El panical és un geòfit molt comú, en espais oberts, pastures i prats. Als fruits d'aquesta umbel·lífera umbelliferae ja li vam dedicar un capítol, que podeu rescatar aquí, si us vaga.
Les flors del panical tenen alguns punts interessants, per exemple la peculiar forma dels pètals o els estams, d'anteres ancorades.
Resumen. Se ven algunos rasgos de las flores del cardo Eryngium campestre.
Destaca mucho la peculiar forma de los pétalos, muy modificados, para cubrir y proteger a los estambres, antes de su completa maduración.
Se ilustran las dos fases, separadas en el tiempo, del desarrollo de los órganos sexuales -proterandria.
También se recoge el desarrollo de la floración, hacia el centro, en los glomérulos.
Summary. Some features of the flowers of the thistle Eryngium campestre are shown.
The distinctive shape of the petals, highly modified to cover and protect the stamens before they fully mature, is particularly striking.
The two phases of sexual organ development (proterandry) are illustrated, separated in time.
The development of flowering is also shown, towards the center, in the flower heads.
Flors discretes i nectaríferes. En atenció al tret més destacable de l'antobiologia del panical, caldria remarcar la notable discreció corol·lina, atès que, de fet, els pètals es mantenen immersos a l'interior del conjunt del calze i, per tant, només en són visibles els extrems superiors; i la secreció de nèctar de l'anell glandular que corona l'ovari, on s'implanten els dos estils -és possible que l'anell sigui en realitat l'estil transformat, però, com sabeu, en la descriptiva cadascú ha de triar fins a quin punt de l'organografia aplica la dimensió genètica.
Són, per tant, flors molt nectaríferes, en les dues fases, la masculina i la femenina.
Proteràndria. És un tret habitual en les plantes d'aquesta família: primer madura l'androceu, després el gineceu.
En la fase masculina, els filaments es despleguen -abans estaven blegats- i les anteres, un cop amollats els grans de pol·len, aviat es mustiguen i s'encongeixen.
Mentre les anteres es mustiguen, es van estirant i emergint els dos estils, a la primeria acoblats, mes aviat divergeixen i se separen, corbant-se cap enfora.
Quan el capítol es troba ja en plena fase femenina, tots els estams han caigut - llavors, si no n'estiguéssim al cas, podríem prendre aquestes flors per unisexuals.
Flor inferovàrica. L'ovari és ínfer en les umbel·líferes. A la part inferior de la flor hi ha el receptacle. Té forma de copa o amplament cònic i està cobert per un involucre de petites membranes, blanques, lingüiformes i ondulades.
Aquest involucre -no se sol anomenar així en la literatura botànica, perquè el mot se sol reservar per als hipsofil·les- de membranes és present, persistent, en totes les fases del procés floral i càrpic.
Tots els antofil·les se situen per damunt del nivell del receptacle; també hi ha adherència entre el receptacle i el gineceu, condició insipendable per a que l'ovari es consideri ínfer.
Estan revoltats de bràctees radiades, espinoses, com un estel. Són globosos, de color verd clar, formats per aplecs molt densos de flors, quasi aclamídies -sense corol·la-, perquè els pètals no són laminars i mai no s'estenen per defora del calze.
Així doncs, l'antesi d'aquest geòfit és molt discreta i és fàcil que ens passi per alt, tot i que el període de floració, de la primavera a la tardor, és força dilatat.
Es tracta de flors no enfondides, amb el nèctar ben disponible per a molts tipus d'insectes, incloses les mosques -dipterofília-, molt llèpoles però de trompes curtes.
El potencial de la inflorescència augmenta molt si es considera la gradació de l'evolució de les flors, perquè és sabut que aquest tipus de col·lectiu, capituliforme, funciona com una unitat complexa i coordinada, comparable al capítol d'una composta, per exemple el d'un lletsó.
Antesi centrípeta i maduració seqüencial. Les flors més externes són les primeres en florir, progressant de la manera comentada, madurant primer els estams i després els estils.
Quan aquestes flors més externes passen a la fase femenina, pot ser que les centrals es trobin, encara, en la plenitud masculina, de manera que, en teoria i si es dona el cas que hi pugui haver alogàmia intraindividual -present, pel que sembla, en algunes umbel·líferes-, aquelles flors podrien ser pol·linitzades amb el pol·len d'aquestes, més tardanes -gitonogàmia.
També la maduració seqüencial del estams, que no es despleguen, els de cada flor, tots de cop, sinó uns després dels altres, afavoreix que el procés sigui més durador i, per tant, augmentin les possibilitats d'entomofília creuada.
Però la resta de flors encara tenen les anteres amagades. Els filaments estan fortament blegats i van creixent, molt pressionats pels dos caps, perquè les anteres romanen subjectes i atrapades pels pètals; cadascuna de les teques, en concret, al dedins de l'hemilimbe navicular del pètal contigu -els estams són alternipètals.
Els estams blegats són un tret característic de les flors de les plantes de la família, però aquest excel·lent encaix: les teques encabides dins dels pètals naviculars -del tot exempts de la funció vexil·lar-, amb l'associada funció de control del seu desplegament, resulta d'allò més sorprenent.
Els pètals, discrets i quasi semitranslúcids -hialins-, són de mal veure i d'una forma ben peculiar.
Són llargueruts, oblongs, i molt replegats; són alternisepalins i d'una talla semblant a la dels sèpals.
Pètals en forma de dues barquetes, encarades als costats, junyides per l'esquena, de tal faisó que cada hemilimbe allotja, talment una tavella oberta, una de les teques de les anteres veïnes, dels estams alternipètals.
És clar, és degut a aquest excel·lent encaix que els pètals poden evocar, precisament, la forma d'unes anteres buides -o uns estaminodis-, quan s'observen per primer cop.
La imatge de detall permet veure, també, la curiosa torsió que afecta als filaments, amb forma de ganxo de tirapeu, com si d'aquesta manera les anteres es puguessin mantenir més ben acoblades, al peu dels filaments.
Corol·les llevadisses. Glomèruls, tots en fase femenina. Però el central es veu més blanc: els pètals d'aquest glomèrul encara no han caigut. Correspon a la fase femenina corol·lífera.
En canvi, en els altres glomèruls les corol·les ja han caigut, per bé que s'hi veuen, també, una mena de rodetes blanques. Són les rodes dentades dels discos nectarífers, que, arribats a la plenitud, presenten un embull de curts filaments encrespats, de color blanc.
Observeu-hi, en tots els glomèruls, els estils emergents, una mica o clarament corbats, com un bri d'herba.
S'hi observa la fila estaminoide dels pètals.
En el procés generatiu: de l'antesi a la fructificació, destaca, notablement, la gran amplitud temporal, magnificada, encara més, per la producció de fruits de guardar i rodar -vegeu-ne, si us vaga, el corresponent capítol, carpogràfic, ja enllaçat.
Aquest disc d'indument encrespat té forma de roda de carro, amb 10 dents, 8 d'íntegres i altres 2 d'esmitjades, corresponents, aquestes darreres, a la juntura carpel·lar.
Ja sabeu que en les umbel·líferes els dos carpels es mantenen acoblats per la solidària vitalitat del receptacle, però amb la deshidratació ulterior i la perfecta individualització dels dos mericarpis, el que a la primeria era un sol fruit acaba donant dos fructículs independents, separació molt ben expressada pel mot, de mena patològica, esquizocarp.
És el tipus de fenomen que només un experiment meticulós i programat podria puntualitzar, si pot tenir, o no, alguna significació, en l'antobiologia del panical.
Al capdavall, to sembla suggerir que aquestes flors han explorat, potser particularment, les oportunitats associades a la dimensió temporal, a una floració perllongada en el temps.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol
