La regió és prou coneguda però té unes característiques ambientals particulars, que ens plaurà de resumir, de forma epigràfica, tot evocant, sempre, la geografia de l'editorial Aedos, de Solé Sabarís, la nostra primera introducció a la síntesi geogràfica del país:
- La serra del Montnegre fineix a la vall de la Tordera, a l'extrem nord-oriental.
- La topografia es resol en una dualitat mol marcada, una andana litoral i un muntanyam emboscat, seny negrenc de la marineria.
- L'ambient hi té matisos subtropicals: molt moderat pel que fa a temperatura; hiverns suaus i estius assuavits per les marinades; oscil·lació tèrmica anual de poca amplitud.
- El domini dels granits dona un relleu de bonys i pujols, notables mantells de sauló i valls d'arenització -meteorització in situ-, bona filtració de l'aigua i aqüífers amb bona capacitat d'emmagatzematge.
- El domini forestal correspon a l'alzinar amb marfull. Força pinedes de pi pinyer, segons el grau d'alteració. Aquest pi s'agrada dels careners i terraprims -hiperheliòfil.
- Les pinedes de pi bord no hi tenen gaire importància, pel substrat; de tendència preferentment argilícola, el substrat sorrenc és l'únic que no li convé a P. halepensis.
☰
Abans d'avançar recomanarem la visita al blog 'Fitoderia, flora catalana', de l'amic Jordi Cebrián, on hi trobareu la seva crònica d'aquesta profitosa i entretinguda diada:
☰
Arreu hi ha una gran mortaldat de figueres de pala Opuntia ficus-indica, a causa de l'impacte d'una caparreta d'interès econòmic, la cotxinilla del carmí Dactylopius coccus.
Som a prop de l'església de Sant Pere de Riu, a les envistes de Santa Susanna i Pineda. Hi mena una carretereta costeruda i estreta. Hi hem pujat per a veure un pteridòfit xeròfil, una d'aquelles falgueroles peludes que s'agraden de les roques més solelloses.
Pteridòfit escàs a casa nostra, sembla tenir les millors poblacions a la façana marítima de l'emporità o ruscínic. Com es pot veure, la planta està resseca, reveladora de la molt baixa incidència, aquest hivern, de dies bromosos, d'aire humit. Perquè, tractant-se d'un ambient extremament inhòspit a l'estiu, aquesta falguera sol vegetar millor a l'hivern, quan, en condicions normals, o sigui de nits rellentoses, l'escassa virtut del sol no acaba d'eliminar del tot la humitat edàfica.
Calcícola preferent, aquesta falguera ens va bé per introduir una nota litològica. Al llarg de la vall de Pineda hi afloren masses de desigual extensió de calcàries molt antigues, del devonià, que han estat objecte d'explotació, tal com es pot apreciar, en les grans mossegades de les pedreres dels vessants de Montpalau i també del costat de l'església, a l'esquerra de la vall.
Aquesta falguerola és consignada amb diferents noms i, a més, amb autories també diferents, cosa més sorprenent.
A la 'Flora dels Països Catalans' s'adscriu al gènere Cheilanthes: Ch. vellea (Aiton) F. Muell.
Al catàleg del GBIF hi consta del mateix gènere, però amb diferent acreditació: Cheilanthes vellea (Aiton) Domin.
A 'Flora Iberica' hi consta en gènere monoespecífic: Cosentinia vellea (Aiton) Tod.
Els Arisarum són abundants per aquesta zona, sobretot en espais oberts. Només es fan en una estreta franja de la zona costanera, sobretot a l'oriental.
Pere Montserrat hi reconegué diferents tàxons a nivell infraespecífic i exemplars amb caràcters intermedis, entre les dues espècies habitualment reconegudes. To i l'eixut extrem, l'ullastre de frare Phagnalon saxatile (L.) Cass. no té cap lluc de trobar-se en una situació desfavorable. De llocs pedrosos i solellosos, són plantes que ja hi estan fetes, a l'escassesa d'humitat.
Dianthus seguieri Vill. subsp. gautieri (Senn.) Tutin. Dianthus seguieri és un col·lectiu de tàxons d'ecologia i territori diversos.
Pere Montserrat expressa alguns matisos sobre el clavellet de Séguier i, de fet, no hi consigna aquest nom o no l'inclou en la relació de tàxons amb número d'ordre, a la seva flora de la regió. De manera que potser convindria que deixéssim aquest clavellet així, sense més puntualitzacions.
El botànic mataroní segueix sent el nord de molts dels botànics actuals que estudien la regió. Els exàmens analítics que feien els botànics d'altres generacions, sobretot de tàxons que tenim per ja coneguts, simplement ja no se solen fer.
Vinca difformis Pourr. A casa nostra hi ha tres vinques diferents, totes associades a riberes. Hi ha la de verneda; la dels alocars; i aquesta, de les alberedes i sòls humits.
Pujant per l'obaga del puig de Montpalau. Alzinar amb marfull.
Estesa de Tradescantia sp. a la riba de la riera de Pineda. Diverses espècies d'aquest gènere són d'interès ornamental i algunes s'han naturalitzat o simplement són subespontànies.
La flairosa i medicinal tarongina Melissa officinalis L. és una labiada força comuna en sòls humits.
En segon terme, tàxon originari d'Àfrica del sud amb un potencial invasor destacable, que ja hem comentat en altres llocs: Senecio pterophorus DC.; en primer terme, un blet d'olor peculiar, més aviat desplaent, Chenopodium ambrosioides L. Natural d'Àmerica meridional i central, possiblement s'introduí a Europa per les seves virtuts medicinals.
Anisofíl·lia. Selaginella denticulata (L.) Spring és un pteridòfit poper als licopodis o peus de llop. Les branques duen quatre rengs de fulles, dos de menors, propers a la tigeta, i altres dos de majors i de disposició dística, és a dir, en el mateix pla i en costats oposats. Aquesta desigualtat foliar es coneix com a anisofíl·lia.
Anogramma leptophylla (L.) Link és una espècie característica de les comunitats pteridofito-briofítiques de les roques i talussos mediterranis humits, silícics, aplegades en l'aliança Bartramio-Polypodion serrulati.
Fronda estèril de segments cuneato-flabel·liformes.
Calicotome spinosa (L.) Link, ginesta mediterrània silicícola.
Ulex parviflorus Pourr. en flor.
Com la gatosa, present però no gaire abundant; són calcícoles preferents.
Pujant a Montpalau, en un dia rúfol que només va donar quatre gotes irrellevants, cap al migdia. El mancament es fa cada dia més omnipresent.
Alzines esbrancades i flaques. Tipus d'aclarida que va ser motiu d'algun comentari. Sobretot perquè sorprèn una mica que es tallin els peus d'un pam o més de corona i es deixin dempeus els més jovençans. Si no hi ha un motiu fitosanitari, resulta estranya aquesta selecció.
Igualment i tal com ja hem expressat en alguna altra ocasió, no hi veiem justificació a l'eliminació de les branques baixes de les alzines; tot plegat sembla orientat a convertir la vigorosa alzina en una arbret esprimatxat i flac.
L'església de Sant Pere de Riu i, al centre, la mossegada de la pedrera de calcàries paleozoiques.
Turó de la Guàrdia i serrat del mateix nom, partidor de dues rieres, la de Pineda i la de Santa Susanna.
Detall d'una herbeta menuda, una lleteresa d'espais oberts, degradats i bruts. Possiblement sigui, atesa la curtedat de la llavor, d'un mil·límetre tan sols, la varietat menuda de l'Herba de llet: Euphorbia peplus L. var. peploides (Gouan) Vis.
Si seguim les indicacions de P. Montserrat possiblement seria, per l'espàdix exsert i blegat cap avall, Arisarum vulgare Targ.-Tozz.
L'anyada no és bona: els frares cucul·lats són molt escassos. Observeu-hi el pigallat, les màcules ratllades del pedicel florífer.
Va sorgir la qüestió de la funció de la maça o extrem de l'espàdix. Sembla que fa d'encenser, amolla l'olor -i potser un exsudat- que atrau als insectes pol·linitzadors.
Furonejant. Les grans frondes de la falguera Polystichum setiferum (Forssk.) Woyn. són abundants a la vall.
La selaginel·la, inconfusible per la ramificació i la definició, evocadores d'un avet, és abundant als marges i talussos ombrívols.
Anogramma, també abundant en aquesta vall, viu a les roques i talussos ombrosos de les comarques litorals i prelitorals; però és rara en general.
Tres punts destaquem d'aquesta imatge: l'hepàtica tal·losa Lunularia cruciata Dumort; l'escampall d'una molsa palmada, del gènere Fissidens; i l'aspecte grumollós del terra, pels agregats que arrebossen els granets de sauló.
La mateixa falguera de divisions lobulato-flabel·liformes, però en aquest cas acompanyada d'una altra hepàtica tal·losa. La regió és rica en briòfits. Valorem dos aspectes que hi poden tenir relació, però només a tall especulatiu: l'important romanent d'humitat i el caràcter àcid del substrat.
Ja que hi som: hi ha més briòfits en substrat silícic que no en carbonatat?
Aquesta hepàtica: Reboulia hemisphaerica (L.) Raddi., és de la família de les marcanciàcies Marchantiaceae, d'hepàtiques frondoses (prenem fronda per equivalent a tal·lus) caracteritzades per produir els òrgans reproductius a manera de bolets o d'estrelles, etc. damunt d'un pedicel.
Aquest òrgan fungiforme, de superfície pigada o granada, és l'arquegoniòfor; el barret visible -receptacle- empara els gametangis -vas dels gàmetes- femenins. Arquegoniòfor es considera sinònim de carpocèfal, mot de construcció que no sembla gaire oportuna, si atenem al significat de les parts que l'integren.
Poblament de Petasites pyrenaicus (L.) Ginés López.
Convergència esciòfila?. Notem un petit detall morfològic: hi ha un grupet de plantes de la família de les compostes, pròpies d'indrets humits, que tenen les fulles àmpliament cordades, per exemple dels gèneres Tussilago, Doronicum, Arctium i Petasites.
Es comprèn que la major extensió de la làmina foliar -limbe- s'avingui o sigui prou congruent amb l'ambient poc lluminós o tenebrós dels nivells baixos de les riberes arbrades; així es pot captar més llum.
Una reflexió diferent. Primer anàvem amb les butxaques buides; després portàvem alguna guia en forma de llibre; vam passar al manual més acurat; i ara hem acabat duent artefactes, telèfons i càmeres. Sense ells ens sembla que ens falta alguna cosa. Només un de nosaltres, l'Olga, no se sent lligada a aquesta servitud. La conclusió és senzilla i catastròfica: en la nostra societat allò que no es pot veure no existeix. I el virus arrela fondo: als nens se'ls ha de dir que hi ha coses com els sentiments... que són coses reals.
Capítol heterògam. El capítol d'una composta que porta flors de diferent tipus s'anomena heterògam. A la imatge s'hi aprecia que unes flors, les del disc, són estelades -tubuloso-estrellades- i altres, les marginals o perifèriques, simplement ligulades.
Proteràndria, fase masculina. Com és lògic en una inflorescència d'origen possiblement racemós, la floració és centrípeta, progressa dels marges cap al centre.
Les flors perifèriques -radiades- i algunes de les del disc -flòsculs-, mostren una mena de pinzells polsinosos. Són les cares estèrils de les branques estigmàtiques, empolsades del pol·len que han arrossegat, en estirar-se l'estil. La mercaderia és a punt de càrrega.
Posteriorment, quan l'estigma madura i és receptiu -fase femenina-, les dues branques es despleguen, tot mostrant obertament i cap amunt la cara receptiva, afectant, aleshores, aquella forma bífida, de llengua de serp, tan característica.
La dicogàmia, la maduració dels sexes no coincident en el temps, exigeix, és clar, la concurrència de capítols en diferents fases de maduració, circumstància ja donada de forma natural.
Recollim, més avall, l'apunt que hem fet al Facebook, sobre el nom científic de la barretera. Mai no hem d'oblidar, és clar, que els epítets específics dels noms científics de les plantes són simplement apel·latius o, dit d'una altra manera, el seu significat pot ser congruent, o no necessàriament, amb les característiques de l'espècie. Aquí hi tenim un bon exemple d'incongruència, possiblement motivada per confusions molt clàssiques i habituals, com ara unes etiquetes creuades, assimilacions de dues espècies semblants, etc.
Aquest podria ser el cas de la barretera, si Loefling o Linné haguessin confós un Petasites verament pirinenc amb les mostres portades del jardí de Minuart. Però qui sap...
QUAN LA LEGITIMITAT CONTRADIU LA LÒGICA
(dedico aquest apunt a l’amic Evarist March, coneixedor de les terres on vaig prendre la foto)
Aquest fenomen de la vida diària també es produeix en els noms d’algunes plantes.
La barretera és una asteràcia cepada, rizomatosa, de flaire agradable, dolcenca, que podem trobar a les riberes i als sòls humits d’algunes comarques marítimes.
Natural del Nord d’Àfrica, a casa nostra es considera introduïda i naturalitzada, possiblement pel seu valor ornamental i les seves virtuts medicinals.
És un tàxon linneà, però el suec l’adscrigué al gènere Tussilago i l’anomenà Tussilago pyrenaica, aneu a saber per quines confusions del seu col•lega Loefling.
Posteriorment va ser transferida al gènere Petasites per altres autors. Però donat que les normes de la nomenclatura botànica consideren que el primer nom específic té prioritat de publicació, sembla que calia restituir aquell apel·latiu geogràfic tan inescaient, de manera que l’eminent botànic andalús Ginés López proposà, en publicació moderna, de 1986, una nova combinació que actualment és l’acceptada: Petasites pyrenaicus (L.) G. López.
Així tenim, doncs, que un nom legítim però poca solta té prioritat per damunt d’un altre d’il·legítim però perfectament plausible, si atenem a aquella qualitat odorífera que hem esmentat. És el nom del bohemi Karel Presl: Petasites fragans, natural i oportú, però invalidat, en atenció a les normes vigents.
Passa sovint, unes guies que solen anar bé, per anar tirant, de cop i en determinat cas, ens seguen l'herba als peus, ens entrebanquen i ens fan 'encepegar', per utilitzar un fitònim ampelogràfic.
Ara bé, l'insigne botànic d'Almería Ginés López González va escriure la seva nova combinació amb una forma diferent a l'habitualment consignada: Petasites pyrenaica en lloc de P. pyrenaicus.
Ho podeu veure, si us vaga, en la publicació que tot seguit enllacem.
A la riera hi ha bardisses i arbres diversos, plàtans, pollancres, avellaners, verns i força llorers -vegeu-ne un a l'esquerra-, bons indicadors, aquests darrers, de la temperància i la humitat de la vall.
Tot festejant, a frec de l'aigua de la riera sablonosa, una possible antocerota Anthocerotaceae, mena de briòfits de cossos reproductius banyuts -el nom de la subclasse combina els conceptes flor i banya- que no coneixem, ni poc ni gaire.
Aquests tapissos bigarrats de briòfits són particularment rics en el marge de la riera, en els talussos habitualment humits, xops o regalimosos. Les frondes de les hepàtiques, normalment molt higròfiles, en donen fe. La més vistent en aquesta imatge és Lunularia cruciata (L.) Lindb., hepàtica comuna.
Donat que dos amics experts en la matèria coincideixen en aquest parer, donem per ben probable, si més no, que es pugui tractar de Phaeoceros sp., una de les escasses antocerotes que podem trobar a casa nostra. Llàstima que no hi haguessin les banyes que donen nom a la subclasse: Anthocerotae (fam. Anthocerotaceae).
En els arbres de la ribera hi dominen els caducifolis. Ara s'hi veien els aments masculins dels avellaners i dels verns, però va caldre que ens hi fixéssim bé per a destriar-ne uns dels altres.
Laurus nobilis L.. Sempreverd i de flors flairoses i entomòfiles, encara destaca més, ara, per la nuditat dels altres arbres.
És un tàxon autòcton? La literatura ho suggereix i se li atribueix un suposat caràcter relicte en determinades àrees; ara bé, essent un arbre tan plantat, sembla molt difícil poder conèixer quina seria la seva àrea natural.
Sens dubte, les ufanoses frondes de la flora pteridofítica contribueixen en gran manera a subratllar la frondositat d'aquests boscos de fondal del Montnegre.
D'altra banda, els tapissos de molses donen fe de la humitat ambiental de la vall, generada en gran part per la mateixa vegetació que s'hi acotxa, tot i l'extrema gravetat de l'eixut que anem arrossegant.
L'herba de la pigota Polypodium vulgare L. és un col·lectiu amb diversitat de formes. Aquesta sembla atribuïble a P. vulgare subsp. serrulatum Arcang., abundant a la terra baixa.
Els sorus són vivament acolorits i ben alineats, en rengs paral·lels, situats a cada costat del nervi dels segments ensiformes de la fronda.
Fer guardiola. La passejada la vam fer el dissabte 12 de febrer, en un dia tapat que va donar quatre gotes de les que ni tan sols banyen el terra. Sort n'hi ha que aquest terreny carrega i guarda. La vegetació encara tira de les pluges de finals de tardor!
Text i fotografies: © Romà Rigol
