Capítol llarguerut, de divulgació de la biologia reproductiva de la figuera, que consta de tres parts:
- Una historieta articulada
- Galeria d'imatges glossades
- Resum
Aquestes parts, en format diferent però dedicades al mateix tema, es complementen i confio que el conjunt ajudi a que el tema sigui més clar i passador.
No, no l'escriuré, una monografia sobre la figuera. No en sé pas prou. No pots pas pretendre pintar un quadre deixant-ne parts buides, oi? En la figuera sempre hi ha parts buides, per exemple figueres que no semblen ni figueres femenines ni cabrafigueres -per ara jo en dic semicabrafigueres.
Però per això m'atreu tant la figuera. Perquè no hi ha excitació en allò que ja és sabut, sinó en tot allò que hi ha per saber. I en la personalitat biològica de la figuera hi ha, sinó complexitat, una fabulosa i insòlita diversitat.
A més, el cas de la figuera té quasi una dimensió filosòfica: quan el nostre entorn es va tapant d'ombres, cal recordar que l'esperança s'infanta, precisament, en allò que no és pas previst.
Si, per ventura, hi ha algun lector que segueix aquest espai, sabrà que no m'agrada tractar els temes naturals concrets deixant-ne filagarses a les vores.
I, per a mi, aquests límits, en el cas de la figuera, són inabastables, senzillament perquè les figueres ofereixen tal ventall de diferents models biològics -possiblement caldria escriure formes biològiques- que, per a mi, es impossible de recollir-los ni que sigui de forma resumida, i menys encara sense córrer greu risc de llepar, vull dir d'errar i deixar ben enfosquit, per no dir palesament enfigassat, qualsevol possible assaig d'una història natural completa.
El segon motiu és que comptem amb una història natural de la figuera perfectament modèlica, que em sembla que es pot considerar, sense gaires dubtes, de les millors que mai se n'han pogut fer.
És la ficografia reproductiva escrita per l'enginyer agrònom Joan Rallo García, que ha dedicat nogensmenys que 10 anys de la seva plenitud professional a l'estudi empíric i sistemàtic de la biologia reproductiva de la figuera.
A ell li dedicaré aquesta historieta, quan clogui aquesta introducció.
Però abans vull insistir, encara, en el fet que no són pocs els biòlegs que, mancats del preciós recolzament de l'experiència, no han entès bé aquesta història, mentre que Rallo sempre es capté, en la seva monografia, com un registrador, estricte, pacient i detallista, de tot allò que ell mateix ha pogut copsar, en l'observació personal i ordenada. D'aquí que, al meu lluc, el valor del seu treball sigui del tot imponderable.
Més encara en el nostre temps, en què el coneixement cert i ajustat sol anar, invariablement, tan profusament enllardufat i enfosquit d'esguerros, nyaps i bestialitats de tota llei.
Per tot plegat, Rallo encarna un model, diguem-ne darwinià, de naturalista experimental, vitalista i humil, absolutament tocat de mort. No és pas estrany que vingui del camp de l'agronomia, on el coneixement es pasta en el contacte amb les plantes.
Perquè, com m'agrada de dir, és al moll dels dits, on neixen les paraules. Després creixen i es fan grans a la molsa dels llavis.
"La sexualitat de les figueres i del seu insecte pol·linitzador"
Joan Rallo García
Govern de les Illes Balears. 2015.
Enllaç d'accés:
Introducció d'aquesta historieta. Si no em veig amb cor de fer una història natural de la figuera, aquesta historieta és una altra cosa.
Perquè un registre així dona molt joc. Se'n pot fer un resum sense que calgui considerar el risc de la desproporció.
No cal aportar-ne tots els elements ni hi ha, tampoc, cap motiu per a puntualitzar tots els tipus de figons que dona la cabrafiguera, ni la temporalitat de les diferents lleves del pol·linitzador, ni consignar totes les diferents flors que porten els diferents figons i les figues de menjar, etc.
Efectivament, com en aquella molt llarguera història del mugic Tolstoi, d'un llibre que ocupa més de mig pam de gruix, són molts els elements que concorren en la figuera, de manera que només m'atreveixo a agafar-ne alguns, dels que em semblen més significatius.
Ni enfigassar-se ni enfitar-se. L'estil triat és l'articulat, és a dir, la presentació del tema a còpia de petits articles significatius, sense pretendre pas, però, que recollin, ni de bon tros, tots els punts de la biologia de la figuera.
D'altra banda, després de la historieta exposaré un breu resum de la biologia de la figuera, perquè, com em va dir una cop l'amic Jordi Cebrián, certament, tot es pot resumir i aquest tema també.
Aquesta historieta és rescatada. La vaig escriure el setembre de 2015 i m'ha semblat que no hi havia cap motiu per a no desempolsar-la i exposar-la, obertament, després de fer-ne alguns retocs, però procurant sempre mantenir-ne l'estil, volgudament didàctic i divulgatiu.
He canviat vespeta per blastòfaga, perquè aquesta i aquelles estan emparentades però són diferents. I potser és millor usar un mot de la ciència que no un d'inescaient.
I pel que fa als noms, n'aporto un que em sembla oportú: anomeno figons a les figues de la cabrafiguera, perquè em sembla que el caràcter despectiu s'avé força amb la seva natura, no gens comestible. Una aportació meva a la divulgació ficogràfica.
D'altra banda, convindrà que faci notar que en aquesta historieta hi he obviat un element molt important: nosaltres. Per què? Perquè nosaltres som els dolents. Dit breument: anem al capdavant en el camí de la desvinculació de la terra.
Mentre que en alguns països de la mediterrània encara es cultiven les figueres de forma prou natural, és a dir, portant rams de figons de cabrafiguera als camps de figueres, per tal de fer possible que les blastòfagues pol·linitzin les figues, a casa nostra hem triat, exclusivament, unes varietats mutants que donen figues madures sense necessitat del pol·linitzador.
Però és més, pel camí de la ignorància també arribem, com tan sovint passa, al de la destrucció, perquè les figueres masculines, tingudes per dolentes i inútils, són, arreu, sistemàticament tallades i eliminades. Prenem per bordenc el que és, simplement, masculí.
És així com nosaltres tractem, amb l'acerada dalla de la ignorància, a aquest prodigiós exemple de coevolució entre organismes, de la figuera i el seu pol·linitzador.
Sí, en aquest capítol, essencialment divulgatiu i didàctic, hi hagués volgut evitar aquest punt, tan fúnebre, però crec que cal seguir sempre la guia del realisme.
Pel que fa a les imatges, segueixo el mateix criteri: triar exemples significatius i espero haver evitat, sobretot, ser enfarfegós, perquè, tractant-se de figues, és tan fàcil enfigassar-se com enfitar-se.
Em plau dedicar aquesta historieta articulada a Joan Rallo, que sempre ha atès les meves consultes amb impecable gentilesa i cordialitat.
La figuera
1. Una historieta articulada
S’ha engrandit molt i s’ha reclòs sobre ell mateix, fins a assolir una forma semblant a una pereta; les flors hi queden, així, totalment tancades i amagades i no és rar, per això, que siguin tan descolorides.
Aquests fruits es reconeixen, també, a més de per ser del primer esplet, perquè surten a les branques de l’anyada anterior, mentre que les figues que maduren a la tardor surten a les branques de l’any.
La figa madura es fa dolça i sucosa. Les dites populars assenyalen clarament tres aspectes que indiquen el moment en què la figa és més bona: el peduncle es corba cap avall; la pell es clivella; i, sadolla de sucres, per l’ull exsuda un suc dolç.
Maduració també vol dir que els fruits –els petits granets de la figa que se’ns fiquen a les dents- contenen llavors madures.
La clovella de la petita llavor és dura. Els animals que mengen figues, per exemple ocells com l’oriol, expulsen les llavoretes amb les femtes i contribueixen, d’aquesta manera, a dispersar les figueres.
La figuera és un arbre molt vividor. Germina i arrela en tota mena d'espais. En els llocs secs fa una arrel fonda, a la cerca de la frescor o la humitat de nivells del subsòl més profunds.
Figues verdes, a mitjan de juny. Surten en el ram de l'any, a l'aixella de les fulles, una o dues -fotografia!- per nus, i maduren de l'agost en endavant, les varietats tardanes al novembre.
Dues lleves. Els figons rodonencs, els de baix, són figues d'hivern o mames. Els de dalt, verdencs, són els de la següent tanda, anomenats profigues, nom ben escaient, donat que només aquests figons vernals porten flors masculines, que arribaran a la maduració just quan ho faran, també, les blastòfagues. Aquestes sortiran dels figons empolsades de grans de pol·len i podran intervenir en la pol·linització de les flors de les figueres femenines. Segona quinzena d'abril. Torrelles de Foix.
L'esplet més fecund. Esplet de profigues, per davall dels rams de l'any. És l'esplet clau per a la reproducció de la figuera, perquè només aquests figons porten flors masculines. Naturalment, els estams maduraran quan les flors de les figueres femenines es trobin receptives. Així doncs, les profigues marquen l'ajustada conjuminació de la cabrafiguera amb la figuera femenina, però els figons dels altres períodes també són necessaris, per tal de mantenir la continuïtat de les generacions de blastòfagues. Segona quinzena d'abril. Torrelles de Foix.
Blastòfaga femella en un figó d'estiu, una profiga tardana o bé una mamona primerenca. Segona quinzena de juny. Torrelles de Foix. Ⓒ Romà Rigol Muxart.
- La inflorescència
- Flors amagades
- La reproducció ultra-individual
- La cria de blastòfagues
- Floració original
- Figa-flors i figues
- Divisió del treball
- Eixamplar el pas
- Deixar-se endur pel vent
- El laberint de la llucana
- Flors estaminíferes i blastòfagues pol·liníferes
- Un canvi essencial
- Fecundació amb parany i mort de la historieta
- Conclusions llicencioses
Si en una margarida, per exemple, hi veiem un notable eixamplament de l’extrem del peduncle floral, per tal de fer possible que s’hi apleguin, molt densament reunides, una munió de floretes, en el siconi, la inflorescència de la figuera, l’extrem eixamplat, o receptacle, s’ha engrandit encara més.
S’ha engrandit molt i s’ha reclòs sobre ell mateix, fins a assolir una forma semblant a una pereta; les flors hi queden, així, totalment tancades i amagades i no és rar, per això, que siguin tan descolorides.
Flors amagades
Les flors de la figuera es troben a l’interior dels receptacles perquè les blastòfagues necessiten abrigall i protecció per a les seves postes i larves. Com més verds i laticífers -portadors de llet agre- siguin aquests receptacles, menys risc hi haurà que algun animal no els malmeti – mai no mengeu figues verdes!.
Les flors de la figuera es troben a l’interior dels receptacles perquè les blastòfagues necessiten abrigall i protecció per a les seves postes i larves. Com més verds i laticífers -portadors de llet agre- siguin aquests receptacles, menys risc hi haurà que algun animal no els malmeti – mai no mengeu figues verdes!.
La cria de blastòfagues. Simbiosi molt antiga i estreta.
Moltes flors ofereixen nèctar i pol·len als insectes que les pol·linitzen.
Però la figuera els ofereix molt més: habitatge i aliment, de manera que ella mateixa cria, en unes flors especials, els insectes que la pol·linitzen.
Aquesta íntima associació és el resultat d’una coevolució establerta al llarg de 50-60 milions d’anys.
Moltes flors ofereixen nèctar i pol·len als insectes que les pol·linitzen.
Però la figuera els ofereix molt més: habitatge i aliment, de manera que ella mateixa cria, en unes flors especials, els insectes que la pol·linitzen.
Aquesta íntima associació és el resultat d’una coevolució establerta al llarg de 50-60 milions d’anys.
La reproducció ultra-individual
La reproducció de la figuera exigeix la combinació de peus de diferent sexualitat. Hi ha, d’un costat, les figueres silvestres especialitzades en fer flors masculines i en la cria de les blastòfagues. De l’altra, hi ha les figueres femenines destinades a fruitar i granar, amb l’ajut de les blastòfagues criades en les figueres silvestres.
La reproducció de la figuera exigeix la combinació de peus de diferent sexualitat. Hi ha, d’un costat, les figueres silvestres especialitzades en fer flors masculines i en la cria de les blastòfagues. De l’altra, hi ha les figueres femenines destinades a fruitar i granar, amb l’ajut de les blastòfagues criades en les figueres silvestres.
Floració molt original
Per tal de poder subvenir a les necessitats d’habitatge i aliment de les blastòfagues, la figuera silvestre, o cabrafiguera, té flors durant tot l’any, en diferents figons -siconis- que es desenvolupen d’acord amb els successius esplets dels insectes.
Figaflors i figues
Les gemmes que produeixen les figaflors, també dites bacores, sorgeixen a darreries d’estiu. Com que les temperatures de la tardor i l’hivern no són adequades per a la maduració d’aquest petits siconis de darrera tanda, es mantenen verds i adormits durant tot l’hivern i reprenen el desenvolupament a la primavera. Maduren a inicis d’estiu -per Sant Joan- i s’anomenen figaflors o figues de Sant Joan.
Les gemmes que produeixen les figaflors, també dites bacores, sorgeixen a darreries d’estiu. Com que les temperatures de la tardor i l’hivern no són adequades per a la maduració d’aquest petits siconis de darrera tanda, es mantenen verds i adormits durant tot l’hivern i reprenen el desenvolupament a la primavera. Maduren a inicis d’estiu -per Sant Joan- i s’anomenen figaflors o figues de Sant Joan.
Aquests fruits es reconeixen, també, a més de per ser del primer esplet, perquè surten a les branques de l’anyada anterior, mentre que les figues que maduren a la tardor surten a les branques de l’any.
No totes les figueres fan dos esplets. Algunes només fan fruits de l’any, les figues que maduren a finals d’estiu o inicis de tardor, de l'agost -agostenques- en endavant -martinenques, etc.
Divisió del treball
Que unes figueres criïn blastòfagues i d’altres fruitin i granin, té el seu sentit. Vegem-lo.La figa madura es fa dolça i sucosa. Les dites populars assenyalen clarament tres aspectes que indiquen el moment en què la figa és més bona: el peduncle es corba cap avall; la pell es clivella; i, sadolla de sucres, per l’ull exsuda un suc dolç.
Maduració també vol dir que els fruits –els petits granets de la figa que se’ns fiquen a les dents- contenen llavors madures.
La clovella de la petita llavor és dura. Els animals que mengen figues, per exemple ocells com l’oriol, expulsen les llavoretes amb les femtes i contribueixen, d’aquesta manera, a dispersar les figueres.
Eixamplar el pas
Tant bon punt surten de la seva cassanella –gal·la -, en el fosc habitacle del receptacle, les blastòfagues mascle roseguen la clova de les gal·les i fecunden les femelles, quan aquestes encara no n’han sortit.
Tot seguit, diuen, tenen cura d’anar a l’ull –ostíol- del receptacle per tal d’eixamplar-lo, de separar-ne les laminetes encavalcades que, com un diafragma, només forçant-les i separant-les poden ser travessades.
Fetes les dues tasques, fecundar i obrir el pas d’eixida, els mascles, descolorits, cecs i sense ales, moren, al dedins del receptacle. Són uns cavernícoles purs.
Tant bon punt surten de la seva cassanella –gal·la -, en el fosc habitacle del receptacle, les blastòfagues mascle roseguen la clova de les gal·les i fecunden les femelles, quan aquestes encara no n’han sortit.
Tot seguit, diuen, tenen cura d’anar a l’ull –ostíol- del receptacle per tal d’eixamplar-lo, de separar-ne les laminetes encavalcades que, com un diafragma, només forçant-les i separant-les poden ser travessades.
Fetes les dues tasques, fecundar i obrir el pas d’eixida, els mascles, descolorits, cecs i sense ales, moren, al dedins del receptacle. Són uns cavernícoles purs.
Les dues funcions: habitatge per a les blastòfagues i menjar per als disseminadors, oi que semblen molt poc compatibles? És clar.
Els disseminadors podrien malmetre les colònies de blastòfagues. Per això els figons de cria de les blastòfagues ni maduren ni són dolços com les figues de menjar. Els figons de la cabrafiguera no són cap menja agradosa; només serien, com indica el nom, fruits per a les cabres.
Els disseminadors podrien malmetre les colònies de blastòfagues. Per això els figons de cria de les blastòfagues ni maduren ni són dolços com les figues de menjar. Els figons de la cabrafiguera no són cap menja agradosa; només serien, com indica el nom, fruits per a les cabres.
Deixar-se endur pel vent
En un estudi sobre unes figueres del Magrib s’ha pogut comprovar que algunes blastòfagues, endutes per corrents d’aire, han cobert distàncies de més de 150 km i han aconseguit, superada aquesta molt ventilada -airosa- aventura, trobar una figuera i encabir-se en un siconi.
Sembla que ho aconsegueixen enlairant-se, fins a situar-se en el nivell d'un fort corrent d'aire amb capacitat esbarriadissa. Això dona una idea de com els petits animalons s’han amistançat amb tots els elements de la natura.
En un estudi sobre unes figueres del Magrib s’ha pogut comprovar que algunes blastòfagues, endutes per corrents d’aire, han cobert distàncies de més de 150 km i han aconseguit, superada aquesta molt ventilada -airosa- aventura, trobar una figuera i encabir-se en un siconi.
Sembla que ho aconsegueixen enlairant-se, fins a situar-se en el nivell d'un fort corrent d'aire amb capacitat esbarriadissa. Això dona una idea de com els petits animalons s’han amistançat amb tots els elements de la natura.
Les gràvides blastòfagues, en sortir per la portella, hi podrien deixar les ales o fins i tot les antenes, com l’escalador que en un pas difícil perd algun element del seu equip. I cal mantenir tot l’aparell de vol intacte. Per això cal la tasca prèvia dels mascles, d’eixamplar-ne el pas.
El destí de la blastòfaga és volar fins a un altre siconi, on pondre els seus ous.
El destí de la blastòfaga és volar fins a un altre siconi, on pondre els seus ous.
El laberint de la llucana, la clau del sistema?
Del vist fins ara se’n pot deduir que l’anatomia, el funcionament i la regulació hormonal de l’ostíol deuen ser molt importants.
En el centre del cul del siconi s’hi veuen unes laminetes, amplament triangulars, de marges membranosos, curosament encavalcades. Si aixequem, una mica, les més externes, en van apareixent d’altres, potser una mica més grans i col·locades ben planes, de manera que tapen bé l’accés a l’interior. Entre aquestes laminetes i les més internes, blanques i estretes, que aparenten rudiments florals, el trànsit és insensible. L’animaló que vulgui travessar aquest atapeït teginat d’escates, haurà de decantar-se successivament, a la cerca de l’extrem de cada escata, per poder superar-la, d’una en una.
Del vist fins ara se’n pot deduir que l’anatomia, el funcionament i la regulació hormonal de l’ostíol deuen ser molt importants.
En el centre del cul del siconi s’hi veuen unes laminetes, amplament triangulars, de marges membranosos, curosament encavalcades. Si aixequem, una mica, les més externes, en van apareixent d’altres, potser una mica més grans i col·locades ben planes, de manera que tapen bé l’accés a l’interior. Entre aquestes laminetes i les més internes, blanques i estretes, que aparenten rudiments florals, el trànsit és insensible. L’animaló que vulgui travessar aquest atapeït teginat d’escates, haurà de decantar-se successivament, a la cerca de l’extrem de cada escata, per poder superar-la, d’una en una.
Diem que a la figuera li interessa criar moltes blastòfagues, o, millor encara, produir-ne excedents.
Si totes les blastòfagues que ixen gràvides dels siconis -fins a més d’un centenar!- entressin en els siconis de nova tanda, no hi hauria els excedents que calen per fecundar les figueres femelles. L’ostíol actua com un diafragma. La cabrafiguera aconsegueix que una part de l’esplet dels insectes es vegi obligada a dispersar-se.
De l’esplet de blastòfagues de primavera en depenen els fruits de les figueres femenines. Per què? Doncs... estem arribant al moll de la historieta de la figuera, que exposo en el següent articlet, tot acostant-nos, ja, al final d'aquest capítol articulat.
Flors estaminíferes i blastòfagues pol·liníferes
Les blastòfagues de primavera, fecundades, noves de trinca, surten per l’ull del siconi ben empastifades, a diferència de les seves germanes de les altres lleves. Per què?
Perquè els figons de primavera són, a diferència dels d’altres períodes, ben folrats de flors masculines madures. Les blastòfagues, en el seu camí vers la portella d’eixida, queden ben empolsades de granets de pol·len.
En aquest moment les blastòfagues poden tenir, pel cap baix, dos tipus de destinacions diferents.
Un canvi essencial
Si totes les blastòfagues que ixen gràvides dels siconis -fins a més d’un centenar!- entressin en els siconis de nova tanda, no hi hauria els excedents que calen per fecundar les figueres femelles. L’ostíol actua com un diafragma. La cabrafiguera aconsegueix que una part de l’esplet dels insectes es vegi obligada a dispersar-se.
De l’esplet de blastòfagues de primavera en depenen els fruits de les figueres femenines. Per què? Doncs... estem arribant al moll de la historieta de la figuera, que exposo en el següent articlet, tot acostant-nos, ja, al final d'aquest capítol articulat.
Flors estaminíferes i blastòfagues pol·liníferes
Les blastòfagues de primavera, fecundades, noves de trinca, surten per l’ull del siconi ben empastifades, a diferència de les seves germanes de les altres lleves. Per què?
Perquè els figons de primavera són, a diferència dels d’altres períodes, ben folrats de flors masculines madures. Les blastòfagues, en el seu camí vers la portella d’eixida, queden ben empolsades de granets de pol·len.
En aquest moment les blastòfagues poden tenir, pel cap baix, dos tipus de destinacions diferents.
Un canvi essencial
Si la blastòfaga entra en un siconi de la mateixa cabrafiguera o d'una de propera, de la tercera tanda, trobarà, com la seva mare, les flors adequades –brevistiles- per a la cria de la seva descendència. No és mourà de la societat de les blastòfagues.
Ara bé, pot ser que ni els figons novells ni els dels nusos inferiors de la mateixa lleva no estiguin encara receptius.
I aleshores les blastòfagues es veuen obligades a fer un canvi d'orientació, canvi essencial en la vida de la figuera.
Pot ser que la blastòfaga se senti atreta, o summament excitada, per l’olor intensa de les flors d’un siconi d’una figuera femella dels encontorns, amb flors que amollen uns efluvis engrescadors. O potser un cop de vent l’aparta una mica del seu punt d’eixida.
Pot ser que la blastòfaga se senti atreta, o summament excitada, per l’olor intensa de les flors d’un siconi d’una figuera femella dels encontorns, amb flors que amollen uns efluvis engrescadors. O potser un cop de vent l’aparta una mica del seu punt d’eixida.
Fecundació amb parany i mort de la historieta
Però si entra en un d’aquests siconis, ni en pondrà els ous ni en sortirà. Els siconis amb flors femenines fèrtils no són aptes per a la cria, perquè quan la blastòfaga, amb el prim oviscapte, com una fina xeringa, punxa l’estigma i vol travessar l’estil de les flors, amb la intenció d’atènyer-ne l’ovari, per pondre’n un ou, es troba que l’estil és massa llarg –flors longistiles- i no li és pas possible, no hi arriba!.
Amb els moviments de neguit que fa, per tal de cercar flors per criar, la gràvida blastòfaga va empolsant i pol·linitzant les flors femenines, fins a morir, per extenuació.
A partir d’aquest moment, comença la formació de la llavor i la maduració del fruit, una sadolla descàrrega de sucres que són en part florals i en part del receptacle acrescent, per tant extraflorals o talàmiques. El resultat és la figa, una de les fruites més delicioses i de més antiga i arrelada estimació.
Però si entra en un d’aquests siconis, ni en pondrà els ous ni en sortirà. Els siconis amb flors femenines fèrtils no són aptes per a la cria, perquè quan la blastòfaga, amb el prim oviscapte, com una fina xeringa, punxa l’estigma i vol travessar l’estil de les flors, amb la intenció d’atènyer-ne l’ovari, per pondre’n un ou, es troba que l’estil és massa llarg –flors longistiles- i no li és pas possible, no hi arriba!.
Amb els moviments de neguit que fa, per tal de cercar flors per criar, la gràvida blastòfaga va empolsant i pol·linitzant les flors femenines, fins a morir, per extenuació.
A partir d’aquest moment, comença la formació de la llavor i la maduració del fruit, una sadolla descàrrega de sucres que són en part florals i en part del receptacle acrescent, per tant extraflorals o talàmiques. El resultat és la figa, una de les fruites més delicioses i de més antiga i arrelada estimació.
Conclusió
A la figuera –a la cabrafiguera i a la de fruit, que ambdues són la mateixa entitat biològica- li interessa, sobretot, criar blastòfagues. Com més en criï, més possibilitats hi haurà que les figueres femenines rebin la visita d’unes freturoses blastòfagues empastifades de pol·len.
Conclusió sui generis
Per a que a alguns els hi vagi bé, sovint cal que n’hi hagi d’altres que, com se sol dir, llepen.
A la figuera –a la cabrafiguera i a la de fruit, que ambdues són la mateixa entitat biològica- li interessa, sobretot, criar blastòfagues. Com més en criï, més possibilitats hi haurà que les figueres femenines rebin la visita d’unes freturoses blastòfagues empastifades de pol·len.
Conclusió sui generis
Per a que a alguns els hi vagi bé, sovint cal que n’hi hagi d’altres que, com se sol dir, llepen.
La figuera
2. Galeria d'imatges glossades
A l'hivern les cabrafigueres porten uns figons rodonencs, en nombre molt variable, segons els peus. S'anomenen mames o figues d'hivern. Són per a la cria de blastòfagues, criades en flors convertides en gal·les.
Quan en les cabrafigueres els figons d'una tanda han assolit la maduresa, hi han de coexistir amb els novells de la tanda següent, per tal de fer possible que les blastòfagues ja madures puguin passar als figons nous, per a pondre-hi els ous, i es pugui mantenir, així, la continuïtat de les generacions dels insectes.
La rodonenca, amb tons vinosos, és la figa d'hivern -o mama- i els nous figons s'anomenen profigues, tots nats en fusta vella, per davall del ram de l'any.
La derivació. Ara bé, un dels senyals més sorprenents de la finesa de la conjuminació simbiòtica rau en el fet que quan surten les primeres lleves de blastòfagues, gràvides i alhora pol·liníferes, és possible que no trobin, en les cabrafigueres, figons receptius per a fer-hi la posta.
Llavors es produeix el bypass: les blastòfagues senten la flairosa crida de les flors femenines receptives, de les figueres de fruita dolça.
Observeu-hi el to marcit, grisenc, del figó. És una mama madura que ja ha criat les seves blastòfagues. A la imatge, una blastòfaga femella acaba de sortir-ne. Segona quinzena d'abril.
Figaflors. Observeu-hi que les figaflors surten en la branca vella, per davall dels rams de l'any. Si no voleu caure en un castellanisme, no en digueu brevas. No, no hi ha cap mal en aquest mot, però hauríem d'evitar que s'escampi, encara més, aquesta pretensió que la nostra llengua té mancaments. Per a les figaflors hi ha, encara, altres possibilitats: bacora, albacor, albacora i figa de Sant Joan. Principis de maig.
.jpg)
La posta. Secció d'una profiga, amb una blastòfaga femella ponent els ous en les flors femenines receptives. L'insecte no va fer cabal de la sobtada tallada i seguia blegant l'abdomen visiblement, amb postura que indicava que seguia fent la seva posta.
Com sia que les flors masculines, situades a l'entorn de l'ostíol -esquerra-, maduraran molt més endavant, precisament en el temps de la sortida de les blastòfagues filles d'aquesta posta, és molt acusada la diferència entre el temps de la plenitud de les flors femenines i el de les masculines -dicogàmia proterògina. Primera setmana de maig. Alcarràs (Segrià). Ⓒ Romà Rigol Muxart.
Imatge: rudiments de flors masculines en una profiga, en forma de clava, situades a l'entorn de l'ostíol -de vegades n'he vistes també cap al centre del siconi.
Mascle de blastòfaga, de color ambre, fent el forat de còpula. Assolida la maduresa, els mascles practiquen, en la clova de la gal·la, rosegant-la, un forat de còpula, per on hi introdueixen l'òrgan reproductor telescòpic. Ⓒ Romà Rigol Muxart.
El mascle és cepat; les antenes són més curtes que les de les femelles. De les sis potes n'hi ha una parella d'escarransides. Abdomen vermiforme, acabat en el penis desplegable. Ⓒ Romà Rigol Muxart.
Aquesta generació de blastòfagues és la que, lògicament, es 'pasta' més lentament, per la migrada virtut de les temperatures d'hivern. 16.1.2026. La Beguda.
Blastophaga psenes L. Hymenoptera. Agaonidae. Femella. Pol·linitzador de la figuera.
La figuera
3. Resum de la reproducció
Em plau dedicar el següent resum de la figuera a l'amic Jordi Cebrián
Breu resum de la biologia reproductiva de la figuera (no ha sortit tan breu!)
- En la figuera hi ha dues formes biològiques principals: figueres de flors femenines i figueres masculines que fan figons per a la cria dels insectes pol·linitzadors.
- De figueres femenines n'hi ha de dos tipos, les clàssiques, que donen figues després de l'estiu; i les que, a més d'aquestes, en donen d'un altre esplet, per Sant Joan.
- Les figueres de dos esplets, anomenades figaflors o bacoreres, han estat seleccionades al llarg dels temps. Potser sense la nostra intervenció serien molt més rares.
- Les figueres femenines es reprodueixen amb el concurs dels petits himenòpters anomenats blastòfagues, literalment menjadors de brots, possiblement perquè a la primeria es tendia a creure que menjaven els gèrmens florals.
- Quan les flors femenines es troben receptives, amollen uns efluvis flairosos que exciten les blastòfagues femelles.
- Les blastòfagues femelles que surten dels figons de les figueres masculines -o cabrafigueres-, s'empolsen de pol·len, abans d'eixir-ne.
- En aquest període, de la plenitud de les flors femenines, de mitjan juny en endavant, les figueres masculines no tenen, per un temps breu, figons amb flors receptives que puguin acollir les postes de les blastòfagues.
- Aleshores les blastòfagues visiten les figues de les figueres femenines, amb la intenció de pondre-hi els ous, però no poden, perquè les figues de menjar, amb flors massa llargueres, no són aptes per a la cria del pol·linitzador.
- Amb els moviments que fan les blastòfagues gràvides, al dedins de les figues, en pol·linitzen les flors.
- Quan surten les darreres lleves de blastòfagues, les flors femenines ja no es troben receptives. Però aleshores poden trobar, en les figueres masculines o cabrafigueres, nous figons receptius per a la cria -profigues tardanes o bé mamones primerenques.
- D'aquesta manera, la figuera aconsegueix satisfer dos imperatius biològics diferenciats: la fecundació de les flors i la continuïtat de les generacions de l'insecte pol·linitzador.
Amb això, ja som a la fi de la historieta, de la galeria i del resum. Gormands, jaleu-vos-ho en pau.
Text i fotografies: Ⓒ Romà Rigol Muxart
