Phragmites australis subsp. altissimus (Benth.) W.D. Clayton [P. australis subsp.
chrysanthus (Mabille) Kerguélen]. Petita població al nou pont del Treball, a la Sagrera (Barcelonès). Quadrícula UTM 31TDF38.
Trets generals. Com sabeu prou bé, els afeccionats a la flora silvestre, els avesats a observar i conèixer les plantes, l'aire general de les plantes sovint ens ajuda molt, a detectar algunes diferències. Sobretot ens posa damunt de la pista que ens suggereix que pot ser interessant examinar amb més atenció determinada planta.
Hi ha diferències d'aquest tipus, entre les dues subespècies de canyís. En concret serien: la talla més gran del tàxon d'aquest capítol, tant de la canya com del plomall; la coloració pallosa o courenca del plomall, enfront de la mig violada del tàxon més comú; i el caient més vincladís del plomall, enfront del més tibat o dreturer del del canyís comú.
Alguns punts considerats: basitonia; marge foliar; relació lemma/gluma; gluma escapulada; lemma motxo.
Basitonia. És un tret remarcable de l'espigueta del canyís, en general. La primera flor, masculina o xarbota, té un major desenvolupament; les altres són molt més petites i la superior és escarransida.
Marge foliar. La vora del limbe del canyís comú és escabre o escabriúscula, té dentetes una mica separades, encarades cap amunt; en les fulles de la raça altíssima observades és quasi enter o subescabriúscula, hi ha uns petits sortints, com petits nusets.
Però aquest tret, la presència d'eminències marginals, podria erosionar-se, degradar-se, amb l'exposició a l'ambient.
Relació lemma/gluma. Sembla que aquest tret és el més empunyat, a l'hora de fer la discriminació entre la raça de canyís comú i la raça altíssima.
Com passa sovint, els autors de la flora dels PC, Bolòs i Vigo, s'expressen amb termes més seguidors que no els d'altres flores, aquestes sovint molt més detallades.
Segons aquests autors, en l'espigueta del canyís comú el lemma inferior no ultrapassa la gluma superior o l'ultrapassa molt poc; posteriorment, els autors de la flora manual dels PC, els ja esmentats més altres dos del seu equip acadèmic, s'expressen amb sentit pràcticament equivalent, però amb altres termes: glumel·la inferior tan llarga com la gluma superior o no gaire més.
En canvi, en l'espigueta de la raça altíssima el lemma ultrapasa de molt la gluma superior; en la flora manual hi diu que la glumel·la inferior és més o menys el doble llarga que la gluma superior.
Val a dir que el criteri d'aquests autors és recollit en l'article específic de 'Flora Iberica', en la nota a peu d'article. Consignació una mica curiosa, si es té en compte que els trets discriminatoris empunyats en aquest obra s'aparten força, pel que fa a l'amplitud del rang de tolerància, dels emprats pels botànics catalans.
Gluma escapulada. Aquest podria molt bé ser un tret banal. Simplement, és el que he observat. En alguns casos, la gluma inferior de les espiguetes observades, dels peus de la raça altíssima, és força escapulada.
Utilitzo aquest adjectiu en el sentit que el limbe té espatlletes als costats de l'extrem superior, així com les tenen les glumes de les espigues del blat, bé que, certament, molt més marcades.
Lemma motxo. Aquest tret és constant i propi de les dues races. L'extrem del lemma és truncat, motxo, i tan mal definit que sembla capolat.
Nota corològica. El mapa del Banc de Dades revela una distribució clarament associada al terrenys al·luvials agrícoles i desembocadures de rius majors.
Al delta del Llobregat hi forma canyissars de notable extensió, ben coneguts i diferenciats dels formats per la raça comuna.
A la 'Flora vascular del delta del Llobregat', de González, del Hoyo, Seguí i Valverde (ICHN-IEC, 2016), els autors hi recullen algunes dades relatives a l'origen del tipus bàsic de la raça altíssima de canyís.
Va ser el botànic i pirineista anglès G. Bentham, l'any 1825, qui va fer-ne la primera descripció, de mostres de plantes a la primeria plegades de la plana del Rosselló, que aleshores va atribuir al gènere de la canya comuna: Arundo altissima Benth.
Dels territoris tributaris del Besòs les citacions són, però, ben escasses. Al Banc de Dades només hi consta, d'aquesta quadrícula del nord de Barcelona, la citació de Bolòs (ORCA, 1998).
És curiós que la indicació locotípica del lectòtip de Clayton: Phragmites australis subsp. altissimus (Benth.) W.D. Clayton, nom actualment acceptat per a la raça altíssima del canyís, sigui precisament a la vora de la mar, a Barcelona, segons consta a 'Flora Iberica', en la introducció epigràfica de l'article.
La dissimetria corològica, entre l'andana marítima del costat septentrional del pla de Barcelona i la del meridional, és força curiosa i cridanera.
Text i fotografies: © Romà Rigol
