Quatre llucs dels cingles de Centelles

A prop del Presseguer i damunt de la baga de les Comes. Al caire del cingle hi ha dos arbusts força presents, la Noguerola Pistacia terebinthus L. i el Corner Amelanchier ovalis Medik., caducifolis de tendència litòfila. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Introducció geogràfica. Tot i la moderada potència dels cingles de la vall del Congost, han estat i són encara destinació habitual d'excursionistes, naturalistes i també professors i geòlegs, donat que en un recorregut breu es poden anar veient les diferents capes sedimentàries, en bona part triàsiques, ja eocèniques les de la plataforma superior.

Els cingles van agafant espectacularitat quan ens hi acostem des de la vall, però el breu report d'avui és d'una passejada per la plataforma superior, arran de cingle i a prop de la casa del Presseguer, no gaire lluny del llogarret de Sant Miquel Sesperxes.

S'accedeix a aquest lloc per dues carreteres principals. Pel sector del sud-oest hi arriba la carretera de Sant Feliu de Codines (el Vallès oriental), amb el branc afegit provinent de Sant Quirze de Safaja (el Moianès). Però l'accés més directe l'ofereix la carretera de Centelles, del sector del Congost (Osona).

☰

El paisatge vegetal. Com sol ser habitual en aquestes alçades -la plataforma ronda els 700/750 m-, la vegetació és mediterrània, d'alzinars amb pi blanc, però amb important penetració d'elements muntans submediterranis, roures, pi roig, boixos, etc.

Quan es passa el coll de Can Taló i es baixa cap a Centelles es poden veure, a l'esquerre, al peu de la costa presidida pel Puigsagordi, extenses pinedes de pi roig, delatores del caràcter més fredós d'aquest caient osonenc.

D'altra banda, si en els caients, sota els cingles, les alzines tenen tot l'aire de la raça marítima o de terra baixa, les de la plataforma, en canvi, tenen en general un fullatge petitó, força espinós. S'hi deixa sentir, creiem, l'ascendència de la raça xerocontinental, la carrasca.

☰

Ni pop ni sardina. A les alzinastres de la plataforma no hem sabut veure-hi els trets de l'alzina vera Quercus ilex  L. subsp. ilex ni els de la carrasca Q. ilex  L. subsp. ballota (Desf.) Samp. Així doncs, es deu tractar de formes de transició entre les dues races.

És força curiós que hi hagi peus amb una part del fullatge pilós i grisenc i la resta verd.

☰

Basteixen la plana superior les margues i argiles eocèniques, materials que tendeixen fàcilment a fanguejar, donat que la calç de dissolució tapona l'escassa permeabilitat del terreny.

☰

Les margues s'esbocinen i s'escrostonen d'una manera que recorda un arrebossat degradat. El principal inconvenient de les margues sembla ser la inestabilitat; no ofereixen un ancoratge gaire segur a les plantes, en els primers estadis de desenvolupament. 

☰

L'agermanament de l'escassa transmissivitat de la humitat edàfica amb les boires i rosades autumno-hivernals ofereix un marc idoni per al desenvolupament dels briòfits, en un període en què el sol i la temperatura no solen tenir prou virtut per assecar severament el sòl.

☰

Esporòfits xarbots? El més característic d' Encalypta vulgaris Hedw. és, a més dels fil·loides en forma de barqueta, la llarga cogulla -caliptra-, en forma de biberó i de color groc pàl·lid. Resulta curiós que, en aquest cas, a l'interior de les cogulles no hi hagi cap càpsula; només contenen el filament o seta. Sembla com si es tractés d'esporòfits xarbots. I no és pas l'únic peu que duia les caliptres buides.

☰

Aquest verdet ha prosperat resseguint els fils de l'aigua d'escolament i en els espais sobreplomats amb barbacaneta. Són els espais més apropiats per a que s'hi arredossin els gèrmens de l'aeroplàncton.

☰

La imatge de detall del verdet mostra una xarxa atapeïda de filaments, possiblement d'una clorofícia.

☰

Quan la magresa del sòl és molt accentuada sempre hi ha el risc que passi això, la decapitació i escombrada completa del sòl. La xarxa creuada de venes verdes de vegetació correspon a la xarxa de fissuració de les roques.

☰

Peu masculí de Càdec Juniperus oxycedrus L. amb una escombra de bruixa, una massa de fulles i branques atapeïdes, per infecció de fitoplasmes.

☰

La relativa proximitat dels centres més poblats, la bona accessibilitat i la moderada potència de l'estrat de calcàries fa que els cingles de Centelles i de Gallifa siguin un lloc molt sovintejat pels escaladors, per a fer pràctiques i entrenament. A poca distància del replà superior s'hi poden veure molts punts equipats amb anelles d'assegurança.

☰

Trobar abundants glans foradades és força habitual. Closos, plens d'aliment i proveïts de closca protectora, els fruits són bressol, rebost i estatge apropiats per a molts animalons.

☰

Imatge que dona idea de la talla de la larva del becut de l'alzina i altres cupul·líferes, marcada en el cercle central.

☰

Larva del becut de l'alzina Curculio elephas Gyll., grassona i amb el cap roig.

☰

En els terraprims rocosos hi ha abundor de peus de Stipa offneri Breistr.

☰

Consulta d'ecologia de Ruscus aculeatus L. Fem una pregunta oberta als possibles lectors, sobre una matèria gràvida d'incerteses, l'ecologia del galzeran: algú ha vist mai algun ocell festejant, ventant becarrada o menjant un fruit de galzeran? O potser es tracta d'una zoocòria virtual?

☰

Buxus sempervirens afectat per l'arna Cydalima perspectalis. Hi ha una general rebrotada dels boixos afectats per l'eruga. Cal observar bé com evolucionen i com ho fa la plaga d'erugues.

☰

Brassica rapa o B. napus? Aquesta brassicàcia es troba escampada, com a subespontània, pels camps i camins.

☰

Planta de brolles calcícoles de temperament perirupestre: una raça d' Anthyllis vulneraria L.

☰

El cingle superior de Centelles és de calcàries biomicrítiques eocèniques, segons el mapa geològic de l'ICGC (BETA PORTAL ICGC).

Les calcàries rebentades de la casa del Presseguer són d'un blanc pur i aspecte una mica pulverulent. Les tonalitats del cingle són grisenques, degut a les crostes superficials, de líquens, cianòfits, etc.

☰

En la flora dels cingles és interessant tenir en compte l'activitat dels ocells. Hi ha força ocells que tenen una fal·lera per a festejar les mirandes i talaies esplaioses.

Suposem que algunes plantes nitrolitòfiles s'escampen amb les deposicions dels ocells, però això no és sinó una intuïció. Centranthus i Parietaria entrarien en aquest supòsit.
Centranthus ruber (L.) DC. Adscrit a la família de les valerianes, constantment es reconsidera la proposta de transferir-lo a Caprifoliaceae (sobre aquest punt vegeu, per exemple, el cladograma de la pàgina 212 de 'Guía de las famílias de plantas con flor', de Wendy Zomlefer).

☰

La floració de Rhamnus alaternus L. té, entre les primeres poncelles de novembre i les darreres flors vernals, un espectre temporal força ampli. Potser una part d'aquestes flors no passaran de ser tempteigs. Recordem allò d' E.J.H. Corner, que 'el que és petit és més fàcil de reposar'.

☰

Extrem sud del Pla de la Garga, de vocació eminentment cerealista. Aquí hi observem el contacte dels litosòls amb el camp cultivat, reproducció alterada de l'alternança natural de sediments durs i tous, calcàries i argiles.

☰

Al fons, el gran casot del Presseguer, amb façana de migjorn amb galeries. Clota d'inundació artificial, obrada amb explosius que han rebentat un nivell de calcàries blanques. Tot sembla indicar que la casa s'ha instal·lat damunt d'un nivell margós d'escassa permeabilitat. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Esquema hipotètic del funcionament hidrogeològic.

☰

Bolet de soca de color beix que forma capes de rastelleres de mènsules, evocadores d'uns farbalans. Cos mollar, de poc gruix i tacte d'esponja. Himenòfor amb alvèols d'envans sinuosos. A simple vista sembla que podria ser Spongiporus leucomallellus (Murrill) A. David. També recorda a Merulius tremellosus Schrad.

☰

Sabadell

Text i fotografies, si no s'especifica: ©️ Romà Rigol