3 de setembre de 2019

Flors d'estiu de Montserrat

Montserrat (Bages-Anoia). Camí de Sant Jeroni i retorn pel Pla dels Ocells i el barranc de Santa Maria. 25.8.2019.
Pugem a Montserrat amb un amic i la seva família, la parella i dos nens. Som uns turistes més entre les moltes persones d'arreu que visiten el monestir i la muntanya. Agafem el cremallera i després el funicular de Sant Joan. 
Crònica força breu dedicada a alguns apunts geomorfològics i a algunes plantes típiques del massís.
Ciclòpies graonades. El sector del massís encarat al riu Llobregat es caracteritza pel fort desnivell, d'uns 990 m entre el riu i la carena de les Paparres, i el repeu que formen, talment com contraforts de gegantesca catedral, dos enormes graons cofats de pinedes i bosquines. Vegeu-hi l'abundor de sécs horitzontals, degut a l'entreviat de capes margo-argiloses; els orgues i pinacles superiors, en canvi, gairebé no en porten i semblen tallats, per l'abundor de les fenedures de les diàclasis, a cops de destral.
Visió del rocam que presideix i guarda el pla del monestir. Si volguéssim fer una comparació amb un pastís, diríem que hi ha més capes
de xocolata (margues i argiles) i de més gruix a les parts inferiors; progressivament es van fent menys abundants i més fines i finalment, a les parts superiors, d'orgues i pinacles escarits, només hi ha pa de pessic (conglomerats, pudingues). Situat a l'entorn dels 700 m, el pla del monestir està envoltat d'un potent paquet de conglomerats massius (pa de pessic només travessat per fins fulls de xocolata en pols).
El funicular de Sant Joan puja per un pendent molt fort. Hi ha un petit desdoblament per a que es creuin el cotxe de pujada i el de baixada.
A Sant Joan hi pugen força joves i no tots es queden a prendre vistes. N'hi ha que s'escampen pels camins, sobretot pel camí planer de Sant Jeroni, que és el que fem nosaltres. Vet aquí, doncs, que la Serra d'Or ofereix, també en això, una imatge ara un bon punt excepcional: joves fent camins de muntanya, abillats, això sí, amb la mateixa roba i calçat de cada dia. Malgrat la data, un diumenge d'agost, la muntanya absorbeix molt bé a tots els visitants. En això cal valorar la feina de gestió dels serveis d'informació i, especialment, els de transport, particular, col·lectiu, tren, cremallera, aeri i funiculars. Cal considerar que vehicular amb orde aquest volum de visitants és tot un repte.
Inflorescència de Matabou Bupleurum fruticosum. Flors inferovàriques en forma de copa, norma en la família de les umbel·líferes, ara amb els pètals enrotllats cap a dins. Umbel·les compostes: les sis principals n'originen de més petites.
Quars blanc, una forma de la sílice molt abundant a les pudingues -conglomerats amb rocs rodonencs, còdols- del massís. Els conglomerats de Montserrat tenen un ciment calcari molt dur. La roca es desmunta més en blocs que no en fragments.
Flors a finals d'agost? Doncs sí, però són de plantes del nivell superior. L'estació superior del funicular de Sant Joan es troba quasi a 1000 m. I el camí a Sant Jeroni planeja al voltant d'aquesta cota. Com sabeu, en aquestes alçades hi ha plantes mediterrànies, però també muntanes de l'element submediterrani, com ara el boix i el corner. Per cert, els boixos vistos no duen cap senyal d'estar afectats per l'arna destructora.
Teucrium chamaedrys, petita labiada associada al lignetum mediterrani, garrigues i bosquines. El nom específic és una combinació que significa 'roure xic', en al·lusió a la semblança de la fulla amb la dels roures.
La Margarida Leucanthemum vulgare és un complex taxonòmic que entès amb la perspectiva sintètica dels autors de la 'Flora dels PPCC', comprèn una sèrie de subespècies. L'any 1991 Vogt va publicar una monografia a 'Ruizia' amb el tàxon L. montserratianum; quan anys més tard Bolòs i Vigo van publicar el volum 4 de la 'Flora dels PPCC', van proposar una nova combinació nomenclatural, subordinant el tàxon de Vogt a L.vulgare. Caldria veure el tractament que van fer-ne Nuet i J.M. Panareda, a la flora de Montserrat, publicada, el tercer volum, el 1993. Notem-hi: fulles glaucescents, llargament atenuades, espatulades, amb les vores inciso-dentades.
Les esberles són espais favorables per a que hi arrelin les alzinastres (n1), sense oblidar que en aquestes cotes hi juga molt fort el fenomen, sobretot hivernal, dels estrats nebulosos recurrents; acullen l'aigua d'escolament i els materials de remoció. La panxa del bisbe (1); l'elefant (2); la prenyada (3); la mòmia (4); i el gat (5). Relleu controlat per la xarxa de diàclasis.
Globularia cordifolia subsp. repens és un casmòfit relativament abundant a la serra, sempre fent tapissos tancats a les roques, amb les tiges prostrades, molt enterques i molt llenyoses. Un exemple d'explotació dels beneficis d'una arrapada estreta entre planta i roca: bon aprofitament de l'aigua de condensació; menys exposició a la tracció eòlica; aprofitament de la inèrcia tèrmica de les roques...
Agafar embranzida. El biòleg José Luis Benito és el creador de JOLUBE (mot fet amb les dues primeres lletres del nom i cognoms), consultor i editor botànic, pàgina web de gran interès bibliogràfic i editorial (entre d'altres coses, publica en línia els números de la revista 'Flora Montiberica'). Un cop que vam contactar amb aquest autor, a propòsit d'un treball seu sobre Dittrichia graveolens, va observar, en un correu, que algunes plantes que floreixen a finals d'estiu aprofiten la primavera per acumular l'energia a les arrels. Nosaltres ho expressem dient que aquestes plantes 'agafen embranzida'. Creiem que Inula viscosa, l'olivarda, planta que fa una rabassa i unes arrels llenyoses força potents, és d'aquest tipus. El te de roca també deu regruixar el rizoma amb les pluges vernals.
I el te de roca? Aquesta geòfita (n3) hiperheliòfila sempre ens ha sorprès molt, per dos aspectes ben remarcables. Les plantes de les fissures, els casmòfits, solen viure en general a les roques ombrívoles, perquè són menys seques que les encarades al sol. Però el te de roca no, no és d'obagues sinó dels solans. El trobareu pigallant els baterells de llum dels panys de paret que guarden a migjorn, per exemple a prop de Collbató, i a cotes baixes, espais exposats a unes solrajades persistents, abrusadores, inclements. I en la majoria dels casos en total isolament, perquè tal tarannà és verament excepcional. L'altre aspecte xocant, és, precisament, la florida estival. Fora presumible que la planta fos de florida més aviat equinoccial, però no, floreix al juliol i a l'agost. Benito observa que les que floreixen després de l'estiu es beneficien de les pluges d'aquest període, però al juliol i agost no hi sol ploure gaire, o no gens, en àrees mediterrànies. Per tot plegat aquesta planta és, per a nosaltres, la del desconcert.
Envescada. Es pot apreciar a les imatges. El te de roca és una planta molt apegalosa, tota ella coberta de gotes de resina aromàtica. Suposem que aquesta resina contribueix a reduir la transpiració i a protegir la planta de la intensíssima reverberació lumínica pròpia dels espais que ocupa.
El Te de roca Jasonia glutinosa (=Jasonia saxatilis) és característic de les comunitats de les roques calcàries mediterrànies.
La Cargola (n2) de roca de Montserrat és Erodium foetidum subsp. rupestre. Es tracta d'un bon exponent de planta adaptada a les condicions particulars d'un sector de la muntanya: viu només a les roques del nivell superior i oriental, amb el marc ambiental propi d'aquest nivell, és a dir, clima mediterrani de muntanya i plena exposició meteòrica (vents, boires, etc.). Recomanem la lectura de l'article de Jordi Badia ('Pou de la Gallina', 2009) sobre les diferents cargoles dels catalanídics i Prepirineus.
Herba prima Asperula cynanchica subsp. brachysiphon.
Ononis pusilla, una altra planta glandulosa i, també, de floració tardana. Hi ha una colla de petites mates de les brolles clares i espais secs que es fan a l'entorn de les roques (perirupestres).
L'All colombí Allium senescens.
Potentilla caulescens és un hemicriptòfit que viu a les roques. Ha donat nom a l'odre de les comunitats de les roques calcàries de muntanya, Potentilletalia caulescentis.
La forma rabassuda i braquicaule d'Aladern Rhamnus alaternus var. balearicus es considera, com el Te de roca, característic de les comunitats de roques calcàries mediterrànies.
El fruit de les violes és una càpsula badadissa. Són tres carpels marginalment concrescents, amb placentació parietal (al nervi del carpel, visiblement rebotit). Sembla que en alguns casos la dehiscència és sobtosa, explosiva. Un cop oberta, la càpsula fa tres peces naviculars.

(n1) Aquest mot el vam sentir a un home de Castellonroi (la Llitera). Cal tenir en compte que l'alzina d'aquelles comarques de l'interior és la carrasca i que presenta sovint, en estacions desfavorables, formes rabassudes o rebordonides. Les alzines de les diàclasis de Montserrat són baixes i més o menys tofudes.
(n2) El nom 'cargola' fa al·lusió a les voltes que fa el fruit -mericarp- al terra, quan es rehidrata i el bec, cargolat en estat sec, es descargola. D'aquí ve, també, el nom 'rellotges', de diversos Erodium
(n3) Aquesta composta fa un rizoma breu, més o menys adaptat als espais que ocupa. L'arrelada no és gaire forta. A la primavera lleva les tiges dretureres, de creixent dilatat en el temps. Després floreix i, finat el cicle generatiu, tota la part aèria es va mustigant. Roman morta però dreta, sovint, durant molt de temps.

Sabadell
Text i fotografies © Romà Rigol