Notes dels pradells de l'Helianthemion guttati de la serra de Marina (1)

Les comunitats dels pradells de teròfits silicícoles, de la terra baixa o mediterranis, no formen paisatges o tipus de vegetació especialment vistosos; tampoc no són gaire conegudes, en bona part degut a que són pròpies de determinades zones i ocupen espais de poca extensió.

Em plau dedicar aquest capítol a l'amiga Estella Illa Bachs, que a la muntanya ha hagut d'adoptar, manta vegades, com les mateixes salenques que porfidiosament ha estudiat, l'hàbit arrossegadís.

Ben al contrari, sovint són retallons o pradells d'escassa extensió, formats per líquens, molses i herbes de talla petita o moderada, de desenvolupament poc o molt temporer, atès que la magresa del sòl, pròpia d'aquests espais, difícilment podria subvenir a les necessitats de les plantes durant els períodes més calents, és a dir, a la primavera avançada i a l'estiu.

És tot un món vegetal acotxat, arraulit, format per petites plantes que rarament s'allunyen gaire de les fines capes de terra o els tapissos de molses que les acullen, tapissos que, a pesar d'aquesta finesa, sovint es mantenen frescos o ben humits, a l'hivern i a la primavera, gràcies a l'aire humit i a les boires que solen planar pel corredor prelitoral i els vessants que el circunden; els espais tractats en aquest capítol són del voltant de La Roca del Vallès.

Presumiblement hi ha una relació directa, entre aquest factor ambiental, l'aire humit que es condensa i precipita, i la presència d'aquests pradells (1).

Varietat. Un tret destacable d'aquests pradells és la relativa varietat i riquesa dels seus components; algunes herbes, certament, hi són molt abundants, però això no impedeix que hi puguin conviure moltes altres.

Per a copsar com cal aquesta interessant varietat, cal que aquests espais siguin observats amb atenció; si ens acotem, podem fàcilment constatar que són moltes les petites herbes que, de talla petita i tirat més o menys fi i gràcil, ocupen un espai mínim, exigu, inferior al que ocupa, per exemple, un dit. Així doncs, en el petit espai d'una braçada poden fer-s'hi centenars de petites herbes, sovint només parcialment visibles, ben acotxades a l'interior dels esponjats i mollerosos tapissos de les molses.

No hi cerquem, en aquests pradells, plantes molt ramoses, estofades o eixamplades, com una botja o una farigola. El domini correspon a herbes rosulades, és a dir, amb les fulles a flor de terra, esteses i radiades. Les rosetes de més talla, per exemple les d'algunes compostes, entatxonen visiblement els pradells; mes n'hi ha moltes altres de tan petites que poden passar fàcilment desapercebudes, com és el cas de Draba verna o de Crassula tillaea.

Hi abunden les herbes de les famílies Fabaceae, Brassicaceae i Asteraceae.

Fisiognomia (2). La imatge podria recollir un dels models estructurals més habituals o propis dels pradells de teròfits de l'aliança Helianthemion: prat dens, de gran recobriment, d'aspecte molt ben enrasat, amb predomini d'herbes arranades al terra i presència d'altres que s'aixequen una mica, però que mostren, en aquest cas, un hàbit tan prim i lax, que apenes afecten a la incidència de la llum en el prat arranat.

Notem-hi la destacada presència de les rosetes foliars, de figura predominantment espatulada o oblonga. Les més grans d'aquestes rosetes corresponen a algunes compostes pratenses, força esteses (Hypochaeris, Leontodon, etc.).

Destaquem-ne, igualment, el bon recobriment de l'estrat muscinal, amb predomini vistent de Tortella squarrosa, l'anomenada molsa d'estrelles, tan comuna que fins i tot el simple excursionista pot fer-se'n càrrec, que és pròpia de les obagues i de caients arredossats, on la humitat no és tan escassa ni fugissera com ho és en els espais solellosos.

Per a copsar aquests components pratenses cal acotar-se i examinar amb atenció tots els racons.

La mateixa imatge, però ara més a prop. Notem-hi: la bona presència de la molsa esmentada; al costat del petit regle, una lleguminosa, Astragalus pelecinus; al centre, més laxa, una mateta vellosa de Cerastium sp.; una roseta de fulles, de marge una mica sinuós, possiblement del gènere Hypochaeris: al marge superior dret, unes fulles linears, del petit guixó, de folíols aparionats, Lathyrus sphaericus.

Són moltes les petites herbes que viuen perfectament immerses en el tapís de molses, amb les parts inferiors calçades i a resguard, doncs, del sol i de l'aire. Per la seva capacitat de retenir la humitat -higroscòpica-, les molses ofereixen un estatge favorable per a petites herbes, que tenen un escàs desenvolupament de l'aparell radical.

Geografia de l'aliança. Els pradells silicícoles mediterranis solen estar revoltats de brolles, brugueres i alzinars, o bé de bosquines o altres formacions de llenyoses. Però són comunitats calcífugues i per tant sempre associades a territoris de substrat silícic, dominant en el sector septentrional de la serra litoral, del Barcelonès a l'extrem del nord-est, el territori ruscínic. També apareixen en terres més meridionals, per exemple a les muntanyes de Prades, on hi ha materials metamòrfics i roques sedimentàries silíciques.

Manual dels hàbitats de Catalunya. Les fitxes d'aquest manual, articulades en apartats, tenen la virtut de la concisió. De manera que reproduïm l'apartat d'ecologia d'aquesta fitxa, del botànic Xavier Font Castell, que resumeix amb exactitud aquests aspectes:

"Àrees biogeogràfiques. Terra baixa: contrades marítimes subhumides.

Ambients que ocupa. Petits replans, clarianes de les brolles, marges de camins, codines, terraprims, etc.

Clima. Mediterrani marítim subhumit.

Substrat i sòl. Esquistos o granits. Sòls molt prims, poc o molt sorrencs, oligotròfics i de reacció àcida."

Només destacar que l'autor hi apunta un possible caràcter psammòfil (3).

En aquests tapissos molsosos hi solen ser freqüents els líquens fruticulosos -amb aspecte de mateta- del gènere Cladonia, de tonalitats clares, cinèries o argentines.

S'hi poden reconèixer les brassicàcies Draba verna, Arabidopsis thaliana, Cardamine hirsuta i Teesdalia coronopifolia; la molsa Hypnum cupressiforme; Galium sp. i Lathyrus sphaericus.

La petita crassulàcia Crassula tillaea en la vora d'un camí, ben distingible pel color vermell. Característic de l'Helianthemion guttati.

Crassula tillaea Lest.-Garl. Aquesta imatge és manllevada de la carpeta del Montgrí, territori carbonatat que, això no obstant, acull pradells de l'Helianthemion, presència que possiblement caldria relacionar amb dos aspectes ambientals, el rentat del sòl en zones planeres i el material fi de remoció, els sediments trasbalsats, governats per la tramuntana.

Floració, molt primerenca, de la brassicàcia Arabidopsis thaliana, característica de l'aliança.

Les fulles d'aquesta brassicàcia agafen aviat uns tons tardorals, quan els raïms florals encara es mantenen frescos i no s'ha completat la fructificació. Aquestes fulles porten un pèls bifurcats, en forma de 'v', característics.

Arabidopsis thaliana (L.) Heynh. Flors i síliqües, linears, d'aquesta brassicàcia, molt abundant. Imatges del 25 de febrer.

Són característiques i de bon distingir les rosetes foliars, amb forma d'estrella, de la cistàcia Tuberaria guttata. Els nervis són arcuats i ben marcats.

Tuberaria guttata (L.) Fourr., també adscrit a altres gèneres: Helianthemum o Xolantha, segons el criteri dels autors, ha donat nom a l'aliança Helianthemion guttati. Aquestes fulles hivernals es mantenen així, sense donar flors, força temps, un estil de temperament que associem més aviat a hemicriptòfits. Val a dir que, segons l'autor del gènere a 'Flora Iberica', sembla que hi ha casos de plantes perennants, o sigui que viuen més d'una temporada.

Un bolet hipogeu, o semihipogeu, revoltat de peus de bissèrrula Astragalus pelecinus. El nom ‘tuberaria’ fa referència a la relació de la planta amb determinats fongs hipogeus, però sembla que no, o no sempre, del grup de les tòfones -Tuber-, com s'ha dit sovint, sinó de fongs dels gèneres Terfezia i Loculotuber.

Seccions del bolet semihipogeu, que mostra la carn -gleva- molt tova, aparentment traspostada, pastosa, que associem a plenitud i maduresa, tot i que els embolcalls -peridi, diferents capes de natura cartilaginosa- mantenen, encara, la seva integritat.

La cargola Erodium cicutarium (L.) Hér. és força freqüent, en general, en tota mena d'espais oberts que han sofert erosió del sòl, per bé que s'han descrit una sèrie d'entitats infra-específiques que s'han volgut relacionar, amb oportunitat molt discutida, amb hàbitats determinats; conflictes habituals, al capdavall, en les espècies polimorfes.

Senecio vulgaris L., també molt comú.

Dues constants, la molsa d'estrelles i els líquens Cladonia. A pesar d'aquest predomini, la brioflora pot ser, en aquests llocs, molt variada.

Alyssum alyssoides L.

Bissèrrula Astragalus pelecinus L., característic de l'aliança. Les herbes anuals poden variar força de talla. En els sòls molt prims tenen un escàs desenvolupament, bastant inferior al de les bones estacions.

Substrat sorrenc i oligotròfic. Peus de la mateixa lleguminosa, però en espais nuus, sense recobriment de molses. Notem-hi la qualitat granulosa del terra. Destaquem la tendència dels pradells de l'Helianthemion a fer-se en sòls sorrencs. El component groller -sorra- del sòl afavoreix l'evacuació dels elements solubles i, per tant, l'empobriment en sals minerals. Així doncs, la tendència psammòfila podria indicar, més aviat, la preferència pels sòls oligotròfics.

Draba verna (L.) DC. Teròfit comú i abundant, però no atribuïble als pradells de l'aliança.

Draba verna floreix i fruita en un procés generatiu continu. És molt llavorer; les petites silícules duen llavors petites i abundants. Els pètals estan partits, de manera que pot semblar que n'hi ha vuit per flor.

Pradell molsós amb Poa bulbosa L., un element propi de camins i espais pisonats, veïns dels pradells de l'Helianthemion.

Teesdalia coronopifolia (J.P. Bergeret) Thell. fruitat, característic de l'aliança.

Geografia de la sinusia. Teesdalia és una herba petita que, a diferència de moltes crucíferes, però a la manera dels carraspics, té les flors molt arramadades, fent petits pomets.

Si llegim la nota ecològica d'aquest tàxon a 'Flora Iberica' hi veurem uns punts ben definitoris: "Suelos arenosos, pedregosos, sin carbonatos".

Ecologia que, insistim, té dimensió geogràfica definida, atès que les àrees mediterrànies silíciques es troben a les comarques marítimes orientals i, secundàriament, al Priorat i a la Conca de Barberà.

En esguard d'aquest aspecte, el geogràfic, és d'allò mes significatiu comprovar els llocs de procedència dels inventaris que Oriol de Bolòs considerà com a referibles a l'associació de Corynephorus articulatus y Helianthemum guttatum Br-Bl. (1931) 1940 (4).

Dels cinc inventaris consignats, fins a quatre són de diferents punts dels voltants de La Roca del Vallès. Val la pena reportar la nota geogràfica que en va fer:

"En nuestro territorio este orden -es refereix al tàxon Helianthemethalia guttati, de Braun Blanquet, de 1940- se encuentra bien representado en la umbría de la parte granítica de la Sierra de Marina, donde representa también, al menos en parte del país, el último término de la ruina de la vegetación, correspondiente a la máxima degradación del suelo. En las solanas de la misma sierra hemos observado, en cambio, aún sobre granito, el Andropogonetum y comunidades afines, pero no Helianthemion".(5)

"Vegetación de las comarcas barcelonesas" Antonio de Bolós y Vayreda i Oriol de Bolós y Capdevila. 1950.

 

Lamium sp., potser L. hybridum; en qualsevol cas i d'acord amb el comentat abans, talla exigua d'una herba normalment molt més vistosa.

No treguis el nas si hi ha patacs. L'hàbit rosulat, amb els teixits de renovació ben encuixats, entre les fulles, és molt comú entre les herbes pratenses. Versemblantment, seria un model força apropiat per a comportar la pressió dels herbívors, o sigui l'esbrostada i el trepig persistents.

Sinusies. El recobriment és absolut en alguns pradells i el biotipus és força constant: therophyta, de manera que alguns d'aquests prats encaixen força amb el concepte de sinusia, que Braun-Blanquet exposa en el seu 'Fitosociologia' (Ed. Blume, 1979, pàgina 162).

Una sinusia seria un agrupament amb conformitat fisiognòmica i biotípica.

És força curiós comprovar com són moltes, les plantes de fulles rosulades que comparteixen algunes formes, en la figura de les fulles: oblongo-espatulades, amb el marge sencer, sinuós o dentat. Aquest tipus és singularment constant en la família de les asteràcies. A manca de comprovació, valorem la possibilitat que la roseta de la imatge, molt significativa en aquests pradells, correspongui a Hypochaeris sp. La fulla és carnoseta i ciliada, no vellosa, de manera que podria correspondre a H. glabra. No és més que una suposició.

L'amic Cèsar Pedrocchi Rius ens assenyala, entre les herbes, el minúscul tapís d'una hepàtica tal·losa del gènere Riccia, grup pluri-específic que exigeix examen minuciós, si el que es vol és termenejar-ne la categoria taxonòmica.

Aproximació a aquesta hepàtica tal·losa, d'un verd apagat i amb les làmines aparentment maculades. Per a comprovar que aproximar-se dona el seu rendiment, notem-hi la bona presència dels grans de quars, material residual per excel·lència, perquè, refractari com n'és, a les llepades, com més remoció hi ha -per exemple l'onatge-, més abundant es fa.

Hàbit molt esprimatxat, graminoide, el d'aquest guixó que convida a l'aproximació, si es vol copsar-ne algun tret menys esmunyedís.

Folíols simplement aparionats, tija angulosa i nervi foliar que acaba en punta llarga i aguda (punts blancs), 'mucró' en les flores consultades. No ofereix gaire més entreteniment, en aquest estat, si no són unes menudes i arraulides floretes, encara desdibuixades, ben amagades als entreforcs dels pecíols.

Les estípules són semisagitades; cadascuna seria com la meitat d'una llarga fletxa, tallada al llarg, amb l'afegit d'una punta inferior, també força llarga, i amb una denteta, a penes apreciable en aquesta foto, al nivell de la base d'aquesta punta inferior.

Els trets encaixen força amb Lathyrus sphaericus Retz., característic de l'aliança, però caldria veure'n les parts generatives, per a tenir la seguretat convenient.

Bé, precisament hem trobat aquests pradells en fase predominantment vegetativa, de manera que els volem copsar més endavant i, si per ventura s'escaigués, també en el cop de la florada, tal com suggereix la numeració del capítol.

Queden molts punts per a lligar i cosir i aquests pradells, d'una ufana ben xamosa, són verament prometedors, si més no ara per ara, quan, a l'empara de les rosades, les herbes s'expressen amb graciosa dolcesa, amb tendra gerdor.

Notes

(1) Aquí qualifico aquest temperament de nebulofília, un encuny propi; una altra forma, per a resumir aquesta ecologia, seria qualificar aquestes espècies com a aerohigròfiles.

(2) És un terme habitual en l'estudi de la vegetació, referit a l'aspecte -la fesomia- que ofereixen els diferents tipus de vegetació, o sigui l'estructura, si hi ha un estrat o més d'un, si les plantes formen grups de més o menys densitat, i, potser especialment, si la formació estudiada presenta homogeneïtat estructural -vegeu 'Fitosociologia', Braun Blanquet, pàgina 162. Ultra aquesta homogeneïtat estructural, també poden donar-se altres afinitats, per exemple en la forma vital -predomini o presència d'un sol tipus de forma vital- i en l'ecologia, quan els integrants del grup considerat comparteixen les mateixes exigències ecològiques.

(3) Dit de la planta que mostra preferència o necessitat de viure en llocs amb sorra. Arenícola.

(4) Així hi consta en aquest treball primerenc, signat pel pare d'Oriol de Bolòs. Es tracta de l'associació Helianthemetum guttati Br.Bl. (1931) 1940, que l'insigne botànic suís descrigué, originalment, del Llenguadoc.

(5) És oportú de recordar que, no obstant, d'altres botànics, posteriorment, en especial Enric Ballesteros i Teresa Franquesa, van enriquir notablement el corpus fitocenològic de l'aliança, amb estudis fets en d'altres zones, sobretot de l'emporità. També cal recordar que el mateix Oriol de Bolòs estudià aquestes comunitats en d'altres zones, per exemple a la comarca de la Selva.

Barcelona

Text i fotografies: © Romà Rigol