Avui passarem de grat de les notes de caire social de l'anterior capítol, temàtica d'una eixutesa feixuga, a la relluent, semprevirent i gerdíssima vegetació dels degotalls.
☰
Un ambient característic. A la natura hi ha ambients mal caracteritzats o, dit d'una altra manera, que no tenen unes determinades condicions ambientals dominants.
Els degotalls calcaris, en canvi, són ambients ben caracteritzats: l'aigua flueix molt lentament i va carregada de sals minerals que es van dipositant damunt de les superfícies d'escolament i de decantació.
☰
La tosca dels degotalls. És una pasta originada per deposició del carbonat de calci que l'aigua porta en dissolució i descomposició. La tosca concrecionada al voltant de les plantes, petrificada, és la pedra tosca, també anomenada travertí.
☰
Pedra tosca. S'hi poden apreciar les parts vegetals que han donat estructura a la roca. El carbonat precipitat ho pot amarar i englobar tot, plantes vives, restes mortes i fins i tot fragments de roca.
El més cridaner és comprovar com les molses parcialment petrificades de les tosqueres actives, com la de Colobrers, es mantenen ben vives.
☰
Les molses i la tosca. Les molses són una base molt favorable per a construir tosqueres. L'avidesa per l'aigua -les molses capturen aigua per tota la superfície-, l'estructura finament modular i, tot sovint, la forma d'embosta o còncava dels fil·loides, afavoreix especialment la impregnació i la incrustació dels granets de tosca.
Si es donen les condicions ambientals favorables, un territori calcari ric en aigua i amb un drenatge regalimós, traspuant, que no acusi aturades severes, els poblaments de molses hidrocalcòfiles poden ser densos i construir literalment edificis de pedra tosca.
Són les tosqueres actives, exemples petrogenètics vivents. El torrent de Colobrers ofereix un bon repertori d'aquests tapissos briopteridofítics, regalimosos i petrogenètics, poblaments que en l'àmbit català sembla que no són rars -vegeu el 'Manuals dels Hàbitats'-, però diríem que a Colobrers hi tenen una extensió destacable.
☰
La vegetació briopteridofítica dels degotalls del torrent de Colobrers és caracteritza, al nostre inexpert lluc, per la presència molt dominant d'algunes espècies conspícues que, a més, ocupen extensions notables. Són l'hepàtica, la parella de muscínies i el pteridòfit següents:
☰
Són les principals espècies que veurem en aquest capítol, juntament amb algunes altres que al nostre lluc no hi tenen el protagonisme destacat d'aquelles, però aquest recull no és en absolut un catàleg de la brioflora d'aquest lloc; el minuciós treball dels briòlegs és una altra cosa.
Precisament ens hi hem posat perquè en aquest lloc hi és molt vistent el predomini de les espècies citades, per bé que, efectivament, la molseta Eucladium és força menuda i no pas conspícua per ella mateixa, sinó pels tapissos extensos que arriba a formar.
☰
Un segell de Colobrers. No és aquest, però, l'únic motiu inspirador d'aquest recull. Com dèiem, sembla que a Catalunya aquests poblaments no hi són pas rars, però ocupen sovint extensions força reduïdes.
Els degotalls de Colobrers són un notable exemple de vegetació briopteridofítica associada a capes de sediments traspuants, per l'extensió que hi tenen i també perquè la zona és rica en aigua i no sofreix, que sapiguem, períodes greus de dèficit.
A la fotografia hi veiem la falguera Adiantum capillus-veneris (punt vermell), la molsa pengívola Palustriella commutata (punt blanc), l'hepàtica tal·losa Pellia endiviifolia (punt groc) i el tapís ras d' Eucladium verticillatum (punt blau clar), una de les plantes més emblemàtiques de les tosqueres i fonts calcàries.
☰
Sembla que els degotalls es troben en el contacte de les capes d'argiles amb els conglomerats. Les argiles estan formades per partícules fines i laminars que retenen l'aigua i, un cop saturades, l'amollen a l'exterior per les parets, llevat que es coli per badius de roca.
☰
La font de la Tosca és una mina de dues galeries connectades, de curt recorregut. El nivell de la surgència correspon al de saturació de les capes argiloses, de manera que l'aigua brolla pertot, per les boques de la mina i, difusa i regalimosa, per la capa saturada.
☰
Una altra visió de la font i dels poblaments de briòfits. A la dreta de la boca hi ha domini d'Eucladium verticillatum i Lophozia sp., briòfits propis, si més no aparentment, dels estadis inicials o poc evolucionats d'aquests poblaments. Ens ha semblat que les perletes brunes i gelatinoses de cianobacteris del tipus Nostoc hi fan també un bon paper. Al centre el poblament és més divers.
☰
☰
Font de la Tosca. El recobriment de les roques regalimoses és força especial. És un tapís de poc gruix, humit, pastós, bla i esponjat.
☰
L'agregat de granets de tosca va enverdint pels claps d'Eucladium verticillatum i l'hepàtica menuda Lophozia sp.
☰
'Sensible a la dessecació del medi i a la disminució del cabal dels rierols'.
En el darrer apartat s'hi consideren 6 indicadors d'interès de conservació que es puntuen, cadascun, amb 4 valors. L'indicador d'amenaça ha merescut, per a l'autora de la fitxa, E. Carrillo, el valor 3: 'amenaçat, atesa la seva fragilitat'.
Creiem que sempre és aconsellable tenir en compte l'opinió dels experts. Amb aquest recull volem insistir, doncs, en aquests dos punts, que la flora dels degotalls de Colobrers depèn totalment de l'aqüífer d'aquest rierol i que cal tenir la cura necessària per a evitar intervenir en aquest hàbitat fràgil.
"L'aigua que mulla aquestes parets prové, normalment, d'escolament intern. Sol tractar-se d'afloraments d'aigua difusos, molt condicionats a l'ús que es faci del sistema hidrològic de què formen part. L'extracció de l'aigua del subsòl pot fer desaparèixer l'aflorament, les obres viàries poden desviar el curs del freàtic que l'alimenta, les activitats agrícoles poden contaminar l'aigua amb pesticides... És, doncs, un hàbitat fàcilment alterable de manera indirecta. També l'abandó dels pous tradicionals n'ha reduït l'extensió."
I a l'indicador d'amenaça hi consta igualment un 3 sobre 4.
Aquests recobriments de les roques de la font de la Tosca fan una fila complexa. Possiblement els cianobacteris i les algues, juntament amb briòfits menuts que no sabem copsar, hi facin un paper molt important; cal comptar-hi també el paper de la fàunula de minúsculs invertebrats, molt abundant, a jutjar per les observacions fetes.
Els poblaments de Palustriella commutata són el tret més destacat d'aquest ambient. Forma tapissos extensos, molt bonyeguts, gruixuts i densos, amb les vores inferiors despenjades en cortinatges d'efecte ornamental.
Entre els coixins d'aquesta vistent cratoneuràcia Cratoneuraceae hi ha altres briòfits petits, alguns inconspicus.
Figuretes. Hi ha moltes figuretes de pedres apilades entre les molses. No hauríem d'intervenir en aquests espais. Caldria evitar aquests tipus d'activitats, encara que es facin sense cap mala intenció.
Algunes regueres podrien ser fuites de la mina de la font. Com que sembla que coincideixen el nivell de la mina amb el de la capa saturada, no es pot saber quina relació hi ha entre l'aigua conduïda de la mina i els degotalls.
L'aigua pot afavorir la desadherència dels materials i provocar esllavissades; els dipòsits de les esllavissades, de característic perfil convex, són nínxol apropiat per avivar els gèrmens dels briòfits, més encara si, com el de la imatge, són regaladament regats.
El veïnatge de l'aigua del torrent augmenta encara més la humitat pròpia d'aquests ambients.
Palustriella commutata (Hedw.) Ochyra (Briophyta. Musci. Hypnales. Cratoneuraceae) i Adiantum capillus-veneris L. (Pteridophyta. Pteridales. Pteridaceae), a dalt, les plantes dels degotalls de Colobrers més abundants i dominants.
Palustriella forma gespes d'aspecte enflocat, mig penjades, fent barbacana, potser perquè les partícules dels arrossegalls s'acumulen al dors. És una molsa ramificada, de ramificació pinnada, evocadora de la d'un avet. En aquest estat, totalment amarada d'aigua, té un fals aspecte juniperoide: els fil·loides semblen aplicats i encavallats, com les fulles d'un ginebre.
En aquest tapís pluriespecífic hi veiem altres espècies, però l'aigua del torrent no ens permet aproximar-nos-hi. Guardada amb zoom aquesta imatge hi veiem una muscínia de fil·loides rodons o el·líptics, molt tènues. Fa tota la fila de tractar-se de Plagiomnium affine (Blandow) T. J. Kop., espècie molt comuna que vam veure en algun altre punt del torrent.
Plagiomnium affine (Blandow) T. J. Kop. Imatge d'arxiu. 7.12.2018.
Tapís ras dominat per la molsa acrocàrpica de les fonts calcàries, de talla menuda, Eucladium verticillatum (Brid.) Bruch & Schimp.(Pottiales. Pottiaceae). Copiem de la 'Història Natural' vol. 4, Enciclopèdia Catalana, pàgina 396:
"Eucladium verticillatum és una molsa freqüent als Països Catalans, sobre roques calcàries humides, sobretot als degotalls d'aigües carbonatades, on es troba sovint recobrint parets, balmes i vores de fonts i torrents, sovint en companyia de la capil·lera (Adiantum capillus-veneris). Forma gespes denses i extenses, de color verd o verd glauc, en general incrustades d'una toba de carbonat càlcic que comença a poca distància de la superfície."
Barreja de briòfits, hepàtiques i molses. També hi ha un segment d'Adiantum capillus-veneris (punt negre); hi domina l'hepàtica tal·losa Pellia endiviifolia (punt blanc); molt menuda però força abundant, l'hepàtica foliosa Lophozia sp. (punts blau clar); de fil·loides molt estrets i disposats aparentment en estel, Eucladium verticillatum (punts grocs); un molsa sense determinar (punt roig).
Al mig, lluent, l'hepàtica tal·losa Lunularia cruciata (L.) Lindb. A baix hi ha Pellia i Adiantum. També algunes molses entre les hepàtiques. A la làmina de Lunularia s'hi veuen unes membranes en forma de mitja lluna. A l'interior d'aquest envanet, anomenat conceptacle, s'hi fan les gemmes propagulíferes per a la multiplicació vegetativa. La forma d'aquest envanet ha inspirat, suposadament, el nom del gènere.
Pellia endiviifolia fa poblaments compactes. Al centre del tal·lus s'hi veuen unes estructures botides, ampul·liformes. Es tracta de l'involucre que empara els arquegonis.
Pellia endiviifolia amb una altra fila, en aquest cas amb les vores del tal·lus fent uns segments o lòbuls aparionats. Sembla que es tracta de la forma furcigera, comuna a la tardor i a l'hivern, amb rames lobulades, propagulíferes.
Pellia endiviifolia és molt polimorfa.
Pellia amb la menuda Lophozia sp., molt abundant però de mal veure.
Palustriella commutata, hàbit.
Lophozia sp., hepàtica foliosa amb els fil·loides dístics, bilobulats. Una simple lupa de butxaca permet prendre imatges com aquesta, d'unes làmines que no atenyen ni les 5 dècimes de mm.
Eucladium verticillatum fa una fila força característica, amb els fil·loides molt estrets, linears o lanceolato-linears, estesos, una mica corbats, amb les vores clares, hialines.
Visió de detall d'Eucladium verticillatum. Per a la bona determinació dels briòfits cal, en general, fer observacions amb microscopi. En primer lloc és important saber quins grups i espècies requereixen observacions microscòpiques per a fer determinacions i els que, contràriament, es poden determinar a bell ull o amb l'ajut de la lupa. Les guies ajuden molt a conèixer aquests aspectes.
La Capil·lera Adiantum capillus-veneris és tan característica d'aquests ambients que els sintàxons de les diferents categories hi fan referència:
