Les plantes que cultivem tenen una dimensió geogràfica especial: gaudeixen de la caracterització, ben establerta, del que és profitós.
Però hi ha molts cultius, en el nostre entorn, que rarament es practiquen. Tenen unes qualitats i virtuts que potser ens són desconegudes o que en l'actualitat són poc o no gens valorades.
Restricció. Llenyoses o herbàcies, les plantes cultivades del nostre territori de referència, el nostre entorn conegut, són molt poques, si es comparen amb les que en la nostra vida actual necessitem, en tot ordre de coses, i amb les que tenen, en d'altres regions, un cultiu arrelat. Sí, la nostra diversitat cultural és pobríssima, molt restringida, amb un predomini aclaparador d'herbàcies de la indústria ramadera.
Per això em semblen interessants els cultius poc practicats, ocasionals o rars. En aquest capítol veurem un camp de mostassa negra Brassica nigra (L.) W.D.J. Koch i unes imatges de la mostassa blanca Sinapis alba subsp. mairei (H. Lindb.) Maire.
La mostassa negra no es considera autòctona en el nostre àmbit, si més no aquest és el tractament de Sáez y Aymerich, en el seu catàleg crític de la flora de Catalunya. A la FMPC els autors introdueixen un interrogant: "Lateeur. (introd.?)". A 'Flora Iberica' hi consta com a ruderal i viària.
"Origen: Paleàrtica. No existeix un clar consens respecte l'àrea nadiua d'aquest tàxon del qual sovint ha estat acceptat com a probable origen el Mediterrani (central) oriental fins a la regió irano-turaniana (p. ex. Bolòs & Vigo, 1990; Gómez, 1993). Però segons l'estudi de filogènia molecular de T. Arias et al. (2014) mentre que el llinatge Oleracea (Brassica oleracea + B. rapa) es va originar al Proper Orient, el llinatge Nigra (B. nigra) té com a centre de diversificació inicial el sud-oest de la regió mediterrània al nord-oest"
© Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Xavier Font Castell.
Ecologia. Aquesta mostassa és de tendència higròfila. A la FMPC s'associa a 'herbassars humits'. A 'Flora Iberica' s'hi diu '... cunetas, bordes de arroyos'.
El camp del Penedès amb mostassa negra també s'adiu amb aquest tarannà: queda una mica enclotat, amb sòl argilós, humit, sinó fangós, tal com ho acrediten, també, els nombrosos peus de canyís Phragmites que hi ha.
Cultivat o accidental? La fesomia del camp és ben equívoca, perquè d'un costat no té, ni de bon tros, la regularitat pròpia d'un sembrat, però de l'altre sí que hi té una presència molt dominant, de manera que vist el camp de lluny grogueja intensament, com si fos un camp de colza, però, certament, d'un impacte cromàtic més rebaixat.
Algunes crucíferes s'utilitzen en pràctiques agrícoles de millora del sòl. Per exemple, goitem què en diuen, Sáez i Aymerich, de la mostassa blanca Sinapis alba L. subsp. alba, planta propera a Brassica nigra: "Remarks: Rarely cultivated and occasionally escaped. This species has recently been used
to add organic nutrients to soil (green manure)".
Un altre punt a considerar seria el d'una possible contaminació de llavors: llavors de mostassa que s'haguessin barrejat amb les d'una planta cultivada que les fes semblants (la colza és del mateix gènere).
Si hagués de defensar un supòsit diria que en aquest camp s'hi deurien llençar, a eixam, llavors de mostassa, amb la intenció de millorar la qualitat del sòl.
No oblidem que les plantes anuals solen ser molt llavoreres i que sovint les seves llavors tenen embrions molt duradors. Ça com lla, tots aquests punts no ens poden treure, per ara, del camp de l'especulació.
Els llocs. El camp de mostassa negra Brassica nigra és prop de la saulonera de Sant Pere Molanta (Olèrdola, alt Penedès).
La mostassa blanca -ruderal comuna-, és del barri de la Sagrera. Les acoblo aquí perquè les dues haurien estat utilitzades per a fer el most ardent -moutarde, en francès-, és a dir la salsa que antigament es preparava, barrejant-ne llurs granes amb most -actualment substituït pel vinagre.
Així doncs, en origen la mostassa seria en realitat un col·lectiu de diferents espècies de crucíferes, de grana coent i aromàtica, que s'han utilitzat en la preparació de salses.
Maduració de les síliqües. Hi ha fruits que aviat agafen la forma definitiva, la pròpia de la maduració. No passa això en les síliqües de moltes crucíferes. Sovint van definint-se de forma gradual; i sovint passa que la disposició que tenen, en l'eix del raïm, també canvia gradualment. Com sigui que els trets relatius als fruits són, en aquesta familia, força utilitzats, en les claus de les flores, convé tenir present que en general cal disposar de fruits madurs, si es volen evitar els dubtes en les determinacions.
Les síliqües de la mostassa negra a l'inici fan, amb l'eix floral, un angle obert. Després van girant cap amunt -alguns autors utilitzen el qualificatiu erecte-patent, per indicar-ne una angle proper a un octau de l'esfera- i, finalment, quan les granes ja estan fetes, però encara no del tot madures, s'apliquen a la tija -síliqües adpreses-, tot quedant-hi alineats o quasi, aleshores, els pedicles i les valves.
Reserva. No són poques les plantes que, fetes les consultes bàsiques, a la bibliografia, ofereixen algunes discrepàncies o contradiccions. En aquest cas, tractant-se d'una planta que s'havia cultivat, cal considerar la possibilitat que les plantes recollides en aquest espai siguin d'una varietat que tingui algun tret propi o diferenciat de l'estàndard.
Brassica nigra (L.) W.D.J. Koch. Sant Pere Molanta, terme d'Olèrdola (alt Penedès). Arvense i margera. Camps, marges i vores de camins. Nou per a la quadrícula 31TCF97.
Floració. Són moltes les flors que es despullen sense donar fruit.
Planta molt ufanosa, de tiges tibants, estriades o costades, irregularment maculades -en especial als forcalls-, lleument i irregularment hispidulosa, també en les síliqües.
Noteu-hi, a la tija, l'indument de tricomes esparsos, hispidulosos i retrorsos. Aquest indument és molt variable: algunes parts són híspides; la majoria són hispiduloses; moltes són pubèrules; d'altres glabrescents.
Flors agrupades en pomells racemosos.
La mostassa fa moltes branques floríferes.
Flors en raïm, sense bràctees, amb els pedicles de llargària semblant a la dels sèpals i les ungles petalines, poc o no gens acrescents, erecte-patents o patents; finalment, ja en la maduració del fruit, erectes i aplicats.
En el fruit s'hi distingeix bé el bec, a l'extrem, afuat; el parell de juntes carpel·lars; i també els bonys de les llavors, quan creixen i ocupen plenament l'espai dels lòculs.
En alguns casos sembla que els moviments dels pedicles fan que els fruits primers s'encarin cap amunt, després cap enfora -més o menys patents-, després tornin a mirar cap amunt, i, finalment, els situen a frec de l'eix de la rapa fructífera.
En madurar els fruits, els becs s'aprimen -esdevenen filiformes, segons la FMPC- i es marquen més les constriccions dels espais que hi ha entre les llavors.
La mostassa negra és una herba vigorosa, alta d'1 a 2 m. o més, molt ramificada, ja prop del terra, d'inflorescències també ramoses i amples. El fullatge té un verd intens, fosc.
Floració i inici de la fructificació, del febrer a principis de març.
Síliqua bequeruda, amb constriccions entre les llavors -torulosa-, glabra, pubèrula o hispidulosa, amb les valves trinervades, de venetes que només ressalten una mica en la plena maduració del fruit, que en aquest estadi porta 8 filets o costes, els 6 de les valves més els 2 de les sutures carpel·lars.
Els fruits són rectes o, sovint, una mica girats, aquests una mica evocadors d'alguns punxons de plantar.
Fruits amb llavors, encara verds, en disposició patent.
En aquest estadi ja s'hi reconeix la marca de la unió de les valves i els becs, sobretot en un lleu plec o solquet, confluent en la juntura carpel·lar, que li dona l'aspecte d'un caputxó.
Mostassa blanca. Veurem algunes imatges de la mostassa blanca Sinapis alba subsp. mairei (H. Lindb.) Maire, copsada en el barri de la Sagrera. És una brassicàcia ruderal que, pel que sembla, darrerament va guanyant difusió en el territori, més que no la que representen alguns mapes corològics.
Es tracta d'una planta força característica, per bé que en el nivell subespecífic sembla que hi haurien hagut força confusions (Sáez i Aymerich 2021). Són característiques les tiges estriades, de cor buit, amb pèls híspids i retrorsos; els pèls setacis de les vores foliars; els fruits bequeruts, hirsuto-canescents, amb els becs plans, en forma de punyal, etc.
Sinapis alba subsp. mairei (H. Lindb.) Maire. Flors força semblants a les de la mostassa negra.
Són típiques les síliqües piloses. A les flores s'hi sol destacar que els becs són, en la subsespècie referida, tant o més amples que les valves; ara bé, altra volta convé recordar que els trets recollits a les flores es refereixen als fruits plenament madurs, punt d'interès en fruits de maduració gradual.
El bec es va fent acrescent amb la maduració del fruit; els de la imatge són encara verds.
De la flor de les brassicàcies Brassicaceae. Cruciferae -crucíferes- és un altre nom de la família, mot que fa referència a un tret de les flors: són 4 pètals disposats en creu. De fet, ve del llatí crucem ferre, o sigui porta una creu.
No obstant això, si s'observen bé les flors de les crucíferes es pot veure que la separació dels pètals no és pas sempre igual. Més aviat s'hi veuen dues parelles -respecte dels dos contigus, cada pètal en té un de més a prop- afrontades. És una simetria peculiar, rara, que ha motivat tot d'interpretacions, en relació al seu possible origen.
El veïnatge de les peces dels parells, també present en la parella d'estams llargs, ha motivat el supòsit que podrien provenir de verticils dímers: dos pètals i dos estams llargs que en l'evolució s'haurien esmitjat completament.
En l'esquema hi he volgut recollir alguns trets, ben coneguts: en els estams hi ha dues parelles, afrontades, de filament llarg, situats a frec del gineceu; i una parella d'estams curts, externs, separats del gineceu; semblant disposició tenen els nectaris, una parella de situats en el costat extern dels estams llargs -extraestaminals- i els de l'altra parella situats a l'aixella interna -intraestaminals- dels estams curts o externs.
En la mostassa negra l'estigma és peculiar: fa un caparró completament revoltat de ditets glandulosos, que, donada llur serrada disposició, ens poden semblar, si no fem l'atenció oportuna, un espurnat de granets.
El fruit de les crucíferes: la síliqua, presenta la coneguda i peculiar característica del septe, la membrana que esmitja el fruit en dos lòculs. En el dibuix hi he escrit placentes concrescents. Però això, l'expansió placentària laminar, no passaria de suposició. Alguns botànics creuen que la síliqua no seria en realitat bicarpel·lar: hi hauria una parella de carpels fèrtils, formadors de les dues membranes, coalescents, del septe, i una altra parella d'estèrils, les valves -en aquest cas l'ovari ni tan sols seria paracàrpic, de manera que resulta clar que la terminologia botànica és un afrau amb tot de riscos, que potser es podrien evitar si no sortissim gaire de les simples descripcions.
Brassica nigra. Estigma finament tuberculós.
Brassica nigra. Parella d'estams de filament llarg -punts blancs-, amb glàndula nectarífera a la base, extraestaminal; parella d'estams de filament curt -punts rojos-, amb glàndula nectarífera a la base interna -intraestaminal-, activa en aquesta imatge. En conjunt, 4 nectaris.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
