l'alta vall del Tec, al Vallespir (2).

La doctora Mercè Bernal va publicar, en aquest article, els resultats d'una investigació de camp i de laboratori, destinada a escatir la natura d'uns clavells Dianthus que presenten trets referibles als dos tàxons, ben establerts, del títol del treball. Un any abans ja havia publicat (3) la nova combinació per a aquest nou clavell, que anomenaven "multiceps prepirinenc", interpretat com a resultant d'hibridació introgressiva: Dianthus multiceps Costa ex Willkomm subsp. praepyrenaicus M. Bernal.

Introduction. Some observations about Dianthus multiceps Costa et Willkomm, in particular on the floral branches and bracts.

Clavells del territori català. En el nostre territori hi ha un seguit de clavells que o bé no es fan en territoris veïns, o bé sí, hi són presents, però sense allunyar-se gaire de la porció del nord-est peninsular. Força curiós és que els Pirineus centrals i orientals acullen una sèrie de clavells Dianthus molt vinculats a aquesta regió, unitat natural amb doble competència administrativa.

Conegut és el cas, per exemple, del clavell dedicat -ex animo, de cor- a Josep Vigo: Dianthus vigoi Manuel Laínz. Vigo treballava en la seva flora de la vall de Ribes i va consultar al veterà jesuïta sobre un clavellet: D. requienii, grup -gènere i espècies- que el santanderí havia estudiat i estudiava a fons.

Laínz va publicar-ne la nova combinació, el 1986: "De todo el conjunto se deduce que ha de buscarse nombre para el referido clavelito. Y al no haber dado con él tras las oportunas averiguaciones bibliográficas, hay que arriesgarse a su descripción como técnicamente nuevo."(2)

Dianthus multiceps Costa & Willk. [incl. subsp. praepyrenaicus Bernal].

Moianès. Marge de sembrat. 25.6.2026. Unes flors van solitàries, la majoria en parells, moltes altres, també, en terns, disposades en forcalls cimosos (4).

Flor de color rosa claret i de flaire dolcenca; limbes -làmines, si seguim a Laínz- obovats o falcats, en forma de tascó; vora superior amb dents anguloses, més o menys lingüiformes, irregulars, algunes dobles o feses.

Tant els estams com els pistils solen veure's estesos, damunt dels limbes. Limbes amb venes tènues. Flors de vores serrulades.

Així com fan tantes altres clavellines, l'hàbit és cespitós, però no molt dens o atapeït, com fan d'altres. Són tiges simples, primes, pobrament foliades, en alguns casos amb brancs inferiors, a prop del terra, però de molt migrat desenvolupament. Flors de no gaire talla, amb els limbes més aviat reunits, fent una bonica figura pentagonal.

Parells i parells no reeixits. En aquest clavell s'hi veu una tendència, evident, dominant, a fer parelles. Moltes flors, solitàries o aparionades, duen al costat, en realitat, un rudiment floral no reeixit, de manera que hi tenim un seguit de combinacions possibles: flors isolades; isolades amb una rudimentària; aparionades; aparionades amb una acompanyada d'una rudimentària; tern d'isolada i parella; tern d'isolada amb rudimentària i parella, etc.

Flors llargament tubulars. Desenfocat, un bufaforats Macroglossum -papalló del grup dels esfíngids- col·lectant nèctar de la clavellina, al seu estil, no aturant-se més d'un segon en cada flor. En general, les flors amb tub llarguet solen pol·linitzar-se amb insectes ben trompats.

Flors flairoses. Fan una olor dolcenca, suau, més atenuada que alguns clavells de vores molt escassigallades, molt coneguts. Limbes florals serrulats, rosadencs; calze cilíndric, gradualment estretit, cap amunt, escanyat a la part de la gola, de color verd clar, amb 5 dents agudes, al capdamunt, força enterc, quasi cartilaginós, molt viat, finament nerviat; revolta la part inferior del calze, la més gruixuda, un involucre de bractèoles semivaginants, oposades i decussades, esblaimades, membranoses, d'extrem rodonenc, sobtosament constretes en un acumen eminent -ogivades-, conjunt sovint anomenat calicle (5).

Vegeu-hi el calze inflat, en les flors fecundades, ja amb els pètals marcits. Hi ha una ràpida evolució, de flor xamosa o flor marcida; la flor queda palesament gràvida, d'un ovari llarguerut, en forma de salsitxa, a la primeria verd -amb barrusca tetrafacial central-, que més tard s'eixuga i agafa aquella fila, amb les dentetes obertes, pròpia dels fruits d'aquests clavells, sempre embolcats, en bona part, pel calze, persistent.

Articulació pedicular. Hi ha una interessant gradació, entre els nomofil·les -les fulles normals- i els hipsofil·les, les bràctees. Ça com lla, segueixen tots el mateix patró de les plantes del gènere: fulles aparionades, connades i vaginants a la base, decussades, o sigui disposades, les de cada nus, en un pla que és transversal respecte al de les fulles dels nusos contigus.

En la imatge hi veiem una parella de flors -geminades- tot fent un forcall d'aparença regular, de brancs consemblants. En realitat sol haver-hi, normalment, una rama més destacada que l'altra. Les bràctees inferiors -fletxa blanca- són linears i aplicades damunt de la rama floral -fletxa groga. Ho dic així: rama floral, per a destacar l'articulació pedicular. Efectivament, aquesta no és la rama que pròpiament du la flor, ni tant sols la següent.

Per davall de la flor hi ha un seguit de nusos, amb bràctees. Per sobre de la fletxa groga hi ha un nus, coronat per una bràctea llargueruda, estretament lanceolada, d'extrem verd, tapant l'internodi, més breu que l'anterior. Rames i pedicels s'articulen en artells decreixents, en contrafigura de la base de la tija, d'nternodis progressivament creixents.

Per damunt d'aquest internodi hi ha el braquiblast involucral, un seguit de nusos, molt serrats, portadors de les bractèoles de l'involucre calicinal, que es distingeixen bé de les bràctees, per la figura; són molt més amples que les inferiors, conforme a la gruixària de l'òrgan que embolquen, el calze.

El pedicel de la flor -el mot permet fer-ne l'anagrama: pedicle- queda, així, enfosquit i extremament abreujat, dins de l'involucre calicinal.

Aquesta transició, aparentment mera formalitat, té dimensió funcional, perquè els nomofil·les són assimiladors, mentre que els hispsofil·les són, a més, protectors dels rudiments florals.

La fletxa blava indica la darrera bràctea o hipsofil·le transicional, ben recognoscible, per la figura, estreta. Per damunt -fletxa negra- hi ha el calze. Entre les dues fletxes hi ha l'involucre de bractèoles caliculars (5). A la dreta -fletxa rogenca-, una flor rebotida, fecundada.

En certa manera, tot això, les bràctees i les bractèoles, poden semblar d'una factible banalitat, però aquests òrgans són, de fet, guies força imprescindibles, en la navegació per l'envitricollada complexitat de la taxonomia d'aquests clavells, tal com indica Laínz, en algun dels molts articles dedicats al gènere -i que ara no sabria, pel notable devessall de notes publicades que he llegit, puntualitzar.

Hàbit graminoide. És verament increïble que plantes de famílies tan allunyades puguin presentar alguns trets amb semblances tan evidents. Notem-hi: fulles sèssils, amb la base vaginant; limbes estrets, llargueruts, aguts, ben apuntats, molt viats -venes paral·leles-; vores esarioses i regularment escabroses; tija prima, enterca, articulada; rames i pedicels florals estretament canaliculats; bractèoles seriades i bigarrades, molt semblants a certes glumes; flors molt enravenades; calze embolcant, enterc, cartilaginós, molt nerviüt, paral·lel al lemma de les espícules, ambdós igualment protectors -bràctees tectrius- dels òrgans florals generatius...

Dianthus sembla que explora, com la canya, la simplicitat esprimatxada, estructura reduïda que imposa enterquesa i bandeja la blanesa.

Notes

(1) Vegeu-hi, en aquests noms, en la consignació de l'autoria, una petita diferència.

(2) "El binomen Dianthus requienii Godron y la buena especie a que ha solido aplicarse." Anales Jardín Botánico de Madrid 42(2) 1985: 551-552. Manuel Laínz Gallo.

(3) Cerqueu, si us vaga, Anales Jardín Botánico de Madrid 44(2) 1987: 569. 'Notas sobre algunas especies del gènero Dianthus del NE de la Península Ibérica'. Mercè Bernal Cid. 

(4) Crec que aquests forcalls -pseudodicòtoms- no serien, pròpiament, cimes bipares o dicasis veritables, atès que sempre hi manca la flor central.

(5) Òrgans com aquests solen generar un ram de denominacions diverses. Calicle val per calze petit; epicalze o sobrecalze són altres denominacions; en esguard de llur possició o situació es parla també de bràctees internes, les d'aquest involucre calicinal, i externes, les situades més avall, pediculars. A la FMPC els autors hi consideren, en les darreres claus discriminatòries, les 'bractèoles caliculars', denominació molt clara i expressiva.

Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart