Amb els companys del grup Brimeura, nom dedicat a Marie de Brimeu, fem un lleu passeig per l'obaga de la serra de Queralt, el relleu eminent i rocallós que presideix i guarda la vila de Berga, capital comarcal estratègicament situada, precisament, en el contacte del baix Berguedà, geològicament adscrit a la depressió ibèrica, amb l'alt Berguedà, molt muntanyós i rebregat, integrat en la unitat de relleu del Pirineu (Prepirineu).
Aquest és, justament, un dels trets més vistents de la regió. Arreu hi veiem estrats de roca calcària trencats, en posició vertical o molt redreçada, crestalleres i grops grofolluts d'una claror i d'una nuesa que contrasta vivament amb la verdor del tapís forestal de pinedes i alzinars. És el resultat d'uns grans esforços de plegaments, compressions, encavallaments, lliscaments, etc. També la natura de la roca, de plasticitat limitada i donada a la ruptura, contribueix a subratllar aquest caràcter enèrgic del relleu.
Capítol breu que recull alguns briòfits típics i altres apunts. Però abans cal destacar un punt, molt especialment: la vegetació està molt seca i la secada tampoc no sembla gens atenuada a l'obaga. La persistència hivernal de l'eixut, afegit al de l'estiu passat, configura un estat ambiental general greu, molt preocupant.
☰Imatge presa des de la serra de Queralt, mirant cap al nord-est. Al centre, la dolça collada de la Restanyada, amb les dues crestes de les Agulles del Mercadal. A l'esquerra, els vessants del serrat de la Figuerassa. Immediatament al darrera, els grops migjornals del Catllaràs. Més enllà, les muntanyes de l'alt Lluçanès i, en darrer terme, esvanits en la llunyania, els puigs germans -o sigui propers però diferenciats- del Taga i de Sant Amanç; pujol calcari, aquest darrer, que va merèixer uns records especials, en el darrer llibre de Josep Vigo. Aquest autor és un bon exemple de com el coneixement es pot edificar a partir de petites emocions.
Berguedà, Lluçanès i Ripollès constitueixen uns davantals dels Pirineus orientals de gran complexitat i variació, combinació de planes i plegaments, territori de pinedes i rouredes que han estat rompudes en clapes, allà on la topografia afavoreix o possibilita la pastura del vaquí.
☰
Tantost baixem del cotxe ja comencen les penitències.
☰
El roc de l'aparcament podria simbolitzar el caràcter de la regió. Les calcàries no estan mancades de plausibilitat -eutròfia-, però estalvien poc -filtració en profunditat i evacuació de l'aigua- i això, a més, en el marc d'un clima, el de la regió de la vall alta del Llobregat, que té matisos continentals i curteja de precipitacions, en comparació amb el de la regió oriental.
☰
Ens cuiden. Bryum argenteum fa un coixinet puntejat, alb o cineri, més que no argentí. És un d'aquests organismes reparadors -cicatritzants- que cuiten a guardar aquells espais degradats per les nostres activitats. Sol passar, que són oblidats els que més ens cuiden.
☰
Encongits, desfigurats, cargolats, plegats i rebregats, trobem els briòfits del vessant obac de les roques molt secs, en un estat que suggereix clarament que aquest hivern hi ha hagut una destacable manca de bromes, dèficit que, com sabeu, sembla que està comprometent el creixent dels cereals en bona part del país. Scapania sp., una hepàtica foliosa.
☰
Espiga de Sesleria caerulea (L.) Ard. que justifica, pel cromatisme, l'apel·latiu que li va dedicar el suec ordenador: Cynosurus caeruleus L.(1). Espigueta força compacta -possiblement sigui una panícula de ramificacions molt abreujades-, amb les espícules ben definides; glumes irregularment blavenques o violades, molt carenades; dues o tres flors -les observades totes triflorals i aparentment fèrtils. S'hi endevina basitonia -flors superiors de talla o amplada menor.
Saxifília. Poàcia eurosiberiana que té una digitació meridional a les roques de Montserrat, fent bandes als repeus i relleixos. Considerada pradenca s.l., té una significació particular als badius i racons de les obagues de les roques calcàries.
☰
Reminiscències d'infantesa a les mans. La Mare de Déu de Queralt congria la devoció de molts berguedans. El caminet que porta a l'ermita està molt ben arranjat i és molt popular, també perquè, a més, és una fabulosa i alterosa miranda de la contrada i la regió.
☰
Estalviadores. Mentre les orelles d'ós tenen aquest aspecte tan pansit i rebregat, la falguereta de roca té les fulles ben esteses, possiblement el premi al caràcter estalviador propi de les plantes que fan rizomes. Asplenium fontanum Bernh.
És l'estil de les falgueres: tiges atrinxerades i refetones que lluquen fulles quan les condicions els són favorables, sovint en disposició més o menys flabel·liforme, com en aquest cas. Així és possible guardar energia, a compte de l'aigua que, amb intermitències, s'escola per les clivelles.
☰
Observant aquest liquen grumollós o granós, de color plumbi, que cobreix grans extensions de roca. Fàbrica de nutrients.
☰
Una altra falzia comuna i coneguda, saxícola i calcícola: Asplenium ruta-muraria L., nom que en versió lliure equivaldria a melsa/ruda de mur.
Vet aquí que les falgueres verdegen mentre que briòfits i cormòfits sofreixen un decandiment sostingut.
☰
El Buxo-Fagetum sylvaticae (Buxo sempervirentis-Fagetum), unitat de Susplugas i Braun-Blanquet, la fageda amb boix, constitueix un tipus de vegetació forestal molt ben definit, propi dels Prepirineus calcaris i del catalanídic nord. Diem ben definit perquè els dos arbres que consten en el sintàxon són molt dominants i és relativament pobre el col·lectiu de plantes que viuen en aquests boscos de caràcter submediterrani.
La boixeda sembla pràcticament morta, per l'acció de les larves de l'arna del boix. Sí, s'hi veuen peus que rebroten, més o menys tímidament, tal com hem anat veient, en d'altres llocs.
☰
Observant les roques -adoració a Lithos-, la carcanada de la vegetació. Fulles seques de seslèria, al voltant.
☰
Coixinets de Ctenidium molluscum (Hedw.) Mitten, molseta que fa com unes ales amb lluentor de xampany. Els fil·loides estan molt regirats cap als costats i cap avall; poden evocar el pelatge d'un Cocker, pels blens pentinats i lluents.
☰
Una altra molsa ben distingible, a bell ull, en aquest cas per les onades o ondulacions transversals dels fil·loides, disposades i perfilades de tal manera, fent un seguit d'efecte d'obaga-solell, que evoquen el dibuix de les plomes curtes, del coll, pit i ventre, d'una becada. Neckera crispa Hedw.
No en blanc i negre. Hi ha roques solelloses i seques; il·luminades i poc seques; ombradiues i seques; ombradiues i poc seques...Són gradients ecològics. Aquestes darreres molses són d'aquests ambients, roques ombroses o no molt intensament il·luminades, poc seques o moderadament fresques...convé força no veure el món en blanc i negre.
☰
Una altra imatge de l'hepàtica vista al principi, relativament abundant.
☰
Herbeta plurirosulada, de fulles atenuades, blanes, que al principi no sabíem reconèixer, tot i que el nom genèric ja va aparèixer a la primera subhasta.
A més, és característic de l'ambient, del sintàxon que el recull, etc.: Erinus alpinus L. Plantaginaceae (abans Scrophulariaceae). Hemycriptophyta, chasmophyta. Calcícola. Característic de l'ordre Potentiletalia caulescentis, comunitats de les fissures de les roques calcàries.
☰
Rhodobryum sp., possiblement un dels gèneres de molses d'aspecte més vistent, per l'amplitud i extensió dels fil·loides, disposats, a més, fent unes rosetes ben regulars, molt boniques, dignes dels motius esquemàtics de les arts decoratives. Potser sí, que trobem harmoniosa la regularitat. Per un general, no sembla haver-hi gaire atzar, en les formes de la natura (2).
☰
Hi ha pinedes de pi roig, a collades i carenes, que marquen clarament el tirat dels coladors de vent.
☰
La imatge del capçal, però de més a prop. Collada de la Restanyada, Sobrepuny i altres grops del Catllaràs, i, esvanida, al lluny, l'onada de la serra Cavallera, exemple de la dolcesa ripollesa, en oposició a les asprors berguedanes.
☰
Vessants migjornals de la serra de Queralt, poblats d'alzines, carrasques, alzinastres i pins rojos.
☰
J. M. Busquets. L'Erol.
També a nosaltres, al primer lluc, ens van semblar alzines típiques, les de Queralt.
☰
La vila de Berga i els relleus ondulats de la serra de Picancel. Conglomerats montserratins avorats als marges de la depressió ibèrica, com sol ser norma a casa nostra. A l'esquerra, la singular vall de Vilada, comunicador natural amb el Lluçanès.
És ben bé el contacte de dos mons: plana i muntanya; mediterrani i submediterrani; depressió i Pirineus... Curiosament, per al lluc del geòleg Picancel pertanyeria a la depressió, perquè els relleus montserratins no són serres ni plegaments.
☰
Tibat o plegat. Les plataformes estructurals que marquen el límit que hem comentat. Al fons, el morro de Sant Salvador. Al darrera hi ha Capolat, llogarret de nom traumàtic. Pels graons de la plataforma hi corre la sinuosa carretera de Solsona.
☰
Notes
(1) En la grafia de la forma llatina del mot ceruli Caeruleus, derivat de caelum=cel, podem trobar tant S. coerulea (per exemple a la 'Flora dels Països catalans' i a 'Flora Catalana') com S. caerulea (per exemple a 'Flora Iberica').
"AE y OE sonarían parecido a /ay/, /oy/ en época clásica; pero con el tiempo acabarían en una /e/ más o menos indiferenciada, lo que explica por qué a partir de la edad media se confunden alegremente uno y otro diptongo, y ambos con cualquier otra E. Así las grafías clásicas caelum "cielo", fenum "rédito", coemeterium "cementerio" se mudan en coelum, faenum, caemeterium (y cosas peores, para poner los pelos de punta a los puristas). He ahí, pues, la explicación de las variantes hypochoeris o hypochaeris, caeruleus o coeruleus que a menudo se ven."
Gil Tormes. Blog 'Latín y botánica'. Entrada del 25 de gener de 2020: Griego en latín V.
(2) Aquesta expressió: 'formes de la natura', en servirà per a fer una observació personal. No n'hi ha d'altres. L'abstracció no té forma. Al nostre lluc, no existeix l'art abstracte, és una entelèquia. Hi ha res més real que un punt, una línia, un cercle...?
☰
Sabadell
Text i fotografies: © Romà Rigol
