Un exemple de la malaptesa de les margues

A Catalunya la marga és una roca que marca el paisatge d'algunes comarques. Potser el paisatge margós més conegut sigui el d'Osona, les margues grises -o gris-blavenques- de la plana de Vic, amb els seus turons escampats, revoltats de talussos despullats i molt escorrancats (1), els anomenats badlands, en exòtica expressió que ha esdevingut, curiosament, molt usual.

Sinaptospermia en Coronilla scorpioides (L.) W.D.J. Koch

Les ombres de les herbetes dibuixen al terra una curiosa pinta, d'aquelles curtes que, de la figura d'un rastell, serveixen per aguantar el cabell.

Notes de flora i vegetació de les gesses del Llobregós (La Segarra) (1)

Aquest report recull temes d'un parell de passejades, per un mateix lloc de la ribera del riu Llobregós, a prop del llogarret dit Talteüll, a la zona del forat de la Capella i l'actualment ruïnós Mas del Sot.

Retorn al Roc de Forellac (muntanyes d'Ordal)

Dedico aquesta conversa a l'amic Valentín González, que durant la llarga campanya d'estudi d'aquest tossal, ja fa més de 15 anys, va tenir la paciència de comportar a l'autor d'aquestes ratlles.

☰

Introducció. Les muntanyes d'Ordal són la continuació, vers l'interior, del massís litoral de Garraf. Els dos sectors formen una mateixa unitat geològica.

Es troben emmarcades per les següents poblacions: a ponent de Corbera de Llobregat, al sud de Gelida i al nord del corredor enlairat on es troba enclavat el poblet d'Ordal.

Amb quatre mots es pot resumir la fesomia de la zona: zones rocoses, quasi nues, de dolomies cantelludes; brolles i garrigues; grans extensions de pinedes de pi blanc; i les pedreres, enormes terrabuits d'enlluernant claror.

Hi havíem anat molt sovint, a aquest tossal dolomític i garriguenc, amb l'amic Valentín González, de l'ERB, durant una llarga campanya de prospecció florística que culminà en un catàleg- el que se'n diu una 'flòrul·la', o sigui una flora molt local- i un breu article sobre la vegetació, publicat a la revista 'Muntanya' (nº 886, desembre de 2009, pàgines 14-21), editada pel Centre Excursionista de Catalunya. L'article va rebre una distinció d'aquesta entitat.

Labiades i altres herbes de Ciuret (Ripollès)

Recull del dissabte 7 d'agost, d'un passeig fet amb l'amic Jordi Cebrián, pel camí que porta, pel vessant migjornal del Turó del Pla de la Creu, al coll de Ciuret i Ras de la Collada, pastures que ens van oferir folgat lleure per a fer un mos. Us recomanem, per a tenir una altra visió del passeig, la visita al blog del nostre amic: 'Fitoderia,flora catalana'.

Quatre llucs dels cingles de Centelles

A prop del Presseguer i damunt de la baga de les Comes. Al caire del cingle hi ha dos arbusts força presents, la Noguerola Pistacia terebinthus L. i el Corner Amelanchier ovalis Medik., caducifolis de tendència litòfila. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Introducció geogràfica. Tot i la moderada potència dels cingles de la vall del Congost, han estat i són encara destinació habitual d'excursionistes, naturalistes i també professors i geòlegs, donat que en un recorregut breu es poden anar veient les diferents capes sedimentàries, en bona part triàsiques, ja eocèniques les de la plataforma superior.

Els cingles van agafant espectacularitat quan ens hi acostem des de la vall, però el breu report d'avui és d'una passejada per la plataforma superior, arran de cingle i a prop de la casa del Presseguer, no gaire lluny del llogarret de Sant Miquel Sesperxes.

S'accedeix a aquest lloc per dues carreteres principals. Pel sector del sud-oest hi arriba la carretera de Sant Feliu de Codines (el Vallès oriental), amb el branc afegit provinent de Sant Quirze de Safaja (el Moianès). Però l'accés més directe l'ofereix la carretera de Centelles, del sector del Congost (Osona).

☰

El paisatge vegetal. Com sol ser habitual en aquestes alçades -la plataforma ronda els 700/750 m-, la vegetació és mediterrània, d'alzinars amb pi blanc, però amb important penetració d'elements muntans submediterranis, roures, pi roig, boixos, etc.

Quan es passa el coll de Can Taló i es baixa cap a Centelles es poden veure, a l'esquerre, al peu de la costa presidida pel Puigsagordi, extenses pinedes de pi roig, delatores del caràcter més fredós d'aquest caient osonenc.

Praderies de raigràs a Solallong

No els triem, els títols, sense fer-ne un tempteig previ. Justament les praderies de raigràs susciten vacil·lacions naturals, perquè, tal com ho veiem, poden considerar-se sembrats però també prats.
Veureu que en el capítol d'avui hi ha molta barrejadissa. Sol passar en les plantes camperoles; fins i tot n'hi ha que, com la betònica, es fan tant en boscos com en espais oberts. Ambivalència que es pot magnificar si, com passa en aquesta passejada, els espais oberts són humits.

≡

Al centre, el sot de la riera de Solallong. En segon terme, rouredes i pinedes de la baga del Camp Roig. En darrer terme, els vessants de la serra de Bescanó. Els prats són pastures o sembrats de farratges, de Raigràs Lolium multiflorum Lam. (1). Som a uns 620 m d'altitud, no gaire lluny de la granja de Solallong.

≡

El lloc. Pastures de la baga del Camp Roig, al sud de la riera de Solallong, a prop de la casa del mateix nom, a ponent de Sant Quirze de Besora (Osona).

Hi ha una grassesa d'herbes que fa goig, accentuada perquè, a primera hora del dia, encara les herbes estan banyades per la condensació nocturna. Les tiges granades del raigràs tenen un aire molt característic, són llarguetes i primes i dibuixen un arc ampli. Si el dall es fa quan els fruits ja han caigut, hi haurà resembra espontània.

Monistrol de Calders, la plana i el fum

Monistrol de Calders. Moianès. 13.8.2019.

Apunt de geografia física. Entremig del Pla de Bages i l’altiplà del Moianès (Moià i Castellterçol) hi ha un retalló de país no pas gaire petit, puntualitzat pels pobles de Talamanca, Monistrol de Calders (1) i Granera, tot corrugat per una xarxa de sots molt actius, que tenen forma de canal esglaonada de roca. Aquests sots i rieres són els desguassos d’un territori inclinat cap al Llobregat i entreviat de capes sedimentàries de partícules de mida diversa, entre les quals n’hi ha alguna d’argilosa, impermeable (2). Els boscos i els materials sorrencs fan d’esponja, mentre que les argiles –limolites- possibiliten una bona circulació superficial de l’aigua pels sots i rieres que tenen dos trets de caràcter oposat: la inclinació del Moianès proporciona inèrcia i empenta, però la fesomia esglaonada de les lleres l’esmorteeix i emmorralla tot un rosari d’embassades d’allò més apropiades per a aprofitaments ara ja caducs, com ara els molins fariners. Aquesta ha estat doncs, la impressió més favorable: tot i la sequera severa, la regió és molt rica en aigua. Però, llavors, per què aquest territori, actualment un tapís forestal en procés de regeneració, té una vitalitat tan migrada? No hi ha gaires alternatives: per la crida de la plana i el fum (3).