Dedicació. Em plau dedicar aquest senzill report al botànic Xavier Font Castell, que ens va acompanyar en aquesta passejada i que sempre té la gentilesa d'atendre amb diligència les consultes que li faig. Els naturalistes, en general, no li devem pas poc, si considerem com n'és de valuós el
'Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya', creació seva que, a més, fa tot el possible per a mantenir sempre ben sabada.
☰
El Montnegre és una serra singular. Demanaria una introducció potser massa llarga voler arramadar tots els factors geogràfics peculiars que concorren en aquesta serra granítica del sector nord del territori catalanídic.
De manera que em quedaré només amb un parell que, al meu parer, tenen una rellevància potser més destacable: els episodis de boires associats al relleu i la porositat d'esponja del substrat d'arenització.
En el paisatge i en els components vegetals hi ha manta llucs que ens indiquen que l'ambient vaporós és prou característic de les obagues del Montnegre.
La serra del Montnegre és una serra de miramar.
Sense les brises de mar i les boires orogèniques, meteors que morigeren qui-sap-lo les severes inclemències estivals, el Montnegre no seria com el coneixem, ni acolliria, possiblement, alguns elements vegetals que tenen clars trets de nebulofília (1), començant pel roure africà (2), l'arbre que tal vegada es podria considerar com el més emblemàtic de la serra.
☰
L’evolució i la història dels paisatges és un espai ombrívol i llisquívol -amb perdó per l’afecció carneriana-, però, a còpia d’entreguardar amb aplicació, hi vaig veient algun bri de llum que em servirà per a fer algunes afirmacions, més o menys clares:
1. El Montnegre és una serra forestal.
2. Boscos i arbredes han estat objecte d’uns aprofitaments forestals més o menys documentats i coneguts.
3. Els boscos han fornit principalment carbó, suro, fustes i llenyes.
4. La història de la serra no es pot conèixer bé sense tenir en compte la concurrència d’un seguit d'usos i aprofitaments relacionats amb diferents gremis, indústries, obradors, tallers i draçanes, especialment actius a l’entorn d’alguns ports de la costa maresmenca i estretament relacionats amb l'intens comerç de la navegació de cabotatge.
5. La industria de la carreteria, per exemple, de gran importància en els temps del transport a sang, era el destí de grans quantitats de fusta d'alzina, per a construir-ne les rodes (com les dels timons).
6. Els aprofitament forestals han contribuït al manteniment dels boscos, més que no a la seva destrucció o eliminació.
7. L’aprofitament silvícola es fonamenta en el manteniment dels boscos en un bon estat general, fent la lleva de branques i arbres en mal estat o ja morts i procurant sempre que els tractaments i operacions no fossin niu de floridures o d’altres patògens.
8. El Montnegre és una serra forestal amb força peus eixits de llavor, degut precisament a la gestió silvícola, per la combinació de tretes d’aclarida amb implantacions artificials de nous plançons.
9. Semblarà sens dubte una contradicció, però tenim boscos, en general, amb peus de llavor o de reboll, on hi havia aprofitament forestal; i tenim brolles, pinedes i màquies, en canvi, en antigues àrees cultivades. Els dos paral·lelismes serien: formes degradades de la clímax en àrees dedicades a la silvicultura; formacions secundàries en antigues terres de cultiu, on el foc és, o era, una forma més de tractament, molt associat a diverses pràctiques agropecuàries.
10. Artigar o rompre la terra crea unes condicions, en el sòl i en el substrat, per destrucció d'una part de l'èdafon, molt inadequades o inconvenients per a la vida de l’alzinar; són necessàries, per a fer possible de nou la regeneració del sòl, llargues sèries de formacions secundàries, de llenyoses subarbòries.
☰
Josep Maria Panareda, catedràtic de geografia de la Universitat de Barcelona, actualment ja jubilat, ens va guiar durant tota la passejada. A ell i a Josep Nuet, principalment, li dec la visió ecològica integral de la vegetació, que ens permet integrar, a l'hora d'analitzar els paisatges vegetals, aspectes tals com el rocam, el sòl, els seu capteniment enfront de factors ambientals, el clima general, la importància dels topoclimes, la incidència dels factors topogràfics, els aspectes històrics relatius a usos, costums i aprofitaments, etc.
Natural de Sant Celoni, relleus com el Montseny, el Montnegre, Montserrat i altres espais propers han estat els principals escenaris naturals d'una carrera enterament dedicada a la docència i als estudis i projectes de geografia, vegetació i flora. L'arrel profundament naturalista de la seva vocació, li ha permès atresorar un excepcional bagatge d'experiència de camp i de coneixement dels paisatges.
☰
A les parts basals de la serra hi ha grans cúmuls de materials d'alteració, dipòsits de sorres i partícules de remoció, en part d'importació, però també d'alteració in situ, per la descomposició superficial de la roca, atacada per l'aigua d'infiltració que tot sovint queda irregularment confinada, degut a l'estructura massiva dels granits.
Rectificats i terraplenats, aquests espais constitueixen excel·lents camps de cultiu, de plantes farratgeres com aquests naps o similars (grup Brassica napus). És prou sabut que a algunes crucíferes no els desplau gens l'hivern, detall fenològic congruent, d'altra banda, amb d'altres hemicriptòfits de bona talla.
☰
Quercus canariensis Willd. Podria ser que l'ambient rellentós hagi fet possible que aquest roure antic, romanalla de possibles rouredes terciàries aerohigròfiles -afins a les laurisilves-, persisteixi a la serra, associat a espais humits de les obagues, on hi pot formar masses prou extenses, úniques o excepcionals en tot l'àmbit català.
Espècie ibero-magribina (FPC) o ibero-mauritànica (Pere Montserrat).
La capça predominantment monàrquica és un tret peculiar d'aquest roure.
☰
Aquí i allà surten, escampats, els peus de la surera Quercus suber, de forma aparentment aleatòria o sense connexió ecològica clara, suggeridora de possible implantació deguda als mateixos peladors.
Capaç de viure damunt de sòls degradats i secs, el suro s'agrada, però, de l'ambient d'influència marítima, aspecte recurrent en aquest report.
☰
Líquens i briòfits constitueixen uns poblaments complexos i força característics, a les roques i talussos de materials engrunadissos.
☰
Peu arbori -o arborescent- de Phillyrea latifolia L., a la mateixa riera de Ramió.
☰
Ribera d'arenització, conreus, pastures i arboricultura de rotació.
☰
El sauló d'alteració i remoció s'escampa pertot i crea uns arrebossats d'agregació amb tot de petits espais que són nínxol apropiat per a la vida de fongs, algues, líquens, briòfits i alguns pteròfits. Talussos i roques nues aviat es cobreixen, així, allà on la humitat de l'aire sovint és elevada, de tapissos de diferents grups de plantes no vasculars, radicades en la sorreta humida.
☰
Són molt abundants els líquens de tons argentins o cineris, amb apotecis en forma d'embut o trompeta -Cladonia, etc-. Al centre, la petita falguera Anogramma leptophylla (L.) Link seria un bon exponent d'aquesta ecologia, roques humides i poc o molt molsoses.
☰
Liquen gris, de vores com arrissades, amb el dessota blanc i amb petites arreletes -ricines. Peltigera sp., possiblement un altre bon exponent d'aquest tipus d'ambient rellentós.
☰
A compte del mantell d'alteració inicial o incipient s'hi fan, en els espais oberts, uns tapissos de líquens i molses molt característics, entre els peus de les diferents mates de la brolla calcífuga, bruc, bruga, cap d'ase, etc.
☰
L'emergència de les primeres fulles, densament aplegades en braquiblastos, s'esdevé, en molts hemicriptòfits de bona talla, a l'autumne, després de les inclemències estivals, com en aquest cas, el de la plantaginàcia Anarrhinum bellidifolium (L.) Willd., característica de les brolles calcífugues de l'ordre Lavanduletalia stoechadis.
Observi's el peculiar substrat, de coherència escassa, heterogeni i heteromètric. Els materials durs -quars- que basteixen aquestes roques en marquen molt l'evolució, perquè són més aviat cantelluts i això fa que hi hagi molta porositat. El mantell d'alteració pot ser manllevadís si és molt sec, com els desagregats dels conglomerats.
☰
☰
Altres cops ja hi hem fet referència, a l'aspecte intricat de la nomenclatura d'aquesta labiada, principalment adscrita, segons el lluc de cada autor, a dos gèneres: Satureja i Calamintha.
Però els noms no són res comparat amb la dificultat de delimitació que presenten alguns d'aquests tàxons a nivell infraespecífic. Els aspectes formals manollats, per a fer-ne la discriminació, com ara mesures dels diferents antofil·les o el tipus de dentat foliar, és possible que puguin convèncer a algú. Sobre aquests límits, Montserrat exposa algunes reserves.
Sembla que es tractaria, si seguim les claus discriminatòries proposades, de Satureja calamintha subsp. ascendents (Jord.) Briq., supòsit coincident, d'altra banda, amb el parer dels experts en flora del grup de l'activitat.
Una altra cosa és la qüestió olfactiva: aquesta planta no fa gens l'olor típica de la rementerola de fenassar, que seria, crec, la subsp. glandulosa -però glanduloses ho són totes, per abundar en el divertiment d'aquest grup.
☰
☰
Com els ocells, nosaltres som retinians i no sembla pas possible, que a una colla de naturalistes els passi per alt aquests fruits, unes drupes que, per la notable durabilitat que exhibeixen, es podrien fàcilment prendre per immustigables.
☰
Un altre liquen del gènere Peltigera, aquest amb els apotecis marginals de color bru fosc, enrotllats o blegats, a la manera d'una sella de muntar.
☰
Visió de detall del raquis d'una fronda de Polystichum setiferum (Forss.) Woyn., filicina d'avellanoses i fondals humits en general, de rang geogràfic prou ampli, de l'estatge basal dels alzinars al muntà, per bé que correspon a la regió biogeogràfica lateatlàntica.
Vegeu, al Banc de Dades, com aquesta dispersió queda ben acreditada en el mapa corresponent, en les dues grans àrees de clima d'influència marítima. ☰
☰
Liquen de mena polsinós, de color groc intens, que hem vist normalment a les escorces de pins. Possiblement Lepraria candelaria (L.) Fr. (o Chrysothrix), en aquest cas en un tros de suro.
☰
Crec que dels apotecis que queden una mica calçats pel tal·lus, com en aquest cas, en diuen immersos. Feta alguna consulta, m'han suggerit que podria ser del gènere Clauzadea (Porpidiaceae).
☰
Hedwigia ciliata (Hedw.) P. Beauv.. Ens diu en Cèsar Pedrocchi que l'aspecte senescent de les tofes d'aquest briòfit és degut a l'extrem hialí dels fil·lidis, no pas a pèls o nervis excurrents; a la imatge de conjunt els fil·lidis estan pentinats, a la manera d'uns pinzells (en canvi, en la imatge de detall, pouada d'arxiu, es veuen hidratats i desplegats i és apreciable aquest punt, la manca de veneta).
☰
Algunes arrels d'aquesta alzina parcialment descalçada han experimentat una curiosa coalescència, talment com si tendissin a estrafer l'estípit aeri.
☰
Observant i comentant col·lectivament, amb el guiatge d'en Panareda, aquest vessant cobert d'una màquia amb abundor d'aladern de fulla ampla. Ens diu que gairebé no hi ha alzines. Potser em manquen algunes claus de la litologia per a entendre-ho millor. La forma de la gla, a la manera d'un corró, és realment un inconvenient, per a la germinació en vessants de fort pendent? No semblaria gaire versemblant, però ...
☰
Brandant un escanyolit esquelet perfectament escarit, en Xavier Font ens ho recorda: algú no ho ha vist? Efectivament, Euphorbia biumbellata Poir. fa una inflorescència de dues umbel·les alineades, amb els brancs que donen o poden donar algunes ramificacions, en nombre variable. Això té de bo la tardor i l'hivern, de mostrar l'arquitectura essencial del cos dels vegetals de segments caducs. Ara en veurem un nou exemple.
☰
Selaginella denticulata (L.) Spring, molt brancatibada i perfilada, és una mena de protofalguera amb aspecte de molsa, molt característica de la serra i força comuna, sobretot en talussos humits, per correntia superficial o fluència lateral.
Les selaginel·les, juntament amb els licopodis, són pteridòfits primitius amb les primeres innovacions del sistema vegetatiu diferenciat, com ara o molt semblant al dels vegetals més evolucionats.
☰
Foto de grup, abans de dinar. Jordi, Jordi, Cèsar, Asun, Olga, Bárbara, Albert, Anna, Nina, Josep Maria i Xavier. Una placèvola i bonhomiosa passejada.
☰
Sureda, mena de bosc semprevirent que a casa nostra té un caràcter eminentment artificial; per això mateix és del tot necessari que es faci tot el possible per a mantenir les pelades, amb els seus torns, perquè l'abandonament i l'augment de l'espessetat de l'arbúcia podria representar un major risc de neuliment dels arbres, tal com hem vist en d'altres formacions arbòries d'aprofitament.
Dit d'una altra manera, el manteniment de les suredes podrà ser possible si es fan alguns passos de previsió necessaris, com ara la creació d'una bona escola de peladors de caràcter no provisional.
☰
Llegim a la fitxa del Banc de Dades que el suro o surera 'fa boscos clars'; és un punt curiós i interessant, el caràcter airejat o esponjat de la capça del suro.
☰
Capselles d'esquenall esberladís. Veurem tot seguit els fruits de dues plantes: Scilla autumnalis i Euonymus europaeus. En els dos casos hi ha fruit sec, policàrpic, en càpsula de dehiscència loculicida, que no vol altra cosa que l'esquinçada de la capsella es produeix esmitjant cada carpel, pel nervi medial; així doncs, un cop badat el fruit, els articles resultants consten de la juntura carpel·lar, que els migparteix, més dos hemicarpels, o, dit d'una altra manera, dues meitats de la parella dels carpels agermanats.
Es pot dir que hi va haver un motiu concret per a recollir-los, aquests fruits; exposem-ho tot seguit.
Va anar així: en Panareda va plegar un petit i escanyolit raïm de fruits secs i ens el va mostrar, a tots, per si algú tenia algun suggeriment a fer. Després d'algun esguerro, meu, en Cèsar la va encertar de ple, aviat. Com que en el raïm plegat encara en quedaven algunes llavors, vaig guardar-ne mostra, les he observades i no hi ha gaire dubte que es tracta d'aquesta bulbosa, la única del gènere esquella que recull Pere Montserrat, en el seu acurat estudi florístic.
Pel que fa al fruit, vistent i conegut, dels bonets de capellà, l'estímul va ser en Jordi Pérez, que, amb un fruit entre els dits, ens en va demanar alguna clarícia. Sabíem que porta un aril, però en aquell moment, amb reserves i cautela, vam deixar la qüestió pendent de l'examen corresponent. Tampoc el professor de botànica va perdre passada i se'n va endur alguna mostra. Al capdavall, és un fruit prou interessant, que bé es mereix una mica d'atenció.
☰
Scilla autumnalis L., càpsula tricarpel·lar loculicida. Aquí hi veiem tres carpels disperms esquinçats pel nervi medial -dehiscència loculicida-, però també hem vist, sempre en l'únic raïm de mostra, carpels monoseminals -monosperms- i d'altres de nuls, sense llavor.
Crida força l'atenció l'extensió del fil d'unió -funicle- de la llavor a la placenta, si és que que ho veiem prou bé.
☰
Aquí hi tindríem un carpel de dos -dreta- i, potser, un d'un o de dos -a dalt i esquerra- i un de nul.
☰
Llavors d'aquesta escil·la autumnal, de superfície rugulada.
☰
L'estructura d'aquest fruit: capsella seca badadissa, s'assembla a la de l'escil·la; notem-hi, però, els colors intensos, la capa greixosa de la llavor i la posició que afecten, capbaixa, que semblaria adient per a l'amollada per gravetat, si no fos que aquest fruit té tots els atributs dels que es dispersen amb el concurs de l'avifauna. És clar, com en tants d'altres, hi ha, pel cap baix, dues fases, la del fruit en capça, la del fruit aterrat...
Resulta especialment cridaner el color de la càpsula, d'un rosat no gens comú, comptant que ja ho és poc, de comú, que una càpsula seca tingui color viu.
Imatges d'arxiu, del 15.12.2018, quatre any i dies.
☰
L'aril de la llavor del bonets és una capa de poc gruix, fàcilment llevadissa, greixosa, que la cobreix enterament, format a l'entorn del micròpil (3).
☰
L'embrió és relativament gros i completament embolcat per l'endosperma -embrió intrari (3).
De fora a dins: aril de color ataronjat, molt ric en olis i àcids greixosos; episperma o clofolla de la llavor, diferenciat en les capes habituals; endosperma o teixit nutrici de la llavor/embrió; embrió verdenc o verd-groguenc, de figura el·líptica, amb la radícula -l'arreleta primordial, a baix- ben diferenciada.
☰
L'embrió fa 5 mm. Veneta medial, marcada, al dors del cotilèdon.
☰
Cara interna -adaxial, anvers- dels cotilèdons, amb els nervis visibles, però tènues.
☰
Curiosament, a l'entreforc dels cotilèdons o embriofil·les no hi veiem cap senyal de la plúmula o gèmmula apical.
☰
L'activitat la vam fer el diumenge dia 11 del mes passat. Érem en Jordi Cebrián, Jordi Pérez, Olga Barceló, Cèsar Pedrocchi, Asun Martín, Albert Molero, Bárbara, Ana Alba, que duia la Nina, i jo. També vam tenir la sort que ens acompanyessin el geògraf Josep Maria Panareda i el botànic Xavier Font.
La ruta seguia la vall principal, però a Ramió ja vam orientar-nos cap a Puig Massó i vam tornar pels caients del Montgròs, en una volta fàcil i adient per al ritme vagarós o divagant propi dels fitòfils, estil peculiar que, val a dir, als trescadors de mena pot deixar ben rebentats.
☰
Brucs tallats, a punt per a carregar. Sembla una activitat conflictiva, perquè és un aprofitament directe d'un recurs extret en finques rústiques, normalment fet sense cap mena d'autorització ni coneixement dels titulars de la propietat, però a Internet hi veig una associació que fa aquestes tretes de forma convinguda i autoritzada.
En qualsevol cas, ho he dit manta vegades: al nostre país pots fer impunement el que et vagui, al medi natural, com ara, per exemple, circular amb moto per torrents de vessant i de muntanya, en espais declarats com a 'naturals'; la vigilància i el control, o són nuls o pràcticament anecdòtics. Ho diu algú que, si més no per veterà, ha gastat sabata.
☰
