No m'agrada gota d'anar a llocs freqüentats, però, certament, el circ d'Ulldeter té tot de trumfos, ben notables i atractius, que, tot seguit, assajo d'apuntar, a guisa d'introducció: la força del gneis i de les seves carenes esmolades; els matisos, insospitats, de la notable diversitat litològica; rierols ufanosos, mulladius molsuts i prats aigualosos o humits; el tapís enrasat de congestera, possiblement un dels tipus de vegetació de l'alta muntanya amb més caràcter, si es que tal cosa es pot dir, en una regió, en general, plena d'atraccions i de cops espectaculars. Ufana. Certament, en tota mena de prats, tant del nivell subalpí com de l'alpí, siguin mollerosos, humits, magres o rocosos, hi podem trobar tot de plantes d'una bellesa i una força incontestables, plausibles -dit sigui a la plaiana-, d'allò més indicades per abrandar les emocions de les persones sensibles i, fins i tot, per a commoure, també, el cor dels que, volenterosament, s'han volgut forjar un caràcter empedreït.
Aquests nerets Rhododendron ferrugineum L. tenen brots afectats per alguna malura, potser deguda a pugons -les gelades tardanes sembla que tenen efectes que s'hi assemblen. No he sabut trobar-ne clarícies.
Pobra floració del neret. Ja sabeu que els faneròfits, les plantes llenyoses, 'tenen les seves coses', vull dir que, tot d'una, un arbre pot, per exemple, quan la primavera comença o ja es fa gran, no llevar ni tan sols una sola flor. Vull dir que això de treure flors i dar fruits va subjecte a fosques casuïstiques, inescrutable combinació de factors interns i externs, els propis de l'ambient.
A Ulldeter la florida del neret és discreta; la majoria de mates van pobrament pigades de flors, no pas enterament cobertes d'aquell vestit, tan bonic, de flors rosadenques, que altres cops hem tingut la sort d'ensopegar -aquest verb és un ampelònim!. La prioritat seria aquesta: consignar-ho. Amb això n'hi ha prou.
Tres faneròfits. Dit sigui en el sentit literal, no del tot conforme al reconegut en la nomenclatura botànica. El mot faneròfit és un combinat que literalment val per planta-vistent i aquestes efectivament ho són -però el nabiu és un camèfit i al neret se'l qualifica de nanofaneròfit. Són tres elements importants de la vegetació llenyosa de l'alta muntanya, vegetació que, com sabeu, mai no és gaire eminent -sobresortint-, cosa que, en espais que reben abundoses garrotades: patacs de blocs i rocs trasbalsats; allaus; laminació de vessants; gisca i torb abrasiu, etc., cal veure com a ben natural. Noteu-hi el tirat arrossegadís del ginebró.
Aquests exponents són: Juniperus communis L.; Rhododendron ferrugineum L.; Vaccinium uliginosum L. subsp. gaultherioides (Bigelow) S.B. Young [V. uliginosum subsp. microphyllum (Lange) Tolm.
Juniperus communis is a very variable species. Delimitation between the infraspeci c taxa is uncertain, there are no clear discontinuities regarding the molecular data (Adams & Schwarzbach, 2012a) which not match well with the morphological data. Moreover, no clear discontinuities exist between morphotypes, currently treated at varietal level (Adams & Schwarzbach, 2012a; Hantemirova & al., 2012; Adams, 2014; Adams & Speut, 2020). Prostrate specimens with mostly curved leaves (among other characters) from Pyrenees and Montseny massif would be attributable to J. communis var. saxatilis Pallas [J. communis subsp. nana Syme; J. communis subsp. alpina (Suter) Celak., nom. illeg.]. However, molecular data (Adams & Schwarzbach, 2012a; Hantemirova & al., 2012) do not suport its recognition as a separate taxon from typical J. communis. Adams & Speut (2020) documented hybridisation and introgression between J. communis var. saxatilis and var. hemisphaerica (J. Presl & C. Presl) Parl. [subsp. hemisphaerica (J. Presl & C. Presl) Nyman] in the French Pyrenees. Based on all these data, J. communis (without recognising infraspeci c taxa) is accepted here, in accordance with other recent checklists from nearby territories (Bartolucci & al., 2018)"An annotated checklist of the vasculars plants of Catalonia". Ll. Sáez i P. Aymerich. 2021.
Sempervivum montanum L. subsp. montanum. Crassulaceae.
Respectar o malmetre. El gneis és una roca metamòrfica de gran duresa. Dona relleus amb formes esmolades i vessants vertiginosos. Hi té un vistent protagonisme en les muntanyes dels Pirineus axials de les altes valls de Núria, del Freser i del Ter, bo i apareixent, també, en altres dos massisos orientals, el Canigó i el Cap de Creus. Aflora també als Pirineus centrals septentrionals, a l'alta Garona. Crec que, sigui com sigui, els relleus pirinencs bastits amb gneis són summament singulars i clarament mereixedors d'un reconeixement que, ara per ara, l'administració del govern català no té cap intenció de voler assumir. En primer lloc és imperatiu assumir el desmantellament de l'estació d'esquí, que, a més de ser inviable econòmicament, produeix danys irreversibles en els sistema hidrogeològic dels circs glacials d'Ulldeter i Morens, infringint sistemàticament les normes europees de protecció del medi natural a l'alta muntanya.
La serralada del Pirineus es formà en l'orogènia alpina. Les plantes dels cims i zones altes s'anomenen justament alpines, perquè la flora alpina la formen llinatges i espècies presents als Alps, als Pirineus i a altres sistemes muntanyosos -Sierra Nevada, Càrpats, etc. En esguard d'això, l'estat espanyol s'hauria d'adherir a la Convenció Alpina de 1991, per a la protecció i el desenvolupament sostenible de les muntanyes alpines.
Fomentar la destrucció de la natura. La crestellera del Gra de Fajol és travessada per uns filons de quars -sílice- força potents i notablement vistents, per la blancor d'aquest mineral. En el costat ponentí de la coma d'Ulldeter s'hi apleguen tot un feix de roques ben diferents: el gneis, metamòrfica de gran intensitat; els esquistos, metamòrfica fullosa, d'escassa compacitat i amb molt menys component silícic; filons de quars; calcàries i dolomies, sedimentàries carbonatades; marbres, metamòrfiques carbonatades.
Tenim una flora i una fauna d'alta muntanya enormement valuoses, en esguard de l'ecologia i la biologia; el millor conjunt de geleres quaternàries fòssils dels Pirineus orientals; un espai d'interès geològic amb una diversitat litològica, del paleozoic, absolutament excepcional; i, amb tot això, l'administració del govern de la Generalitat fomenta, amb subvencions regulars, la destrucció de la gelera fòssil i del circ de Morens i projecta la creació d'un telecabina per a incrementar l'accés, encara més, del turisme massiu, en unes comes glacials que ja estan sotmeses, actualment, a una pressió per massificació que causa alteracions importants en la qualitat del sòl, en l'activitat ramadera tradicional i en la preservació de la fauna i la flora silvestres.
Mulladius. A l'alta muntanya hi són força corrents, sobretot en comes i plans, els mulladius i prats humits, mollerosos o aigualosos, on l'aglevat de les herbes cespitoses, singularment ciperàcies del gènere Carex, hi roman, tot sovint, completament enaiguat. El prat sol presentar un aspecte bonyegut, amb tofes d'herbes molt forrudes, sovint revoltades de clotells sinuosos, on l'aigua, soma, hi pot aflorar, passar o adormir-s'hi, tot reduïnt, dràsticament, l'oxigenació dels terrossos.
En realitat és una amplíssima família de prats higròfils i hidròfils, perquè llurs components poden variar molt, segons el gruix, durada i estacionalitat de la capa aigualosa, la natura de la roca del substrat, etc.
La família dels Carex és amplíssima. Sembla Carex flava L. [C. flava subsp. alpina (Kneuck.) O. Bolòs, Masalles & Vigo]. Utricles bequeruts i espiguetes equinades.
"Apparently pure populations are restricted to Aran valley, whereas in other
areas there are hybrid populations with other taxa of the group (Luceño, 2008)" Sáez i Aymerich. 2021.
Gentiana alpina Vill., verament acaule; gorja amb vies pigades.
Flors rosades de neret, ericàcia fruticosa, arbust amb les branques en bona part despullades, que, segons es diu, sol llevar el fullatge fins al nivell del recobriment habitual de la capa de neu, que l'empara del fred greu de l'alta muntanya.
S'han de desmantellar les estacions d'esquí i restaurar els prats naturals. L'estació d'esquí es veu obligada a abandonar algunes pistes, perquè l'escassesa d'innivació natural, més la moderació de les temperatures hivernals, imposa unes tasques d'intervenció costossísimes. Noteu-hi, en el marge dret, la lamentable potència del cabal d'erosió.
En els prats humits sol fer-hi un bon paper la gramínia dita pèl caní, Nardus stricta L., d'espigues linears i espiguetes aplicades, més o menys unilaterals.
Pinguicula sp. Anomenades violes d'aigua, són herbes de mulladius, correnties i espais regalimosos, amb les fulles en roseta, d'un verd molt esblaimat, groguenc.
Viola biflora L. Aquesta viola va molt associada als entrepeus de les roques, com altres plantes higròfiles, pròpies d'espais redossats i receptors de correnties. Flor de color groc viu i llavi inferior amb vies fosques.
Lotus alpinus (DC.) Ramond [L. corniculatus subsp. alpinus (DC.) Rothm.]. Als prats de muntanya moltes plantes són somes, repents, rèptils o prostrades; sovint, també, tenen dues parts diferenciades, les perennes i fruticoses, de vitalitat activa o somorta, i les de temporada i herbàcies, de vitalitat temporània, sobretot estival.
Asplenium septentrionale (L.) Hoffm. és una falguera saxàtil, de fulletes com cintes estretes. Hi ha una flora molt associada als replanells i les esquerdes de les roques; unes són estrictament saxícoles, d'altres més aviat perirupestres i no són poques les que viuen arrelant, feblement, en capes somes de terra ajaçada damunt la roca -els comòfits.
Trifolium alpinun L. és un bon exemple de planta de muntanya amb rizomes poderosos, ben adaptada a l'esbrostada.
Carex flava L. o del grup, molt abundant.
Astrantia minor L., umbel·lífera rizomatosa, de fulles palmatisectes.
Planta molt vellosa, de fulla blana, en una roca, que no vam saber determinar, però això no és, en definitiva, gaire important.
Pastorella Gentiana verna L. subsp. verna i, a l'esquerra, fulles, molt dividides. de Pulsatilla sp.
Caltha palustris L. Ranunculàcia molt comuna, abundant a la coma; és de rierols i mulladius.
Xicoia Taraxacum pyrenaicum Reut. [T. dissectum auct.], abundant.
Oxytropis campestris (L.) DC., calcífila i calcícola preferent -associada als prats d'elina.
Thymus nervosus Willk. [T. serpyllum subsp. nervosus (Benth.) Nyman].
Trifolium badium Schreb.; espiga de Nardus stricta; i, entremig, una petita ciperàcia, de les que no ramen (Eleocharis?, Trichophorum?). Els tres, fabàcia, poàcia i ciperàcia, acreditarien el caràcter frescal del prat.
Pedicularis pyrenaica J. Gay.
Alchemilla gr. vulgaris. Potser Alchemilla xanthochlora Rothm. [A. vulgaris subsp. xanthochlora (Rothm.) O. Bolòs
& Vigo, A. vulgaris auct.].
Dues saxífragues hidròfiles de flor blanca: Saxifraga aquatica Lapeyr. i Micranthes stellaris (L.) Galasso, Ban & Soldano subsp. stellaris [Saxifraga stellaris L.].
Carduus carlinoides Gouan subsp. carlinoides es fa en pedrusques actives, pedregalls descarnats i remoguts, etc.
Helianthemum nummularium (L.) Mill. [H. nummularium subsp. pyrenaicum (Janch.) Hegi; H. nummularium subsp. tomentosum auct.]. Present de la terra baixa poc seca a l'alta muntanya, té una molt notable amplitud de l'espectre ecològic -eurioic- i corològic -euricor-, per bé que se'l considera lateeurosiberià. En els prats magres d'Ulldeter hi fa un paper ben destacat.
Saxifraga bryoides L. és una planta alpina de nom ben oportú, atès que fa unes forres molt atapeïdes, de fulles ben petites, que poden evocar la fila habitual de moltes molses encoixinades.
Llucareta, moixó de muntanya, una mica aclofada, abans i després de jalar-se tots els fruits de la infuctescència globosa de la composta que té al davant, fruitada en la primera foto, ja plomada en la segona.
Potentilla crantzii (Crantz) Fritsch.
Anthyllis vulneraria subsp. vulnerarioides (All.) Arcang. [A. vulneraria subsp. dertosensis (Rothm.) Font Quer; A. vulneraria subsp. multifolia (W. Becker) O. Bolòs & Vigo], a l'esquerra, i Botrychium lunaria (L.) Swartz.
Botrychium lunaria (L.) Swartz. Llunària és una falguera peculiar, amb un segment estèril pinnat, amb pinnes més o menys orbiculars, i un de fèrtil més alt, erecte, amb divisions aparentment unilaterals, portadores d'esporangis rodons, disposats en rengs, com pèsols.
Cerastium alpinum L. [C. alpinum subsp. lanatum (Lam.) Gremli; C. alpinum subsp.
glabratum (Hartm.) Á. Löve & D. Löve]. La sinonímia entre claudàtors indicaria que les entitats infraespecífiques no serien prou reconegudes. Força abundant.
Una altra imatge de l'heliantem Helianthemum nummularium (L.) Mill., esponerós, de flors ben badades i llampants.
Pèrdua i guany. Com en un dibuix, el pla del paisatge ja el van crear les convulsions geològiques, mes constantment s'hi fan, damunt d'aquest pla, els retocs propis de la dinàmica actual, en una alternança, molt activa, de zones de destrucció, o de pèrdua, i zones de recepció, o de guany. En aquest litigi hi juguen, molt fort: el vent, la neu, el glaç, els contrastos tèrmics i les plantes.
En la imatge hi destaca el contrast de la roca fresca amb la revellida -roche moutonnée-, a la meitat inferior esquerra.
Saxífraga mescada Saxifraga moschata Wulfen [S. moschata subsp. fastigiata (Luizet) P. Fourn.]. Ancoratge. A l'alta muntanya el terreny hi és, sovint, inestable. Hi ha mobilitat en les tarteres i pedrusques; moviments per solifluxió i crioturbació -desplaçament per amarament, glaç, desglaç i reglaç-, en prats i vessants; patacs i impactes de material mòbil, etc.
La mobilitat ha imposat un cert estil: per a vèncer-la les plantes alpines sovint tenen un ancoratge molt potent, singularment arrels pivotants -axonomorfes-, gruixudes i ben enfondides. De plantes amb aquesta mena d'arrels en Pius Font en deia, en algun dels seus texts, molt expressivament, 'plantes que fan clau'. Arrels especialment potents es troben en plantes de les roques -per exemple Saxifraga- i de les tarteres -per exemple Xatardia.
En realitat, a més de l'arrel també hi ha, sovint, una rabassa colgada, amb capacitat per a rellucar, en cas d'escapçades.
És molt bonic. Colla amb bicicletes de muntanya, per Ulldeter, fent cap al coll de la Marrana. Hi ha dues responsabilitats principals, la dels infractors i la dels que no els controlen. El menysteniment del respecte que devem a la natura ha arribat fins i tot als centres excursionistes, promotors, en molts casos, d'activitats esportives massives. Si, per sort, encara hi ha algun jove armenter, com és el cas -a la coma d'Ulldeter-, que té la seva colla d'eugues per aquests prats, a les dificultats pròpies de l'ofici encara hi ha d'afegir els ciclistes, els corredors, els gossos deslligats, etc. Això sí, ens agrada molt de dir que els pagesos i els pastors són els guardians dels nostres paisatges. És molt bonic, això.
Pulvínuls. De les moltes plantes amb hàbit encoixinat -pulvinular- mereix un esment especial Silene acaulis (L.) Jacq., abundant en molts prats. La forma encoixinada és aerodinàmica -els brots enrasats i atapeïts estan més protegits del vent i de les partícules que solleva i trasbalsa; i més apropiada per a bandejar l'abundant material de remoció que va corrent. Aprofito aquest punt per observar que més d'un cop m'ha semblat propi de meravella que en vessants curulls de pedregall inestable s'hi puguin trobar matetes, encoixinades i molt baixetes, com un tapís ras, perfectament definides i sense ni un bocinet de pedra al damunt!, talment com si els escopissin.
Petit arment d'egües i pollins.
Cardamine resedifolia L., brassicàcia de pedruscall.
Androsace halleri L. subsp. nuria Schönsw. & Schneew. [A. halleri auct., non L.]. També forma part de l'hàbit encoixinat que les flors formin, sovint, entapissats regulars i molt ben agençats.
Myosotis alpestris F.W. Schmidt subsp. alpestris [M. sylvatica subsp. alpestris (F.W.
Schmidt) Gams].
Cherleria sedoides L. [Minuartia sedoides (L.) Hiern]. La inestabilitat fomenta altres estils, com ara l'hàbit cavalcant -moltes mates cobreixen les roques- i, també, certa tirada pengívola: si veus que et poden trepitjar, aprèn a sollevar.
Arenaria grandiflora L. subsp. grandiflora. No són poques, les plantes d'aquest gènere de cariofil·làcies que viuen en terraprims i pedruscalls.
Les flors de Linaria alpina L. subsp. alpina ostenten un cromatisme no gens comú. Notem com, anant cap amunt -anem pujant vers el famós i esbatanat coll de la Marrana-, es va imposant, en el paisatge, plenament, el caràcter eminentment saxàtil.
Hornungia alpina (L.) O. Appel subsp. alpina [Pritzelago alpina (L.) Kuntze subsp.
alpina].
Helictotrichon sedenense (DC.) Holub subsp. sedenense. Abundant en prats pedrosos, el veiem aquí al llom del coll de la Marrana.
Panolles de la mateixa poàcia, xeròfila i de tendència calcífila. El vell nom Avena montana es considera, actualment, un nomen illegitimum; potser això explicaria que no consti ni com a sinònim en el catàleg de Sáez i Aymerich.
Tapissos. Al caient de sotavent del coll de la Marrana hi podem trobar bells exemples de vegetació quionòfila o de congesta. Algunes plantes només viuen en aquells espais que estan coberts de neu durant força temps. El vent dominant provoca el trasbals de neu als vessants i comelles de sotavent -sobretot espais redossats dels caients migjornals-, acumulant-s'hi gruixos molt superiors als de precipitació directa. Noteu-hi, a la imatge, el marge del prat sostret, potser per pulsions violentes de la dinàmica de vessant.
Esbaldregalls de quars, amb blocs ben grossos i cairats, formant un bordó detrític aparentment inestable i dinàmic.
Dryas octopetala L. subsp. octopetala, rosàcia fruticosa calcífila, delatora d'alguna de les bandes de calcàries que travessen el crestall del Gra de Fajol, per bé que, per a sorpresa nostra, la trobem just damunt d'una enlluernant veta de quars. Cal comptar-hi, sempre, suposo, la combinació de materials, els propis del substrat, els sollevats i els sobrevinguts.
Oreojuncus trifidus (L.) Záv- Drábk. & Kirschner [Juncus trifidus L.]. Aquest jonquet és un exponent típic de pastures alpines acidòfiles, molt ventades, geliues i nivoses. Exemplar en fase femenina -com passa en moltes altres anemòfiles, hi ha aquí dicogàmia proteràndrica-; vegeu-hi la curiosa i graciosa forma, helicoidal, dels estigmes, talment com el dibuix d'aquelles espelmetes dels pastissos d'aniversari.
Armeria alpina Willd. [A. maritima subsp. alpina (Willd.) P. Silva].
Abrigall de neu. En el prats alpins la capa de neu marca definitivament el caràcter de l'ambient. En certa manera té un component moderador, perquè pot guardar de les gelades i del fred extremós de l'hivern. D'aquesta manera, les plantes de congesta, associades a racons amb més neu, reactiven la vitalitat vegetativa més tard, per tant quan les temperatures són més favorables i el risc de gelades és més baix.
Vaccinium uliginosum L. subsp. gaultherioides (Bigelow) S.B. Young [V. uliginosum
subsp. microphyllum (Lange) Tolm.]. Les flors de les plantes de l'alta muntanya són, proporcionalment, relativament grans. A despit de la migrada talla, moltes mates són de vida llarga; tal vegada l'ambient afavoriria la persistència vegetativa -també la profusió clònica- i deixaria en segon terme la casuïstica generativa. Plantes de muntanya com Vaccinium, S. herbacea, Dryas octopetala o Carex curvula poden tenir genotipus de gran longevitat, de centenars i fins i tot milers d'anys!.
Ecologia per pensar. Algunes estampes són tan suggerents que pots sospitar, fins i tot, que la millor glossa podria ser el mutis. Notem, en primer lloc, la gruixària del prat; no és pas d'estranyar, atès que és un segell ben propi de les plantes alpines la possessió d'aglevats molt densos i potents, resposta natural als processos manllevadissos que tan intensament afecten als vessants. Un color més fosc revolta el marge inferior de les tofudes gespes de gramínies i ciperàcies. Són tapissos de la salenca Salix herbacea L. Per què es fan en aquests marges? Per quin curiós mecanisme arrelen justament aquí?
Dues notetes només, perquè fora molt pretenciós, per part meva, voler explicar aquest punt d'ecologia sense a penes conèixer el paisatge de l'alta muntanya.
L'aglevat de gramínies oferiria, versemblantment, una major estabilitat i fins i tot protecció mecànica; d'altra banda, els talls en el terra solen ser llocs de fluència de l'aigua que s'infiltra en el prat, punt que podria ser sensible, atès que, com és ben sabut, l'aigua coladissa i fluent té un efecte morigerador de la temperatura.
Sigui com sigui, fixem-nos en el potencial constructor i fixador d'aquestes plantes de muntanya, capaces d'engrapar aquests sòls de pendissos dinàmics, inestables i molt proclius a l'erosió. És força frapant el contrast entre la gespa densa i l'eixorca nuditat de la denudació; per dessota de la gespa hi ha la inseguretat pròpia dels espais mancats de la concurrència de les arrels, en un nivell sensible. Si es trenca el nexe en aquest nivell, la gespa es pot trencar -manllevar- i llavors el prat, sollevat, aviat s'arruina.
La meteorització destrueix el relleu, intensa a l'alta muntanya. El prat s'oposa a l'erosió. Del tipus particular de roca en depenen els dos processos, el destructiu i el creatiu -vegetació. Quan hi abunda la fracció petita, de detrits esmicolats i partícules de mida sorrenca, és més fàcil la vida del prat. A la imatge, les vies verdes en el rocam ens indicarien, crec, una roca prou favorable per a la vegetació i més aviat trencadissa -crec que aquesta roca de color una mica beix és d'una banda de calcàries. Els esquistos, tan dominants, per exemple, a la vall de Nuria, solen donar relleus assuavits i prats extensos o, a les parts elevades, clapejats. És un rocam que evoluciona ràpid i bé.
Salenques alpines. Són salzes molt baixos, enrasats a terra, de fullatge petit i més o menys rodonenc, amb tiges llenyoses molt tenaces, esteses per terra. Aquí hi destaca molt Salix herbacea L., dominant, molt llenyós, a pesar del curiós apel·latiu específic, linneà.
Hàbit de la salenca S. herbacea, entapìssant, prostrat, rèptil i encavallant, damunt de cúmuls detrítics inestables.
En Salix hi ha dioècia: cada peu només porta flors d'un sexe. Florescència d'un peu masculí de S. herbacea.
Un altre detall de la salenca amb aments masculins.
Congesteres. Tapissos de salenques, en vessants coberts amb cúmuls detrítics inestables. Vegetació de congestera o quionòfila -afecta a la neu.
Luzula lutea (All.) DC. Abundant. Pastures de l'alta muntanya. Juncaceae.
Un altre peu de la saxífraga mescada Saxifraga moschata Wulfen [S. moschata subsp. fastigiata (Luizet) P. Fourn.], il·lustrant l'hàbit pengívol i arrossegadís, força comú en plantes de l'alta muntanya, sobretot en les de caràcter saxàtil.
Sedum alpestre Vill. Una altra planta de congestera. Per a mi, llec cabut i llosc perdut, ni la distinció entre la saxífraga i el crespinell no em resulta fàcil. Val a dir que són cridaneres aquestes afinitats -fullatge carnós, d'un verd gai, atapeït, amb pecíol migrat o nul, sovint aplegat fent carxofetes, etc.-, possiblement modelades al llarg de l'evolució, pels imperatius ambientals dominants.
Una altra del mateix model: carnositat i carxofetes atapeïdes. Saxifraga oppositifolia L. subsp. oppositifolia. Pedruscall.
Marbre, roca calcària metamòrfica, dura, cantelluda, de color blanc gris, de vegades blavenca i molt viada, amb boniques aigües. En temps no gaire reculats a totes les cases hi havia marbre. Ara hi tenim, en el seu lloc, porqueries empeguntades caduques. És el progrés, crec.
Dinàmica. Si la dinàmica recula -sobretot la relacionada amb el fred i el gel-, el prat avança. Són processos naturals, on la pèrdua o el guany són més normals que no l'estabilitat. L'amic Jordi Pérez en una tartera de roca calcària, de color falb. La diversitat litològica augmenta la riquesa ecològica i fa que la diversitat de la flora d'Ulldeter sigui notable. L'ha estudiada a fons, amb recerques sovintejades, l'amic Josep Nuet.
El passeig el vam fer el 30 de juny. El temps era d'allò més agradable. Mentre a la terra baixa hi regnaven temperatures infernals, aquí el temps era molt falaguer; fins i tot va caldre, en algun moment, posar-se una altra màniga.
Kalmia procumbens (L.) Galasso, Bansi & F. Conti [Loiseleuria procumbens (L.) Desv.]. Déu n'hi dó, el bon paper que hi fan, a l'alta muntanya, les ericàcies fruticoses, el neret, les dues nabineres, l'èmpetrum, el raïm d'ós, la bronsa i aquesta herba pedrera, abans adscrita al gènere dedicat al botànic Loiseleur, posseïdor, per cert, d'un bon aptònim de llinatge: Deslongchamps.
Jacobea leucophylla (DC.) Pelser [Senecio leucophyllus DC.]. Composta de pedrusca inconfusible, pel color cineri i el cargolat de les fulles.
Saxifraga geranioides L. subsp. geranioides és un endemisme -subendèmic en el catàleg de Sáez i Aymerich- pirinenc i del catalanídic nord. Els entrepeus de les roques solen ser estacions favorables, per acollir bons tous de neu i tenir, sovint, la solera regalimosa, no tan geliua, almenys, com les parts més exposades al defora.
Galium pyrenaicum Gouan fa uns coixinets espectaculars. De tendència calcífila, cal recordar que en la zona hi ha calcàries, marbres i dolomies -roques carbonatades-, al costat de roques eminentment silíciques, com el gneis.
Valeriana apula Pourr. Però aquesta valerianàcia, amb escap emergent, com és propi, d'altra banda, de l'estil del gènere, és del tot aliena a l'estil congest: contret (constret), tan típic de moltes plantes alpines. Val a dir que això es lluca millor tenint present que aquesta valeriana es considera fissurícola -casmòfit, Chasmophytia. En els casmòfits els escaps emergents no hi són pas rars, sobretot en roques aplomades.
Sabulina verna (L.) Rchb. subsp. verna [Minuartia verna (L.) Hiern subsp. verna]. Adscrit abans al gènere que Loefling li va dedicar al farmacèutic de Sant Celoni Joan Minuart, darrerament ha estat transferit al gènere de Reichenbach, amb nom que recull la tendència psammòfila d'algunes de les espècies del grup, talment com el més conegut Arenaria.
Per als que gusteu de les menudalles històriques de la botànica -literatura d'una prodigalitat de detalls de vertígen-, us recomano aquest excel·lent i virtuós article -notas breves- del malaguanyat Ginés López González, que, segons recent i informal confidència d'un botànic, s'havia proposat de conèixer totes les plantes de la península ibèrica (!).
LOS GÉNEROS MINUARTIA LOEFL. EX L. Y QUERIA LOEFL. EX L. (CARYOPHYLLACEAE). Ginés López González.
Una altra planta escaposa, Primula latifolia Lapeyr. subsp. latifolia. També és un casmòfit, però aquí el veiem al peu d'unes roques.
Peu femení de salenca, possiblement S. herbacea L.
Gentiana verna L. subsp. verna.
Peu femení de la salenca Salix retusa L. En realitat no vaig trobar el moment per a refrescar els trets discriminatoris de les salenques alpines. No puc donar per bons aquests noms, amb seguretat, si no tinc, com no vaig tenir, l'ocasió de confirmar-ho.
Possiblement peu masculí de la salenca S. retusa L. Ja anem de baixada, cap als estatges on hi conviuen les plantes alpines, les subalpines i les altimontanes -nivell montà superior.
Jasione crispa (Pourr.) Samp. Campanulàcia de muntanya, en general.
Al mig, Cryptogramma crispa (L.) R. Br., revoltat de peus florits de Saxifraga geranioides.
Però Geum montanum L. és encara una planta alpina.
Carex myosuroides Vill. [Kobresia myosuroides (Vill.) Fiori], ciperàcia de tendència calcífila, pròpia d'espais pedrosos i ventats. És l'exponent distintiu dels prats calcícoles d'elina.
En el paisatge hi tenim: tarteres clarament pigades de plantes especialitzades i altres espais nus, sense vegetació; prats magres i pedrosos dels vessants; matoll de neret en espais nivosos; prats densos i extensos en comes i planes. Relleu boterut, delator de les pulsions de les geleres quaternàries.
Domini del gneis en el crestall del Gra de Fajol, cimal fitonímic.
Polystichum lonchitis (L.) Roth, falguera que s'agrada, com tantes altres plantes, dels entrepeus de les roques, estació molt més favorable del que ens pot semblar.
Iberis saxatilis (L.) subsp. saxatilis.
Esquistos. Desgast de la cara d'un esquist foliós, que permet apreciar-ne la finesa de les capes. Roca metamòrfica bastida a partir de sediments marins fins, foliosa, poc compacte, amb tirada a esfullar-se i trencar-se. Sembla una roca força propícia per a la vegetació.
Thesium alpinum L. Tot i l'apel·latiu específic, és una planta de muntanya, en general, que podem trobar a l'estatge montà, per davall dels 1000 m.
La pastorella és un dels segells més típics i fidels dels prats de muntanya.
Crespinell que ja havíem vist, però em va semblar meravella aquesta manera de cicatritzar i cinglar els espais escanyats de les pedrusques. Sedum alpestre Vill.
Més avall, el Ter mostra, deixant enrere el balbejar del bressol, molta més vigoria. En el nivell subalpí ja no hi ha rastre de la pètria eixorquesa de cims i crestalls, sinó els foscos pins de muntanya i els prats ufanosos.
Gentiana lutea L. subsp. lutea. La gençana és una planta popular.
Vincetoxicum hirundinaria Medik. [V. hirundinaria subsp. intermedium (Loret &
Barrandon) Markgraf.], en flor. Apocinàcia Apocynaceae.
Portem més de 10 hores passejant per muntanya i guardant-ne, tant com podem, el paisatge, la vegetació i les plantes. Celebrem poder gaudir de totes aquestes joies dels estimats Pirineus Orientals.
Agraeixo als amics Jordi Cebrián i Jordi Pérez la companyia i la gentilesa de compartir el seu excel·lent coneixement de la flora de muntanya.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
