La jonquereta de jonquet de galàpet

El capítol d'avui fa joc amb l'articlet que vam incloure al document que trobareu en aquest enllaç. En aquests moments no en fa gens la fila, de jonquereta, però aquest és, justament, un dels trets d'aquest espai: té una fesomia molt canviant, segons la temporada.

≡

Mutabilitat. La jonquereta de Juncus bufonius és verno-estival i prospera a compte de l'aigua que amara el sòl durant l'hivern i la primavera, quan el sol no té encara prou virtut per assecar-lo. Després de la discreta ufana del jonquet, queda encara un romanent d'humitat que fa possible la vida de tot de plantes ruderals i arvenses, de manera que l'aspecte del lloc va canviant amb el temps.

Efectivament, les terres al·luvials de l'espai rural de Gallecs són bones terres agrícoles. Pel que fa a la humitat i l'aigua que amara periòdicament el sòl, plantejarem més avall una hipòtesi. 

≡

Clotes i espais humits. Val a dir que més aviat curtegem d'espais que s'estanyen. Aprofitem per a dir que en el parc agrari de Gallecs seria molt fàcil crear-hi clotes favorables per a les plantes higròfiles o amfíbies i tota la fauna associada, amfibis, odonats, etc. Només cal fer una petita excavació en un terreny ben planer, preferentment no gaire lluny d'un sot i a sota d'algun talús, per a facilitar la recepció de l'aigua traspuada de les capes superiors.

≡

Les imatges d'aquest capítol són de dos períodes, algunes actuals, d'aquest setembre, i d'altres estivals, del 8 de juliol de 2018. A la fotografia, peculiar plasticitat del llot d'aquest espai canviant, de vegades totalment xop, negat, altres simplement humit i fangós, o bé sec en superfície, com mostra aquesta imatge actual. Sobre aquesta curiosa plasticitat en farem algun lluc.

≡

Ecologia: sòls tarquimosos de negada temporera. El lloc té una mica de molla, tot i que l'aspecte és molt discret. Es tracta d'un braç de terra que comunica dos camps situats a prop del sot de la riera de Gallecs. Hi ha remoció i la compacitat deguda al pas de maquinària. Com dèiem, el sòl pot ser molt humit o fins i tot moll i enaiguat. Creiem que aquest braç de terra rep aigua per fluència lateral de les capes de terra superiors, que traspua pel talús. El pisonat produït pel pes de la maquinària contribueix, a més, a reduir la porositat del sòl, a fer-lo més impermeable i a afaiçonar-lo amb un perfil lleument enfonsat (subsidència), apropiat per a que, de tant en tant, es negui i es creï un ambient tarquimós.

Per tant, el lloc és amfibi i força impermeable, de drenatge escàs. En el poblament de plantes hi concorren diferents elements, uns més associats a la humitat (higròfiles), d'altres a les terres agrícoles (arvenses) i d'altres més aviat al tràfec i la remoció (simplement ruderals). Algunes plantes conegudes encarnen molt bé aquest temperament combinat; per exemple, Verbena officinalis L.

≡

Característiques. Però les plantes que imprimeixen al lloc una mica de caràcter són les associades als espais fangosos d'inundació temporal, que s'integren en les comunitats de la classe Isoeto-Nanojuncetea:

• Juncus bufonius L. Cl. Isoeto-Nanojuncetea.
• Centaurium pulchellum (Swarz) Druce. Cl. Isoeto-Nanojuncetea.
• Lythrum hyssopifolia L. Cl. Isoeto-Nanojuncetea.
• Veronica anagalloides Guss. Ordre Isoetetalia.

≡

Principis de l'ocupació. Tractant-se d'espais caracteritzats per la inestabilitat i la mutabilitat, és lògic que hi dominin les petites herbes anuals de ràpid desenvolupament i, a més, amb caràcter de precursores. Ens queda pendent la comprovació de si aquests poblaments higroterofítics temporals s'hi mantenen o evolucionen, amb els canvis estructurals del sòl (l'increment de la concurrència d'arrels fa disminuir el volum d'aigua), cap a comunitats arvense-ruderals.

Observeu-hi el recobriment parcial, suggeridor de la possibilitat que aquest petit tros hagués estat abandonat de feia poc, potser a causa d'una pobra productivitat. Imatge del juliol de 2018.

≡

Procés d'ocupació de l'espai. Hi abunden els peus de Juncus bufonius i Lythrum hyssopifolia, que primer tenen un tirat radiant i després ascendent. El fang sec és atapeït. Les herbes no tenen una arrrelada gaire profunda. Els espais de sòls més aviat impermeables se solen enaiguar a l'hivern i a l'estiu se sequen. Algunes herbes presenten una rojor característica, com de mangra. 8 de juliol de 2018.

≡

Al peu del talús és on s'hi acumula més aigua. Juncus bufonius forma motes i gespes denses, de color rogenc. Al terç esquerra hi veiem una mata de salicària L. hyssopifolia. Imatge estival, del juliol de 2018, amb el jonquet ufanós, tot i la discreció del color.

≡

Aspecte actual del prat humit. El recobriment és absolut. El lloc evoluciona amb el temps i d'acord amb les variacions meteorològiques. Amb l'abundor de pluges d'enguany el prat s'ha tancat del tot. Un tapís dens de tiges ajagudes de jonquet de galàpet ho cobreix tot. Les herbes verno-estivals estan abrusades, però ara destaquen les estivo-autumnals, com ara el gram Cynodon i Verbena.

≡

Molt a prop del prat de jonquet anual hi ha aquest altre de gram Cynodon dactylon (L.) Pers. Amb les fulles dístiques i potents rizomes que fan tornes sense brida, s'assembla i es capté com la canya. Representa el trànsit entre el prat de jonquet i el cultiu. Té l'òptim en terres pisonades una mica humides. En aquestes condicions pot tenir-hi un domini absolut.

≡

Tija foliosa de Cynodon. Observeu-hi, en relació a altres gramínies, la notable talla del limbe foliar.

≡

Lythrum hyssopifolia L. Herba amb les tiges ascendents, anguloses o cantelludes, primer amb 4 angles, després amb més cantells però no tan marcats, no gaire ramosa, amb flors a l'aixella de les fulles. Juliol de 2018.

≡

Hàbit radiant i canviant. La mateixa salicària en el mateix període. Sembla com si el brollar de forma radial o amb les tiges escamarlades sigui habitual en teròfits arrelats en espais oberts. Noteu-hi la retirada amb l'hàbit de plantes com Portulaca o Euphorbia: tiges refetones, ajagudes, amb tons carnosos; fulles sèssils o quasi; flors escampades al llarg dels brots, poc o no gens arramadades. Cal no oblidar que són espais exposats sense atenuants als factors atmosfèrics.

≡

Teròfit brotant de nou? Som al setembre i les salicàries estan seques i fruitades. Les capselles -vegeu-les a la dreta de la imatge- es mantenen aplicades a la tija i són molt discretes. Però aquesta salicària i moltes altres han tret nous brots apicals, de manera que han suscitat dubtes sobre la forma vital d'aquesta planta.

Aquest tàxon consta com a teròfit a les flores consultades (dels tres àmbits de referència, P.P.C.C., Ibèrica i Europa). Teròfit brotant de nou? Això ens ha fet ballar el cap, però per sort hem trobat, sobre aquest punt, alguna clarícia molt oportuna.

Els ouets de la imatge, llargament pedicel·lats, deuen ser, pel que hem vist a la xarxa, d'algun crisòpid (F. Chrysopidae, O. Neuroptera).

≡

Polypogon viridis (Gouan) Breistr. Aquesta poàcia discreta és més aviat ruderal, de llocs humits pisonats o compactes. La panícula de la imatge fa uns 4 cm tan sols.

≡

Anual, biennal o perennitzant? Nova brotada de la salicària de fulla d'hisop. Les tiges seques i fruitades han reprès el creixent, en imatge més aviat pròpia de mates i camèfits.

Com es pot entendre aquesta represa vegetativa en un teròfit? Anirà acompanyada d'un nova fornada de flors i fruits? Aquesta hipotètica nova fornada generativa, és factible a inicis de tardor? Si suposéssim que no, que la planta no florirà, llavors, quin profit fa aquest brot, en una planta de temporada, incapaç de guardar energia si no és en forma de diàspora?

Per tot plegat, suposem que aquests exemplars deuen ser, o seran, biennals. Com dèiem abans, hem trobat, en relació a aquest punt, oportuníssima clarícia en la monografia sobre Lythrum de J. Borja Carbonell, publicada el 1968 al volum 23 dels 'Anales del Instituto Botánico A. J. Cavanilles'.

Diu l'apotecari i botànic valencià, a l'article de L. hyssopifolia: "Planta anual, raramente perennante". Així doncs, aquestes salicàries deuen ser biennals o perennitzants, que és com dir planta anual que allarga el desenvolupament més d'un any.

≡

Cianobacteris? Visió externa i de detall del llot del lloc, en imatge estival. Hi observem un curiós pigallat negre, dispers o fent camins. Són cianobacteris? La mostra de tarquim fa una fetor forta, desplaent. Els bacteris segreguen substàncies adhesives que uneixen les partícules. La mostra fa una fila visceral i mocallosa.

≡

Juncus bufonius  L. és un teròfit fasciculat, pluricaule, però en les versions pobres és més aviat clarer i baix. Observeu el tapís de palla seca i rogenca.

≡

Aquests teròfits arrelen a l'horitzó superior del fang; no han de cercar la humitat més avall. Observeu el tirat escardalenc de la salicària.

≡

Un altre escardalenc. La linealitat i immobilitat d'aquest tipúlid potallarg (les seves potes ultrapassen de molt els marges de la fotografia) i de bonics balancins (=halteris, evocadors de les maçoles dels tocadors de vibràfon) ens dona un punt de lleure per a copsar la discreció de les tiges seques i fruitades de la salicària de fulla d'hisop. Per cert, ens trobem aquí amb un altre exemple de planta que fa capselles només parcialment obertes (sobre aquest aspecte, vegeu el capítol dedicat a Scrophularia nodosa), de manera que l'amollada de les sements no es fa d'un sol cop, sinó que es va perllongant segons l'arbitri dels factors ambientals accidentals.

≡

Tija fruitada de Lythrum hyssopifolia. El calze és persistent i embolca la capsella cartàcia, inclosa al dedins del tub i una miqueta més curta.

≡

Centaurium sp. (C. pulchellum [Swartz] Druce?). Juliol de 2018.

≡

Llavoretes de Lythrum hyssopifolia. Fan menys d'1 mm i són ovoides, curtament amigdaloides.

≡

Atriplex patula L. Quenopodiàcia ruderal de florelles tan menudes que no sabem veure si és de flors hermafrodites, monoica o ginomonoica (segons 'Flora Iberica' seria polígama). Aquesta planta és molt farinosa a les flors i bràctees. És un teròfit ruderal-arvense de tardor; floreix del juliol al novembre.

≡

Verbena officinalis L. és una verbenàcia molt comuna en camps i camins, si el sòl és fresc o gras. D'ampli espectre temporal de floració, és típica de finals d'estiu i tardor.

≡

Superfície de la fulla d' Atriplex patula, aparentment sadolla d'aigua, que sembla a punt d'extravasar-se.

≡

La base del talús és la zona més humida. Hi ha, al setembre, un bullidor d'herbes higròfiles, arvenses, nitròfiles ...   
≡

Sabadell

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol