1 d’agost de 2019

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (3)

El tercer lliurament d'aquesta sèrie se centra en alguns aspectes geomorfològics de gran influència en el paisatge i també en aspectes ecomorfològics de les plantes associades al medi rupestre.

Les codines. El mot ‘codina’ té arrelada en la nostra llengua (per exemple, en el topònim Sant Feliu de Codines). En la literatura botànica de Montserrat i Sant Llorenç del Munt hi sol constar l’apartat dedicat a la vegetació de codina. Una codina és una superfície de roca planera o moderadament inclinada (un rocallís [1]), més o menys massiva, poc o gens accidentada, sense badius o gairebé, acollidora o no de fragments de roca de qualsevol mida (polsinosa, sorrenca, gravosa o més grollera).
Les plantes més típiques de les codines, per exemple els crespinells Sedum, arrelen en aquests cúmuls de disgregats, tot sovint reduïts a exigües capes de partícules de roca, una mica de polsim, sorreta i poca cosa més. Atesa la magresa, la manca d’articulació i l’escassa o nul·la cohesió d’aquests dipòsits, no són gaires les plantes capaces d’arrelar-hi i, per tant, el grau de recobriment sol ser-hi baix o molt baix. Vistes de lluny, ni s’aprecien, les petites plantes que s’hi fan.

Comòfits. Les plantes que ancoren les seves arrels o altres parts vegetatives en aquests dipòsits més o menys incoherents s’anomenen comòfits, però les que, com ara els crespinells, no tenen altra arrapada que la que els procura un magre sarpat de disgregats dipositats a la roca i, per tant, tenen les arreletes escampades entre aquests materials més o menys solts, es poden anomenar exocomòfits (2). Val a dir, en qualsevol cas, que moltes roques d’aspecte massiu tenen petites escletxes favorables a l’arrelada de petites plantes, circumstància que es dona, en els conglomerats, quan s’inicia la desadherència d’un còdol del ciment de la roca. Certament, però, hi ha pudingues massives de ciment calcari molt fort, sense ni tan sols la més escanyada de les llivanyes. Com sabeu, aquestes roques no duen altra flora que no siguin crostes de líquens i algues (cianòfits).


Figura 1
Figura 1. És tal la variabilitat de les Agulletes de bruixa Erodium cicutarium que ens va semblar interessant recollir-ne uns apunts en un article publicat a la revista 'Miconia', que trobareu en aquest enllaç. Aquesta herbeta presenta el que alguns anomenen 'formes de fam', exemplars minúsculs i escarransits, adaptats a condicions desfavorables, com ara manca de sòl, pastura recurrent, etc. Aquestes formes són el motiu principal d'aquest article. Un cop més, ens demanem si aquestes manifestacions extremes serien possible sense el concurs de les formigues.

Formes i models radicals. En la literatura botànica s’hi recullen algunes formes d’arrels prou definides, que se solen associar a determinats tipus d’ambient. Evidentment, els dipòsits de detrits imposen unes condicions molt determinades. Farem un assaig de relació d’algunes formes vegetatives –no només d’arrels- pròpies dels comòfits, però, més extensivament, de les plantes de les codines.
Arreletes petites o molt petites (teròfits). Les taules d’inventaris de les codines recullen moltes petites plantes capaces de viure en llocs que gairebé no tenen sòl. Com es tracta de plantes de temporada, només son apreciables en determinats períodes de temps. L’hivern, la primavera i la tardor poden oferir condicions favorables per a la vida de les plantes anuals dels terraprims.

Figura 2
Figura 3
Figures 2 i 3. Indument glandulósAbrigall refractari. Visió de detall del fullatge de Teucrium botrys. Presenta un indument fabulós de pèls vidriencs, alguns molt glandulosos, estesos, recobrint-ne tot el dessota de la fulla, juntament amb glàndules sèssils blanques, regularment escampades, com gotetes de mel crua. No cal dir que aquest indument és un paquet xeromòrfic per protegir-se de les intenses radiacions solars que reboten a les superfícies clares. La Bengranada també és una herba anual, o biennal.

Arrels curtes o poc llargues agrupades en feixos (herbàcies cespitoses o rizomatoses). Les gramínies aviat deturen el creixent de l’arrel primària i emeten a tot el volt arrels adventícies, de vegades molt abundants, que formen forres radicals més o menys denses. A aquest tipus radical se l’anomena, de vegades, “intensiu”. La curtesa de l’aparell radical s’adapta als terraprims, però aquestes plantes no poden viure en dipòsits de disgregats grollers, sinó que requereixen partícules més fines que puguin retenir humitat i evitar, així, la mort per secada de les arrels. Exemples: Koeleria vallesianaHeteropogon contortus. Les gramínies són mereixedores d’observacions relatives a l’evolució del paisatge. L’hàbit cespitós té una gran capacitat per engrapar i retenir les partícules del sòl, qualitat que, quan es combina amb la de formar colònies, cas, per exemple, de l’Albellatge contort, permet la creació de sòl de nova formació –edafogènesi- en clapes més o menys extenses de les codines. El paper protector i reparador d’aquestes espècies és, doncs, força destacable. Tant és així que sospitem que el fenassar d’Albellatge constitueix, en la dinàmica de la vegetació, un antecedent de la brolla de romaní. Aquests tres estadis: codina i la vegetació associada, brolla clarera d'estepa blanca i bosquina subarbòria, se succeeixen en el paisatge amb una fesomia ben diferenciada (3).

Braquiblasts revinguts i soterrats (geòfits i hemicriptòfits). És prou conegut que les bulboses en general, alls silvestres, tulipes, orquídies, etc., juntament amb les rizomatoses, tenen força significació en els terraprims. Hi sol haver combinació d’èxit reproductiu – entomogàmia- i multiplicació per gèmmules –fillols- dels braquiblasts. Exemples: Narcissus dubius; Cheilanthes acrostica; Narcissus assoanus; Dipcadi serotinum; Ferula communis.

Figura 4
Figura 4. Claper eixorcDecapitació del sòl. Es tracta d’unes codines amb trams totalment escarits, nus; parts amb escampalls de còdols poligènics de mida i coloració diversa, majoritàriament partits en trossos de talls nets; i algunes faixes o parts amb fragments de roca petits, sorreta i partícules més fines. En aquestes darreres parts s’hi fan tofes d’Albellatge contort Heteropogon contortus més o menys agrupades, però sempre amb l’espaiat entre peus propi de l’espècie. Hi tenen remarcable significació les plantes: Sedum album; S. sediforme; S. dassyphyllum; Narcissus dubius; Cheilanthes acrostica; Paronychia sp. i Thymus vulgaris. Els crespinells són precursors capaços d’arrelar en capes de fragments de roca extremament exigües. La comunitat té un recobriment escàs, gairebé inapreciable, si no fos per les tofes, força vistents, de l’andropogònia, actualment (17.2.2019) seca, d’un beix pallós.

Les primeres cures. Com l’arquitecte que projecta un gran edifici al seu despatx, que a la primeria només existeix al seu magí, la clapa escorxada rep, sense que a penes ens n’adonem, l’auxili immediat dels més tenaços reparadors i edificadors del paisatge, una mica de polsim, procariotes del tipus Nostoc, les crostes dels líquens i quatre plantetes més sòbries que una monja clarissa, caràcter monacal que exhibeix, potser com cap altra mateta, la comuna farigola. Però calen llarguíssims períodes de temps per a que aquest llevat pugi i es pugui pastar un sòl fèrtil. Però, quines són les causes de la ruïna? Hi ha un punt crític que ho precipita tot. Llavors el sòl, que ja de natural més aviat magreja, ben justet, es decapita, perd els vitals horitzons superiors i, així desanimat, no tarda pas gaire a ser escombrat, exportat. És clar que aquí hi pot haver un element que encara ho agreuja més: el caràcter massiu del conglomerat, sense badius o amb molt poques fractures que facilitin l’ancoratge de les plantes, propicia dramàticament l’escombrada del sòl, constantment sotmès a l’abrasió dels detrits mobilitzats, que no troben cap destorb per rodolar i escampar-se, més encara tractant-se de sediments ja arrodonits. Així es crea aquest paisatge fortament polaritzat: grans clapes de roca escarida i alzinars acotxats en fondals i replans, vegetant a despeses del sòl d’exportació, talment com rengs de llagastes encastades en el replec d'un sacsó de greix.

Figura 5
Figura 5. Codines i pedregalIs, al sud de la carena de l’Illa, en el camí del sot del Sabater Vell, a uns 490-495 m. Ens trobem, de cop, en el camí que puja a la carena de l’Illa, aquest extens clap de roca quasi despullada de vegetació. És un segell del massís que serà bo de considerar. Què hi ha a l’indret que justifiqui aquesta interrupció de la pineda? Aparentment res. Quins són els motius que provoquen una denudació tan intensa, en aquesta i en tantes altres parts del massís? Passa aquí, versemblantment, el mateix que a la persona simplement abillada amb una camisa. Si se la lleva, la fesomia canvia completament. Aquí la camisa és el sòl i el sòl és la pell del paisatge. Si el paisatge s’espella, s’esdevé la ruïna quasi absoluta i allò que s’havia pastat durant llargs períodes geològics, pot desaparèixer completament. En la fotografia de dalt hi notem activitat, dinamisme; és un corredor de picons i patacs. En la següent imatge, d'una fotografia aèria, hi veurem les claus per capir millor aquests fenomens. Creiem que els components principals són aquests: inclinació; rocam compacte; sistema de diàclasis de tirat oblic al del pendent; i les artigues per plantar-hi vinya.

Figura 6. Font: Institut  Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Figura 6. Diàclasis. En aquesta imatge hi veiem el claper de la foto de la figura 4, a l'esquerra, en forma de nas llarguerut que apunta cap avall. Observem-hi les alineacions paral·leles. No tenen ni fonament topogràfic ni litològic. Per tant, es tracta del joc de fractures que es van originar -diàclasis- al llarg d'algun període de l'exhumació del paquet sedimentari, quan es va veure sotmès a esforços descomunals de descompressió. Els arbres i arbustos exploten el potencial d'aquests badalls, per molt restringits que siguin.

Però aquest paisatge probablement tingui un altre component complex, una justificació històrica i humana. Per poder apuntar-la ens hem valgut de les imatges de l'ICGC, suport valuosíssim a l'hora de comprendre l'evolució de la vegetació.

Historieta del ferro i els bosquerols. A això cal afegir-hi el factor humà. Som al solell del Sabater Vell i no gaire lluny de la casa homònima. Podríem posar-hi el paquet d'ingredients de la moderna història dels usos i aprofitaments, que consignem sumàriament, en una auca versemblant, però no pas documentada: posem-hi, a la primera vinyeta, els talladors, carboners i picadors, bosquerols que aclarien les capces de les alzines i el mateix bosc, per fer-ne carbó, per obtenir-ne fusta per a cremar, feixos i buscalls per als forns de tota mena, branques guerxes per als mestres d'aixa -això era feina dels corbaires-, escalaborns per als obradors d'eines i per als manegadors...; a la segona vinyeta hi posaríem els pipaires i socaires, que arrabassaven les soques de bruc de peus de llavor, per soterrar-les un cop repelades, que no se sobtessin, i després despatxar-les lluny, per fer-ne pipes; posem-hi també els feixinaires i costalaires, fent feixos i costals de brancatge, per cremar; posem-hi també els peladors dels pins, els escorçaires -escorça per adobar- que s'escamarlaven damunt dels troncs dels arbres com gegantesques pantiganes; i posem-hi, per fi, la vinyeta de la vinya, la fi del bosc, feina dels artigaires i formigonaires. Aquests homes ho tallaven tot de soca-rel, n'arrabassaven les soques, ho trossejaven tot i en feien grans piles que cremaven barrejades amb terra -boïcs, boïgues o formiguers. Un cop deturada la crema, les piles dels formiguers s'escampaven per l'artiga. I ja tenim preparada, a pressa feta, la parada per plantar-hi la vinya. Vinyes que, en un terreny com el que hem procurat pintar en aquesta sèrie monogràfica, porten en poc temps a la ruïna total del sòl, tot i que en molts llocs s'hi plantaven pinedes per fer de coixí, per retardar aquesta ruïna.


Figura 6
Figura 6. La destral catalana no és bescolluda com la basca, noruega o canadenca; té la fulla molt atenuada inferiorment i l'ull petit. La figura en forma d'arc i la posició respecte de l'eix n'afavoreixen l'entrada, la funció de fendre. És una eina fina i petita, d'acord amb el creixent lent i tenaç de l'alzina i amb l'exigència d'arranar ben fi, quan no es vol deixar escarrots a l'arbre. No s'assemblen gens a les destrals, bescolludes i llargament manegades, dels països forestals de la zona temperada, amb arbres de gran volum. L'alzinar es treballava sovint a la menuda (bosc menut), amb pràctiques forestals molt acurades i precises, quasi més pròpies de les tasques d'arboricultura que no de les grans explotacions de les forests.

Figura 7
Figura 7. Compacitat. Camí de pujada al Montcau. Abundor de fragments de roca menuts i rocs angulosos, alguns de quars. Potser les empentes més violentes mobilitzen els esbaldregalls, en els processos sedimentaris, sense seleccionar; o poder s'hi sumen dipòsits de diferents pulsions sedimentàries...Hi apreciem la compacitat del rocam, una de les claus, a parer nostre, d'aquests paisatges.

Plantes que ‘fan clau’ (mates, camèfits). A les codines del massís del Montcau hi tenen singular significació algunes plantes perennes que fan arrels axonomorfes – o pivotants. Aquestes plantes tenen una especial capacitat per arrelar en badalls de les roques, de vegades gairebé escanyats. Emeten una arrel primària molt dominant que pot regruixar-se i captenir-se com el braquiblast dels geòfits, és dir, com a reservori d’energia. L’expressió del titular, ‘fer clau’, és un manlleu pres de Pius Font, d'un article dedicat a alguna saxífraga, si mal no recordem.
Les plantes que fan clau són típiques de les escletxes de les roques. En fan moltes de les que viuen en els cingles o panys de roca verticals i es coneixen en botànica com a casmòfits o fissurícoles.
Destaquem, doncs, que a les codines també hi viuen, ultra les que arrelen en els dipòsits de disgregats, plantes que encabeixen les arrels en els badalls de la roca, tipus de la categoria de Warming dels casmocomòfits (2). D’aquesta mena són, precisament, les Cargoles Erodium, probablement les plantes més emblemàtiques de les codines dels massissos de pudingues esmentats.
Igualment sembla congruent reportar un altre matís. L’arrel axial preponderant no és exclusiva de les mates perennes, llenyoses o fruticoses; no són poques les anuals que tenen tendència a fer-ne o tenir-ne. Un bon exemple pot ser la Bengranada Teucrium botrys, herbàcia anual o biennal característica de l’associació de cargola i arenària de les codines.

Figura 8
Figura 8. Estació refugi. En el graonet passa el mateix, però a una altra escala, que a la balma i al peu de cingle: protecció física, presència d'alguna capa nutritiva i possible fluència lateral d'humitat. Herniaria glabra, petita planteta difusa, de color verd. Silici/calcari; teròfit/camèfit...a aquest tàxon, un dels molts que porten l'explícit nom de trencapedres, tant li fa les vores com el mig, per dir-ho en expressió d'en Segarra.

Figura 9

Figura 9. Bretxes i gresos. Veïnatge de sediments diferents. A sobre i a la dreta, conglomerats amb còdols una mica angulosos; a baix i a l’esquerra, gresos de tonalitats rogenques que suposem deuen dur granets de quars i minerals de les argiles. El massís té tal diversitat de roques i sediments que les plantes calcícoles i les calcífugues – per exemple Erica arborea- van apareixent i desapareixent, sovint sense adonar-nos-en.


Figura 10
Figura 10. Conquerir places. Clap de comòfits dominat per Dipcadi serotinum. Hi veiem una petita illa de vegetació en una codina. Imatges com aquesta són d'allò més suggerents. Com avança la vegetació de codina? Presumiblement, conquerint i consolidant posicions. Tot el pes recau en la primera avançada. Si no hi ha l'efecte relligador dels crespinells -de fet, solen ser-hi quasi sempre presents-, les primeres herbetes germinadores són les que inicien el procés de retenció dels disgregats de remoció. En aquest sentit hi tenen un gran paper algunes gramínies, com ara Festuca ovina o Koeleria, d'arrels fasciculades. A l'empara dels disgregats retinguts per les primeres plantes -precursores-, les condicions ja són un punt menys desfavorables i per tant és més fàcil que s'hi afegeixin d'altres.

Figura 11
Figura 11. 'Campis siccissimis sterilissimis'. Taques del Crespinell groc Sedum acre en flor, juntament amb corretjoles florides Convolvulus sp. La indicació locotípica de Linné, d'aquest crespinell, és ben clara: 'Habita en els camps d'Europa molt secs i estèrils'. Siccissimis sterilissimis, sí, però els crespinells en fan valuosíssims jardins, d'aquests espais, per a profit de tota la comunitat (ultra la cabdal funció retenidora i protectora que anem apuntant, vegeu-ne, també, a la fitonímia, les referències animals).16.6.2019.

Figura 12
Figura 12. Coixinet d' Erodium foetidum subsp. glandulosum, la Cargola de roca que es coneix del Vallès i, sobretot, de punts molt escampats de les serres pirinenques calcàries. Casmocomòfit camefític sufruticós (4) i pulviniforme.

Gradualitat de les estacions ecològiques. Hi ha un continuum de formes de relleu que enllacen les estacions ecològiques rupestres típiques: la vegetació casmofítica de les parets i cingles; la vegetació glareícola dels pedruscalls, clapers i tarteres; la vegetació comofítica dels rocallisos i codines; la vegetació camefítica pulviniforme de les penyateres, relleixos i carenes ventejades. Totes aquestes transicions i les morfosis que millor les puntualitzen són molt suggerents, però destaquem-ne només un detall, visible a la imatge de la figura 11. La cargola de roca és un camèfit sufruticós pulviniforme, hàbit que habitualment relacionem amb els espais oberts i elevats, sotmesos a l'acció del vent. Segons Josep Pintó (3), no davalla per dessota dels 850 m.

Figura 13
Figura 13. Planta acaule. No són pocs els exemplars morts de cargola de roca que podem trobar per l'entorn de la gegantesca barrufa del Montcau. Coincideixen en aquest punt, una mica sorprenent, les flores de referència (ibèrica, País Basc, dels PPCC....) A la imatge hi veiem una rabassa (5) de la cargola de roca. D'aquesta rabassola caulinar en surten una sèrie de branquetes curtes, força ajuntades. Ara bé, si la planta és acaule, aquestes branquetes no serien veritables branquetes i quedarien relegades, sorprenentment, al penós camp de la ignonímia. Acaule?  Potser la pregunta a fer-se podria ser: hi ha algun motiu per no considerar caulinar la rabassa ramosa? Un altre tema pendent d'aclariment.

L'isolament geogràfic. Els relleus dels Països Catalans acullen un sarpat de cargoles de roca de taxonomia difícil i molt discutida, normalment diferenciades a nivell subespecífic, si més no en l'esperit sintètic de Bolòs i Vigo, inspirat en el principi de donar suport prioritari als grans linnèons (5). 
Tot i que la connexió entre les muntanyes catalanes i, per tant, les possibles vies de migració de les espècies resseguint-ne precisament el tirat, ha estat tradicionalment destacada, a Montserrat i a Sant Llorenç del Munt s'hi han diferenciat prou bé dues cargoles de roca (7). És a dir, les poblacions d'aquests relleus han sofert algunes mutacions que les fan predominantment interstèrils. És molt interessant el que escrigué Pius Font sobre aquest particular, en el seu difós manual 'Introducció a la botànica':
"El fet que aquests conjunts d'individus isolats genèticament (poblacions mendelianes) siguin entitats biològicament molt importants no ha pas d'obligar a donar-los precisament la categoria d'espècie en tots els casos, fins i tot quan les diferències morfològiques, fisiològiques i ecològiques que els separen són mínimes".
Val la pena de destacar, doncs, que per al botànic lleidatà el criteri genetista, fonamentat en la fertilitat o esterilitat dels organismes, no és necessàriament suficient per acreditar l'elevació d'un tàxon al nivell d'espècie. Ho matisa, en nota a peu de pàgina, apuntant que
"...entre els casos de poblacions plenament interfèrtils o completament interstèrils hi ha tots els intermedis, la valoració dels quals és, per força, subjectiva".(8).


Notes i enllaços
(1) Aquest mot, rocallís, sembla que té una àrea geogràfica determinada. El trobareu recollit en un magnífic treball sobre el parlar del Penedès que podeu consultar en aquest enllaç. També recomanem la lectura d'aquest article, especialment, als interessats en els noms populars dels ocells. 
(2) Per a la consulta de la terminologia botànica recomanem sempre el diccionari de botànica de Pius Font, de lliure accés a la xarxa. En l'article dedicat a l'entrada 'comófito' hi trobareu algunes puntualitzacions interessants, degudes a Huguet del Villar, l'autor que s'encarregà, en aquesta obra, dels termes d'ecologia i edafologia.
(3) Els interessats en aquestes dinàmiques podeu consultar la memòria del mapa de vegetació de Sant Llorenç del Munt, de Pintó i Panareda, que vam consignar al final del capítol 2 d'aquesta sèrie monogràfica.
(4) Sufruticós significa llenyós a la base. Val a dir, però, que aquestes cargoles tenen la rabassa i les ramificacions mollars i destrempades, és a dir, sense gaire solidesa, més aviat toves i sense nervi, la mateixa manca de tremp que tenen els geranis Pelargonium de les cases. Aquest caràcter -medul·lós?- és un punt que queda pendent de clarícies.
(5) Linnèon és l'espècie en el sentit clàssic, linneà, que pot incloure grups de plantes amb petites diferències entre elles (jordànons o espècies jordanianes). Es tracta de dos models de criteri oposats. El primer remet a l'esperit sintètic de Linné; el segon a l'analític o esmicolador de Claude T. A. Jordan. Els linnèons sovint són tractats, senzillament, com a bones espècies; els jordànons també són considerats com a petites espècies.
(6) Rabassa és la part inferior de la tija que connecta amb l'arrel. Té, per tant, eminent caràcter caulinar. Equival al castellà 'cepa', d'etimologia inequívoca (2).
(7) A la pàgina de la delegació del Bages de l'ICHN, sempre recomanable en temes de divulgació del nostre medi natural, aquestes cargoles hi són molt ben mostrades i comparades. Ho podeu consultar en aquest enllaç.
(8) Àngel Romo va descriure, en la seva tesi doctoral dedicada a la flora i la vegetació del Montsec i altres serres, l'híbrid de les cargoles de roca de Montserrat i de Sant Llorenç, dedicat al seu mestre Oriol de Bolòs. Aquí portem el tàxon -ja que no disposem del treball de Romo- tal com el va recollir Xavier Font en els seu estudi dels prats secs de l'estatge montà dels Pirineus, que podeu consultar en aquest enllaç:
Erodium x bolosii. Romo [Erodium glandulosum (Cav.) Willd. x Erodium rupestre (Pourret ex Cav.) Cad.].

Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol