☰
Sant Joan de Mediona (Alt Penedès). Cap al nord-oest surt la carretera de la Llacuna. Molt a prop trenca a l'esquerra el camí a mas Monner. Vam pujar al turó del Carme. Tramuntada aquesta suau elevació, vam cercar el camí, molt blanc, dels Agullons. Plana i camp dels Agullons. Passada la casa, en un revolt, vam agafar, al forcall, el camí de la dreta. Pujada suau, oest/sud-oest, per un serradell amb pins. Flanquegem el turó de Montori i després baixem cap al torrent de Puigfred. Al fons del barranc, baixem pel camí del marge dret, després creuem a l'altra mà i agafem el primer trencant a la dreta, tancant més el tomb que anem fent. Es creua de nou el torrent de Puigfred i aviat entrem als camps de mas Soler, ja de retorn i en direcció dominant est, fins a retrobar el camí dels Agullons, al torrent de can Balada.
©️ ICGC. Institut Geogràfic i Cartogràfic de Catalunya
☰
En aquest territori hi són comunes les bardisses i els matolls que limiten i trenquen camps i camins, amb plantes molt comunes, esbarzers Rubus sp., gavarreres Rosa sp., arços Prunus i Crataegus, etc. Entre les plantes que hi tenen especial significació hi ha la servera Sorbus domestica, com la de la imatge, traient la nova brotada, o el sanguinyol Cornus sanguinea, que també ara va brotant novament.
☰
Servera de rebrot. Arbret molt característic, gris de pela, brancadret i pegalós de gemma. Una de les abundants rosàcies que nodreixen l'elenc de les plantes de marge, com escau a les que ofereixen fruita per als ocells i altres bèsties.
☰
Un per altre. En aquesta vinya mallola o jovençana hi han llaurat una llenca entre passada per altra d'herbada. El llaurat és un mite que ha quallat. Llaurar massa debilita els ceps, perquè les arrels cerquen l'aigua cap amunt i de natural, en canvi, la vinya té algun lluc de freatòfit: cerca l'aigua ben fonda i això li dona una notable inèrcia vital, alhora que una capacitat per a tramuntar secades no gens comuna. Hi abunden els claps de pins entre els camps, de caient tofut, vistos al lluny. Pel que fa a l'agre, el rodal ofereix vinyes, cereals que tot just comencen a fillolar i, actualment, nombrosos camps llaurats que, vistos al lluny, tenen la pujada rojor d'una teuleria.
El costum d'enfilar els ceps en espatllera és el dominant a la zona, però per poc que ens moguéssim, per exemple cap a les Cases d'en Pardo, trobaríem a prop alguna vinya clàssica, amb ceps vells plantats en vas. Més sobre aquest punt quasi al final del capítol.
☰
Cirerer Prunus avium florit. Llargament pedicel·lades, aplegades graciosament en pomells i amb els immaculats pètals puntejats per les anteres rogents, aquestes flors no deixen indiferent ningú que tingui un lluc de saba.
☰
En les fulles noves de cirerer els nectaris peciolars destaquen molt.
☰
Caldrà tornar a Sant Joan de Mediona, si més no per a veure què s'hi cultiva en els camps ara llaurats. Potser colza de primavera, farratgera? No fa gaire gràcia, l'extensió que va prenent aquest cultiu. Sap una mica de greu, d'altra banda, la forta reculada que afecta els camps d'ametllers, cada cop més escassos.
☰
El turó del Carme -510 m- és un illot de pins que presideix la plana dels Agullons. Pi blanc Pinus halepensis i roldor Coriaria myrtifolia a la vora del camí, arbust rellucador molt abundant, actualment en flor i traient la fulla nova.
☰
L'estepa blanca Cistus albidus L. no sembla gaire abundant. El cara-sol dels turonells ofereix un ambient menys exposat al fred que s'arrossega per planes i valls.
☰
Flors femenines pengívoles, aplegades en raïms, de Roldor Coriaria myrtifolia L., una altra planta proterandra. Planta que vegeta i multiplica a tot estrop i que quasi sempre es veu ben serenya. Es reconeix l'anemofília en els raïmets versàtils, pengívols, i els llargs estigmes, estesos i finament papil·losos. Els de la foto es veuen tot empolsats de grans de pol·len.
☰
Departaments guardats per serradells baixos, sempre alineats en el sentit de la serralada catalanídica. Aquests serradells contribueixen d'allò més a l'ocultació d'aquests petits departaments. Relleu d'aspecte aclofat, típica combinació de camps, matolls i bosquines. Per poc que es rastregi la vegetació aviat s'arriba a la sospita que el roure de fulla petita Q. faginea devia, en algun moment, ser dominant en bona part dels terrenys agrícoles i relleus més elevats de la zona.
☰
Sant Joan de Mediona (Alt Penedès), nucli modern agregat a la parròquia de Sant Joan de Conilles.
☰
Plana dels Agullons. Parteixen els camps arbres com ara l'om, la servera, l'ametller, el roure i el freixe. Alguns arbres, especialment el freixe, ens indiquen que als marges i regalls de drenatge el sòl pot conservar molta frescor. En segon terme, camp de colza florida.
☰
Herba de Sant Llorenç Astragalus monspessulanus (L.) subsp. gypsophylus Rouy florit. Efectivament, unes passes més i veurem un petit aflorament de guix, però, malgrat l'apel·latiu subespecífic, aquesta lleguminosa no va necessàriament associada a aquest mineral. Com altres tàxons del gènere, no té tija; és un espès eixam de fulles plurifoliolades, depassades per llargueruts peduncles florífers.
☰
Filiació ibèrica. Helianthemum syriacum (Jacq.) Dumont de Courset. És un element de les brolles calcícoles ibèriques que, com d'altres, rarament depassa el Llobregat, riu que marca un trànsit biogeogràfic important. A l'est del riu la xardor estival es modera, les pluges escassegen menys i el substrat es clapeja d'esquistos, granits i altres materials de minerals silícics.
Molt avesats, ara, a la terra d'escudelles del Vallès, se'ns fa molt agradable retornar al fort i lluminós terreny calcari.
☰
La raspallada d'una estesa elèctrica ha deixat al descobert algunes roques de guix, amb aquell color entreviat típic, rosadenc i blanc, com de cansalada. No hi sabem trobar l'ononis Ononis que, fidel i oportunament, acostuma a marcar-ho.
El guix és un segell de la comarca de l'Anoia, però també del Penedès (Vilobí i altres, vegeu 'Els pèlags de Vilobí').
☰
Mentre en molts llocs encara està florint, en els llocs més calents el Carex halleriana Asso ja està fruitat.
☰
La lleteresa de Mariola Euphorbia flavicoma DC. subsp. mariolensis (Rouy) O. Bolòs et Vigo és característica de les brolles calcícoles (ordre Rosmarinetalia). Forma part d'un grup de lletereses de càpsula berrugosa que suscita divergències de criteri nomenclaturals. Aquest nom dels botànics catalans no es considera prioritari en altres flores. Com diuen Ebre enllà, a tots ens fan pudor els pets i els botànics no n'estan estalvis; al capdavall, també en les ciències interfereixen, potser més que no sospitaríem, insidioses qüestions personals. Una planta més de les amistançades amb les formigues.
☰
La raspallada de l'estesa elèctrica ha deixat aquest panorama d'erosió intensa. Mal assumpte quan les partícules fines són totalment evacuades i només queda un romanent de materials grossers que elimina totes les plantes que no tinguin la sobrietat d'una monja clarissa. Bon exemple d'aquest tarannà monacal és el senet de pobre Globularia vulgaris L., hemicriptòfit que té un altre nom congruent amb aquest temperament: cap de frare.
☰
Imatge que suggereix l'enterquesa foliar, amb el voraviu més clar, que es considera de valor taxonòmic.
☰
El camí blanc i la casa mig tapada dels Agullons, amb les espatlles aturonades.
☰
Colza florida, crucífera oleaginosa que, segons sembla, podria tenir identitat doble, és a dir, que es cultiven, per a obtenir un mateix producte, dues espècies: Brassica napus -potser més estès- i B. rapa L. subsp. oleifera DC, que segons el criteri d'alguns autors no mereix més entitat taxonòmica que el de varietat.
El cultiu de colza està enfosquit per dues ombres inquietants, el desastrós i conegut episodi d'adulteració de l'oli i l'extensió de la varietat canadenca transgènica.
L'àcid erúcic és una toxina vegetal present en moltes plantes de la família de les crucíferes Cruciferae (Brassicaceae). Si tasteu fulles de ruca silvestre Eruca vesicaria notareu una coentor a la llengua característica, deguda a aquest àcid, combinació sulfurosa que en les seleccionades varietats de taula s'ha aconseguit reduir molt. Aquesta toxina vegetal s'ha anat difonent, a partir dels derivats de la colza, a la terra, farratges, bestiar, productes alimentaris ... Potser no és gaire falaguera l'extensió que actualment va prenent, a casa nostra, aquest cultiu.
☰
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
