Apunts a rajaploma de la falla Cephalaria leucantha (L.) Roem. et Schultes

Després dels darrers capítols: de les flors del panical i de les fulles del roure híbrid, que tenien una mica d'ensunya, proposo avui aquest altre, de caire més passador: unes imatges, breument comentades, d'aquesta escabiosa blanca, que floreix a la segona meitat de l'any.

Anirà bé de fer-ne un resum epigràfic: 

• Aquesta escabiosa floreix a la segona meitat de l'any, quan l'estiu ja va declinant.
• És una herba esprimatxada que s'utilitzava -alta vall del Llobregat- per a fer-ne falles -faies, atxes.
• L'estructura floral de les dipsacàcies és força peculiar. Avui en veurem les parts dels fruits.

Capítols isolats o bé geminats, com en aquest cas. Suggereix que es tracta de cimes bípares, però no desenvolupades -en els capítols geminats hi avortaria la inflorescència central.

En l'estiu avançat no hi ha gaires flors i menys encara en aquest eixut tan persistent i tan abrusador.

Vegeu-hi l'estructura composta cimosa -dicasial-, amb la inflorescència central altra volta malreexida, però aquest cop expressada.

Cephalaria leucantha (L.) Roem. et Schultes. Dipsacaceae. Planta perenne -camèfit o hemicriptòfit. De distribució àmplia -mediterrània- i comuna, es fa en matolls, pastures i garrigues, en terrenys pedrosos calcaris.

Diàspora. No se sol anomenar així. Sovint se'n diu fruit. Aquest òrgan s'anomena involucel, també epicalze. A dins hi conté el fruit, l'aqueni.

Aquesta mena de vacil·lacions de termes convencionals es donen més, lògicament, quan hi ha adherència entre el fruit i el seu embolcall i ambdós formen, d'aquesta manera, una sola unitat, com en aquest cas.

Vegem-ho ara, en un retall d'un text de Devesa, molt ben ajustat, tot i que, destaquem-ho, es refereix en concret a algunes escabioses Scabiosa que, al seu lluc, mereixen de ser segregades d'aquest gènere.

J. Antonio Devesa Alcaraz, catedràtic i destacat botànic de la universitat de Córdoba, va rebre, el 2019, la medalla d'or de la societat internacional de botànica OPTIMA.

Origen bracteiforme, diu Devesa. No és, doncs, una peça carpel·lar, no forma part de l'ovari. Però és normal que en les flors inferovàriques s'hi integrin, en el fruit, parts axials o extraflorals.

En la diàspora s'hi reconeix el tub de l'involucel, prismàtic, tetragonal, cantellut, vellós i afuat a la part inferior; la revora superior, anomenada corona, no gaire desenvolupada en la falla; i, coronant-ho tot, un floc o puput en forma de copa, el calze, que, en realitat, en aquesta fase es desconnecta de la resta i cau fàcilment.

Podeu veure'n uns fruits semblants en el capítol dedicat al Dipsacus fullonum L., també una dipsacàcia.

El calze corona el fruit -la flor és inferovàrica. Està eriçat de sètules.

Dipsacaceae. Terminologia. La imatge de detall permet veure'n les diferents parts, ben peculiars i importants en la sistemàtica de les dipsacàcies. A l'esquerra, borrós, el tub de l'involucel -ratlla blava; al capdamunt, la membrana que clausura l'involucel -ratlla groga-, anomenada diafragma; en el forat central del diafragma hi aflora el cap o extrem superior de l'aqueni -ratlla roja; la vora o faixa superior de l'involucel és la corona -ratlla verda; a la dreta, el calze -ratlla blanca-, que es desconnecta espontàniament del fruit, en un punt de deseiximent -abscisió- que, com es pot veure, té una certa qualitat òssia.

Claustre. Així doncs, l'aqueni compta amb un doble embolcall, el de l'involucel -bracteiforme- i el del pericarpi, força magre. Hi ha una certa adherència entre els dos; deu ser per això que costa tant de trobar, a la xarxa, imatges d'aquenis -si és que, de fet, n'hi ha.

Jo he fet un munt d'assajos, per provar de separar un aqueni del seu embolcall; sempre n'ha resultat afectat el pericarpi, en la meitat inferior, com es pot veure a la foto.

Ça com lla, és quasi impactant de comprovar certes afinitats, per exemple les d'aquest fruit amb els mericarpis de les apiàcies: el fruit en forma de fus, les costelles longitudinals, la flor inferovàrica, l'origen bicarpel·lar -però en Cephalaria hi ha, com en Asteraceae, un avortament congènit-, l'adherència, en el fruit, d'una part extracarpel·lar...

Però aquí hi convindria valorar les rastelleres de pèls antrorsos i la duresa dels 4 cantells de l'involucel, en la dinàmica i la mecànica de la diàspora aterrada.

Són faves comptades, l'aparell mecànic dels fruits funciona amb aliances; aliances amb els elements de la natura, la fauna, el vent, el sol, la humitat, l'aigua...

Trets dominants. En algunes famílies d'angiospermes d'evolució avançada -per ex. Umbelliferae, Asteraceae, Caprifoliaceae o Dipsacaceae-, les flors són inferovàriques: els fruits van embolcats per una estructura afegida, extrafloral. Moltes fan fruits en aqueni, fruit sec no badadís, monosperm, amb la llavor adherida al pericarpi. L'ovari és bicarpel·lar, però hi domina la tendència a la reducció, a prescindir d'un dels rudiments seminals. Sovint l'estructura afegida al fruit va acompanyada d'una sensible reducció del pericarpi, que pot ser molt tènue.

Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart