Les plantes del gènere Euphorbia fan llavors que tenen alguns trets característics, en general ben coneguts.
Aquests trets els veurem a l'inici d'aquest capítol, de forma succinta, a guisa d'introducció.
Aquesta nòtula és eminentment iconogràfica.
Aquesta nòtula és eminentment iconogràfica.
Eleosoma. Els eleosomes són carnussos -excrecescències carnoses i greixoses- de les llavors. En esguard de la part seminal que origina l'eleosoma se n'ha establert una tipologia.
La majoria de llavors de les Euphorbia -i d'altres euforbiàcies, com ara Ricinus- tenen l'eleosoma anomenat carúncula; en aquest cas és una mena de berruga carnosa, sovint amb el centre sobresortint -umbonat-, de color clar -blanc, com vori o sagí-, situada al cap de la llavor, originat a l'entorn del petit badiu del primordi seminal, anomenat micròpil, l'ostíol que permet l'entrada del gra de pol·len germinat.
Aquest carnús -i en general les llavors amb eleosomes- és recercat, trafegat, guardat i aprofitat per les formigues, com aliment molt ric en olis i greixos. Podeu veure'n algun exemple tot cercant, en aquest blog, l'etiqueta 'eleosoma'.
Solcs, clotells i fovèoles. La superfície de les llavors de les lletereses és variada. N'hi ha de llises. D'altres fan retícules irregulars, amb crestes fines, etc. Vegeu-les, si us vaga, en els excel·lents dibuixos del gènere, a 'Flora Iberica'.
D'altres tenen un patró de clotells o solcs disposats de forma prou regular, molt graciosa. En alguns casos són allargats en el sentit logitudinal; en d'altres són transversals.
Fovèola -diminutiu de fòvea- és un terme de la botànica. Equival justament a clotet, depressió.
Alteració superficial. És un fenomen molt bonic i sorprenent, que ja hem vist en d'altres casos.
Sobre l'alteració superficial de les llavors de les lletereses us pot interessar, tal vegada, aquest text.
Es força irrellevant descriure aquesta mena d'alteració, si es compara amb l'experiència de poder veure-la.
El que jo he vist, en algunes llavors de lletereses, es pot resumir així. Quan les treus de les càpsules, la superfície de la llavor s'altera: s'hi observa una mena de fina erupció, un puntejat emergent -semblen petites bombolles que pugen a la superfície d'una aigua bullent- que aviat la cobreix enterament, deixant-la tota finament espurnada d'uns granets blancs.
El que jo he vist, en algunes llavors de lletereses, es pot resumir així. Quan les treus de les càpsules, la superfície de la llavor s'altera: s'hi observa una mena de fina erupció, un puntejat emergent -semblen petites bombolles que pugen a la superfície d'una aigua bullent- que aviat la cobreix enterament, deixant-la tota finament espurnada d'uns granets blancs.
Sobre el fenomen podeu trobar-ne algunes pistes, cristal·lització de ceres epicuticulars, degradació de pigments, etc., però en general són pistes poc desenvolupades, potser massa malsegures.
Ara, sembla foça versemblant que la reacció la provoqui l'exposició a la llum. La segreció d'aquesta capa de fines partícules, d'aparença inflada o porosa, podria tenir, segons es diu, la funció d'impedir la dessecació de la llavor i, alhora, protegir-la de la insolació. Com deia, a manca de fonts que aportin clarícies prou fonamentades, tot plegat queda en el camp dels supòsits o de la versemblança.
Superfície d'alteració en una llavor d'E. amygdaloides. Aquesta llavor és negrenca i llisa quan es bada la coca de la capsella; però tan aviat com queda exposada a la llum, la seva superfície es va alterant i blanquejant, com si emergís una floració de micropartícules, quedant, finalment, embolcada per una fina capa com de gebre o farina, tal com es veu a la imatge.
Capsella i llavors d'E. peplus. En aquestes petites llavoretes hi he vist un fenomen de reacció superficial d'una plasticitat encisera: quan es descobreixen presenten una superfície tota espurnada, com si portessin una fina capa de cristalls de gebre. Però, exposades les llavors, de cop, a la llum i l'aire, ràpidament aquesta mena de puntets es fan fonedissos, com si rebentessin, de manera que la llavor que a la primeria es veia tota espurnada de pics blancs, passa a tenir, tot virant de forma col·lectiva, com ho fa a l'aire un estol d'estornells, un color de gris marengo uniforme, com per obra d'encanteri.
Text i fotografies: © Romà Rigol
