Les flors de l'avellaner Corylus avellana L. (2)

L'avellaner Corylus avellana L. és un arbre de ribera de la família Betulaceae, de la subfamília Corylaceae. És propi de la regió biogeogràfica eurosiberiana.

És una planta monoica: cada peu té flors femenines i masculines, separades. Són flors menudes i poc vistents.

Monoècia. L’avellaner fa flors masculines i flors femenines, però sempre separades, en brots diferents. Els masculins són els més visibles, perquè les florelles s’apleguen en una mena d’espiguetes penjants, regularment cilíndriques, que són molt abundants i fan que els arbrets semblin plens de candeles, de color beix.

Aquestes espiguetes pengívoles són els aments, unes inflorescències que podeu veure en el primer capítol dedicat a les flors de l'avellaner, que, si us vaga, podeu repescar aquí.

Precocitat. Les flors masculines són molt precoces; arriben a la plenitud en ple hivern, a partir del desembre.

Inflorescències gemmiformes. Les flors femenines també són menudes, però s'apleguen en grups molt més petits, en nombre reduït, en unes inflorescències petites, com petits ouets, en forma de borró o gemma -gemmiformes.

En aquest capítol hi veurem l'aspecte les inflorescències femenines. Dic 'aspecte' amb intenció, perquè hi veurem la fase estigmàtica de les flors. I doncs?

En l'avellaner la flor femenina té fases diferenciades i intermitents, com quedarà oportunament puntualizat, en el retall d'un article que veurem més avall.

Fenomenologia. Primer apareixen els aments masculins, a la primeria immadurs -tancats-, finalment productius, quan les anteres rebenten i deixen anar els granets de pol·len. Passa això al desembre i gener, crec. Aleshores encara no es veuen els estigmes rogencs o porprencs de les flors femenines.

HI ha, doncs, dicogàmia proteràndrica.

Donat que l'avellaner és autoincompatible -el pol·len propi no pot fecundar les pròpies flors-, quan els estigmes es troben receptius, han de rebre pol·len de peus que encara es trobin en fase masculina. Es considera, en general, que la dicogàmia afavoreix l'al·logàmia, la pol·linització encreuada.

Ara és temps dels filaments estigmàtics i de la seva funció: rebre els grans de pol·len i mantenir-ne latents, al dedins dels estils, els seus gèrmens.

Ara bé, la plenitud de les flors femenines es produeix molt més endavant, amb la formació de l'ovari i la represa del creixement del tub pol·línic, actualment deturat en l'estil, en les flors ja pol·linitzades.

Esquema fenomenològic. Proteràndria i fecundació diferida. 1. Apareixen els aments masculins a darreries i principi d'any; 2. Fase masculina, obertura de les flors -anteres- masculines i amollada del pol·len anemòfil; 3. Fase masculina atenuada i fase femenina estigmàtica, emersió dels estigmes receptius i pol·linització, quan encara s'amolla pol·len de flors d'aments del propi peu; 3/4. Deturada hivernal, amb el pol·len  germinat latent, al dedins de l'estil; 4. Fase vernal, femenina, plena, formació del sac embrionari i de l'ovari i fecundació.

Els aplecs femenins no tenen altra fila que el d’una petita gemma, el botonet d’un futur brot, ben tancat, amb tot d’escates imbricades, com un teulat empissarrat. Res de gaire atractiu a l’esguard, si no fos que hi veiem, al damunt d’aquests botonets, una mena de ditets minúsculs, d’un color carmesí intens, molt atractiu.

Les flors apareixen a l'hivern. Les escates tancades dels aments indiquen que les flors encara no són madures; les inflorescències femenines, en forma de borró, ja distingibles, en realitat encara van molt més endarrerides.

Fase estigmàtica. Així doncs, les flors femenines no ofereixen res més a l’esguard? No. Aquests ditets o curts filaments no són altra cosa que la superfície estigmàtica on s’han de fixar els granets de pol·len que l’oratge esbarria, però les parts inferiors, on els gèrmens sofreixen la profunda trasmudança que fineix amb la formació de les avellanes, resten sempre a resguard, emparades per les escates empissarrades.

Com diu Ruiz de la Torre, la forma de les inflorescències femenines evoca la d'un guant de boxa, botida més d'un costat que de l'altre i, tot sovint, més rodanxona per la part de dalt que no per baix.

Nombre de flors. Si compteu els filaments estigmàtics obtindreu nombres parells, de 6-8 a 12-16. Com sia que cada flor té dos carpels i dos estigmes, en cada aplec hi ha entre 4 i 8 flors, però en la fructificació mai no reïxen tants fruits; per un general cada aplec dona entre 1 i 4 avellanes, essent els parells i els terns, poder, el més habitual.

Catafil·les de color d'aram, de vora enrogida o vinosa i pestanyosa, amb rastells de pèls marginals.

En aquest text, de Rovira i Aletà, investigadores de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, IRTA, s'hi puntualitza el procés de la fecundació diferida de l'avellaner.

Maduració femenina seqüencial. Imatge prou reveladora de la maduració postergada de les flors femenines. He furonejat amb cura, pels entrepeus d'aquests estils porprencs, en diversos glomèruls esmitjats, però res no hi he pogut trobar, de semblant a un ouet o granet germinal, que pogués suggerir la presència de l'esbós d'un ovari! S'hi pot observar, una mica, la natura finament papil·losa de la superfície dels estigmes.

A la segona meitat de febrer també es mustiguen els estigmes de les flors femenines. Cal tenir en compte que la fase de receptivitat és temporera i que moltes flors -diria la majoria, de fet- es marceixen sense haver estat pol·linitzades.

Capítols com el present no ultrapassen el llindar de les simples notes organogràfiques. Tot plegat suggereix que la biologia reproductiva de l'avellaner deu tenir molta molla, sobretot considerant com n'és de comuna, arreu, l'escassessa, fins i tot la nul·litat, de fructificació.

Secció del llarg d'una gemma vegetativa d'un xuclador -pollís, rebrot basal estèril- d'avellaner.

Noteu-hi la consemblança, entre aquest criptoglomèrul femení esmitjat i la gemma vegetativa anterior. Interessat en comprovar-ne les diferències, entre aquests tipus de brots, no n'he sabut veure'n, cosa que suggereix la possibilitat que l'avellaner pugui regular hormonalment la producció de brots generatius i vegetatius, segons condicions de creixement, mesològiques, etc.

Resum. En l'avellaner la pol·linització es fa amb el vent. Les flors femenines tenen una primera fase estigmàtica -fotografia, de mitjan febrer-, receptiva dels grans de pol·len, a l'hivern.

En aquesta fase no hi ha ovaris ni cap esbós de res semblant. La formació de l'ovari i la fecundació és molt posterior, primaveral.

Aquesta darrera fase, pròpiament la plenitud formal de la flor femenina i del gineceu, serà matèria, si s'escaigués, per a un altre capítol.

Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart