Les molses que portem avui són comunes i trobadisses; a més, són de bona talla i, per tant, de bon copsar, quan anem per camins i senderons de les terres mediterrànies, entre fenassos, mates, bosquines i boscos. Ens agrada força insistir en allò que és més comú, o sigui en les plantes que, al capdavall, fan bullir l'olla de la vegetació.
Pleurocàrpiques. S'han establert, a les guies i manuals de briòfits, dues tipologies d'hàbit principals. Les molses dites pleurocàrpiques creixen més o menys ajagudes o esteses damunt del substrat que els dona acollença; com és natural, els esporòfits que produeixen s'orienten cap amunt i, per tant, en un costat dels caulidis i de tirat més o menys travesser al d'aquests. El mot 'pleurocàrpic' té aquest significat, indica lateralitat generativa: costat-fruit; qualsevol pot valorar l'escaiença d'aquesta construcció, tenint en compte que els briòfits no fan pròpiament fruits, en esguard de la definició d'aquest concepte que és d'acceptació general en la nomenclatura botànica.
Sigui com sigui, les dues molses d'aquest capítol són bons exemples d'aquest hàbit ramós i estès, sinó arrossegadís. Insistim, doncs, en aquest punt: són dues molses grosses i comunes en l'àrea mediterrània. Les que recollim es trobaven una a prop de l'altra.
L'altre tipus bàsic d'hàbit, en les molses, és el de les dites acrocàrpiques. Creixent els cauloides, en aquest cas, cap amunt, més o menys erectes, els esporòfits se solen situar als extrems, tal com indica el prefix acro.
☰
El medi natural ofereix un munt d'espais propicis per a les molses. Les que són poc exigents, pel que fa a la humitat ambiental, poden prosperar en racons una mica aclofats, on la humitat deturada a les superfícies de condensació sembla ronsejar i és més duradora. Sovint aquests espais estan físicament protegits per arbustos i capces d'arbres que atenuen en gran manera els corrents d'aire. N'hi ha prou, tot sovint, amb el sopluig d'unes simples tofes de fenal, que impedeixen el pas del sol, per a que hi hagi un floriment de Pleurochaete o Scleropodium, en forma de catifes verdes i tendres, sempre sorprenents en àrees mediterrànies.
La taca que cofa i clapeja aquesta roca de conglomerat calcari poligènic és de la molsa pleurocàrpica Hypnum cupressiforme Hedw.
Som en nivells baixos del massís de Sant Llorenç del Munt. És ara, a la tardor i a l'hivern, quan les molses resulten particularment cridaneres; la intensitat cromàtica que exhibeixen contrasta fortament amb la grisor, la fila traspostada, descolorida, de les herbes i mates.
Al costat mateix de la roca de conglomerat hi ha, al terra, aquest tapís de la molsa Scleropodium purum (Hedw.) Limpr.
Podria ser que no en sabéssim ni tan sols el nom, però, en qualsevol cas, aquesta molsa ja és ben coneguda per a la nostra vista, de les moltes vegades que l'hem trobada; sobretot perquè sovint la veiem poc o molt seca, deshidratada, i aleshores té un aire inconfusible que podria evocar, per exemple, el trenat d'una cadira de boga.
Aquest és el segell de la molsa dels pessebres, aquesta rara combinació, un punt paradoxal, d'eixutesa i blanesa; una eixutesa fluixa, molt lleugera, mollar i esponjada. No és estrany que s'hagi utilitzat de material d'embalatge.
Hypnum cupressiforme Hedw. Segons les condicions ambientals de cada dia o, millor, dels diferents moments del dia, trobarem les molses ben hidratades o no tant. Sovint les trobem amarades d'aigua, ben capturada i guardada entre els fil·loides, com en el cas de la imatge. Aleshores tenen una fesomia inflada i lluent, molt xamosa i atractiva, força diferent a la d'altres moments. El color varia molt en esguard d'aquest factor. Ho podeu comprovar en la lectura dels articles de les guies de briòfits. Hi trobem qualificatius de colors que no s'avenen gota amb el que veiem in situ.
En la guia de Casas, Brugués i Cros les autores solen tramuntar molt bé aquest problema, consignant els diferents valors de l'espectre cromàtic que pot presentar una mateixa molsa.
Scleropodium purum, la molsa dels pessebres, de les més grosses en aquests ambients mediterranis, es caracteritza pels cauloides pinnats, amb branquetes disposades en un pla -complanades-, de poca extensió, sempre amb els extrems una mica estretits o agusats, tant en aquells com en aquestes; la disposició dels fil·loides, aplicats uns damunts dels següents, li dona una aspecte característic, juniperoide, una mica evocador de les esquametes de les savines.
Quan els fil·loides estan aplicats, uns damunt dels altres, com unes teules o escates, i les branques i cauloides són cilíndrics i de gruix més o menys regular, es diu que són julacis. Per l'aspecte de cuc també es podrien qualificar de vermiformes.
Noteu-hi allò que dèiem: segons la incidència de la llum, algunes branquetes i fil·loides es veuen molt clarets.
Hypnum cupressiforme té els fil·loides falciformes. Són de figura amplament ovada, però l'extrem s'allarga en una punta que s'estreny molt i gradualment, atenuadament agusada i finalment acabada en un pèl incolor, hialí. Aquesta punta és uncinada o en forma de falç; curiosament, tots els fil·loides, els dels diferents rengs, la tenen girada cap al mateix costat, de manera que uns la tenen encarada cap al ventre, d'altres cap a l'esquena i d'altres, si més no aparentment, cap al costat.
El detall de les puntes hialines es pot veure si es mira de ben a prop; les puntes girades poden evocar els pèls d'un pinzell descurat.
Hypnum cupressiforme es considera un col·lectiu taxonòmic complex, amb tot de formes diferents, de categoria subespecífica.
Els fil·loides de Scleropodium purum són molt còncaus, cocleariformes; l'extrem és curtament acuminat, amb l'acumen o apicle més o menys girat o reflex; tenen un o dos nervis de recorregut parcial, que només abasten la meitat inferior de la làmina; hem vist, en alguns fil·loides, que el tram superior de les vores està una mica plegat cap endins, detall recollit a la il·lustració de la guia de Casas, Brugués i Cros. Quan els fil·loides es deshidraten, l'esquena queda com aixafada, fent un lleu clotell, com una pilota de futbol desinflada.
Sobre aquesta molsa, una observació darrera, pel que fa al nom: actualment sembla gaudir de més acceptació, potser, el sinònim Pseudoscleropodium purum (Hedw.) M.Fleisch. Sembla un altre cas d'inescaiença manifesta, com la varietat de ruac dita edentula. O sigui 'ononis de tres dents sense dents'. Aquí passaria una cosa semblant: molsa de seta endurida que la té llisa. La nomenclatura botànica és fantàstica!
