La natura cíclica. Els veterans sabem bé que les flors de les plantes puntualitzen el calendari, de manera que aquell esclat, il·lusió o emoció, que intensament vivim, associat a la trobada d'algunes flors, sol ser una reglopada d'emocions pretèrites; curiosament, aquestes regolfades emotives, que de cop semblen estalonar-nos, també tenen la virtut d'engreixar el sementer de les il·lusions merament pressentides, d'aquelles plantes i flors que despunten en la nostra imaginació i que, com la mà oferta, per alçar-nos, després d'una caiguda, ens tiben cap endavant, amb insospitable, plutònica energia.
És clar, aquella bella flor que ara ens commou, també ens parla, amb veu molt baixeta, de l'altra, la flor que vindrà, perquè el cim de la flor és com el passeig del sol al cel, que, tantost ha fet el ple, ja comença a davallar. La flor és la carena esmolada de l'emoció.
☰
Report rescatat. Aquest juny farà cinc anys de la primera publicació en aquest blog. Aleshores hi vam escriure, al text de benvinguda, que també volíem anar a recules, o sigui que rescataríem textos anteriors a la creació d'aquest espai. Avui rescatem un text de la primavera del 2018, precisament escrit al voltant de Sant Josep, només una mica anterior a la data actual.
☰
Serra de Marina. Un altre passeig, molt breu, per la muntanya del marge esquerra del Besòs que tenim més a prop, els vessants inferiors del puig Castellar, a l’atrotinada vall de la Vallençana. L’activitat de les plantes de l’alzinar és intensa i aquests passeigs ens permeten seguir-ne la fenomenologia; les brotades i les floracions venen a broll. Han caigut algunes gotes, segons ens han dit els pastors de Santa Coloma (tenen quatre xais i cabres). La primavera és plujosa. Convenia molt! Avui farem una crònica epigràfica, d’algunes plantes en flor de l’alzinar.
☰
Flaixos i estils de vida. Però no volem ser organografistes. Tenim curiositat, sobretot, per conèixer l’estil de vida de les nostres plantes. Compartim aquest tarannà amb l’amic Joan Cuyàs, que sovint ens passa, en els correus, observacions personals molt interessants, que procurem guardar. Ja podríem reconèixer, a hores d’ara, que una part important de la informació que tenim de les plantes és merament un ròssec bibliogràfic dissecat, que s’estira fins a l’infinit; una altra cosa ben diferent és l’experiència vital del coneixement, que exigeix una atenció mantinguda i global. La nostra vida feta d’imatges, de vinyetes, flaixos i icones, és tan plana com els colors del tebeo. Sembla clar que l’atracció que sentim per la natura és una forma d’enyor. No podem pas pretendre només veure plantes, com si fossin els quadres d’una exposició, com tampoc no podem només veure la nostra família. És fa gros com taca d'oli, això de creure que la vida és un fenomen que s'ha de veure.
☰
Del període de floració del galzeran. Recollim un petit detall que ens sembla ben significatiu: la majoria de galzerans treuen ara les primeres flors, mentre que en un exemplar hi hem trobat un petit fruit en formació.
En el diagrama floral del web de 'Flora catalana' s'hi indica floració en els mesos de febrer, març i abril; però a la casella del setembre hi han posat un 'potser' ben curiós.
A la flora dels PC hi posa que floreix del 2 al 4. En altres llocs hi diu de l’octubre a l’abril. Al BDBC hi posa, actualment, II- IV.
Semblaria senzill, oi?, saber el període de floració d’una planta. No ho és tant si la floració és difusa, o si hi ha una floració principal i una altra de secundària.
Potser la floració se centra en els mesos recollits en la bibliografia; però, d'acord amb l'autor del gènere a 'Flora Iberica' (I-XII), creiem que pot florir en qualsevol època de l'any. Recordem que en aquest espai vam dedicar un capítol a la floració de Ruscus, que la persona interessada trobarà aquí. A la foto, inflorescència de dues flors en un cladodi. 8-IV-2018.
☰
☰
Fenomenologia de la vegetació. Tingui en compte el lector que les observacions que segueixen es van publicar el 23 d'abril de 2018, o sigui de fa ja sis anys. La mantenim per a respectar-ne la integritat i també perquè són observacions que, fora del moment que les suscitaren, poden igualment tenir interès o confiem que el tinguin.
Peu de vessant argilós, de sòls profunds, adequat per a les plantes de les bardisses i dels alzinars humits, com el mill gruà, el ginestó i l’arç blanc. Els primers roures comencen a treure brots conjunts, d’aments i fulles noves. L’alzina és molt variable. Les alzines tenen els borrons inflats i algunes ja treuen els primers aments. Altres no tenen cap senyal de borrons florals, tenen borrons vegetatius o, aparentment, no en tenen de cap tipus. En alguna alzina hi hem vist, conjuntament, aglanetes menudes, que no van poder créixer, borrons i fulles incipients. El mill gruà ara és molt visible, per les flors grosses i acolorides.
Llentiscle femení florit. Raïmets menys densos que els masculins. Els peus femenins són, pel que hem vist, menys abundants que els masculins.
Llentiscle masculí florit. D'aquestes flors, n'anem veient des de fa temps. Ara els raïmets es van estirant, però no hem vist encara cap raïmet amb anteres badades. Aquesta floració, doncs, sembla de llarga durada o llarga maduració. Diuen que una part d’aquesta flora mediterrània, de llenyoses dioiques, de flors petites i fruits carnosos, es va originar en el terciari, sota clima tropical d‘estius plujosos.
Inici de la floració de Quercus ilex. Han brotat, per ara només en algunes alzines d’espais oberts i lluminosos, els primers aments masculins, als extrems de les branques, juntament amb brots foliosos, o vegetatius. Han d’elongar-se molt més i finalment seran pènduls, quan les anteres encara no seran madures. Cap rastre de flors femenines; hi ha proteràndria.
Els insectes cecidògens fan un cicle biològic paral·lel al dels brots, es tracti de flors, pedicels o fulles. D'aquesta manera, ous i larves d'insectes es beneficien de la demanadissa de nutrients que provoquen els brots novells.
Brotada en Quercus sp. És molt interessant observar que, en els Quercus, els brots són mixtos i sincrònics, vegetatius i generatius. Els aments surten per davall de les fulles.
Fulles força dentades o dentato-lobulades, possiblement del grup cerrioides, mot que faria referència al Q. cerris oriental, amb terminació que indica semblança. Un mot proper, que potser hi té parentiu, és cerrus, que podria ser antecedent de carrasca i garric.
☰
El mill gruà Aegonychon purpurocaeruleum (L.) J. Holub fa, com l'heura i altres plantes, brots fèrtils elevats, diferents dels vegetatius; són, com la perla o l'agulla de vestir, peces per amostrar, no pas per amagar. Flors noves i fruits vells, les perletes nacrades, coincideixen en el temps.
☰
La flor del marfull Viburnum tinus (Viburnaceae), constitueix un exemple, prou didàctic, malgrat la modesta talla, d'ovari ínfer. El lector pacient i curiós pot comprovar que aquest tret, la característica de l'ovari, s'empunya, amb valor discriminatori, en un dels passos de les claus dicotòmiques generals de la 'Flora Manual dels Països Catalans'.
Els poms d'aquestes flors ja els vam recollir a la crònica anterior. Corol·la i calze amb les peces soldades (gamopètala i gamosèpala). Corol·la amb lòbuls rodons, patents, cònica o embudada (infundibuliforme) en la part inferior, concrescent, rotàcia, perquè, quan se separa, el forat i els lòbuls poden evocar el nus i els raigs d’una roda. Base dels lòbuls una mica encavalcats. Les dents dels sèpals són alternipètales. Les dues bractèoles marquen el límit inferior de la flor; per sobre hi ha el tub del calze, que cal no confondre amb el pedicel de la flor.
Vegem-ho millor tot seguit, amb l'ajut d'uns esquemes.
☰
Flor inferovàrica despullada. Les corol·les són llevadisses; pigallen el terra, quan són fecundades i cauen. Al centre –foto- hi tenim: P. Pedicel; B. Bractèoles (2); C. Calze cilíndrico-coroniforme. A l’esquerra, en groc, les tres parts del gineceu o pistil, de dalt a baix: Es. Estigma capitat (pla i ample com un cap o tossa); E. Estil; O. Ovari, pregonament enfondit a l’interior del tub del calze. És rellevant apreciar –en realitat no és externament visible- que la flor és inferovàrica (ovari ínfer), perquè l’ovari se situa per dessota del nivell d’inserció de la corol·la. Hem volgut representar, en el dibuix, que l’ovari s’infla en el nivell del tub del calze, que s’integra plenament en el fruit, com ho suggereixen clarament les dents que el coronen, tal com passa també en altres famílies, per exemple en diverses rosàcies, en les gavarres, les cireres de l’arç, etc. Guaiteu com la vora inferior i una mica replegada de la corona del calze marca el límit superior del futur fruit.
És rellevant aquesta integració ulterior, del calze en el fruit, perquè és condició necessària per a que l'ovari sigui considerat ínfer.
☰
Parentiu. Portem aquí aquestes florelles d’Apegalós Galium aparine per constatar un parentiu. Rubiàcies i Caprifoliàcies (o Viburnaceae) pertanyen a l’ordre de les Rubials. En els dos casos hi ha corol·la embudo-lobada i l’ovari és ínfer, com posa en evidència la imatge, on el fruit uncinat es forma per dessota del nivell dels pètals i el calze resulta solidari amb l'ovari. Enfondir l’ovari és una tendència afermada en famílies evolucionades, com ara les dipsacàcies, valerianàcies, caprifoliàcies, rubiàcies i asteràcies.
☰
Serra de Marina. La diputació ha reservat aquest nom per a una part de la serralada litoral, introduint un equívoc que ens hauríem pogut estalviar. Bosc de fondal, contacte de l’alzinar de vessant amb la roureda del raiguer.
Sobre la floració del galzeran. A la fotografia, flor masculina de galzeran Ruscus aculeatus. Asparagaceae. Si mirem la bibliografia hi trobarem tot el catàleg: flors unisexuals, hermafrodites, pseudohermafrodites, dioècia, monoècia, androdioècia, ginodioècia, andromonoècia.... deixem-ho estar. Ens limitarem a consignar el que anem veient. Les flors són menudes, de mal veure. Poc vistents i poc visibles, ja que se situen a la cara amagada (!) de la làmina, que, com sabeu, és de natura caulinar. Diuen que són inodores. Els tèpals van del verd al verd moradenc, sovint amb maculetes i traces moreues. L’òrgan més conspicu de la flor té forma de bóta i és de color violeta intens, fosc. Correspon als tres filaments dels estams, concrescents en un cos ventrut -monadelfia. Aquest cos pot dur estigma i anteres; només estigma; o només anteres. Diem ‘estigma’, en singular, seguint a ‘Flora Iberica’, però possiblement es tracti d’una unitat múltiple que resulta de la unió dels tres estigmes dels tres carpels.
Flor masculina, amb les teques divergents, i pedicels florals de flors passades. Les flors són solitàries o reunides en feixets –cimes uni/pauciflores-.
☰
La inflorescència triflora de la primera imatge, amb la flor inferior poncellada que ha estat oberta.
☰
Flor aparentment hermafrodita, encara sense obrir-se del tot. La magror de les anteres suggeriria que la flor pot ser funcionalment femenina. TE. Tèpals externs, ovats, d’extrem un punt cucul·lat; TI. Tèpals interns, lanceolats; E. Estigma violat; A. Anteres de teques divergents, de color groc molt clar.
☰
Flors femenines, poncella i restes de flors. Observem que les peces del perigoni s’agrupen en dos verticils trímers. Els externs són oblongs: els interns lingüiformes. La color varia. Va del verd al verd moradenc, de vegades amb màcules o ratlletes moreues. Les flors solen trobar-se al primer terç del llarg del cladodi. En aquest cas no s’hi aprecia cap rastre d’antera. D'altra banda, sembla que moltes flors, si no la majoria, es mustiguen promptament, molt abans de formar-se.
Baia petita, verda, possiblement d’una flor tardoral. S’aprecien bé els nervis arcuats del cladodi; cladodis sempre una mica plegats –subnaviculars- sobre la cara de la flor, enguerxits o retorts a la base. Aquest cop no n’hem vistos, però ara es poden trobar fruits ja ben formats. Són de llarga durada, aparentment immustigables, semblants, en aquest punt, als del Grèvol.
☰
Carex hallerana (així en el catàleg de Sáez i Aymerich). Quan les flors masculines estenen al defora les llargues anteres, de color groc pàl·lid, les espiguetes són molt vistents; semblen escombrelles motxes i despentinades. Les fulles són un punt blavisses, força amples –una 4 mm- en aquesta estació ombrosa. Hi ha espiguelles femenines basals (o basilars, dites ginobàsiques). Les inflorescències canvien força quan les flors femenines fruiten.
☰
Espiga femenina de Carex hallerana. Fruits –utricles- encara verds, herbacis, amb tres cares –trígons-, cantelluts i curtament becuts. Els filaments pilosos i rogencs són els estigmes, absents en l’espiga madura. En aquest cas hem trobat les espiguetes llargament depassades per les fulles bracteals superiors, però a les flores no se li dona, a aquest tret, curiosament, gaire rellevància. L’espècie presenta, segons sembla, força variabilitat, per exemple en la presència o absència d’espiguelles andrògines. El poc que hem vist ha estat que les espiguelles masculines solen dur algunes flors femenines a la base, però quan les plantes han fruitat no ho han fet aquestes flors.
☰
Olivereta Phillyrea angustifolia. Família: oleàcies. No hem observat gaire com són aquestes flors, llevat la simple constatació d’hermafroditisme. La bibliografia diu que hi ha peus de flors exclusivament masculines o amb el gineceu rudimentari, juntament amb els dominants, de flors hermafrodites. El fenomen s’anomena androdioècia. Un cop més veiem un cas de tendència a la separació dels sexes. Potser val la pena destacar la semblança amb l’aladern: flors menudes; axil·lars; reunides en pomets, feixos o raïms. En canvi, aquí les flors són blanques i diclamídies. La mena de flor, lobada i embudada, és força propera a la del marfull i a la de la rogeta. Les oleaceae, però, no són inferovàriques. Viburnum i Rubia pertanyen a l’ordre de les Rubials, molt proper al de les Ligustrals, que inclou Olea i Phillyrea. Fixem-nos que els estams s’estenen i semblen reflexos (girats cap a baix), un caràcter que hem vist en algunes umbel·líferes on aparentment hi podia haver geitonogàmia (pol·linització pel pol·len de la flor veïna).
☰
Floració general però difusa del ginestó Osyris alba. És un nanofaneròfit rizomatós periforestal, del Rhamno-Quercion de Rivas Martínez, que arrela en sòls profunds o frescos.
☰
Ginestó Osyris alba. Santalaceae. Planta dioica que fa les flors menudes, agrupades en raïmets axil·lars, curts, de color entre groc i verd. S’hi aprecia l’acrotonia floral –preponderància dels brots superiors i centrals-, pròpia d’una inflorescència cimosa –definida o centrífuga. Un altre cas d’ovari ínfer que haurem de veure més endavant, perquè, certament, aquestes flors es mantenen poncellades durant molt de temps. L’exemplar sembla masculí, perquè les flors són més botides i no tan escasses com les femenines. Aquesta ginesta borda és un element veritablement exòtic de la nostra flora.
☰Nota fenomenològica de Quercus ilex. Fagaceae. La brotada en l’alzina ens sembla un tema de fenomenologia molt notable. Fem-ne un apunt epigràfic: coexistència de gemmes vegetatives i generatives; les primeres són centrals i ramen; els aments neixen en brots vernals, però els inferiors neixen en els brots tardorals; els brots vegetatius no ho són exclusivament: duen les gemmes de les flors femenines, que ara ja es poden rastrejar, amb l’esguard avesat, en els ramells més avançats; hi ha una oposició entre els sexes: gran quantitat i volum en les masculines; arrauliment, menudesa i menys nombre en les femenines; la magnitud del desplegament de les flors masculines és congruent amb la proteràndria; la monoècia –separació dels sexes- es reforça amb l’autoincompatibilitat; tot un estol de petits insectes han evolucionat amb els Quercus, festejant tota mena de brots tendres: borrons, gemmes, tigetes, pecíols, làmines i flors. En alguns brots ja hi hem trobat grupets de cuques avivades, blanes, lluents i esblaimades. A dalt, brot mixt; a baix, brot mixt, amb els vegetatius probablement afectats per algun insecte cecidògen.
☰
Assaig de resum. Les flors de les plantes del Quercion són, en general, petites o molt petites. N’hi ha de nues menes, en esguard dels embolcalls, de periant simple o complet. Les draperies florals no semblen tenir, ni per la talla ni pel color, gaire protagonisme; possiblement la majoria de flors siguin nectaríferes. Arbutus destaca, però, per la talla mitjana de les flors. En les plantes llenyoses la floració és notablement gradual i perllongada. L’alzinar sembla ben bé un club privat o exclusiu: hi han convergit plantes de diverses línies evolutives que tenen un grau de constància o fidelitat molt destacable. Mostren també una gran inèrcia vital, en bona part per la tenacitat de les parts subterrànies. El color del fullatge sol ser fosc (no tant en Arbutus). Asplenium, Asparagus, Ruscus, Smilax i Viola són rizomatosos.
Text i fotografies: © Romà Rigol
Crònica rescatada, redactada el 23 d'abril de 2018
La foto del capçal és de flors masculines de Laurus nobilis
