Reporto algunes discrepàncies en les fonts consultades, les més habitualment manollades per mi. Ara bé, no tinc cap intenció de posar en evidència cap mena de limitacions, no.
La intenció seria una altra. La taxonomia no és cosa de nens. Sabem que el gènere Viola té molla i afraus. Per cert, entre les signatures del tractament del gènere, a 'Flora Iberica', hi ha les de botànics tan il·lustres com M. Laínz i Pere Montserrat, veus que convé sempre escoltar. La taxonomia no és cosa de nens. El nord seria senzill: conèixer una planta és un plat que es cuina a la bullabessa -poc a poc i amb temps- i té poc a veure amb determinar-la. Això que normalment fem, el afeccionats a la flora: determinar les espècies considerant les dades de les descripcions dels articles de les flores que s'avenen més amb la planta o la mostra que nosaltres observem, més aviat seria una forma d'il·lusió i té ombres, forats per on fàcilment podem escolar-nos al pou de l'error; i ben sovint sense tenir-ne, a més, cap sospita o prevenció.
Per exemple, recordo el cas de l'espernallac, que sempre hem conegut amb el nom linneà de Santolina chamaecyparissus. Doncs ara per ara i segons les darreres revisions, aquest tàxon és un conjunt d'entitats taxonòmiques que mereixerien, més aviat, altres noms expecífics. Pot ser que el tàxon linneà no es faci en el nostre territori; però, és més, en el catàleg crític de Sáez i Aymerich el tàxon linneà es considera una planta de jardí que no és autòctona a casa nostra.
Efectivament, els noms de les plantes no serien especialment importants; ara bé, per això mateix convé que no oblidem que les flores i qualsevol catàleg o relació de noms de plantes es refereixen a espècies amb diferent grau de caracterització. Al costat de tàxons força ben establerts, en la història de la botànica, també n'hi ha d'altres -de fet molts-, que no s'han establert o fonamentat, encara, amb estudis prou aprofundits i exhaustius.
En definitiva, l'establiment d'una espècie vegetal és un fenomen essencialment subjectiu, que els biòlegs basteixen a partir d'elements que consideren categòrics.
Es podria fer una comparació amb la resolució de les fotografies: al costat de les perfectament definides n'hi ha de menys definides; poc definides; borroses... però totes aparentment ben classificades. El resum de la sistemàtica acaba semblant-se massa a un acarament de caselles: d'una banda hi ha els organismes vius, de l'altra els noms coneguts, les etiquetes. Possiblement siguem molts, els ben disposats a creure que les etiquetes haurien agafat un relleu excessiu. Són mecanismes del coneixement, prou estudiats: la realitat decau en favor de les entitats que la representen. Dit d'una altra manera: massa sovint ens ocupa més el que d'altres saben, de les coses, més que no el que nosaltres podem saber-ne.
Viola alba Besser (1). Tant a la flora dels PC com a la flora manual dels PC -i també a 'Flora Iberica' (2)- aquest tàxon es tracta com a diferenciat en dues entitats; a 'Flora Iberica', però, les subespècies són a la nota de peu d'article i, per tant, no comptabilitzades en el corpus de la flora:
- Viola alba subsp. dehnhardtii (Ten.) W. Becker.(3)
- Viola alba subsp. scotophylla (Jord.) Nyman [V. alba subsp. alba Besser]
Tant a 'Flora Iberica' com a la flora manual dels PC hi consta que la primera fa flors violades i la segona, d'adscripció més aviat eurosiberiana, les fa de diferent color, violades o blanques.
De manera que les violes blanques serien referibles, més aviat, a la segona subespècie; però aquesta subespècie no consta en el catàleg crític de Sáez i Aymerich. Només hi consta la primera subespècie, ja que en un determinat estudi, de Marcussen, s'hi conclou que hi són referibles la majoria de les plantes de l'àrea considerada.
Així doncs, segons aquesta visió, caldria atribuir aquestes violes de flor alba a la susbespècie que les flores esmentades, les habituals de referència, diuen -o deien- que té, només, flors violades. Seria una contradicció, però contradir és una part essencial de la taxonomia.
Crec que cal considerar normals les contradiccions, perquè versemblantment són els camins que porten a la necessitat de dilucidar caràcters i aspectes conflictius.
Flors d'hivern i primavera. Som en temps de violes. I un temps ufanós, per les pluges d'hivern i d'inicis de primavera. Fa més d'un mes que en veig. Les fotos de violes dels dos colors, de flor blanca i de flor violada, són de la baga del Racó de les Tines (el Bages).
Viola alba Besser subsp. dehnhardtii (Ten.) W. Becker. 16.3.2025.
Viola sp., d'un espai totalment estassat. Mitjans de febrer d'enguany.
Un apunt d'ecologia. Les llavors de les violes tenen eleosoma, un carnús greixós que aprofiten les formigues, que en serien, per tant, les principals dispersores -mirmecocòria. Tot passejant pels camins podem veure un detall interessant: les violes són en bona part periforestals i viàries. S'agraden molt de les vores dels camins, talussos i motes que tot sovint tenen el terra malcobert, remogut i inestable.
És molt curiosa, aquesta tirada d'algunes de les violes de terra baixa per a viure en sòls remoguts, fotjats i fonyats. Trobarien en aquests espais alguna condició favorable per a la germinació? Quin paper hi fan, en aquests espais, les formigues? O tal vegada s'escampen per via vegetativa -rizomes-, de fragments i peus descalçats?
Cloure un capítol així, de forma oberta, resulta molt més alleujador que no fer un recapte copiós per tal d'il·lustrar un aspecte de la biologia vegetal, tasca que, certament, exigeix un bon tall d'aplicació i, per part meva, si més no, algun treball previ, d'estudi elemental.
Val a dir que les violes ofereixen tot un ventall de punts curiosos i interessants: les flors amagades -clistogàmia-, la reducció o nul·litat caulinar, els esmentats carnussos de les llavors, els òrgans soterrats, l'activitat vegetativa hivernal, la propagació vegetativa per l'acció del bestiar de pèl (4), uns nectaris llargueruts, ben especials, en forma de taleca o ceratiformes...
(1) Així consta a 'Flora Iberica'.
(2) De fet, la semblança entre les notes descriptives infraespecífques, d'una i altra font, suggeriria que hi podria haver assimilació.
(3) A 'Flora Iberica', en nota a peu d'article -no en la sinonímia de l'entrada de l'article-, consta asignada a un altre autor: Viola alba subsp. dehnhardtii (Ten.) Nyman. En el catàleg de Sáez i Aymerich hi consta amb alguna variació d'autoria: Viola alba Besser subsp. denhardtii (Ten.) W. Becker, forma que utilitzo en el títol d'aquest capítol, però afegint-hi l'altra 'h' a denhardtii, com es fa normalment.
(4) A la xarxa el lector podrà trobar-hi, si li vaga, alguns articles de Pere Montserrat relatius a aquest punt.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
