Passeig que vaig fer en el marc de la petita cerca, que vull fer enguany, sobre les flors de l’avellaner. Aquest recull, doncs, portarà unes poques espigolalles esparses, sense gaire connexió entre elles, una planta aquàtica, uns boixos, unes herbes menudes en flor, etc. Potser el tret més singular del tram superior del riu Ripoll sigui el substrat: el riu corre per damunt de conglomerats llepats, amb el dibuix dels còdols molt ben perfilat, com queden perfilats els talls de les ametlles, en la galta d’un torró d’Alacant.
Capítol, doncs, força breu i espero que també passador.Per aquesta zona, basal, el boix no hi és gaire abundant; de fet apareix aquí i allà, en distribució dispersa que suggereix que ja no li són, les condicions pròpies d'aquestes cotes, gaire apropiades. Alguns peus estan completament esfullats i morts; d'altres rebroten; alguns altres, fins i tot, fan força bona fila.Curiosament, alguns boixos isolats, allunyats d'altres que fan grups, no s'han pogut estalviar l'atac de l'eruga defoliadora i escorxadora.Fructificació mig esgarriada. Flors de bruc Erica multiflora de color entre roig i rovellat. Sospito que es tracta d'una anomalia més de la persistent sequera. Aquestes flors han estat observades a la lupa de taula; la majoria estan fruitades, però les llavors estatjades a l'interior de les càpsules fan una fila ben neulida, d'allò més precaria, no gens suggeridores de poder ser fèrtils.Capselles de bruc d'hivern, enterques, cartilaginoses, d'una forma que poden evocar la dels codonys. Arribades a la maduresa, s'esquincen parcialment, per la part superior, que és la més gruixuda.Dehiscència foraminal. En aquest gènere les teques no s'esquincen al llarg, sinó que amollen els granets de pol·len per una finestrella, un forat obert a l'extrem superior, a cada costat de l'antera, fora que, si atenem al comentari de Wendy B. Zomlefer (1980, Acribia ed.), només ho sembli, tenir aquesta disposició:"...; anteras... aparentemente introrsas o apicales debido a su inversión durante el desarrollo; ..."Cargolar per escurçar. En la poncella, l'estil i els filaments estaminals estan cargolats, perquè, com recordareu, són molt exserts, en l'antesi, i completament desplegats no s'hi podrien encabir, en la corol·la tancada.En la mostra agafada hi havia aquesta poncella; només una entre les altres, en general ja fruitades, per bé que, amb la corol·la persistent, aparenten ser flors, més que no fruits. Així doncs i a falta de comprovar-ho del tot, la diàspora, en aquest cas, comprendria llavors, fruits i antofil·les, tots aplegats. I no podem deixar d'evocar els fruits de les labiades, que cauen al terra així mateix, encabits en la flor.Buxus sempervirens. Buxaceae. Potser la major diversitat biològica la podrien oferir les mateixes roques, molt riques en líquens crustacis, i també acollidores, però en grau menor, de petits briòfits, adaptats a les canviats condicions d'aquests espais, ara regalimosos, ara simplement humits, després ben secs, etc.Aprofitar l'estatge superficial. Arrapats a branques esfullades o mortes, els líquens corticícoles contribueixen a donar, més encara si són cineris, un cert aire funerari al paisatge. Podria tractar-se de Physcia ascendens, en boix mort; si més no hi té retirada. Vegeu-hi el cilis, rogencs o granats, un tret present en alguns líquens, però no gaire comú.Aquest hidròfit hi té, en aquestes aigües, una presència molt destacada. Val a dir que em va cridar l'atenció la presència de peus completa o quasi totalment negats, submergits. Tractan-se d'un helòfit -planta arrelada a l'aigua però amb l'aparell vegetatiu aeri-, aquests peus submergits podrien indicar que l'actual nivell de l'aigua, resultat de les pluges, encara que minses o més aviat escasses, dels darrers mesos, potser és força superior al de temps i períodes anteriors, encara més secs.Heterofíl·lia. S'hi aprecia força bé, oi, la diferència respecte de l'anterior imatge? Però és la mateixa planta. Sembla que es tracta d'un exemple d'heterofíl·lia. Els entrenusos són força curts, de manera que les fulles van implantades en espais molt breus. Les fulles inferiors, les flotants i les immediatament següents, tenen els folíols amples i rodonencs, una mica o clarament cordats a la base, de vegades amb forma de ronyó.Però les fulles superiors tenen els folíols ovats, clarament més llargs que no amples, i, a més, agafen un altre tirat, s'orienten cap amunt, però sempre una mica separades de l'eix de la planta; i si en les fulles inferiors les peces, els folíols, es disposen, respecte del tirat del nervi central, en un mateix pla, en les superiors, en canvi, tendeixen a ser plagiòtropes, afectant, respecte del nervi foliar, un tirat oblic o travesser, disposició que caldria relacionar amb la necessitat de la planta d'engaltar la llum el millor possible.Nasturtium officinale R. Br. Brassicaceae. Diguem-ne, simplement, hidròfil: amistançat amb l'aigua, si tal vegada volguéssim indicar un grau superior a 'amistançat amb la humitat'.Hidròfit o higròfit?. Com de costum, potser fora el millor no voler pretendre que aquestes categories estant perfectament establertes, de manera que aquell que opini que no aporten gaire, en pot prescindir i, aleshores, no s'equivocarà. Però vegem-ho una mica.Santos Cirujano no el va incloure, en el seu volum de plantes aquàtiques ('Hidrófitos vasculares', 2004). Diu que viu en llocs que s'entollen, en sòls humits i espais que de vegades es neguen. El considera un higròfit. Però a la Flora dels PC, els autors el consignen com a hidròfit radicant -helòfit. Es tracta d'un bon exemple de punt subjecte a interpretació. I a la vida diària sovint passa una curiosa paradoxa: que ti té raó aparenta no tenir gaire autoritat per a sostenir-la.
Herbeta que, per cert, sovint no sembla pas fàcil de discriminar de la molt propera C. flexuosa.
Draba verna (L.) DC. és un teròfit de la familia Brassicaceae. Aquest binomen se sol considerar linneà; aquí, però, hi segueixo el catàleg de Sáez i Aymerich (2021), només per tenir una referència principal en aquesta matèria.
El fruit de les crucíferes és la síliqua; consta de dos carpels oberts, plans o convexos, units per les vores. El fuit així generat no té, però, un sol espai intern o lòcul, sinó dos, perquè s'hi genera, al centre, un septe que l'esmitja; envanet de vegades considerat o qualificat de 'fals', amb la intenció de destacar que no és de natura carpel·lar, sinó originat per expansions marginals o placentàries.
El fruit de les crucíferes que no és clarament molt més llarg que ample, com en el cas de la imatge, de Draba, s'anomena silícula.
Eixida i deturada. Emmarquem-ho resumidament: proteràndria, eixida dels aments masculins; les esquames fèrtils primer estan tancades, posteriorment s'aixequen una mica i, madurs ja els sacs pol·línics, el pol·len es difon a l'ambient; en aquesta fase també ixen els aments femenins, dels quals, però, no hi ha més senyals que els estigmes exserts, d'un roig vinós o potser magenta. Ara bé, si badem els aments veurem que no hi ha llucs de cap altra part, o sigui que enlloc no hi veiem els ovaris. Per ara som en aquest punt. De manera que les traces de les flors femenines plenes, les haurem d'anar veient més endavant.
Tot plegat és congruent amb el que recull la bibliografia, la quiescència dels grans de pol·len, que fa que els tubs pol·línics es deturin, per un temps, abans no es projecten fins a les ovocèl·lules.
Barcelona
Text i fotografies: © Romà Rigol
