Tallada arreu. Sector central del Moianès, entre la Costa Grossa i la Tuta. És una tallada vella, crec. Les tallades a mata rasa de vegades es fan per a guanyar pastures per a les vaques, tot i que la comarca no dona, ni de bon tros, per al vaquí extensiu.
No deu ser el cas, perquè el boix tallat, dessabat, perd amargor; aleshores pot ser brostejat i això podria ocasionar danys greus en el bestiar.
Mantenint-nos, encara, en l'era de la devoció del plàstic, uns boixos tallats o unes branques de roure aterrades ens semblen unes coses inútils.
Però no fa pas tant de temps, que dos homes es podien barallar per una branca, quan les cases i les industries anaven a compte de la llenya.
Sembla força clar que urgeix que la fusta i el brancam tornin a ser valuosos per a la societat, però abans cal que els homes deixem de ser manxols.
Amb aquesta imatge vull dir que cal recuperar una economia que permeti que una persona pugui viure treballant manualment, per exemple collint fruita o feixos de branques.
El nostre país no és Canadà. Si de debó es volgués encarar un programa de gestió de boscos -dubto que aquesta voluntad existeixi-, cal saber que en els nostres boscos menuts cal treballar-hi a la menuda, amb braços, eines manuals i maquinària petita; i entrant als boscos sense lesionar-ne el sòl.
Però no es pot fer això si no es recupera amb normalitat el treball personal i físic, devaluat i penalitzat; la societat i l'economia actuals possiblement no ho permetin.
Tampoc no en fa gaire, d'aquells bonics parquets de mosaic, presents encara en moltes cases, fets de quadrets de tires menudes de roure, una bona manera d'aprofitament de la fusta menuda.
Era un bell producte, però ara, en el seu lloc, a les cases hi preferim el terra de plàstic, resines i rasclums industrials.
La fusta que no fa el gruix del braç es deixa al lloc i és una cosa tinguda per inútil, en una societat que evoluciona perfeccionant-se en la ineficiència.
Faig arreplega d'uns quants boixos, per a fer-ne culleres. Boixos tallats i abandonats, de fa temps ja, alguns del gruix del canell o més; molts boixos ja estan asclats i no serveixen per obrar.
Fusta amable. La darrera cullera de boix que he fet, per a l'amiga Anna Alba. Coneixeu la dita gent jove pa tou, gent gran cullera de fusta? La fusta és amable, no és ni freda ni calenta, té calidesa a la vista i no té un tust tan afrontós com el metall.
Garrigues i boixars. A la comarca del Moianès prosperen, especialment, damunt de substrat calcari rocós.
Són tipus de vegetació que van progressar molt en els temps de l'abandomant de les terres i les herbes, les vinyes i les pastures. Actualment les garrigues i els boixars els trobem en terraprims i substrats rocosos, perquè roures i alzines tenen més dificultat, si no impossibilitat, per a viure en aquests llocs.
Boixos del temps dels besavis. El boix és, com altres moltes llenyoses del nostre entorn, una planta amb gran poder per a rebrotar. Són peus que han comportat moltes tallades. Les soques poden ser centenàries, tot i que ara podem trobar paradoxal que una planta soterrada, sense emergir al defora, pugui ser tan vella.
Per què es tallen? En aquesta treta, de pins i roures, han tallat a mata rasa -tallada arreu. Aquests boixos es tallen i es deixen en el lloc. Per què? No cal que en cerqueu un motiu lògic. De destruir per necessitat hem passat a destruir per esbarjo, per fer esport i per incultura.
En molts casos els que fan aquestes tasques no tenen cap vincle amb el tros. No és curiós que sigui ara, precisament, quan la desconnexió i la incomunicació entre les persones és més gran?
Mai no podrem gestionar un territori despoblat. Cal repoblar i fer possible la vida, altra volta, als poblets i masos. Aquesta lletra no la sentireu enlloc. No puc evitar demanar-me: que jo sóc l'únic que ho pensa, això?
29 d'agost de 2026
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
