Per molt comuns que siguin els extensos prats de ravenissa, lluminosament espurnats de blanques flors, potser mai no deixaran de sorprendre'ns i de commoure'ns. Darem un cop d'ull al prat d'un retalló de terreny que ha quedat fora de l'abast del ciment, de l'asfalt i del pas de vehicles. Són espais reduïts que han quedat isolats en l'atrinxerada marginalitat, enmig de la desmarxada xarxa de carrers i edificis industrials.
Efectivament, sembla mentida que en llocs així i quan encara l'hivern és gran, hi hagi una floració d'herbes tan bella i harmoniosament parada com l'estesa de flors d'un jardí.
☰
Atributs coneguts. Prat ruderal d'anuals -teròfits- en una zona industrial de Sabadell. Recobriment total, amb alguns claps menys poblats. Possiblement alguns dels trets més vistents i destacables d'aquestes herbes ruderals siguin la capacitat per a fer flor en pràcticament qualsevol període i la producció molt abundosa de dissemínuls.
Caldria afegir-hi, és clar, l'adaptació i tolerància a la brutícia i a substàncies tòxiques diverses.
☰
Precursores. Un altre atribut conegut és la capacitat per a ocupar nous espais o llocs que en determinat moment han deixat de ser intervinguts. Són plantes precursores que fan un paper important en la rehabilitació d'aquests espais, per exemple atenuant l'erosió dels sòls nuus o eliminant-ne una part de les toxines.
☰
Si hi ha una planta que excel·leix en aquests atributs és la brassicàcia Diplotaxis erucoides (L.) DC., anual d'hivern omnipresent i abundantíssima pertot, combinant perfectament el caràcter ruderal i l'arvense. Fa formacions massives en camps de vinyes, ametllers, oliveres, etc.
☰
Calendula arvensis L. té la mateixa tendència a la ubiqüitat i també fa formacions tancades, com la de la imatge.
☰
Veronica persica Poir. Plantaginaceae. Al·lòcton naturalitzat (vegeu la revisió d'Aymerich i Sáez). Floració de gener a desembre!
☰
Les formigues són un element molt important d'aquests prats, element possiblement imponderable. Important en la disseminació de fruits i llavors, però també en l'esponjat del sòl; fan agregats de partícules de cor buit, com a material constructiu. El material trasbalsat és un bressol ideal per a les herbes anuals.
☰
En les herbes anuals la producció de flors sol ser molt primerenca; habitants d'estacions sotmeses a trasbalsos habituals, s'orienten ràpida i decididament a fruitar i lliurar les abundoses llavors al sòl.
☰
Observeu-hi, al terra -punts blancs-, els fruits corbats del llevamà.
☰
Cinc herbes molt abundants, de cinc famílies diferents: Malva sylvestris, Mercurialis annua, Calendula arvensis, Veronica persica i Diplotaxis erucoides.
☰
Cabdell de radicel·les intensives, fines, capil·lars, de V. persica, probablemente nativa del Cáucaso i SW de Asia ('Flora Iberica').
☰
Generacions i generacions de síliqües. Van sorgint noves gemmes de flors, quan ja són molts els fruits madurats i moltes les llavors escampades.
☰
Mercurialis annua L. és dioic. Hi ha peus masculins (punts blaus), amb flors que només duen estams, i peus femenins (punt groc), distingibles, a més de per les flors, amagades entre les fulles, pel to del fullatge, un punt més fosc que el dels peus masculins.
☰
Peu femení de M. annua L. Flors axil·lars globuloses, molt simples.
☰
L'adscripció de Veronica a la família Scrophulariaceae sempre ha estat font de polèmiques entre els taxònoms. Aymerich i Sáez l'adscriuen, en el treball que hem enllaçat abans, a Plantaginaceae. Hi veiem corol·la tetràmera, una mica asimètrica; pètals viats; gorja clara; dos estams una mica divergents; estil linear; estigma capitat; gineceu o ovari ocult, etc.
Efectivament, hi ha tetramèria i estams relativament exserts, trets semblants als de les floretes arramadades i anemòfiles de Plantago.
☰
Androceu tetradínam. Flor de D. erucoides. En les Brassicaceae (= Cruciferae) l'androceu consta de 6 estams, 4 acoblats al centre de la flor, a l'entorn del gineceu, i dos de laterals, una mica separats i molt més curts.
S'anomena tetradínam l'androceu heterodínam, o sigui d'estams de diferent llargària, que en té 4 de més llargs que els altres.
☰
Filamaria Erodium malacoides (L.) L'Hér.. Una altra herba amistançada amb les formigues, si més no en la dispersió dels fruits.
☰
Com es pot apreciar en aquesta imatge, el domini correspon a herbes latifòlies, entre les quals destaquen, a més de les de la foto, Malva sylvestris, Borago officinalis i Cynoglossum creticum.
Flor oberta de filamaria i també algunes masculines de melcoratge. Entomòfila la primera; anemòfila la segona. Això és la teoria, perquè amb l'abundor d'insectes que es poden observar en aquestes herbes, sobretot peoners, qualsevol podria participar en la pol·linització d'una flor de melcoratge.
☰
La pentameria és norma en Erodium: 5 sèpals; 5 pètals; 5 estams; 5 estaminodis; 5 nectaris i 5 carpels.
☰
Hi veiem els estigmes una mica empolsats de pol·len. Sembla que les herbes anuals dels ambients ruderals canviants tenen taxes més elevades d'autofertilització (autogàmia), en un marc general de versatilitat reproductiva que inclou geitonogàmia -pol·linització amb pol·len d'una flor veïna o del mateix peu- i al·logàmia -pol·len de flor d'un altre peu.
☰
Fer clau. Com es pot veure en aquestes imatges, els exemplars d' E. malacoides d'aquest prat ruderal d'anuals i hemicriptòfits són, si no tots sí la majoria, aparentment acaules i rosulats. Possiblement es tracti de formes afaiçonades per l'ambient, el trepig propi d'aquests llocs, però per ara no es pot assegurar que no passin, després, a un hàbit erecte i caulescent.
L'arrel és pivotant o axonoforma, amb radicel·les laterals escasses i fines. Els Erodium són plantes que fan clau, per dir-ho en expressió fontqueriana.
☰
Imatge de detall de flor d' E. malacoides que ens permet veure, del centre a l'exterior: gineceu llarguerut, pentacarpel·lar, amb els estigmes lliures, de color porpra; verticil d'estams afuats, una mica corbats, d'anteres temporeres; verticil d'estaminodis de fila membranosa, llargament ovats o lingüiformes; glàndules secretores de nèctar, nectaris, als peus de pètals i estaminodis; verticil de pètals viats -guies de nèctar; verticil de sèpals verds, amb nervis marcats, dors pubescent-glandulós i extrem molt acuminat.
☰
És interessant de destacar que hi ha semblances entre aquesta flor de Diplotaxis i la d'Erodium, tot i pertànyer a ordres allunyats.
En aquesta imatge de detall de la flor de D. erucoides hi veiem: un verticil intern de quatre estams, aplegats però lliures; verticil de 2 estams laterals; glàndules secretores de nèctar, nectaris, als entrepeus dels estams, heteromorfs, segons llegim a 'Flora Iberica'; verticil de pètals blancs o, de vegades, una mica rosats, amb la forma típica de la família, amb una part basal estreta, l'ungla, i el limbe patent; verticil de sèpals, pilosos al defora.
Naturalment, la presència de nectaris indica participació d'insectes, de manera que és presumible que hi pugui haver polivalència reproductiva, autogàmia, geitonogàmia i al·logàmia, tal com indiquen Sans i Bonet, en el treball sobre aquesta herba enllaçat més amunt.
Tot plegat suggereix que l'adaptació a l'autogàmia en espècies ruderals anuals podria ser una facultat adquirida.
Una altra visió de flor de ravenissa, en aquest cas d'una poncella parcialment despullada, que il·lustra l'androceu tetradínam i el nectari.
Hi ha coincidències que resulten curioses. Hi ha semblança externa entre les ortigues (Urticaceae) i el melcoratge Mercurialis annua (Euphorbiaceae), recollida en el noms ortiga morta i ortiga borda.
La imatge revela l'extrema simplicitat d'aquestes florelles masculines monoclamídies: un sol embolcall de tres peces que un cop badades deixen al descobert un bon feix d'estams, entre 10 i 12, segons llegim.
Fruits d' E. malacoides. Es tracta de cinc carpels concrescents, amb els estils confluents, molt llargueruts, en aplec en forma d'agulla. Aquest fruit s'anomena regma.
Heterocàrpic i dubte. El fruits dels capítols de Calendula arvensis presenten una diversitat morfològica ben curiosa. Pot resultar complaent relacionar els diferents tipus d'aquenis amb diferents modes de disseminació: els aquenis rostrats amb epizoocòria, els vermiformes amb autocòria i els naviculars amb anemocòria (vegeu Clavijo 2005 'The reproductive strategies...'), però creieu que els fruits en forma de barqueta -naviculars o cimbiformes- poden ser propulsats a gaire distància per un corrent d'aire que no sigui d'una intensitat excepcional?
Població d' Asphodelus fistulosus L. entre les herbes que hem vist fins ara.
Espectacular manat de fulles de Cynoglossum creticum Mill. Tenen una blanesa i un tacte sedós impressionants.
Urtica urens L. és monoic. S'hi veuen algunes flors masculines badades, amb els estams oberts en creu, forma molt evocadora de la que vam veure en el capítol dedicat a la morella roquera o parietària, planta de la mateixa família i igualment explodiflora.
Aquest fong que s'acarnissa en l'ortiga morta, de coloració inflamada, ens ha semblat prou interessant per a dedicar-li la propera nota, en exclusiva.
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
