13 d’abril de 2021

Pel voltant de Sant Joan de Mediona (i 2)

Havent reeixit molt espigat, el capítol de Sant Joan de Mediona, hem decidit fer-ne dall i redall. La segona passada la fem abans de fer el tomb de retorn; sol passar, les primeres hores són més grasses i els llucs es van aprimant, amb el caminar de les hores. El redall ens enxampa acotats, com de costum, guardant i retratant una planta de camp molt borralluda que duu un nom de ciència que valdria per 'llavor pètria camperola'.
Esperó de gat Lithospermum arvense L. (llavor pètria camperola), tàxon linneà segregat i portat a Buglossoides per I.M. Johnston (vegeu 'Flora Iberica').
Floració masculina en aments del roure Quercus faginea Lam. L'eix de les espigues o raïmets es va allargant, mentre les florelles van madurant i separant-se. Possiblement les flors femenines madurin més tard -proteràndria- i s'evita, així, una possible autogàmia.
Això de fer una tija nua a la part inferior ho veiem en diversitat de plantes: Viola sp., Helleborus foetidusEuphorbia characias... diríem que és un bon sistema per a depassar els cúmuls de fullaca que es dipositen al terra. L'herba blava Polygala calcarea F.W. Schultz és, com la viola de bosc, una planta fronterera, de clarianes, vorals i comunitats dinàmiques, transicionals. Una altra planta amistançada amb les formigues, com la resta de les esmentades en aquest epígraf.
Camp superior dels Agullons, a prop del camí del Soler. Barraca vella i cirerer florit, a l'entreforc, i camp de civada en fase de filloleig, ufanós.
En primer terme, camp de civada. Al lluny, conjunt d'edificis del Mas Soler, marcant el límit de l'agre i la pineda.
Esbós primordial d'una panolla de civada Avena sativa L., que ara cal cercar a la base dels cappares.
L'argelagó Genista hispanica L. sembla tenir, en les brotades, doble personalitat. Dimòrfia foliar molt marcada o versió novella mollar versus versió madura eixarreïda.
Pujant suaument per les pinedes de Can Vic.
Què se n'ha fet, d'aquells llucs tendrals? No, ni alzines ni alzinastres no duen el més mínim senyal de florir. Tot augura, enguany, una forta contraanyada de l'alzina, fenomen que anem veiem en diferents territoris. El menjadors de glans, fruits cabdals en el nostre estatge, ho tenen magre. Val a dir que el mes passat, el març, va ser molt eixut, en general, però ens temem que això ve, i anirà!, de més lluny. Les alzines estan literalment aturades, fora de les diàspores, les glans, que ja estan germinant. I encara més, veiem molts peus, en llocs diversos, amb el fullatge que fa una fila no gens falaguera, ressec, amb ronyes negres...
Tretes regeneradores. Estassada severa de pins als plans de Montori, amb piles de troncs molt ben parades. Som del parer que aquestes pinedes de pi blanc tan atapeïdes, sovint d'aire molt resclosit, han de ser regenerades amb aclarides severes, com aquesta. La planesa del terreny és, en aquest cas, molt favorable. Una altra cosa és que en els nostres boscos menuts i trencats aniria molt bé tenir maquinària adequada, més petita que l'habitual; si no, està clar que hi ha molts terrenys massa trencats per a poder actuar-hi sense tenir costos excessius. La maquinària grossa, a més, trinxa molt els camins.
Bonica roureda al marge d'un camp de Mas Soler, a l'obaga de Montori. A les obagues hi entren plantes de l'anomenat element submediterrani, l'elenc de plantes que són pròpies de l'estatge que hi ha entre la zona baixa mediterrània i l'eurosiberiana. Aquest element hi és ben representat a la dorsal central catalana (Bolòs)l'esquenall bombat que deixa a llevant les comarques marítimes i a ponent les planes interiors i comarques continentals (Pau Vila).
Sempre pendent o candent. Som a l'obaga del turó que presideix mas Conill, a uns 650 m. Hi ha tants boscos com històries locals. Aquí hi veiem una situació habitual, la pineda amb un vol inferior de l'alzinar que es regenera, situació que difícilment trobarem en vells espais cultivats o artigats, on la vegetació autòctona va ser destruïda i la terra trasbalsada. En aquests espais també hi tindria un positiu impacte regenerador una bona aclarida de pins. Aquest tema, la gestió forestal dels boscos mediterranis a casa nostra, és una brasa roent que no sembla tenir llucs d'apaivagar-se. No avançarem mai si no veiem que el millor benefici que ens poden donar és, amb diferència, l'ambiental, el que ofereixen si es mantenen vigorosos. Evidentment, caldria cercar la manera de fer possible l'assumpció dels costos de les tretes, molt necessàries en boscos secundaris o de substitució. Però això és un tema de fons i sembla que només sabem actuar en situacions candents; així podríem acabar donant la raó als gamberros de l'ecologia que sostenen que el bosc s'ha de cremar.
Comencem a baixar cap al torrent de Puigfred, de nom suggerent, i trobem aquests roures escanyolits que donen fe de la vegetació potencial de la zona, possiblement combinació de rouredes i alzinars. 
Cytisophyllum sessilifolium (L.) O. Lang, submediterrani, apareix als alzinars frescos i montans.
Inici del torrent de Puigfred, a sota dels camps de mas Conill.
Grup de pinasses Pinus nigra Arnold subsp. salzmannii (Dunal) Franco. Alguns barrancs són coladors d'aire fred i humit; pinasses o rojals ho marquen oportunament.
Marfull Viburnum tinus L., indicador de bona qualitat edàfica.
Exemplar masculí de bufalaga Thymelaea tinctoria (Pourr.) Endl.
Les vinyes ja broten. Algunes de terra baixa van més avançades; això també depèn, i molt, del tipus de varietat.
Comoditats i vellesa. En aquesta vinya hi han deixat cappares, una redolta vinclada per cep, per a fer de nord. No és l'habitual. Ara bé, resulta molt suggerent, perquè, com ens passa en tota llei de coses, la cerca de la comoditat porta molts problemes, a la llarga. M'explico. Això de les vinyes emparrades semblava d'una plausibilitat irrebatible. Però els ceps en vas tenien de mitjana una vida de 60-70 anys, mentre que en els emparrats s'ha reduït a 25-30! Suposar que la poda severa anual no fa mal a la vinya és una pura il·lusió. Els talls causen canals interns de fusta morta, nínxol molt propici per als micopatògens. En un cep en vas hi ha més branques per a la circulació de la saba. Si en els emparrats, a més, volem, és clar, mantenir sempre el brocal a l'altura del fil, perquè no volem tenir dificultats a l'hora de menar, potser la cagarem, perquè els talls de les podes successives es fan a distàncies molt curtes i el col·lapse, la coalescència dels canals morts, arriba, com és natural, molt abans. Per això és millor fer els emparrats ben alts i posar més fils. En fi, si cal tenir el gos estacat, donem-li corretja! Deixem que el cep pugui créixer una mica cada any, o dues miques, no? Una liana tan poderosa... la cultura d'usar i llençar ha arribat a les vinyes. Els colgats i capficats eren mètodes per a renovellar els ceps indefinidament. Però podem dir que encara estem de sort, perquè per aquí mateix, al Penedès, podem trobar vinyes al vell estil, velles, sí, però d'una senectut ubèrrima, com podeu veure en el capítol 'La vinya vella de macabeu'.
Vigoria i aliats. Rebrots de rizoma de Coriaria myrtifolia. Heu vist mai els rizomes del roldor? Coriaria és una planta semiclandestina. Feu-vos a la idea com si es tractés d'un arbre totalment colgat que només tragués al defora, exposades a l'aire i la llum, les branques de darrer ordre. Escapceu-los tant com vulgueu, aquests rellucs, que la rebrotada següent serà vigorosa. Sembla que aquest arbust té uns aliats poderosos, bacteris radicals fixadors de nitrogen. No és gens estrany, certament.
Forcall dels camins dels Agullons i de Mas Soler. Aquí hauríem clos el cercle, si no fos que, de pujada, vam anar al turó del Carme, al fons, i després per viaranys esborradissos. Ens queda poc per arribar al poble, feta la placèvola i solitària passejada.
Passeig plàcid. Cloem el report amb la imatge del torrent de can Balada. Oms, freixes, roures, tudons i llera herbosa, sense aigua. Voleu camins fàcils, paisatge harmoniós i humanitat escampada, no arramadada? Ho podeu trobar a l'Anoia, al Penedès i a moltes comarques que guarden les espatlles de les litorals. No cal pas anar molt lluny. En deien rerepaís, creiem.
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol